Uns escenaris de J. Obiols Ara s'ha celebrat :i Berlín el vint-i-cinquè aniversari de la direcció de Max Reinhardl al «Deutsches Theatora, ;Es enorme d que ha fet aquest home, no solament en ennoblir i donar qualitat espiritual al gest i a la ven dels actors, sinó en tot el que fa referència a l'estilització i a la modernització DE LA REVISTA I Dos números de ball, dues escoles Figuri de Josep Obiols dels escenaris. Reinhardt s'ha preocupat més que ningú de crear ambients amb la fusta i el paper pintat i amb els jocs de la llum. Les farses antigues, el teatre shakespearià i el teatre més d'avantguarda han trobat en els dits de Reinhardt les millors robes i els millors colors. La seva inlluència s'ha escampat a tot al món, la seva presència ha produït efectes contundents, com a Nova York quan va anar a muntar la Saint Joan de Bomard Shaw. A tot arreu del món Reinhardt ha tingut imitadors i deixebles. En el lloc, peró, cn què aquesta concepció més moderna, més comprensiva i més simplificadora dels escemaris costa d'arrelar, és en el nostre país i en els altres països de la península ibèrica. L'escenografia en les nostres latituds no es mou encara del pompierisme de l'època romàntica, i del realisme de l'altra Exposició. Malgrat aquest endarreriment, són molts •els que senten i els que voldrien una modificació radical en els escenaris. Malgrat els academicismes morts, Martínez Sierra, per exemple, va associar en els seus treballs de direcció i escenografia a Burmann, un excel·lent deixeble de Reinhardt, que sensiblement va aixecar de to l'escenografia espanyola. Després de Burmann, Manuel Fontanals ha donat arquitectura i color a moltes obres modernes i antigues, d'una manera intel·ligent i sensible. A Catalunya, aquesta renovació cinematogràfica es va sentint cada dia més. Francesc Fontanals, per exemple, en obres on ha pogut descabdellar lliurament el seu esperit, ens ha ofert un espècimen d'aquella escenografia somiada. Citem el decorat de dues revistes de Francesc Madrid i B. Solsona, «1 decorat de Gardènia de J. M. de Sagarra, L'any 1890 s'estrenà a Madrid, amb un èxjt esclatant, enorme, La Granvia, una revista escrita pel senyor Pérez i Gonzàlez i musicada pels mestres Chueca i Valverde^ Era en ple apogeu de la sarsuela espanyola i amb guerra de Cuba entremig. L'estrena fou un esdeveniment memorable, gairebé apoteòsic. La Granvia arribà a més de set centes . representacions seguides a Madrid, i a tot Espanya passà de dues mil. Es tractava, al capdavall, d'una revista escrita amb ol propòsit de salvar la temporada d'un teatre — el teatre Ducazcal — que no marxava gaire bé. La lletra i la música fou ongiponada en unes, ben poques, nits. Per cert que la música tenia una altra destinació. El secret d'aquell èxit fou que es tractava d'una obra enginyosa, divertida i pintoresca, bastida amb materials del carrer, vius. Són els que, tractats d'una manera intelligent, perduren. L'estrena de La Granvia marcà al teatre que pugui semblar paradoxal, les yevues sugranyesques eren pairals i nostrades ; i hi havia el perill — que no cal remarcar — d'anar a parar a posar els Pastorets, La Passió o el teatre per a infants al marc de la Revue. ,'a s'havia intentat col·locar-nos fragments guimeranians i de l'Iglésies. No era nas aquest cl camí a seguir. O Bayes, o Granvia. O, atenent-se al temps, una barreja intel·ligent d'aquests dos elements. Pel nostre gust, ens decantarÍDin pel to de Lo Granvia, car fou construïda exclusivament amb materials del país, i a base de pintoresc i de castissísme. La música de La Granvia mereix paràgraf a part. Fou confeccionada pel mestre Chueca, famós compositor de sarsueles. Les obrés d'aquest mestre es caracteritzen per la seva gràcia joganera i per la seva fluida inspiració. Chueca, dins d'un marc castís madrilenyíssim, pot comparar-se