MIRADOR Any III. Núm. 103 - Barcelona, dijous, 22 de Gener, 1931 5EEM £1 no confusionisme no impedeix la concòrdia Preu t 20 cèntíms - Pelai, 62. Telèfon 15300. - Subscripció t 2*50 pesseíes írimesíri La concòrdia entre els partits catalans Si durant la Dictadura algú hagués anunciat o insinuat que cn arribar Ics primeres eleccions els partits catalans oferirien l'espectacle d'una baralla, poca gent s'ho hauria cregut. La baralla és un fet. Poques vegades la divergòncia ha estat tan profunda ; poques vegades la lluita ha estat tan forta. Afortunadament no s'ha arribat encara al personalisme : la mútua conveniència, potser més que el mutu respecte, han establert uns límits senyalats per una cortina de paper que ja pot veure's travessada por unes quantes bales. Si la cortina arriba a caure, veurem un espectacle canibalesc i llavors començarà un període de, mútua destrucció que pot perjudicar molt els polítics i els escriptors que informen el catalanisme. Assistim a una lluita entre els do's partits més importants de Catalunya, entre els dos partits que tenen més responsabilitats davant del país. No cal dir que aquesta baralla és per a molta gent una gran decepció. , Molts homes de vàlua i molts càndids coincideixen a deplorar aquest espectacle. 1 tant en els sectors de la intel·ligència con en els sectors populars, trobeu gent que en treuen la conseqüència que la baralla ens debilita. En un magnífic article de capçalera de Revista de Catalunya, Ferran Soldevila examina aquest fet i en treu la conseqüència que la lluita ens perjudica. Diu Ferran Soldevila : "En la declaració feta arran de la convocatòria d'eleccions hi són enumerats una pila de problemes hispànics : cl nostre és inexistent. Ni en gràcia als catalans amics, ni per temença als catalans enemics, el Govern ha cregut necessari de fer-hi la més petita al·lusió.» Més avall, Ferran Soldevila diu ; «Ara bé, jo no puc sostreure'm a la creença que si els catalans haguéssim volgut — com sembla que hauríem d'haver Jaume Bofill volgut — avui el problema de Catalunya constituiria una obsessió per al Govern i per a Espanya tota. I això no era incompatible ni amb el republicanisme dels uns ni amb el monarquisme dels altres. Però per a això calia la concòrdia interna.» Recorda el director de la Revista de Catalunya que Ildefons Sunyol deia : «Fixeu-vos que ells ens perden el respecte quan veuen que nosaltres ens el perdem els uns al altres.)) Tot això és cert : Tan certa com és la baralla són certs els perjudicis que se'n deriven : és exacta la interpretació de la declaració del Govern i és exacta la frase d'Ildefons Sunyol. Es possible la concòrdia entre els partits catalans? El primer que ha parlat de la possibilitat d'una concòrdia ha estat Jaume Bofill, ex-presideht d'Acció Catalana. Jaume Bofill ha escrit en el seu llibre L'allra concòrdia -. «Seria convenient una convergència d'orientacions dels sectors polítics nacionalistes», una convergència de cara a les relacions d'Espanya. Es evident que si s'arribés a un acord de tàctica, haurien de cessar les hostilitats entre els dos grans partits catalanV/El doctor Cardó, des d'El Mati, ha parlat de la necessitat de Ja concòrdia entre els catalans. Ferran Soldevila, en el seu article, després d'examinar el llibre de Cambó Per la concòrdia, i el de Bofill, L'altra concòrdia, defensa la necessitat immediata d'arribar al que ell en diu «la tercera concòrdia». Lu frase de Bofill que hem transcrit i el comentari de Ferran Soldevila, segons el qual, si haguéssim volgut, hauríem ara obtingut algun resultat positiu, ens posa a punta de ploma un mot que té molta ressonància a la memòria de tots : solidaritat.