MlfiADDR L ✓ L·L· T R / Lletres franceses «Le style romaniique» Caldrà comptar Vaslav il lusarski entra élí estètics d'idees originals, capaços d'abastar el conjunt de les obres d'una època tot esprement-ne la seva significació universal. La bona crítica francesa excel·leix a donar a llum el que una escola literària o artística pot aportar de nou aí que ós humà. Aquest humà — i no s'ha deixat de reprotxar-ho als seus turiferaris — ós lallat sobre el patró de l'home raonable el prototipus del qual és l'home versallesc. N'hi ha de mès dolents, que no conceben la individualitat basada en la supremacia de l'esperil. Com a finalitat, aquesta concepció de la perfecció de l'ésser descoratja la crítica. Però no em puc estar de plànyer-me del seu efecte quan aquesta concepció pesa massa sobre els mitjans. Hi ha, en efecte, massa compatriotes meus que tenen aquesta tendència a apartar de les obres de l'home el que ha estat l'obra de l'afectiu. Aquests jutges massa conscients es decanten a suprimir de llur visió panoràmica les obres_ que n'esbarrien ' les perspectives liniars ; les obres que, emanant d'autors massa apassionats, ressalten i fan excepció en cl conjunt. Ara, com que creacions tl'aquesta mena abunden generalment a l'estranger, el crític arriba a no tenir prou en compte les manifestacions exteriors contemporànies concomitants amb les de França, que, si romangueren indiscutiblement en segon pla dintre la novetat espiritual mundial del moviment estudiat, van tenir una influència important sobre la realitat de Ja vida. Es que la passió com a treball de l'esperit sembla sempre suspecta al crític «humà». (Aquesta llacuna, d'altra banda, ha estat sempre provisional. Els autors negligils o ignorats en la vista panoràmica de l'escola 0 del segle estudiats, han fet, posteriorment, l'objecte d'un tre-' ball especial que els atorgà una individualitat, però que acusà encara més llur paper accessori.) En suma, el retret es resumeix en això : que hi ha massa crítics que obliden de donar la sincronització de les manifestacions universals de la tendència que els ha interessat. Han deixat de banda produccions sovint criticables, no específicament pròpies de l'època o del credo examinats, però l'anàlisi de les quals reforça el coneixement de les obres mestres, per tal com mostra els límits extrems de la doctrina. Això és precisament el que no fa falta al llibre de l'estètic polonès (Editions du Triànon), que comença la seva obra amb un d'aquests acostaments anticlassificadors (d'a- quesls que destaroten l'esperit exclusivament arxivista d'alguns francesos), quan defineix l'enigma romàntic : rellotge estil catedral o massacres de Scio? Es plantejar el problema dels estils romàntics i ve a acabar entreveient que fóra enganyar-sc voler considerar el «fals gòtic somiador i senlimental» com a estil romàntic per excel·lència. Husarski arriba a establir la importància de concomilàncies cèlebres, certes obres medievals de Botlicclli naixent al mateix FITO ' GRANS N0VE1ATS £N CORBaTIS INARRUBABLE) Jaume 1, 11 Telèf. 11655 SUBSCRIVIU -VOS AL Diccionari General de la Llengua Catalana per POMPEU FÀBRi Demaneu les condicions ai Llibreria Caíalònia Ronda de Sant Pere, 3 Tiiiniiiii i iiiiiiimiiiiiiiiniimiimiiiiEi. Víctor Hugo, per David temps que les obres més racionalistes de Vinci. L'autor denuncia així els prolegòmens del barroc des de finals del segle xv, | i acosta la renaixença del classicisme al desenrotllament de la roca'lla, en temps de Maria Antonieta. (En literatura, pitjor : Rousseau cita alhora el negre primitiu i Licurg.) I)es d'aleshores, més coneixedors del qite fou la revolució romàntica, perquè estan al corrent paral·lelament do les seves manifestacions estrangeres i franceses, entreveiem — després de la persistència del barroc i del rococó, després de l'intermedi del classicisme: Directori, Imperi, Restauració — els dos Romanticismes. Hi hagué el que pertany al segle xvm per infiltracions deJs Hubert Robert i Goya preparant la pintura de 1830 i l'arcaïtzant, que medievalitza. Em pregunto si no caldria anomenar simplement romanticisme l'era artística en. què s'estableix cl divorci entre el fons i la fornia? Husarski anomena el primer romanticisme : «de l'idealisme». El retorn al barroc i ad rococó constituiria el segon període. Aquestes justes bases porten - l.'