1 Any I. Núm. 48. - Barcelona, dijous 26 de desembre 1929 desitja als seus lectors un bon Nadal i Any nou Q Preut 20 cònts. - Pelal, 62. Telèf. 15300. - Subscripció: 2,50 pte». trimestre L'arbre polític de Noel és un pivet de Locarno El Nadal pantagruèlic i pesebrístic barceloní La imatge del Nadal europeu és un paisatge límpid i geliu com una postal de Suïssa amb colors i tot. Si pogués existir una pintura oficial de la festa de Nadal, neta i concisa com una nota oficiosa, a hores d'ara la Societat de Nacions ja hauria escampat un cromo amb un paisatge de Locarno o d'algun altre indret de Suïssa. Sobre les muntanyes una filactèria ondulant com una cinta diria : «Pau als homes de bona voluntat.» I sobre el portal de Betlem encara hi cabria l'arc de Sant Martí. Quan Ginebra es decideixi à fer per procediments gràfics propaganda pacifista i evangèlica 4- evangèlica en el doble sentit del mot — Per poc menys de cinc duros es pot adquirir un poble oriental com aquest presidit per una cúpula com la de Santa Sofia de Constantinoble. Tot és de suro, el poble i la cúpula, material gens rebel a l'incendi, i aquesta és la característica més oriental d'aquests pobles editarà per milions d'exemplars una postal que serà la negació de les fronteres, una invitació al viatge, un cartell de turisme. • Ara com ara, el Nadal, tant en els països catòlics com protestants, conserva el caràcter de festa de la pau. Es el dia de l'any que es parla més de la pau, i d'això fa anys, fa dinou segles, abans i després de l'última i de la penúltima guerra i d'altres guerres. I succeeix que durant un llarg període de tranquil·litat sembla que el mot no tingui gaire sentit : quan se surt d'una guerra o se'n prepara una altra es parla de la pau amb sordina. En el camp de la política, Nadal és l'única festa de l'any que s'imposa. A Anglaterra, el Chrislmas és gairebé una festa nacional. 1 a tot arreu, uns quants dies abans de Nadal l'activitat política va alentint. Només aconsegueixen imposar-se els fets de caràcter catastròfic, els accidents i els incidents, l'inevitable. Els . Parlaments suspenen les sessions, els ministres es dispersen, la secció estrangera dels diaris es redueix, les Borses de tot el món fan el. mort, i aquell dia la majoria de les estacions de Telegrafia sense fils divulgadores de notícies tanquen. Ja fa uns quants dies que moltes de les emissions de T. S. F. a les quals estan abonades les agències d'in- En els nostres pesebres hi ha palmeres i palmeres. La palmera que reproduïm és la de luxe. Tota ella de suro, el tronc i les palmes, aquest material li permet de gronxar-se com les seves germanes d'Elx, Marroc i Tunis. Regatejant podreu adquirir aquesta obra d'art popular per quatre pessetes formació repeteixen sovint : «Politique rien». Encara que us tanqueu a casa amb pany i clau sentireu passar Nadal. I és que el paisatge nevat no és tan sord com sembla. Passat Nadal, rependrà l'activitat política. Durant el mes de gener ha d'haver-hi tres reunions importants : la segona Conferència dé La Haia, la Conferència naval de Londres i la reunió del Consell de la Societat de Nacions. El programa no pot ésser més carregat. Però si s'hagués intentat celebrar alguna d'aquestes conferències durant aquesta quinzena de desembre totes les cancelleries haurien protestat. «Per Nadal, cada ovella al seu corral.» I els ministres i diplomàtics també volen ésser comptats en aquest ramat. » » » A Barcelona el Nadal arriba amb preparatius fantàstics. El Nadal barceloní és un pessebre innocentíssim o un quadro de gènere amb una escena de família. Més important que qualsevol dels temes centrals, com pot óbservar-se en molts gravats i tapissos, és l'orla feta amb corns de l'abundància, capses de tabac i paquets de torrons lligats amb cintes, galls d'indi, pollastres, xarcuteria de tota mena, melons, pinyes d'Amèrica, raïms, vins i xampanys, orla que acobla tots els nostres trofeus. Són