MIMGDR Reformes períodi·íiques Hi! món dels diaris barcelonins cslíi regirat. En surten, i n'han de sortir, de nous. D'altres tan reformes. I,es reformes periodístiques són sempre lema de comentaris entre la gent— la mala gent— del gremi. ^ —Diu que tal diari fa reformes?— deia j'altro dia un conegut escriptor humorista i futboler. —Sí. —I— interrogà cl que havia, parlat, amb certa curiositat— a qui treuen? Joffre, català Amb motiu de la polèmica entre els rotatius d'Kn Pleh i Im PubUcitat sobre els comentaris a la mort del gloriós soldat francès, un grup parlava l'altri tarda a l'Ateneu. —Sí, sí! Joffr(,' caütlà, Joffre català— digué un— . I a la llista de subscripció de l'Ateneu, que hi ha penjada a la Majordumia, des de fa temps, tres donatius per al monument a Joffre, que sumen un total de cinc pessetes ! 'El mís trist és que això és veritat. Cinc pessetes 1 Menys del que es va recaptar a la mateixa casa, per a regalar no recordem quines insígnies al senyor Dariu Romeu i Freixa. Espor£ í patriotisme La vinguda dels equipiers del Logrono a Barcelona va ésser un succés de cordialitat. Tothom es va desfer per obsequiar-los de la millor manera possible. I per correspondre a les amabilitats amb les quals ja es comptava, la senyora vídua de Solano, gram productora de pastilles de cafè amb llet (el reclam és gratuit), va trametre per als onze jugadors del Harcelona que havien de lluitar contra el club foraster altres taints paquets de pastilles, el paper de les quals portava una litografia amb el retrat de don Francesc d'A. Cambó. Hom diu sí només es tractava d'un tiratge a part especial per aquella circumstància ; hom diu si eren ja éls efectes de la campanya que ha iniciat la Lliga a La Rioja. Però el cert és que, davant de la vera efígie del líder, el directiu senyor Gaspar Roses plorava d'emoció. Les presentacions d'En Sucre Kn Josep Maria de Sucre, convertit, per obra i gràcia del «sobrerealisme», en protector de tots els pintors joves d'avantguarda, es dedica a fer la presentació de l'artista en els catàlegs, modesta expansió que cap dels seus protegits no s'atreveix a negar-li. Les presentacions d'En Sucre, però, com que sempre són un elogi de l'artista, acaben d'excitar la bilis del visitant, que amb la contemplació de les obres ja en tonia per anar fent. Sortint de visitar una exposició sobreavantguardista, un artista aragonès famós pels seus bodegons d'arengades rovellades, en llegir la presentació del catàleg, va exclamar : — Con azúcar està peor. Sí que s'erra «Un poeta francès de la Pléiade, el propi Ronsard, si no m'erro, té un vers admirable que diu : Je meurs de soif auprès de la foiüainen, escriu Alfons Maseras en una de les seves Nòtules a La Veu de Catalunya. Fa bé, però, de sagnar-se en salut amb la seva salvetat : «Si no m'erro». Li hem de dir que sí que s'erra. 1 només de cosa d'uns cent anys. Aquest vers és d'un cert François Villon, que no era de la pléiade, precisament. CtlCB·LUL·M <·t·l La millor col·lecció lli millors preus Les millors classes ' F. VEHILS VIDAL Abric rídam .... 75 ptes. Abric novetat. . . . 90 ptes. Abric fzntasla. . . .125 ptes. Abric Austràlia . . .150 ptesAbric folro esmussa . 175 ptes. Trinxeres des de. . . 35 ptes. PLOMES ANGLESES 20 PTES. BRANS NOVETATS EN CORBATES INARRUBABLES Jaume I, 11 Telèf. 11655 DEL VELL TIVOLI Pepe Gil, empresari divertit L'na crònica d'En l'assarcll, publicada en aquestes mateixes pàgines, evocant els bons temps del géturo chico, em retornà a la memòria aquells dies admirables que vaig viure al costat del mai prou plorat Pepe Gil, l'empresari popularíssim a qui tots coneixíem per «lo Chll», i em féu fer cl propòsit de La primera fou la següent : — Escolta, Moragues tu em sabries dir qui era Terpsícore? No em negareu qui' només essent ateneisla, cosa que dóna facilitats per a consultar l'Espasa, es pot respondre com cal a una pregunta d'aquesta menn. Kl plíblic distingil del vell TÍVffü parlar-ne aprofitant l'ocasió que aquest mes s'escaigui