^ Si els comentaris de Carles Cardó i Ferran Soldevila no volguessin dir això, no voldrien dir res, perquè en política el sentimentalisme té molt poc valor. Ara bé : imaginem que tornéssim a una solidaritat. Una solidaritat entre partits només pot ésser temporal i per a fins concrets. Pensar en una solidaritat i en una concòrdia perpètua entre els catalans seria massa innocent. Tothom recordarà que en rompre's la Solidaritat Catalana tots el sentimentals, tota la gent que no té cap sentit de la realitat política, van plorar i jeremiejar durant molt temps. La lluita entre els dos partits que ara es barallen, la Lliga i Acció Catalana, és naturalíssima. Fixeu-vos que són dos partits cm evolució, un d'ells en període de formació. El primer no ha estat mai separatista, però, anys enrera, parlava un nacionalisme radical ; el segon ha abandonat les teories separatistes.' Aquesta coincidència, que podria semblar que els acosta, els col·loca en actitud de mútua competència, perquè tots dos pacten amb partits exteriors. La Lliga no es Francesc Camhó vol dir monàrquica, però en fa ; Acció Cata- . lana es declara republicana : aquesta divergència es presta a tota mena de polèmiques. No tenim cap autoritat per aconsellar una altra solidaritat, eventualitat que depèn de circumstàncies sentimentals que per ara no s'han produït amb aquell vigor de 1905 i que trobaria avui en el partit d'esquerra una major consistència catalanista que en el conglomerat dels partits esquerrans d'aquell temps. Creiem, però, que si la baralla entre els partits conserva certa elegància, no ha de fer por a ningú. Aquesta lluita doctrinal encara no l'hem passada i s'ha de passar. Hi ha dues maneres d'ésser catalanista : per esperit de tribu o de país i .per esperit liberal. La primera fase ja l'hem passada i seria exagerat de dir que ha contribuït molt a formar l'educació del poble. Si ara hem de passar la segona, val a dir que no és pas igual ésser monàrquic o republicà, dictatorialista o liberal. Convé que la gent es conegui i es situï. Demanar la concòrdia entre els partits — si no es tracta d'una solidaritat temporal — és un impossible físic que ens tornaria a la forma primitiva del catalanisme i potser del nacionalisme més groller i bàrbar. Val més que sapiguem cadascú com pensa i que els camps es destriïn. Per això—dit sigui com un exemple — ens ha semblat excel·lent que els comunistes Nin i Maurín hagin explicat recentment les raons que els impedeixen col·laborar cn un diari burgès. No es pas el confusionisme el que ens ha de salvar. Els Dijous Blancs iVo fa pas gaire temps, Barcelona era una mena de Paradís dels taxistes. Les tarifes eren fixes ; tothom que volgués establir-se podia calcular el negoci al cèntim. El públic, content de no haver de pagar propines, vivia dins la més cordial relació amb els conductors. Quan havíeu pagat la suma indicada en el taxímetre — la quantitat justa, ni més ni mdnys — , el xofer us deia «gràcies I» i algun, fins i tot, umercès !», com si pagant-li el que era degut, li haguéssiu fet un grandíssim favor. Barcelona, pel que feia als utaxis» s'adeia perfectament amb la seva tradició d'narxiu de la cortesia». Quan, heus aquí que comencen unes lluites de tarifes ; la cosa s'agita. El conductor de taxi ja no pot viure tan tranquil ; és la competència ; per alguns qui sap si la ruïna. Es veu obligat a cobrar el quilòmetre a trenta cèntims i encara a donar les gràcies ; però ho fa amb una altra veu que abans. Havia començat el calvari ; però no érem encara al carrer de l'amargura. Però, el que és ara, pot ben dir-se que hi som de ple ; no passa gairebé dia sense que un cavaller, més o menys