uns trofeus ben poc heroics, però no en tenim d'altres. Encara no ens hem atrevit a formar amb aquests trofeus composicions decoratives com feia el Primer Imperi amb altres trofeus. Però no hi ha res impossible. A Barcelona el material ha ofegat l'espiritual en tots els aspectes. I si alguna vegada hem fet veure que n'anàvem a fer alguna de grossa, quan han tocat a ranxo, com diria el senyor Esteve, quan hem sentit arribar Nadal i la flaire del capó, tots hem acudit a taula. A Barcelona tot es resol en gastronomia. Molts sants venen aureolats amb un tortell, altres s'anuncien amb una pluja de panellets, alguns ens porten coques amb confitures i Pasqua ens presenta una mona arquitectònica. Nadal consum tot el rebost. I uns quants dies abans de Nadal diríeu que Barcelona es prepara per una festa major. Les fires de pesebres i el mercat d'aviram animen els llocs més cèntrics. La Boqueria i els altres mercats i les botigues de comestibles anuncien una festa pantagruèlica Els automòbils van plens de paquets, els capons treuen el cap per les finestres dels taxis. Tot anuncia una fartanera col·lectiva. . A la tarda de Nadal la ciutat fa la digestió, els carrers són deserts. I l'endemà de Nadal, ve Sant Esteve, diada molt ben situada, festa patronal del senyor Esteve, dedicada a l'enfit. I després encara ve Cap d'any i els Reis. • • • A Barcelona, per Nadal pot fer fred o podem tenir una temperatura de luxe. Recordem haver vist, en una nit de Nadal, el termòmetre a 17 graus. Però pot fer fred. Aquestes oscil·lacions del clima les interpreten exactament els pesebres barcelonins. La serralada que tancarà l'horitzó serà nevada, i el cel, fet amb paper blau, donarà idea d'un fred vivíssim. Hi haurà, però, a primer terme la • flora dels països temperats que intentarà proclamar, com si es tractés d'atreure els turistes, que el pesebre frueix d'un, clima d'hivern. Caldria fer un estudi seriós dels pesebres catalans, i sobretot dels barcelonins, però des d'un punt de vista que no tingués res a veure amb el proselitisme pesebrístic ni amb l'art de guarnir un pesebre. No s'ha fet encara- aquest estudi sobre un temn d'art popular que mereix els honors d'un document i d'un assaig. Aquest assaig revelaria que no estem ben convençuts que Barcelona sigui una ciutat d'hivern. Hi ha en els nostres pesebres~la nostàlgia del clima africà, o més exactament, del clima de les regions asiàtiques i africanes del Mediterrani. Els constructors de pesebres no es proposen reconstruir la història. L'encant de les regions exòtiques és més fort que tot això. I d'aquí ve la presència de la mesquita que dóna als nostres pesebres un ciràcter musulmà. La flora que decora els pesebres barcelonins és molt diferent de la que empren per als seus pesebres els pobles de la muntanya catalana, àdhuc quan aquesta flora és artificial. El pesebre barceloní prefereix les imitacions de palmeres, atzavares i figueres de moro a l'arboç i al boix grèvol. La nostàlgia del clima africà pot comprovar-se també en aquestes delicioses ruïnes que venen a la fira, ruïnes de temples egipcis i ruïnes romanes com les que els francesos exploten a Argèlia. Hem vist a la fira magnífiques composicions de ruïnes romanes. La dèria de l'exactitud històrica no explica aquestes prodigioses construccions en suro. L'estudi de les figures seria encara més complex. Caldria cercar els -antecedents de l'escultor Amadeu i analitzar la quantitat de poble i de barcelonisme que aquest home portava a dins. Desptés de l'Amadeu potser no trobaríem més que una tradició en caricatura d'aquest gran escultor, caricatura que les botigues d'imatgeria religiosa van estrafent de mica en mica. Paral·lelament a aquesta escultura fada hi ha la figureta popular que marxa per camins diversos. Es troben encara a la fira, a preus popularís- Una figuera de moro com aquesta tallada en suro i pintada amb un verd molt encertat es pot adquirir per una pesseta. Si