MIMDDR Un poeta inèdii La vasta ignorància enciclopèdica dels diaris gràfics, però no iHustrais, dc Barcelona, és ja cosa proverbial. El pobre que vulgui orientar-se mirant els seus sants, anirà ben descaminat. Llegint La Noche del dissabte passat tinguérem una agradable sorpresa : un nou poeta havia vingut al nostre món literari. L'opígraf d'una de les fotografies que ens serveix aquest diari ens assabentava que Havia guanyat els Jocs Florals de Santa Eulàlia d'Horta (suposem que la Flor Natural) el boela Pedró Arnau, el qual figurava en la fotografia al costat de la reina.de la festa i voltat de la cort d'amor, però en anar a veure la cara que feia aquest nou poeta, el nom del qual llegíem per primera vegada, ens trobàrem amb el rostre de Salvador Peramau. Moréas porta monocle Si per alguna cosa despunta l'ex-príncep de la bohèmia barcelonina — volem dir l'iiiteHectualíssim Lluís Capdevila — , no és pas per la crítica pictòrica. L'altre dia, parlant d'uns quadros que representaven uns paisatges, ens explicava que el feien pensar : «en un Cézanne menys boirós, més clar, més precís, més cantellut que el pintor francès».- A part de la redacció — que és cosa admirable — , és digne de notar en aquesta frase la clara visió i el profund coneixement que té el nostre admirat Capdevila de les qualitats i els defectes dc l'obra de Cézanne. Senzillament : no sap pas de qüè va ! Un cas greu Com a crític divertit, no es pot pas negar que Josop Maria de Sucre s'emporta la palma. Els seus articles són sempre una de les coses més refrigerants que trobareu en les pàgines de L'Opinió. En un dels darrers números d'aquest diari ens deixa el pobre Francesc 'Domingo capolat sota una pluja infernal d'improperis de la pitjor mena. Entre altres coses, totes prou infamants, d'una persona tan amable i simpàtica com lEn Domingo arriba a dir-ne que és un «alarb neutralitzat pel laic modern», el qual «no concep la natura, per als seus elements de pagania, arbres, muntanyes, cel blau : se l'explica per l'esperk, no per les passatgeres anècdotes dels seus vestits, per la profunda vida metafísica dels seus personatges quotidians». Nosaltres ens oferim per padrins a Domingo si vol desafiar Josep Maria de Sucre per tots aquests penjaments que amb tanta de tranquil·litat, sense com va ni com costa, el senyor Sucre llança contra el bon nom del nostre pintor. Culiura rural Sembla que no ha prosperat la pensada de mudar el nom del poble de Sant Cugat del Vallès per Ciutat de Pi i Margall del Vallès. Però, a proposta d'un regidor federal reconsagrat, molt interessat en la millora urbanística de Valldoreix, l'Ajuntament de Sant Cugat va pendre l'acord de subscriure's a La Traca, per tal que, relligada en volums, serveixi per a anar fent una biblioteca popular. Es segur que a l'entrada d'aquesta biblioteca no s'hi gravarà la salutació llatina Salve, com hi ha a la Biblioteca de Catalunya. Res de coses que facin tuf de sagristia! Cal seguir l'exemple d'aquell federal reconsagrat que en recomanar-li en les darreres eleccions la candidatura Baltà, Bastardes i Serra Hunter, es féu explicar qui eren aquells senyors que no coneixia. I en dir-li que Serra Hunter era el rector de la Universitat, va llençar la candidatura tot dient : — Jo sóc anticlerical ; jo no en voto do rectors 1 I va anar a votar el capità Sediles, tot cofoi i satisfet. Paciència per vuit dies ^ Teníem composta, a punt d'inserir, una carta que hem rebut del senyor Josep Canudas respecte una noteta publicada en aquesta mateixa secció la setmana passada, quan del senyor Francesc Serinyà hem xebut una altra carta sobre el mateix assumpte, massa tard per incloure-la en el número d'avui. lEn vista d'això, preferim donar compte d'aquestes cartes la setmana vinent