elegantment vestit, demani un taxi, i quan el tingui en despoblat, exigeixi els diners 0 la vida del taxista ; el qual sol optar pels diners ; i, encara així, de vegades li atempten l'existència. Verament, això és pitjor que haver de cobrar els trajectes a trenta. Si, darrerament, per ufer el taxis», calia tenir una certa resistència econòmica, dintre de poc serà una feina de milionari ; i, encara, de milicinari esportiu, amant de les emocions fortes. Es evident que la vigilància de les barriades solitàries no pot tenir una gran eficàcia. No hi ha procediment de tenir el nombre d'agents de l'autoritat precisos per a cobrir el nombre extraordinari de carrers i carrerons poc transitats a les nits. Però, en canvi, si hom organitza una neteja ben a fons de la gentussa que puüuL· per Barcelona, potser trobaríem Za clau del problema. Això és com una epidèmia tífica, més fàcil (i més eficaç) de combatre-la netejant les fonts i les conduccions d'aigua, que volent procedir per desinfeccions individuals. I, en efecte, L· nostra ciutat conté una gran quantitat d'aquests elements. Frueix d'una fama, ben poc envejable, d'ésser un dels centres mundials de publicacions pornogràfiques, de desnú d'art, de ucinè» privat ; un port favorit de L· tracta de blanques, els directors de L· qual tothom coneix i sap els cafès que freqüenten ; de corrupció descarada de menors, etc, etc. Es netejant aquests dipòsits corruptes que es pot fer alguna feina de profit ; totes les altres coses no seran sinó com aquell maL·puces famós : «S'agafa la puça se li obre L· boca, s'hi tiren els pòlvors, i la puça morta.» Es clar que també pol intentar-se un altre procediment : autoritzar el joc, o promulgar L· llei seca, com a Nord-Amèrica s'ha fet, amb rexuüaí satisfactori per a tots els AlCapones. R. LL. MIRADOR INDISCRET Raó de pes Quan va caure la dictadura i el Govern no sabia a qui traspassar el Govern civil do Barcelona, Baldomer Oller, un dels pocs que resten encara dels que foren martiritzats a Montjuïc, va escriure una carta al general Berenguer dient que calia nomenar governador civil de Barcelona a Emili Junoy, que per no tenir enemics, era el més indicat per causar bona impressió. Pocs dies després de tirar la carta al correu, Baldomer Oller troba a Emili Junoy i li diu el que ha fet. — Però, home de Déu !-^-contestà Junoy — . Vol fer el favor de dir-me, si em nomenen governador civil de Barcelona, qui aniria al Govern civil a demanar la llibertat dels presos ? Generositat Emili Junoy va escriure dues obres teatrals, Las pobres millonarms, una opereta amb música del mestre Demon, que es va estrenar al desaparegut Eldorado, i un drama que es va donar a conèixer al teatre Còmic. Aquesta darrera obra ja no la volia donar a conèixer. Un dia va dir a un seu íntim amic : — Estic convençut que aquesta comèdia és molt dolenta, que no val res. Però aquests còmics no tenen obres i es creuen que amb l'expectació que pot produir una estrena meva poden omplir el teatre i salvar unes nòmines. Què he de fer? Deixar aquesta gent desemparats, o estrenar? Si estreno ja sé que vaig a un fracàs, i si no els dono la comèdia sé que qui van al fracàs són ells. Mal per mal, més m'estimo anar-hi jo. Presené d'il'lusions Don Emilio, com li deien els cambrers, els cira-botes, les tanguistes, es complaïa a fer favors dè totes menes. Qiian sortia de l'Excèlsior, per exemple, almenys duia deu encàrrecs a la butxaca : col·locar un noi de groom, alliberar un pres, aconseguir unes visites mèdiques de beneficència, arranjar una contribució, etc. En altres temps més pròspers, els favors d'aquesta mena a penes eren res al costat dels que la seva geJi.erositat