amb el nostre Pep Ventura. La Granvia fou pel mestre Chueca el ma- Figurl de Josep Obiols • 5 el de La coniedia empieza cuando acaba, de F. Madrid^ estrenada aquesta temporada per la companyia Quiroga. Dintre els nostres escenògrafs joves, Batlle i Amigó, al costat de realitzacions arqueològiques tan perfectes com l'interior del Liceu, de la revista Charivari, ens ofereixen decorats tan nets i pelats i tan a la manera Le Corbusier, com el del segon acte de Qui l'ha xist i qui el veu, de Josep M. Planes, estrenat a Novetats fa cosa d'un mes. Sabem també que un artista company nostre, Màrius Gifreda, ens ha de sorpendre amb un decorat moderníssim, per la seva obra L'anònim blau, que s'estrenarà molt aviat a Novetats. Ara Josep Obiols, un dels nostres artistes de més eficàcia i de més qualitat, ha fet uns escenaris nadalencs per al poema del nostre company Josep M. de Sagarra. Aquests escenaris d'Obiols seran una gran revelació, i demostraran un caire nou ben apreciable dintre els múltiples que han fet famós a Obiols. Un dia, Xavier Nogués va il·lustrar, en e' mateix Palau de la Música Catalana, un poema de Carner, amb música de Toldrà. Diumenge vinent, Obio's, com Bosch i Roger féu en la traducció de Maya, portarà en el camp de l'escenografia, la vibració directa i sensible del seu esperit, amb aquest nou experiment que ha interessat de debò el nostre públic selecte. • M. El mestre Valverde, Felipe Pérez i el mestre Federico Chueca, autors de «La Granvia» líric espanyol una fita, com l'havia marcat La Verbena, i una orientació a seguir. Orientació que no fou aprofitada. Hom preferí, després de molts anys, intentar l'aclimatació de la revui d'exportació, preferentment francesa. Creiem que fou una equivocació lamentable. L'exòtic, en intentar ésser aclimatat en un país, ha de passar prèviament pel sedàs de la depuració. Si no es fa així, no arriba a reeixir. Heus ací per què els intents d'En Ferran Bayés, per altra part enlairats, rauen oblidats. Heus ací per què a les revistes sugranyesques hom podia entroncar-hi les intentones grotesques que representen Cleopatra i Venus Genitrix sense establir confusionismes. Naturalment, aquestes darreres reeixiren encara menys. Les d'iEn Sugranyes vénen a ésser una cosa parella a les traduccions de la casa Maucci, en relació a l'original de l'obra que n'ha estat víctima. Perquè si almenys a les d'En Bayés hi havia bon gust, afany de superació i ganes d'implamtar ací un gènere d'espectac'e, per bé que estranger, amb la màxima dignitat, no es pol dir el mateix de les altres. Per bé La 11 os ira sessió de cinema Proseguint la tasca començada cn la primera sessió d'una revisió del cinema mut que tingué lloc el dia 12 del passat, divendres dia 9, al cinema París, celebrarem la segona sessió, consagrada als dos noms més prestigiosos del cinema silent : King Vidor i D. W. Griffith. En el pròxim número parlarem extensament del programa combinat per al dia 9. Llegiu en aquest número l'anunci d'aquesta sessió. A li de començar a l'hora anunciada i al mateix temps esperar als retardataris, projectarem, abans del film de D. W. Griffith, un film còmic de Stan Laurel i Oliver Hardy. teix que fou la Verbena pel mestre Brotón. La seva obra mestra, superació de tot conjunt de la seva obra, fruit d'un moment d'inspiració genial. Mil vegades hem pensat, veient representar revues al Paral·lel — la clàssica desfilada de les giris per la passarel·la no menys clàssica, mentre marquen d'esma una ganyota ensenyada que vol ésser un somriure— que la reposició de La Granvia podria pondre el caràcter d'esdeveniment exemplar, útil cn ensenyances. El públic d'ara, que desconeix gairebé en absolut aquell cicle brillant de la lírica espanyola, a penes ha sentit parlar ' de La Granvia. Té, per altra part, el concepte, adquirit a través del poc i dolent que ha tingut ocasió de presenciar, que la revista és un gènere d'exportació, sense tradició autòctona. La reposició de La Granvia faria veure clarament que no és així, tot al contrari. Veuria més. Que hi ha unes normes establertes, molt dignes d'ésser tingudes en compte. L'ensenyança més important que es despendria d'aquest espècimen podria consistir a demostrar que el problema de la revista ho és de gràcia, d'enginy i de picardia. 