i refondre en una de sola la contesta que ja teníem feta a la carta del senyor Canudas i la que hem de fer a la carta del senyor Serinyà, encara que totes dues cartes diguin el mateix en el fons. La màquina d'escriure de qualitat MES DIES HISTÒRICS CASA ORBIS F. FERRER AYMAR Claris, 5 : Telèfon 19763 BARCELONA L'APERITIU ANÈCDOTES I FERVORS DE L'ESTATUT Els arbres de la Rambla són els termòmetres que legistron la temperatura ciutadana. Quan Barcelona arriba als quaranta graus de febre, els troncs dels arbres esdevenen grocs, vermells, blaus, de tots colors. Els cartells inflamats no respecten res. S'atreveixen amb les parets venerables dels palaus nobiliaris i apedacen les façanes de les esglésies. La noblesa i l'església callen. Saben que ITiora actual no òs la seva, i rondinant per dins es presten a fer de suport de la propaganda democràtica. Possiblement la campanya pro-Eslatut hagi batut el rècord de propaganda política. Hi hagué un parell de dies en què tots els rètols de la ciutat s'esfumaren, i només hi quedà un «Sí» fantàstic flotant en l'aire. Dijous, divendres i dissabte, al pati de la Generalitat, crèiem trobar-nos a la sortida d'un repartiment de premis escolar. Baixaven per l'escala homes, dones i criatures. Duien a les mans paquets d'impresos i enrotllats aquells banderins amb la llegenda «Voteu l'Estatut». La vigília de la votació calgué instal·lar unes taules sota les voltes de l'entrada. Els taxistes excel·liren amb llur entusiasme. N'iii havia que empaperaven per complet el cotxe. Entre els grups de la Plaça de Sant Jaume es comentava elogiosament el fervor patriòtic dels xofers. Veritablement, passat el diumenge, la feina a netejar els cotxes seria intensa. El ciutadà esgarriacries no tardà a deixar sentir la seva veu : — No veieu que amb el color únic han de pintar-los de nou... Els diaris catalans han establert una competència aferrissada d'entrefilets. Als catalans que no votessin hom els ha dit de tot. L'Opinió de dissabte potser s'endugué el rècord. Només els deia desertors, traïdors 1 criminals... Fou potser per això que foren moltíssims els que atravessaren el país de cap a cap per a dipositar la papereta a les urnes. Fou també per això que molts grups excursionistes advertiren amb gasetilles a la premsa que els inscrits en llurs sortides del 2 d'agost no tenien vot degut a la poca edat. I fou potser també per això que els pocs ciutadans que a primera hora del matí de, diumenge anaven vestits de blanc a passar el dia a la platja, circulaven pels carrers arrambats a la paret, com si temessin d'un moment a l'altre l'agressió personal. Les votacions, a l'estiu, es descabdellen amb un ralenti desesperant. Diumenge al matí l'esverament prengué a molts patriotes. Els vèieu amb una cara llarga i el pessimisme els vessava de les butxaques. Cap al migdia la cosa s'animà, i a l'hora de tancar els col·legis les urnes sobreeixien de paperetes. Nosaltres, capacitats de l'altíssima missió del repòrter, a les quatre i cinc minuts de la tarda fèiem cap a un col·legi electoral, ta del col·legi tancada i barrada. AconseguíL'escala estava del tot desanimada i la porrem trobar el porter de l'escala i li férem present la nostra estranyesa i el desig de presenciar l'escrutini. L'home tot seguit féu causa comú amb nosaltres. — Pues tiene usted razón, — El ciudadano tiene derecho a- velar por sus sacrosantos intereses. Venga usted. Seguírem a aquell home, tomàrem a pujar les escales i al cap d'un moment el porter descarregava uns cops de mà terribles a la porta. Un guàrdia urbà obrí. — Aní va un ciudadano — féu el nostre company. Nosaltres ens acostàrem a la mesa. El president i els adjunts restaren positivament sorpresos davant la nostra presència. Després d'un moment de torbació, un