l'aniversari de la seva mort. Qui era «lo GhU»? Doncs l'home més ben dotat d'imaginació fecunda i absurda, que a la vida pintoresca do la sarsuela, género chico i melodrama, va afegir el pintoresc de la seva propaganda teatral. En mans de «lo Chil», un cartell del Tívoli era realment com un crit en una paret. Si En Pepe Gil anunciava una obra o una tiple més o menys sicalíptica o un baríton de sarsuela, equivalia a invitar el públic al tumulte al deliri Els cartells, com els acudits de «lo Chil», tenien un valor de lletra a la vista. A fi que el lector de Mikadok pugui enriquir els arxius de la vida ciutadana, n'hi recordarem alguns, veritables peces del Museu de la Barrila, que tanta manca fa a Barcelona. Un dels seus cartells deia així : TFATRO TIVÓL·I (iran función para hoy, dia 22 del hermoso mayo. ; ; Teatre sin humedad ni reien te ! ! L'altra era : — Me trobo en un conflicte i tu que estàs ficat en coses de música podries respondre'm. Digues : no em sabries un barítono, curioset, espiritual i per deu pessetes? AVISO Se suplica al distinguldo público no se ponga en mangos de camisa. La Empresa Una nit. En Pepe Gil em va trobar a la Plaça de l'atalunya. Jo anava amb l'A'examlie Soler i Rovirosa. — Escolteu — ens digué «lo Chil" — tindríeu que arreglar-me, vosaltres, una obreta que m'han portat dos miinyons que són dos serebros. Se titula aixina : Cuaéros de historia. Apareix en primer terme una motllura d'un quadro que omple l'escena. Darrera, hi ha unes cortines. Fixes, quan arriba el moment, s'obren i llavores se veuen reproduïts i de bulto, quadros del Ticiano, de Rubens i altres pomogralies... La veritat és que jo no he vist un home de teatre que com (do Chil» tingués tanls admiradors. Com havien rigut sentint-lo Guimerà. Esglésies, Rossinyol, Pérez Galdós, Benavente, els Quintero, ei mestre Vives, Marial, Moles, Micó, Trinitat Alemany, Ricard Rocafort, Salvador Basseda, Antoni Torrella, Pere Aldavert, Josep Maria Pascua', Morano, Gasol i fins el propi Arniches ! «Lo Chil», que ja us he dit que era inesgotable, una nit explicava a En Rossinyol com havia introduït les cupjeteres en els escenaris. I li deia, tal com pinta : — Jo, amb el meu serebro, he buidat tots els fogons d'Espanya i i les criaes esgarrapaes les he rechencrat amamantant-les en els meus pits... Quan es va trobar en la seva apoteosi, o sigui en l'any 1917, una tarda va veure que no tenia espectacle per a dedicar als infants que anaven «Is dijous a la tarda al Tívoli. Penseu que es va apurar? Apurar-se no feia per «lo Chil». Llegiu el que segueix i us en con vencereu : Això és donar o no garanties a un teatre obert de bat a bat com en l'estiu ho era el vell Tívoli del carrer de Casp, aquella barraca que molts barcelonins encara recorden? En el mateix teatre aparegué un dia el següent cartell, que copio texlua'ment : Esta hóchej a las diez. I Programa zoológico ! EL RATON LA GAT1TA BLANCA ; AL AGUA, PATOS ! Km recordo, i el bon amic Joan Eugeni Morant en pot donar fe com si fos notari, que al començament de la temporada de 1917 es varen casar una popular tiple còmica i un tenor còmic de sarsuela. Tots dos treballaven en el Tívoli i en la companyia de Pepe Gil. Doncs bé, tiple i tenor còmic es casaren el matí, i el mateix dia «lo Chil» feia aparèixer el següent cartell : El galliner del vell Tívoli Bata tarde Gran Vermouth nupcial en honor de los simpàticos esposos AMADA ALEGRE y MIGUEL PBDROLA El indisoluble lazo Utvo efecto esta manana con gran complacencia del Séiecto público del TIVOLI. Perquè el nostre Gil era aixf, l'home seguia l'actualitat com la pugui perseguir un periodista. Una vegada «lo Chil» es va presentar a l'Ateneu a fer-me dues importants preguntes, en el seu dialecte propi, barreja de català, castellà i valencià. Naturalment que això no és res on comparació amb la pregunta que «lo Chil» va fer a En Guimerà. Quan aquest patriarca del teatre català va estrenar L'ànima és meva a Novetats (any 1920), col·laborà com empresari