'Enfocant-lo d'una manera intel·ligent. 1 diria més. Que no caldria apel·lar, com s'ha fet fins ara, als exotismes, i encara menys a complicades o enlluernadores rnachines escenogràfiques. Aquell quadro dels Ratas I Si la revista és eliminació i síntesi, recordeu aquest quadro. En aquest sentit és perfecte. * * * Avui la revista no existeix. Ha desaparcscut ofegada per un allau de ridícul, do grotesc i de vulgarisme, Venus Genitrix ! I justament ara seria el moment oportú de reposar La Granvia. Hom podria adonar-se dels molts errors comesos, que fins ara han passat desapercebuts. Del reconeixement dels errors pot sortir-ne una possible rectificació. I probablement es trobaria el camí a seguir. Jaume PASSARELL A l'Edèn Concert, que avança sense defallir pel camí que li ha traçat la mà experta de Miquel Lage, actuen les Mari-Chelo i la Juanita Ortega. L'actuació simultània d'aquests dos números de ball ens forneix l'avinentesa de confrontar dues escoles antitètiques. Les Mari-Chelo són el foc i la sang, la passió. La passió desfermada, la passió incontrolada, que el ritme és impotent a dominar, que el ritme no sap contenir, característiques que feren parlar a un crític, potser amb una mjca de raó, de manca de precisió. Passió voluptuosa, la de les MariChelo. Passió sensual. L'estremiment voluptuós del cos ondulant d'aquestes dues dones que vibren constantment, animades d'una feréstega impetuositat, encarna a la perfecció l'Espanya desesperada i ardent, exasperada i brutal, que han imaginat els assedegats de pintoresc ultra-pirenencs : la ballarina espanyola — tòpic en curs ■ entre el ramat elegant del cosmopolitisme miop. Un rostre on s'inscriuen ■ constantment les passions més violentes ; uns braços que imploren, que exigeixen plaers ; un cos que es dóna, palpitant ; unes cames que es separen contínuament en un gest dolorós de voluptuositat" delirant, iniciant un grand écarl incitant : això són les Mari-Chelo. La Juanita Ortega és l'antítesi de tot això. Si les Mari-Chelo, per llur passió desbocada, han d'ésser qualificades de romàntiques, la Juanita Ortega, per la seva contenció, ha d'ésser qualificada de clàssica. Si les Mari-Chelo són el romíinticisme, la Juanita Ortega és el classicisme. Si les MariChelo són Granada, la Juanita Ortega és Sevilla. En efecte : Sevilla té una tradició netament acadèmica en totes les seves activitats.- En poesia, per exemple, l'escola sevillana és retòrica, freda, conceptista, totalment oposada a l'escola de Granada o de Huelva, impetuosa, forta, acolorida. Idèntica oposició cn cl ball. La Setmana Andalusa de l'Exposició ens permeté de constatar clarament el xoc pronunciat d'aquestes dues escoles antitètiques : els balls acadèmics de les caseras sevillanes i els balls impetuoses de les magnífiques gitanes granadines del Sacro Monte. La Juanita Ortega, pol oposat de les MariChelo, pertany a l'escola sevillana. Aquesta noia de rostre enigmàtic, incisiu i precís, amb la implacable precisió d'un primitiu flamenc, de cos primíssim i esvelt, procura sempre de ballar en línia, balla sempre amb totes les regles de l'art. Estil. Això és la Juanita Ortega. Classicisme, també. Abstracció plàstica, encara. La línia, sempre. Línia de suprema elegància que descriu en l'espai aquesta mena de poney elancé que és la Juanita Ortega, la qual posseeix, en un grau eminent, aquella ecriturè de lignes Juanita Ortega