d'ells s'apuntalà les ulleres, i ens digué : , — 'Encara no estem llestos, Nosaltres : — Facin, facin. L'adjunt insisteix : — 'Es que si se n'anés, treballaríem amb més llibertat, sap? •No podíem restar insensibles a l'amable invitació. Saludàvem gentilment : — Per nosaltres, saben?, no estiguin. Bones tardes. I en sortir a l'escala, el porter, que cargolava, un cigarret amb l'urbà, no pogué reprimir un comentari : — V para eso tanlas p... ! No sabem per què on entrar a la Generalitat el diumenge a la tarda, ens vingué a la memòria el dijous sant. Una gentada senzilla i admirada arrossegaven els peus pels patis i els salons del Palau. S'embadalien davant les pintures del Saló de Sant Jordi i treien el nas a la plaça pels balcons. En els dies aquests és la Generalitat la veritable casa del poble. É El major èxit de curiositat Penetràrem a les oficines pro-Estatut. Acostumats a l'activitat dels dies anteriors, ens colpiren les dependències desertes. Tarraddlas, el generalíssim de l'Estatut, esperava els primers resultats de la batalla aclofat en un cadiral. Després d'una setmana febrosa, ara li havia entrat també aquella lassitud que emmudia els telèfons i para- paraula als radioients unes quantes falses personalitats, les quals usurparen la veu de regidors, diputats i fins i tot de consellers de la Generalitat. Poques coses tan divertides com aquell despatx en cl qual s'installà el micròfon. En un recó, de cara a la paret, Roc Boronat, el speaker. modulant la veu i acariciant Ics paraules. A la seva esquena, un grup compacte de polítics i aficionats tiraven al blanc amb els ulls damunt una damisel·la rossa, embrunida pel sol, i vestida amb una delicada roba verda que li donava aparences de sirena. Es la Generalitat la casa pairal de tots els irredentismes. Diumenge a la tarda, entraven al despatx del president un grup de bascos, la boina al cap i arborant la bandera verda creuada de vermell. Parlaran a Macià amb paraules inflamades, i recordaren aquella triple aliança del 1923, el dinar del Continental... Els records aquests posaren un punt de tremolor a la veu del President, que els acomiadà emocionat. No havia passat un quart que arribà fins a Macià l'altre membre d'aquella aliança. Un grup de gallecs amb llur bandera. No duien l'arborament dels bascos, sinó ben al revés, una gaita planyívola i una xamosa nena de pocs anys. Macià els digué de quina manera estimava Galícia, i que comptessin amb Catalunya per tot. Aquella triple aliança de I923J destruïda çer la dictadura, vetací cóm es retrobava simplement, mentre ens arribaven apagats per la distància ejs crits de joia amb què el poble saludava la Catalunya alliberada. Quan la Plaça de Sant Jaume s'encenia amb el rosa lluminós de la façana de l'Ajuntament, des del balcó de la Generalitat el conseller Ventura Gassol feia reviure damunt la gentada els morts gloriosos de Catalunya. lEn una cavalcada verbal, passaren Claris, Fivaller,' Casanova, Llull, Auziàs-Marc ; i els morts contempòranis : Ferrer, Layret, Seguí, Martí Vilanova, Miralpeix, l'obrer desconegut... Algú trobà a faltar Prat de la Riba. Fou una Pasqua de Resurrecció. A baix a la plaça, ressuscitaren llegendes que hom creia ja mortes: «Visca Catalunya lliure 1», deien algunes pancartes. Diumenge ressuscitaren també, cantats per la multitud. Els Segadors aquells, que fa tres mesos provàrem d'enterrar una nit en el Palau de la Música Catalana. Feia uns moments Macià havia rebut uns combatents d'Estat Català, que li pregaren que els deixés enlairar una bandera catalana amlb l'estel solitari. Macià aconseguí dissuadir de la idea aquells xicots apassionats i rebels. Però diumenge la tarda en l'ànima de Macià devien lliurar una batalla silenciosa el President de la Generalitat