M1MDDR L LLET / UN POETA CATÒLIC Josep M. Lòpez-Picó Carles Riba, en inaugurar taxativament l'homenatge que Catalunya ofrena a Josep Maria Lòpez-Pieó amb motiu dol vint-icinquè opuscle de la seva obra lírica, assenyala com a fita inicial en què pren «dibuix precís» «la seva més autèntica poesia» el volum assenyalat amb el número VI : L'Ofrena. Si per cas una notòria evolució estilística no ho aconsellés hi hauria, al meu entendre, un signe molt evident per a precisar, en l'Op. VI, els inicis de la lírica de Josep Maria Lòpez-Picó tal com ella ens és arribada a la maduresa : la presència de Déu. La presència de Déu on el sentit en què després perdura al llarg de tota la producció del poeta. Cal que la lírica de Lòpez-Picó superi la inicial etapa decorativista a la francesa (Ops. I-IV) i arribi, passant per la dura lliçó de sobrietat que marca Kpigrammata (Óp. V), a una normalitat expressiva que no farà més que ahnar-se cn el íutur. L'etapa qiie precedeix a L'Ofrena és remarcable per la seva laïcitat. (Utilitzo l'/lntologia com a tèxtil Aires de mundanitat i galania, en un lirisme sensitivista. Quan alguna vegada el poeta dóna un caient religiós als seus rims (Op. IV : De !a nostra fe), l'actitud d^l seu esperit vacil·la entre una xiroia banalitat i una afirmació dels sentits damunt la terra (Aniol., pp. 57-60). ;lïn arribar al sisè opuscle comencem a trobar signes de l'actitud definitiva del poeta davant de Déu. Ei poeta s'enfronta amb la Divinitat com allò que és absolutament minsò i miserable davant d'allò que és infinitament terrible . i poderós. De vegades l'actitud pren caires de terror (talment l'epilèpsia mística dels negres d'AUeluia). De vegades, amb menys freqüència, una beata serenitat dolcíssima. En general, però, l'actitud típica és la de l'estupefacció de l'home davant de Déu. Precisat això queda desvirtuada qualsevol afirmació que faci referència al nlisticisme lòpezpiconià. No. Misticisme és una aspiració de Déu per via d'amor fins arribar a posseir-lo. El misticisme és un fenomen d'una extraordinària complexitat. lEs el fruit d'una ambició de la voluntat imflamada què cerca Déu superant jerarquies de l'esperit. L'ànima mística esdevé hipnotitzada pel Suprem Amor. I totes les eclosions literàries que provoca aquest estat pertanyen a una categoria diversa. Vistos amb ulls d'avui, els textos dels místics donen la sensació de textos d'escriptura automàtica, exactament iguals — quant a consciència — que els dels poetes sobrerealistes de darrera hora. Jo recordo la impressió vivíssima que em produí un text de Sant Joan de la Creu del qual es desprèn la inconsciència de l'esperit durant la seva redacció : «Y si en algo errase por no entenderlo bien, no es mi intonción apartarme del sano sentimiento y doctrina de la Santa Madre Iglesia Catòlica» [Subida al Monte Carmelo). D'altra banda, és freqüent en els místics la presència de temes grats als sobrerealistes. Per exemple, la sang,. «Jo tinc la memòria plena de sang», diu en una frase reveladora i estranya Santa Caterina de Siena. L'actitud de Josep Maria Lòpez-Picó no pot incloure's en el turbulent corrent del misticisme. Es feta de senzillesa i de claredat. Més que la comunió amb la Suprema Majestat, la seva posició és la de l'adorador rendit. Més que la hipnosi, l'anorreament davant Déu. Déu és acl l'espectacle ; l'espectacle resplendent i sublim de la seva Presència exacta (p. 245) o bé la de la seva lluminosa Cort : L'harmonia dels àngels concertada. (Epitalatni.) Enfront d'aquesta superior magnificència enkric indicador ocis uocs A ONT ESIOCAUSA tl RCUMA ireu el dolor de ronyons perquè dissoli íacid úric euic uitifti tti nsutnis obringvn ewb tUDODONALtmolS tia easos ta çut étri Indicat. U «Mlttü OS*) C«Mdrdik úe l« racufiM