courbes, el·lipses et spirales : entrelacs d'or, que Levinson troba a Ja base de tot el ball espanyol. Aciuesta noia. parenta del Gallo, ha heredat la puresa linia'l, estatuària, de la dinastia taurina dels Gómez Ortega. Aquesta noia no permet mai que la línia es contorsioni, es desesperi, s'exasperi, torturada per 'a passió, sinó que sap reduir-la sempre a la impassibilitat plàstica, serena i marmòria, tranquil·la i estàtica, fixada en un arabesc definitiu. Skbastià GASCH Hem vist Ramper al Circ Barcelonès juntament amb els podríem dir-ne poulains del seu espectacle, fel treball d'aquest excèntric de pantalons i americana color de sang de bou, pateix, com ja s'ha remarcat tantes vegades, d'una manca absoluta de concepció del que deuria ésser el ritme, l'aire i l'ambient del modern music-hall. Ramper, que posseeix una gràcia innegable, si sabés menar-la vers uns camins més dignes — parlem, naturalment, de la dignitat artística — , podria devenir l'excel·lent excèntric que ara tot just s'ondevina a través dels seus trucs invariables — i que, per tant, perden tota l'espontaneïtai del truc_ — , els seus «xistos» patentats i les seves improvisacions, que sols poden obtenir una reacció favorable davant d'un públic de galeria i d'uns espectadors de peu pla. Ramper, al nostre entendre, ha comès una falla seriosa, de la qual aviat tindrà TEATRAL ocasió de comprovar les desagradables conseqüències. Ha procurat modeinitzar el seu treball afegint remarcables elements — algun d'ells, com el ballarí excèntric, força excel·lent — al seu «spectacle, sense, cn canvi, pondre ell part activa en aquesta estimable evolució. Al revés precisament del cas d'Alady, que, entremig de la grisor dels que complementen el seu ballet, resplendeix com estrella de primera magnitud. Tot això, al Barcelona, on Ramper pot actuar com entre família, no té cap transcendència, però quan s'hagi fet i desfet unes quantes vegades el maquillatge actuant en altres escenaris i davant d.'un públic no tan predisposat al llençament de puros, ni tan propens a les rialles estrepitoses, és evident que l'intranquil·litzarà una mica i acabaran per fer-li adoptar una decisió més enraonada. M. A. AD' procedeix a una revisió del cinema silent Presenta en una segona sessió que tindrà lloc al Cinema París, divendres, dia 9 a les IO de la nit "J de l'any 1920, dirigit per lirlff Ith Un film (MPL·OR ID' On W - El darrer film de KING VIDOR (versió completa) • Des de dimarts, diada dels Rels. les localitats estaran en venda al "Cinema París". Butaques, 2 ptes.; Especial. 1 . pta. Teatre Català Novetats Companyia catalana, direcció: CARLES CAPDEVILA Avai.a dos quarts de 4: L'espectacle del dia Els Pastorets A les 6: Els Pastorets amb l'arribada deia Sants P.eisr que obsequiaran els nens i nenes que assistiran a l'espectacle A les 10 l'èxit de Carles Soldevila La creació d'Adam Gente bien ES DESPATXA A COMPTADURIA TEATRE NOU Companyia SAUS DE CABALLÉ Director : P. SEGURA Divo tenor: J. ROSICH Avui festivitat de Cap d'Àny EL PAJARO AZUL PACA LA TELEFONISTA (Aquest teatre, té calefacció) ^IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIH i GRAN 1 * DEL TEATRE I LICEU * I E Avui, dijous, a les 4 de la tarda E lli* de propieíaí i d' abonament E a tardes: S." representació de 5 pol. cèl.·bro. ard.tc IEANNE GUYt.A. CR1STI S SOLAU1. PONCIO LliON, CI.AUDE COT ~ MaBtrc directori GeorQua Kuziiiade Teatre Català ROMEA Companyia catalana VILAcÍÓ do \a Premsa Diària S — de Barcelona ^ FiíiiiiiiiiiiiiniiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiinT Feu fer els vostres gravats en la UNIÓ DE FOTOGRAVADORS ".ORTS, 481 1 Telèfon 33421 RAMON BES & 0/ Mafluinària, Tipus. Filetatge dc bronze, Tintes i utillatfle per les Arts Gràfiques AliHtrt, I, I VI* UMtM, 4. BMCUtlU Telèfon 15524 - Apartat tM Mructt MarMcai DANIBU