amb el famós valencià dels cartells. L'èxit fou sorollós. En Gil, i sempre en combinació amb En Guimerà, va organitzar una excursió pels pobles de Catalunya. I «lo Chil» va tenir una de les seves pensades, a fi de fer una bona propaganda de «don Anchel, eixe prestigi i eixe venerable mònslruo de la trachèdie», com ell deia en aquell idioma cocUtail, els ingredients que formaven el qual hem provat de definir, i que el Tiago Rossinyol anomenava «neutral». En PepC Gil volia escriure un fullet cor tant coses íntimes d'En Guimerà. — Això sempre ho agredix lo públic, don Anchel — deia l'empresari — , De manera que si vostè, que és una eminència, vol sometre's a algunes preguntes senzilles i innocents, podrem fer l'interviu. — Vostè, Gil, vagi preguntant — digué En Guimerà. — Doncs escomencem. Vaig a fer-li una pregunta sense malícia i que cl públic sempre n'estarà content. — Digui, digui. —Vostè, don Ahchèl, ha tingut algun fill natural? Què de què que En Guimerà no os mor de l'espant. «Lo Chil» entenia així la senzillesa de l'interviu. Una vegada, això era en 1907, «lo Chil» feia d'empresari del teatre Arnau del Paral·le1, on organitzava «Concursos de Pulgas» amb la Montcrde, la Chelito i altres respectables artistes, i a fi de donar un to distingit al local, va posar el següent cartellet : G R AN MAT1NEE para hoy jueves dedicàda a los simpàticos ninos y nifias asiduos concurrentes de este favorecido teatre. La magnífica zarzuela GIGANTES Y CABEZUDOS Aviso sensacional A todos los ninos y ninas, | tiernos infantes de mi corazón !, que acudají esta tarde al teatro, se les entregarà, junto con la localidad, una vela, para que luego la encicndati y puedan desfilar por el escenario, en •la procesión del Santísimo Rosario de la Virgen del Pilar. ; Ella les proteja, ast como a sus distinguidas familias I L'èxit ja el podeu suposar. Més de dues centes criatures del públic amb la candela encesa varen desfilar per l'escenari entre les coristes, segones tiples i balladors do jotes. Una vegada ens el vàrem trobar al vestíbul de Novetats. Feia cosa d'un any que En Gil es trobava allunyat dels escenaris. Tot d'una li concedeixen el teatre per dos mesos. «L·) Chil» es sent boig d'alegria : — Estic en el paroxisme! Se m'ha apoderat el vèrtig!... Ja torno a fer d'empresari!... Ja no em trobo en l'ostracisme!... Ja no estic com Napoleó en Santa Tecla!!... Rafael moragas (Dibuixos d'Opisso en l'extraordinari de L'EsquClUt dedicat al Tívoli.) ^APERITIU L'Hostal del Sol. — Cap dia çpm avui no hauré justificat la paraula aperitiu, en aquest reconet de la segona plana que els meus amics em deixen perquè m'enirelingui una mica i no faci mal a ningú. L'aperi.iu és per fer venir gana ; doncs parlem una mica de menjar, a veure si aquestes senyores que fan un «ai!» esmaltat de llamenqueries es posen una mica a to i mengen quatre culleradeles de sopa. I per parlar -de menjar, parlem de l'Hostal del Sol, i no ho lent d'una manera directa i comercial més 0 menys judaica, sinó amb l'aire que caracteritza les coses que jo escric, que es un aire d'anar fent i d'amar passant l'estona. Hi ha qui va a París per fugir de la dona, per veure les revistes del Casino amb unes senyoretes que ensenyen el vrmtro emblanquinat, els ulls injectats de rimmel i els pits guarnits amb dues cirereles de vidre volador. Hi ha qui va a París atret per la pintura, pels darrers models de l'automòbil, per comprar la perfumeria a més bon preu, 0 per pondre part activa on una prostitució trucada i anacrònicji, feta segons model de l'última exposició de les arts decoratives. Jo, molt de tard en tard, que és quan em sobren tres pessetes i mitja, me'n vaig a París per dues coses. La primera és per menjar una bona cuixa de be o un bon tall d'esquena de bou fets a la manera que a mi m'agrada, 0 sigui amb la manca de preocupació i de mal humor que s'acostumava a guisar en l'èpocn en què l'adullori era una cosa assequible i digestiva, i les senyores es lligaven les mitges amb unes