àutor a definir força feliçment -la pintura i l'escultura, i les altres arts. Es el primer treball sobre e' conjunt formal del Romanticisme, de 1830 a 1855. Es ric d'ensenyaments i prenyat d'universalisme. «Les anceires de l'homme» El Dr. Binet-Sanglé, que pretenia que Jesús era atacat de follia, i que ha fet un estudi racionalista dc millorament de la «remunta humana», i que ens proposa una «tècnica del suïcidi secundat», explica en un llibre publicat sota el títol de Les ancétres de l'homme (Albin Michel), el nostre origen animal segons l'embriologia, l'anatomia vesligiària i patològica, la teratologia i la paleozoologia. Seríem descendents de la medusa perquè ' moltes malformacions de certs individus representen l'atur de l'home a la fase de la medusa. I tots els altres horrors constatats en esguerrats de naixença provarien una ascendència de L'anèBH, del peix, del monotrema, del pitec, de l'antropoide. Segons aquests càlculs, han calgut mil milions d'anys per a l'evolució que ha dut a l'espècie humana. L'home seria l'últim creat de tots els animals. Però això ja ens ho diuen tots els textos sagrats de totes les religions. Admetem que aquests no hagin fet sinó constatar una llei biològica ; almenys tenen sobre el ür. Blnct-Sanglé l'avantatge d'explicar, gràcies a una intervenció divina, el principi, tant si es tracta de l'home com dc la cèl·lula més simple. Adolpbh de FALGAIRÜLl.E COMPANIA TRASMEDITERRANEA MADRID: PLAÇA DE LAS CORTES. Serveis re^alars de vapors Península, Balears, Norn d'Àf LÍNIA RÀPIDA DE GRAN LUXE BARCELONA. CADIZ-CANARIES Sortides setmanals ela dissabtes, a les 12 hores. Efectuaran els serveis les midirnes motonaus CIUDAD DE SEVILLA i CIUDAD DE CÀDIZ L&nia comercial nmb escales en 4oís els poris de la MedUerrAnla, Nord d*Afrficu i ÇanArloa. Sorgides qulozennls el dijous. LÍNIA RÀPIDA DE GRAN LUXE BARCELONA-PALMA DE MALLORCA Sortideí ton ell dics (llcvàt ela iiumenies) ie Barcelona i Palma, a les 24 horea per les modernes molonans ■CIUDAD DE BARCELONA i ••CIUDAD' DE PALMA" Servoia regularà enlr* Tarragona, València. Alacani i Palma de Mallorca í enira Barcelona I Mahò LÍNIA RÀPIDA REGULAR ENTRE ESPANYA 1 TERRITORIS DE GUINEA ESPANYOLA (Fernando Poo) Sortides el dia 15 de cada mes amb escales a VaUncia, Alacant, Cattaíena, Cidiz, Las Palmas, Santa Crnr de Tenerile, Rio de Oro. Monròvia, Santa Isabel, (Fernando Poo), Bata Koío i Rio Benito, pels vapors "TEIDE" 5 ••LEGAZPl" 6. — BARCELONA; VIA LAIETANA, 2 comercials i correus entre la rica. Canàries, Guinea Espanyola LINIÀ RÀPIDA REGULAR ENTRE BARCELONA I VALENCIÀ Sortides de Barcelona: dilluns i dijous, ales 20 hores. Sortides de València: dimecres i dissabtes a les l9Kores Servei prestat per la motonau "CIUDAD DE VALENCIÀ" Primera: 32*50 pessetes; Segona: 21*50 pessetes; Tercera: io'oo pessstefl. Servei rApld ■e^manal Miedliarràn la- Cantàbrica Amb escales a tots els ports. S orlides tots els dimarts. LÍNIA REGULAR ENTRE BARCELONA. ALACANT, ORAN. MELILLA. CEUTA, MÀLAGA i VICEVERSA Sortides de Barcelona tots els diumenges a Ica 8 Korcs Servei comercial entre la Península, Nord d'Africa i CanArlos. amb escales a ioim efs ports de la Mediitcrània Sortides tjuinzenals SERVEIS DIARIS ENTRE MÀLAGA i MELILLA DELEGACIÓ DE LA COMPANYIA À TOTS ELS PORTS ELS L·L·I Pom peu Fabra, Diccionari genera! de la llengua catalana (Llibreria Catalònia) No és. tan senzill com pot semblar comentar l'aparició d'aquesta obra. Ja està, ja és aquí. Tindrem un diccionari normal per fer servir cada dia. Tractarem de posar la pedra blanca, només, al fascicle rebut. Un preliminar advertiment editorial diu que hom pensava publicar el Diccionari, íio en la forma d'ara, sinó tot d'un cop, en acabar-se la impressió. Aquest era, ens diuen, el desig — ben comprensible — de l'autor, que de segur hauria redundat on benefici general de l'obra. Tanmateix, la publicació en forma de fascicles resulta a bastament justificada per raons de peremptorietàt i d'economia, i resulta més