i el cab. La caravana automobilisla litzava les màquines d'escriure. Els vidres de colors de les finestres ens enviaven una llum virolada. La sensació d'església era completa. La calma, però, fou .ben curta. De seguida començaren a arribar actes. Tota la casa tremolà de xifres i de tant per cent. I al cap d'un moment arribaven fins als salons gòtics els primers crits i aplaudiments de la vibració exterior. Cada nova personalitat que arribava a la casa tremolà de xifres i de tants per cent. Els primers parlaments meresqueren l'atenció dels periodistes. Però després la desfilada fou tan enorme que amb la confusió i les empentes juraríem que adreçaren la dill d'Estat Català. La Triple Aliança, Catalunya lliure, els Segadors, la bandera amb l'estel... Era tota l'anècdota d'uns dies pretèrits que retornava. Quan Macià, des del balcó, pronuncià aquell «Ara ja som lliures!», en el seu cor i en el cor de molts catalans, els mots ressonaren amb el dring autèntic, el dring de Barcelona 1920 i de Prats de Molló 1928. Estem fent història amb una tranquil·litat exemplar. Després d'un 14 d'abril, un 28 de juny; ara un 2 d'agost... Si continuem per aquest camí, d'aquí un any i només que amb dates històriques podrem batejar tots els carrers d'un nou Eixampla. Andreu A. ART1S mai Vda. de Josep Ribas MOBLES I DECORACIÓ CASAÏfUNDADA L'ANY {1850 oonaizi Consell de Cent, 327 i 329. Telèfon 14657. -BARCELONA FEU FER ELS VOSTRES GRAVATS EN LA Unió de Fotogravadors Casanova, 160-162 : Telèfon 77406 Hispano Suiza Automòbils 20 CV - 46 CV Gabinet ortopèdic ARAGÓ. 277. ENTRESOL, 2.* DE 10 A 1 I DE 4 A 7 TELÈFON 76850 . BARCELONA València. — Vctaquí que els valencians han tingut amb mi la delicadíssima atenció dc nomenar-me mantenedor dels Jocs Florals del Rat Penat, atenció que jo els agraeixo moltíssim i que m'ha proporcionat l'avinentesa de fer un viatge ràpid a la celestial ciutat mediterrània. Jo a València hi he estat unes quantes vegades. Una fou en una final de campionat de futbol, i recordo que vaig anar del camp al moll en una mena de cupé desmarxat, guiat per un cotxer que s'assemblava a En Francos Rodríguez, i mentre corríem entre una gran traca d'insults, anaven petant a la capota del carruatge uns préssecs i uns melons preciosos que malaguanyats per l'ofici que feien. Una altra vegada vaig anar a València a estrenar un drama, i això, naturalment, em va cargolar una mica els nervis. Hi he anat també de turista, amb l'obligal ció de veure tota l'arqueologia de la ciutat i menjar totes les paelles típiques més anomenades. Això vol dir que si València altres cops m'ha fet un gran efecte, sempre hi ha hagut una mena de handicap físic 0 moral que no m'ha deixat disfrutar del tot. Ara no ; he anat a València, només amb l'obligació de pronunciar un discurs, i llevat d'això, que a mi ja m'agrada, tot han estat çpnvits i delicadeses. Em lloc de veure la catedral i la Llotja, he anat als toros que a València en diuen els bous. En lloc de menjar paelles científiques, he menjat el que m'ha donat la gana ; en lloc de veure canonges truculents i arxivers dc cera pintada, he vist xicotes espeterrants, cupletistes completament Indòmites, i amics d'una camaraderia i una gentilesa que s'hi pot pujar de peus'. iLa festa del Rat Penat és de les coses més pomposes que es celebren al món. Els macers de la Diputació de València van una mica vestits de cardenals i una mica d'agutzils dels toros i una mica de gegants de la processó, tots de seda de primera, i amb unes porres líquides i rutilants " que semblen taronjades fresques. A més a més d'aquests grans macers, hi ha l'alcalde i els regidors, que van plens de medalles, de plaques d'or i de cordons penjats al coll com una mena de setpetes tropicals. Tot el teatre