lligacames simples, no com les d'aVui dia. Per la segona cosa que vaig a París, ('s per beure unes quantes copes de conyac que hi hà en mitja dotzena dc cases honestes. Aquestes cases tenen el conyac en botes de roure, i el posen on unes ampolles sense etiqueta, brutes, desmarxados .i d'un color de seu de carro. Quan oloreu aquestes ampolles, sembla que us passin pel nas la nuca de la Dama de les Camèlies. Doncs, de vegades, anant per París i altres poblacions de França, m'he quedat parat en aquests honradlssims auherges amb truc o sense, en els quals es serveixen ois plats típics i elementals del país, plens dc salses i de camàndules sublims. I també, anant per Catalunya, sobretot per l'Empordà i la plana de Vic, he tingut ocasió de menjar coses episcopals i substancioses, on algunes cases de pagesos 1 de senyors que han tingut la bondat de convidar-me. I aquests plats que encara es poden caçar de tant en tant entre les flautes dels rossinyols, és una mica difícil de caçar-los en la cuina, i jo, que sóc d'una tradició una mica diferent; em fa pena veure com les senyores del país obliden una de los coses més importants, que és saber menjar. I he pensat que fóra un gran negoci posar un restaurant, amb una mica de literatura i de pacotilla pairal, i amb una cuinera que sabés on té la mà dreta, i os mirés el cabrit que va rostint amb l'amor que es miraria a un «gigolo» autèntic. Aquest negoci del restaurant típic i de la cuina honrada, va ésser el que unes exeellents amigues meves i distingides dames d'aquesta ciutat es van empendre a l'Exposició, creant dintre ol clos del «Pueblo Espailol», ol famós Hostal del Sol, que va tenir tant èxit. Però allò vivia dintre la faramalla i el dinamisme del moment, era un truc sense gaire imaginació que diguéssim, i es va tancar com tantes altres coses. I ara ve la meravella : aquell Hostal de! Sol ha ressuscitat, no a Montjuïc, sinó al carrer de Mallorca, i ha ressuscitat amb més gràcia i més solidesa que abans, amb una punteta de murrieria i d'experiència delicadíssimes. El local és perfecte, té tota la grandesa i la intimitat del cas. A cada paret hi ha farbalans d'alcova, rajoles, gerrets i piques d'aigua beneita, té un aire de rectoria confitada i excepcional, però pulcra, amb unes taules que s'enganxen a la voluntat i uns vasos de vidre amb angelets i anguiles dc color que fam festes als llavis. El menjar que hi donen és extens i intens ; els rovellons de les nostres muntanyes naixeran amb més alegria perquè sabran que han d'anar a parar a l'Hostal del Sol, i els porcs del país, quan els clavin aquell ganxo a la boca, procuraran dissimular i moriran amb un somriure efeminat i untuós, perquè sabran que el seu cementiri perfumat serà una taula voltada de perles i do pells de senyora, que sabran apreciar la bona qualitat de' porc guisat com Déu mann. Jo he anat dues o tres vegades a l'Hostal del Sol ; em fa gràcia la llar de l'entrada i aquell «chasseur» comprat a la Fira de Santa Llúcia. Penso dumanar als amos que un dia m'hi deixin fer una escena de Terra baixa, i sobretot, m'agradaria que m'hi deixessin portar quatre gossos de pagès ben peluts i ben rondinaires, que duguessin mitja dotzena de puces al collar, i que miressin les senyores de l'aristocràcia com s'alimenten, amb aquells ulls medievals i desesperats de Fra Garí, després d'haver assassinat Riquilda, que deuria ésser una princesa aigualida però olorosa de mentes espirituals, amb unes galtes envernissades I violents, com les rajoles que es poden admirar en les parets de l'Hostal del Sol. JoSBP Maria dk SAGARRA Esperanto, Alemany Italià, Francès, Anglès, Espanyol, Xinès, Rus Solució meravellosa per a ^ No perdeu més alumnes i per a VOlessors/f^.^™"- Fonogrames elèctrics Llibres de text i traducció il·lustrats i correctíssims Demaneu avui mateix prospecte gratuït al LINGUAPHONE - Apartat 319 Carrer València, 245 - BARCELONA Nom Carrer Ciutat GRAVATS TIPOGRÀFICS BADAL I CAMATS * Paiís, 201. - Telèfon 74071 ^ — . . üÉÉÉÉsmi