pràctica. Només fallarií una cosa : el nombre de volums calculat i, per conseqüència, el termini final de publicació. L'obra no serà llesta dintre mig any, com vol creure amb optimisme l'editor, ni tan sols dintre un any. Tampoc no bastaran vint-i-cinc fascicles — nombre màxim suposat — per completar-la. El primer acaba amb el mot amorós, i, lot i que moltes lletres han de pondre un espai menor, és fàcil de comptar que no n'hi haurà prou amb unes 2,500 pàgines. Això, però — volem dir el fet que el volum vagi creixent o que els volums es multipliquin en curs de publicació, així com la trigança à rematar el treball — no perjudicarà ningú. Al contrari : serà possible d'anar ampliant i depurant l'obra sobre la marxa. L'advertiment ens avança encara alguncs precisions cn aquest sentit. Per altra banda, no podem imputar a una impericia editorial l'error de càlcul comesa. Aquesta mena d'obres, publicades en forma de lliuraments, solen patir gairebé sempre de modèstia cn els projectes que podríem dir-ne dc quantitat. A Catalunya hi ha precedents nombrosos. Sense anar més lluny, la inacabada Història Nacional, dc i-aíalúnyà de Rovira i Virgili havia de tenir, si la memòria no ens traeix, els volums publicats i gràcies, però de fet enca.re i'n sortiran uns quants més. I bé : un cop publicat — gros o petit, tard o d'hora — cl Diccionari General de la Llengua Catalana de- Pompcu Fabra, serà un instrument definitiu? No. No serà definitiu. Menys, encara, una referència immutable. L'evolució natural de tots ©Is llenguatges l'en priva. Però sempre serà un preciós, un gran, un ball instrument. Ha d'ésser ÍHnstrument de treball d'una generació. Prou. Només això, però tot això. Gairebé no podria aspirar a res més el mestratge sapient de Fabra. Fins ara disposàvem, per a escriure com cal en la pròpia llengua, d'unes eines precàries i eslantisses, limitadissimes. Tot eren temptatives més o menys reeixides, més o menys dignes, més o menys ótils, que no ens escau de jutjar, però temptatives sempre. El Diccionari de Fabra ja és una realització. Hi havia, per exemple, el Diccionari ortogràfic, que, malgrat la molta feina excel·lent que ha fet on els catorze anys darrers, no podia resoldre gaires dubtes per tal com mancava de definicions. La gent que es refiava únicament d'aquell Diccionari aprenia una cosa que en el fons és mecànica i secundària (per bé que a molts apar la més difícil de la gramàtica) i la manera d'escriure bé els mots. No aprenia, però, el significat d'aquells mateixos mots, i mal podia utilitzar-los bé. També hi havia el í'allas català, bon auxiliar, però plagat — molt particularment en definir termes tècnics, que són precisament els més precisos i de consulta més sovintejada — d'errors notables. Hi havia, en fi, un Diccionari de la rima, un de barbarismes i algun altre d'especialitzat, d'un abast tot particular i sense eficàcia per al comú. No parlem dels diccionaris anteriors a la promulgació de les Normes, els quals tenen avui una valor purament sentimental i arqueològica. Ara Fabra ens ha dat 0 començ-a a darnos un diccionari complet, almenys en la intenció i cn l'eslructura general' Grafies correctíssimes de confiança, definicions concretes, precises, exactes, de totes les accepcions ; sinònims, homònims, terminologia científica revisada amb esment ; en li, tota llei d'indicacions gramaticals útils al consultadór. Això és un diccionari. Un altre avantatge : per bé que Fabra indica curosament els estrangerismes, no hi ha mots castellans o d'allres idiomes com a punt de referència. En efecte : per a l'ús quotidià, un idioma és un. Es tanca en ell mateix i s'estabilitza provisòriamcnl (amb provisorictat que pot durar segles). Les arrels i les filtracions estrangeres n() prenen pas categoria habitual lins que han estat definitivament absorbides cn l'idioma. Àdhuc els mots estrangers invariables han d'ésser dits i entesos al carrer per tenir dret a figurar en obres de consulta. Un diccionari, doncs, lambé ha de tancar-se i encloure's en ell mateix, referir-se a si mateix, a l'idioma propi. Si l'idioma és un, el diccionari ha d'ésser també un, cn el seu sol idioma. En aquest sentit, el diccionari troba la riquesa en la pròpia limitació. Hi ha encara, però, altres limilacions bàsiques. Les paraules són vives. Els mots tenen valor per llur funció i per llur emplaçament. I-a llengua no és formada de paraules, sinó de relacions i de lligams de paraules. 