escampava, tot sovint entre profiteurs. Però no podia fer-hi més. No se li havia acostat mai ningú que no en tregués alguna cosa. De vegades, ni calia demanar-l'hi. Quan En Junoy coneixia que alguna noia de cabaret no havia sopat o no li sortien bé les coses, li regalava un bitllet de vint-i-cinc pessetes. Si no tenia diners, regalava dècims de tres pessetes. — Veureu, és una manera de regalar il·lusions — explicava una nit. Ho nors —Quin hospííal ian colossal. —No, home, són cases baraies per a obrers. Pocs moments abans d'endur-se'n el cos d'Emili Junoy del seu domicili de la Plaça de la Universitat, varen pujar al pis el mar. quès d'Alella i el seu germà el marquès del Masnou. Donaren el pésam a la vídua, saludaren els senyors Cambó, Puig i Cadafalch, Pieh i Pon, etc, i en veure un gentilhome, el marquès va preguntar al capità general qui era. Aquest va respondre : — Es el representante de, S. M. Llavors el marquès del Masnou, tot emocionat, va dir al seu germà : — Caramba ! Pues son los màximos honores que podia recibir I Puede estar contenta la familM I A baix, entre el públic, hi havia anarquistes, sindicalistes, martiritzats de Montjuïc, cira-botes, etc. Qüestions internacionals A l'Ajuntament de Barcelona hi ha molts regidors que s'han fet populars per la seva oratòria. Un dels que té més prestigi en aquest ram és indiscutiblement el regidor Sabaté. Aquest bon home un dia hagué d'atendre uns alemanys que visitaven la Casa Gran. Després d'acompanyar-los per totes les dependències, els absequià amb un lonx ; a l'hora del brindis, s'alçà a parlar de les relacions entre Espanya i Alemanya, i per acabar digué : — Me siento muy emocionada de brindar para el bien de L· pacífica Alemania... Viva Berlín, viva Espafia. Jesús que torna En el partit entre una selecció argentina i el Barcelona, un espectador es mostrava entusiasmat pel treball dels argentins. Un altre espectador, barcelonista, sens dubte, molestat per aquesta preferència, li digué : ^Que sou de l'Argèntina, vós?... A la qual cosa respongué l'interpel·lat : — 1N0 sóc argentí, ni espanyol, ni català ; jo sóc del poble que em dóna pa i treball i vull la pau i tranquil·litat de tothom. —Així ja sé qui sou vós; vós sou Jesús que torna ! — va concloure l'altre. "La cena de ias burlas" La nrt de dimarts va haver-hi gran sopar al Rilz, perquè el senyor Pich i Pon, com els nostres lectors saben, ha estat nomenat soci d'honor del Sindicat Professional de Periodistes, amb gran admiració de tota la gent de l'ofici, que prou saben el pa que s'hi dóna en els diaris del senyor Pich. Com que va haver-hi molts discursos, podríem omplir molt d'espai. Direm només, perquè el lector es faci una idea aproximada de Pacte, que, fet i fet, encara el discurs del propi senyor Pich resultà cl més acceptable de tots. Però val la pena de recollir dues frases. En són responsables els periodistes Màrius Aguilar i Ribera i Rovira. Segons el primer, el senyor Pich fa els seus diaris posant-hi el 40 per cent d'intel·ligència i el 60 per cent de capital. Segons el segon, el senyor Pich és un home d'ideals, exclusivament d'ideals. Marian Ventosa La setmana passada va morir a Barcelona En Marian Ventosa i Calvell, germà de l'ex ministre regionalista. Marian Ventosa era un home que desvetllava una gran simpatia. Franc, noble, d'una gran intel·ligència i una mica eixelebrat, no tenia ambicioiïs per ell mateix i el seu tarannà moltes vegades no encaixava en les fórmules massa rígides de la convivència social. Quan discutia amb algú, ho feia sempre en un to molt alt. Un dia anava Rambla avall amb En Ramon Turró, "que patia del mateix mal, parlant de toros. Tots dos abominaven