té la gràcia de Unies d'aquesta ,us evocarà un element molt important de la flora del suburbi ■ barceloní sims, reminiècècies del barroquisme més eloqüent i teatral. I al costat d'aquestes figures, molt poc apreciades, hi ha l'art popular en «iv. éstati^e .iríssima innocència com. la figura del capellà que reproduïm en aquesta pàgina. Aquests capellans han estat probablement els primers personatges no pagesos que han comparegut als nostres pesebres. Aquesta manifestació d'ironia ha estat molt apreciada pel públic i després dels capellans han sortit ja uns urbans, i tot fa suposar que els pesebres evolucionaran cap a un camp caricaturesc molt més extens. MIRADOR INDISCRET De teve» a meves L'excellent concert de Robert Gerhard a Música «da camera» . provocà, com totes les coses noves, algunes protestes entre els assidus als concerts, que volen pocs mals de cap. La senyora Maria R. de P. es distingia pels seus aguts comentaris durant la interpretació d'unes cançons populars adaptades per Gerhard : «Això no és cançó popular ni res»; «Ui, quina llauna», etc, etc. Una de les peces, però, se salvà del naufragi. L'esmentada senyora, al cap de pocs compassos, s'engrescà : «Oh, això sí que és mono I», i es disposà à escoltar-la amb atenció. Però en aquest moment en no dir res ella es va adonar que al galliner — galliner selecte, naturalment — hi havia un xivarri de mil dimonis. La senyora Maria R. de P.. es mig tombà, indignada : «Quina gent I No callen mai 1» Quines exigències! A la sortida del concert Gerhard, fou preguntat a una noia de les moltes que no íalten mal a cap concert de Música «da camera»: — Què, què t'ha semblat En Gerhard? — Qui és En Gerhard? Passat el primer moment d'estupefacció, l'autor de la pregunta li ho va explicar, i com li retregués una tan evident manca d'informació, la noia va fer com a excusa suficient als seus ulls : — Ai ves, quin amoïno: hauria de mirar els programes abans de venir al concert. Poeta i diplomàtic Ara que som als temps dels pesebres, i que existeix una Associació de Pesebristes i tot, de l'activitat de la qual tot sovint tenim referències per Le Veu de Catalunya, ve a tomb explicar un acte heroic que per afavorir un amic realitzà un dia, diuen, En Josep Carner. Aquest poeta, passant per un carrer de Barcelona, veié un amic seu dedicat a allò que vulgarment s'anomena «fer l'ós». — Quin balcó dius que és? — preguntà En Carner — . Una noia així i aixà? Res, home; pugem-hi ara mateix. Quina sort fens d'hàver-me trobat! L'amic que, una de dues, o confiava molt en el poeta o era un esperit un xic aventurer, seguí escales amunt. En Carner truca. Oberta la porta, es fica passadís enllà fins al menjador i, amb gran ^sorpresa dels amos del pis i de l'amic, En Carner pregunta : — Dispensin. No és aquí que ensenyen un pesebre? La innocència fa miracles. Aquesta estàtua eqüestre representant un capellà a cavall del ruc sembla una porcellana i en realitat és una figura de pesebre. A la fira de pesebres en trobareu quatre o cinc variants, totes interessantlssimes. El preu oscila entre una i dues pessetes, segons el realisme. Es la realització més elegant de l'anticlericalisme barceloní i per això és freqüent de trobar aquestes figureles a la llar de famílies devotes, sobre el piano 0 als prestatges de la llibreria, perquè, evidentment, no és un objecte de vitrina. És fama que l'illustre poeta Beïlafila n'havia tingut una bella collecció i potser encara la té si les figures no han sofert cap accident Demanem Tabsolució La Llucieta Canyà vinga escriure mestre l-abra per aquí, mestre Fabra per allà i vinga fer un ús maniféstament immoderat del 9m subjecte^ tant que algú ja l'anomenava Llucieta Quinvà. ^ A l'últim, Pompeú Fabra li ha hagut de dirigir unes paternals reconvencions, out han tingut la virtut de fèr desaparèixer de les nombroses columnes de La Veu la gran multitud d'aquells pronoms qui les infestaven. Sembla que es