'Es a dir, exactament, dc grups de paraules, com la idea és formada interiorment d'idees i sensacions preexistents. Els nexes són la sang dc l'idioma. Un diccionari, per perfecte que fos, no faria sinó donar mots en brut. Polits, perfectes igualment, matemàticament carregats de precisió irrefutable ; però matèria primera encara. Donaria magnílics formidables mots l'ompeu Fabra al seu despatx de l'Institut sense ensenyar de lligar-los. 1 cal a l'exactitud una lírica interna — si voleu, un ritme — , com té una precisió delicadissima la més desfermada lírica. Per això ha pogut popularitzar-se l'expressió «cementiri de mots» en parlar de diccionaris. No és ben bé un cementiri de cadàvers ; al contrari : més aviat aquests •en són bandejats, com en són bandejats els fetus i els gèrmens i, en general, toia cosa immadura. Per això diu encara l'advertiment, amb gran seny, que «la no inclusió d'un mot on el diccionari no vol dir que aquest mot . hagi estat expressament exclòs i per tant condemnat el seu ús». Però és un cementiri. La precisió abstracta, geomètrica, de les celles dels mots i dels mots mateixos recorda plàsticament els nínxols. Ruyra podrà dir altra vegada, potser, que no li basta el diccionari. Es possible que torni a tenir raó. Però — avís als usuaris — només aíiuells qui sàpiguen molt bé el català que ara es comença d'escriure poden passar per damunt de les normes i els diccionaris i permetre's el luxe dc tenir opinions personals. L'advertiment preliminar que suara esmentàvem no ha d'encoratjar ningú a la improvisació o a la fantasia gratuïtes. Cal, si, sotmetre els dubtes d'una certa qualitat a l'Institut d'Estudis Catalans, que va formant també amb lontilud acadèmica el seu diccionari. Aquest darrer, oficial, serà una obra extonsíssima i complementària que més aviat ha de tenir el caràcter d'enciclopèdia. Pot resoldre nombrosos problemes quan aparegui, i no menysvalora ni ara ni llavors el present Diccionari general de la llengua catalana que s'ha començat a publicar. Si la limitació que un Diccionari com. porta obliga aquells qui el fan a resoldre un gavadal de problemes — com les limitacions de mètrica, ritme i consonància obliguen a concentrar-se i a resoldre dificultats als poetes de cànons clàssics — , lambé els qui solen emprar el diccionari com a recurs natural agafen l'habitud de solucionar-ne. Sovint, també, de trdbar-les en ell, per tal com allò que volien saber no hi figura en la forma desitjada. Observant, sempre des del mateix punt de vista estrictament pràctic, el primer fascicle que ens depara Fabra, hem fet — naturalment — alguna observació. L'única interessant de recollir és l'escassedat de sinònims. El català on té molts, i no tots són registrats on aquesta obra a jutjar pe! fascicle rebut. Es clar que els sinònims han d'ésser objecte d'ima altra obreta especial complementària. De fet necessitem, com qualsevol llengua, un Diccionari de sinònims. Però mentre arriba caldria potser tenir en compte aquella necessitat i procurar de servir-la amb amplitud cn la present obra. Per exemple, ens semblaria molt úlil d'indicar el verb «isolar» com a sinònim — emprat correntment — del verb transcrit «aïllar». Es un prec que gosem formular, no un retrec. Aquest seria impropi en la nostra ploma. Tampoc no intentarem fer una crítica prematura. Seria pretensiosa i inútil. Val més que prediquem amb l'exemple la disciplina que a tots ens escau. La llengua és un factor dc relació, un valor entès i en certa manera convencional. La disciplina és, doncs, necessària, si l'idioma ha de complir el comès de fer-nos entendre els uns amb els altres. Fabra mateix ha dit sovint, però, que la llengua no és sols obra de gramàtics, sinó també del poble que l'ha servada com un tresor i dels literats — no pas tots — que la fan immortal. GRANIER-BARRERA VARIETATS •;• -tt- • -rr T1P|I| Hi ■r-r^'r- L'ORACIO DE JOSEP MARIA DR SAGARRA — dissabte, a la Catalònia — trobà la seva exacla via quan prengué violències de sermó ; quan es transformà en una autèntica ofensiva literària. (La gent, però, no deixava aquella rialleta ritual en el públic d'un humorista.) I l'acta d'acusació anava engegada contra el públic. L'actual estat do depressió en què avui es troba la literatura catalana és una conseqüència (més que de la crisi, que de la política, i fins i tot més que dels bluff posats cn circulació) de la falsetat de l'adhesió dol públic envers l'escriptor. J. M. de Sagarra no va arribar a dir-ho, però en la coratjosa i lliure via cn què estava situat li hauria costat molt poc de precisar-ho : la depressió actual en la venda dels llibres catalans no és deguda a altra cosa que a aquesta : els cijutadans què feien cua a les llibreries durant la dictadura no llegien. Comprar llibres catalans era un expedient aconsellat per la covardia burgesa per a fer política sense risc. Hom comprava el dissabte un llibre com qui compra ei tortell del diumenge : d'una manera ritual i mecànica. No hi havia un amor a l'escriptor, a l'obra, ni tan sols a la simple materialitat del lli. bre. Si ensems que un acte polític ol ciu. tadà hagués tingut consciència de la valor espiritual de l'acte que realitzava ; si a més de la minsa espurna dc rebel·lió a l'opressió brutal que la compra pressuposava, aquell ciutadà s'hagués interessat pel contingut del llibre més que per les seves cobertes, els escriptors dc Catalunya tindrien avui un púljlic fidel cn la mateixa copiositat que aleshores. Un públic veritable és difícil de guanyar ; però també és molt difícil dc perdre. AVANTATGES DE LLEGIR. — Però, a més a més, aquesta curiositat envers el llibre ens hauria portat una sèrie d'avantatges per a la literatura i per al país. Aquest fet tan simple : llegir el llibre que comprava per a fer política, hauria dut immediatament el ciutadà a la conclusió d'una taula de valoracions. Hauria sabut el que era digne d'ésser comprat i el que — fn qualsevol situació política — era absolutament indigne d'ésser llegit. Enlloc del món no s'ha produït un quadro de valors més infiat, més grotesc, més desproporcionat que cn aquest pals. Amb la greu circumstància que els mediocres i els infecunds i els cínics i els arribistes aprofitaven el moment d'entusiasme cofoista provocat per l'opressió per a situar-se. Aquests homes parlaven sempre de la funció política de la literatura. Involucraven amb una gosadia sense límits el seu prestigi amb ol de Catalunya. Quan els xicots de la Meva promoció començàrem a actuar d'una manera violenta i inconformista contra l'atmosfera embadocada de patums del país, hom no ens digué pas ni eixelebrats, ni iconoclastes, ni subversius.' Hom ens digué olímpicament : antipatriotes. Quan fugint d'aquest carreró sense sor. tida on la llibertat d'actuar era interdita ens refugiàrem en la crítica de valors foranes més fàcils dc situar per la normalitat de llurs ambients, aleshores, como ho féu darrerament Rafael Benet, se'ns digué que havíem perdut l'orgull de dir-nos catalans. Molt bé. Ara s'ha vist el fracàs de tota l'escenografia patriòtica que desorientà el país en allò que tenia de mès espiritual. Hom diria que la inconsciència d'aleshores matà la gallina dels ous d'or. I provocà un desencant sense límits. I ARA EN PATIM LES CONSEQÜÈNCIES. — ■ Primerament l'artiole serè, però implacable dc Just Cabot que publicà Mirador dijous passat. Després la conferència de Josep Maria de Sagarra a la Llibreria Catalònia. La denúncia ha estat feta amb tota claredat. Cal reprimir els entusiasmes excessius ; anul·lar els genis de barriada ; fer examen de consciència. Teníem raó, és trist de confessar-ho. El ciutadà no llegia els llibres que comprava ; espiritualment les xifres editorials no significaven res. Però afanyem-nos a dir que potser el ciutadà que comprava llibres per política no els llegia |>cr tal com el desorientava l'anarquia de valors que hem lamentat des del començament en la producció literària de Catalunya. — D. P. La màquina d'escriure de qualitat • & 5 \3 s & ,-■ . 5 >£l v> CASA ORBIS F. FERRER AYMAR Claris, 5 : Telèfon 19763 BARCELONA ■