d'aquesta festa, amb llur vehemència acostumada. Van creuar-se amb uns amics, i un d'ells va fer : — Què els passa? Quina manera de cridar! — Oh — va dir En Moles — , i això que ara estan d'acord. Puresa de sang Una vegada, a Madrid, es trabaven reunits uns quants senyors de la més antiga noblesa, Rodrigo Soriano i Marian Ventosa. El parlamentari valencià va sentir vel·leïtats nobiliàries i es va engegar pel camí de la genealogia, explicant tots els ascendents notables que havia tingut. Immediatament, cada aristòcrata dels presents va ver igual amb el seu llinatge. A l'últim, En Marian Ventosa i Calvell, excedit de tants blasons, va tallar la conversa : — Pues mi padre, senores, era verdugo. EI germà d'En Ventosa El fet de tenir un germà figurant molt en política i que ha arribat a ministre, havia deixat En Marian Ventosa en la situació d'ésser sempre conegut com «el germà d'En Ventosa». Hi havia, però, qui no ho entenia així. Francesc Pujols, que el coneixia bé i apreciava el seu talent, quan anomenava «el germà d'En Ventosa», es referia sempre a l'exministre regionalista. El Ventosa autèntic, per ell, era l'altre. Les anticipacions d'En Vidal Salvó Amb temps de sobres per publicar-la la setmana passada, vam rebre la següent carteta i «Senyor Director de Mirador: »En el número 101 de la vostra Revista i en Ja secció dita «Mirador indiscret», s'hi insereixen unes ratlles que m'afecten personalment i que espero de la seva cavallerositat voldrà rectificar en la forma següent : na) Que el càrrec de President de la Comissió Mixta d'Espectacles Públics de Catalunya no em fou d^it com a recompensa de cap discurs, ja que ©1 de Badalona el vaig pronunciar l'any 1928 i des del 1927 que era President de's Comitès Paritaris d'Espectacles (Secció d'Autors, Actors i Dependències de Teatre). »b) Que en dit discurs no vaig fer cap abjuració, sinó una declaració clara de monarquisme, anticipant-me als meus ex-correligionaris de la Lliga que encara que no s'ho diguin fan de monàrquics, no per a defensar cap ideologia, sinó amb finalitat electorals i per a conservar una sèrie de societats financieres de les quals e's dirigents de la Lliga en són promotors i informadors. »c) Que si he cessat a la Presidència de la Comissió Mixta ha estat per una pressió constant des de 10 mesos de la Lliga, la qual, ara com 1 ara, en la seva qualitat d'Unió Patriòtica de la segona Dictadura, mana sense limitacions. »<í) Que el fet que s'alega que joves de l'Eqüestre tenien passis por espectacles, és completament fals i convido a vostès a visitar les Oficines de la Comissió Mixta, on veurà ía llista dels passis i veurà que solament els posseeixen els Vocals i Directius d'aquell Organisme, ja que aquest, per interessar directament als empresaris, és extrem que s'ha portat sempre perfectament controlat. «Molt agraït a aquesta rectificació, que si no surt en el número vinent de la Revista que vostè regeix, en daré compte a la premsa cotidiana, sóc afm. i. s. s., njoan Vidal Salvó.» I ara, Vidal ! Com vols que no et publiquem aquesta rectificació? Sobretot, amb una confessió com la d'haver-te anticipat a la Lliga a «fer de monàrquic, no per defensar cap ideologia», etc, etc.,. que trobem tan bona. De totes maneres, encara que t'hagis anticipat, més ens estimem la Lliga, que, sigui el que es vulgui, no s'empara en la censura per impedir la publicació del que no li convé. Pel que sigui, mira si et pots estar d'enviar-ne gaires de cartes cbm aquesta perquè, encara que siguin divertides i pròpies d'aquesta secció de Mirador, e's nostres lectors no ens agrairien la teva gràcia perquè, venint de tu i la teva colla, no en fan a ningú.