tipògrafs de la casa, enduts per la tendència professional a la unificació fan perillar àdhuc els qui dels originals d'En Farran i Mavoral. Una de lès dèries d'aquest escriptor és efectivament, la del qui subjecte, l'ús de'l qual En Fabra deixava facultatiu, i En harran feia obligatori a tothom qui d'una manera o altra depenia d'ell. L'ofensiva iniciada per En Fabra contra el qui subjecte va, doncs — i perdoni En l-abra — mal dirigida. En una secció d'indiscrecions, no n'és cap' de molt grossa saber I ongen dels guí qui atabalaven els lectors de La Veu. En Fabra, m» té esperit de justícia, sabrà absoldre la Llucieta d'una culpa de la qual és innocent, pobreta. "Entente cordiale» Hi ha un advocat, soci de l'Ateneu, que es diu Francesc Pujol. És a dir: li manca Una 5 PL* ,enir eI matei!t "om que l'autor del Concepte general de la Ciència catalana. Aquesta semblança havia de produir una sèrie de molèsties a l'esmentat advocat. Per exemple, es trobava que tota la correspondència que hom li dirigia a l'Ateneu, abans d'ésser-li lliurada havia de passar per les mans d'En Francesc Pujols. Va arribar un moment que el nostre home va creure arribada l'hora de pendre represàlies. Per tant, va organitzar una tenebrosa conjuració amb un criat de l'Ateneu : — Totes les cartes que vagin a nom de Francesc Pujol o Pujols, me les entregueu a mi. Us donaré quaranta cèntims cada vegada. Unes setmanes després, era l'autèntic Francesc Pujols el que es queixava de la constant violació de la seva correspondència. Va encarar-se amb En Pujol : — Com és que obriu les meves cartes? — Pel mateix motiu que abans vós m'obrfeu les meves. Una equivocació dels criats... — Per què, ara, prefereixen equivocar-se amb vós que no amb mi? — Perquè pago quaranta cèntims cada vegada. En Pujols va reflexionar. — Quaranta cèntims — va dir després — és molt car. Mireu, farem una cosa : pagarem vint cèntims cadascú, i que ens donin les cartes que realment ens corresponen... Exigències socials • I com que En Pujols és un home que no s'acaba mai, en volem explicar una altra. Una nit es trobaren Rambla avall, ell i un amic que no sabem ben bé del cert si és el que ens pensem 0 un altre. Tots dos anaven al Liceu. Res més natural, doncs, que fer el camí junts, i fins quedar per trobar-se al saló de descans. Sembla que hi havia alguna dificultat. — No ens podrem trobar, als entreactes. Jo vaig al quart pis. I En Pujols : — A mi, la meva posició no m'ho permet. Una disposició esguerrada En camps Margarit, el tercer debutant de la funció de dilluns passat a Novetats, deia, havent acabat : — Tota la vida he cultivat una màxima il·lusió : l'exhibicionisme. Més que veure la gent, m'agrada que la gent em vegi a mi. Sembla, doncs, que aquesta funció afavoria les meves aspiracions més legítimes, oi? Sí, sí... En tota la meva vida no he patit tant. No hi tornaré mai més ! Està vist que no serveixo per a l'exhibicionisme. Visca la modèstia! Un amic ens ha explicat que fa pocs dies va trobar el poeta Perarnau, amb el qual sostingué un diàleg curt però sucós. Tothom recordarà encara aquell allau d'articles que va motivar una Englantina, primer premi d'importància que En Perarnau ha guanyat en uns Jocs Florals de Barcelona. Doncs bé, la conversa va tractar de temes poètics. — Que prepareu alguna cosa pels pròxim» Jocs Florals? — Sí, en sortiré Mestre en Gai Saber. — Home, Perarnau... — No us estranyi. Sé perfectament el que dic. Aquesta vegada guanyaré dos premis, que seran la Flor Natural i la Viola d'Or. I per assegurar l'èxit, també faig una cosa per a l'Englantina, però això no asseguro que surti prou rodó. — És sorprenent de debò el vostre aplom. — No us hauria de sorpendre. Si us parlo així és perquè sé que el que jo he fet per la Flor i la Viola, no hi ha cap poeta a Catalunya que sigui capaç de fer-ho. I amb aquests dos premis i el de l'any passat, ja tindré el mestratge. És que em vull casar, sabeu? — Ah! "i