està ple de senyores de la millor pell i músiques d'un metall intens i comprimit, carregat de camàndules i de notes greus. Fer un discurs on un ambient així és com entrar en el palau submarí d'un pirata i demanar la mà d'una sirena impossible. No us penseu, damunt de la roba millor que tinc, també m'hi varen posar unes grans medalles i uns grans cordons ; vull dir que també feia el meu efecte. La cosa més bona de la festa va ésser l'alcalde de València, que és apotecari i es diu doctor Trigo i hom afirma que ha inventat una magnèsia de primera. Aquest doctor Trigo bé setanta anys, i una còrpora aquàtica, fa pensar en la morsa polar i en els senadors venecians de la bona època. Va fer un discurs sobre el progrés material, un discurs laic, impressionant, en un valencià tendríssim, ple de floretes zorrillesques i caramels de processó de Corpus. • Després del doctor Trigo, íie disfrutat moltíssim amb els cartells de focs artificials. A l'Alameda, en mig dels pavellons oficials i dels grans casinos de València, cap allà a,, la una de la nit, engeguen el castell. Tot el que es digui és poc. El castell de focs dura dues hores ; engeguen uns coets que en "diuen «carcasses», els quals pesen deu o detze quilos, els projecten cel en l'aire amb un canó, i quan és a una certa altura, els coets comencen a fer de les seves. Una «carcassa» porta dintre del seu cos tots els ingredients de la fascinació. Demaneu meduses, madrèpores, estrelles de mar, llonganisses, barrets de capellà, mantons de Manila, baldufes, tot plegat dels colors més fins de les més translúcides anilines, amb una mà de trons i espetecs que fan tremolar el budell prim i acabeu tenint la sensació que el món s'enfonsa. D'aquests coets en tiren a mils, perquè els castells de focs valencians són generosos, com l "horta, com la cuina valenciana i com els ulls de les xicotes, que no s'acaben mai de tan negres i tan plens de melodrames i d'alegria. Jo em penso que València és una de les coses més suculentes dol món ; ells sens dubte estan mo't satisfets de llur burgesia i de llur aristocràcia que parlen un castellà remollit com èl pa de dos dies, i ara encara es maregen amb debilitats monàrquiques i reaccionàries. Dintre aquesta aristocràcia hi ha de tant en tant una xicota que té tota la consistència marina i treballada d'un bon caviar, però la cosa més fina de València és el contingent rural, les noies i els xicots de l'horta, sobretot aquestes mosses de divuit anys que tenen una pell torrada i plena de perfum com el millor cafè de l'Aràbia. Un altre punt importantíssim de València es el port. Jo ia sé que el Baedecker diu que la Llotja es una gran cosa, jo no ho nego, però si m'he de perdre a Valòncia, em trobareu oi port. I tota la gràcia consisteix per mi en què es tracta d'un port de tràfec agrícola ; no hi Iha ni el tuf, m la poesia metàl·lica i oliosa dels ports industrials. Allí les coses són netes, precisés, ben retallades sobre un cel de laca. Els valencians, traçudíssims, en totes les coses de l'agricultura posen aquell cop de mà femení i picant ; els cistells de ceba, dé taronja i de tomàquet semblen per jugar a nines ; tot és polit i murri. No he estat mai a Cuba, però no sé per què València em fa pensar en les coses que he sentit explicar de l'Havana ; és possible que aquestes dues ciutats no s'assemblin gens, però dintre meu s'hi ha fet una associació moral que difícilment podré destruir. Les palmeretes de València em venir unes ganes terribles de cantar una havanera ben melosa, de beure quatre gotes d'aigua de coco i de deixar que em plogui a l'orella, com un cant de g"11'.""^ sonsònia de guitarra que fa el bot dintr el ventre d'una barca solitària. Josep Maria de SAGARRA ESPECIALItaT EN LA MIDA Jaume l, H Tdèf. 11655