22 MONITOR - ABRIL DE 1921 gcRanti llibre del deure i de l'haver, ha consignat l'cslat de comptes dels uns i dels altres: Per una banda l'adiu dels befats reis de Franr.'. dels 'asts hrredilaris' , que feren, engrandiren i mantingueren la França durant l'espai de pïop dc nuucents anys. Per l'altra banda el passiu del Cèsar jacobi. «jue en vint anys escassos, després del seu devorador acte d'apoteosi individual 'driíà la Franfa mís reauida, mes folTf i més feble que no l'havia Irohada". i l'Kuropa i el món més prenyats de guerres que mai. La glòria i l'error, ensems, de Napoleó foren l'haver volgut improvisar un ordre; sense tenir cn compte que la tasca era massa grossa per assolir-la, per gran que fos, un home tot sol. L'ordre no s'improvisa. No és fruit person.il .l'rua voluntat immediata. L'ordre està subjecte a ilei» h'.flóriqurs estretanu-nt successives i entrelligades. L'ordre, conscient i organitzat, no és altra cosa que la tradició ben entesa. És una rcsiiaant d'acumulacions múltiples. Un empirisme. Napoleó fou un usurpador de l'ordre humà. Kn la seva follia — com en el dibuix de Lonis David, a més a més. es posa plàsticament en evidència — no vacil·là de manifestar-se com un usurpador de l'ordre diví. JOSEP MANIA JUNOY. Impressions Comentaris In llibre d'avantguarda. Si el llibre de J. Salvat- Papasseil que tenim davant dels ulls fos simplement un llibre més d'avantgnardn. no seriem pas nosaltres qui ens en ocupéssim. No som irreductibles, ni el nostre sentit crític no s'ha tancat encara a cap possibilitat ni tendència dintre el clos dc la poesia. Bo i admetent tota mena d'esforç dirigit a renovar i a amplificar els seus domenys, confessem que repugna al nostre concepte de l'ordre aquest braccig descompassat de la major part dels avantguardistes. Creiem que totes aquestes extremituds no passen d'assaigs — bon xic innocents sovint, — per a trobar a la poesia una nova dimensió: — se'ns permet la paraula? — assaigs respectables si es vol, però que a nosaltres no ens diuen gran cosa. Tampoc Ylrradiador del Port i les gavines — que aquest és el títol del llibre, — no ens interessa com sembla interessar a molts, per la seva estridència. Mai no donàrem massa de valor a l'estridència, puix això d'admetre que el simple fet de desentonar ja és una excel·lència de les coses podria dur-nos a deduccions d'una comicitat imprevista. Suara sembla haver-se descobert que la poesia catalana és una cosa mansa, grisa i monòtona. Està bé — mentre esperem — veure-la convertida en una successió informe d'esgarips desenfrenats, conformem-nos humilment a veure aparèixer llibres com el del senyor Salvat, l'interès dels quals és cl del seu esforç devers la normalitat més tranquil·la. Car. per nosaltres, el valor d'aquest llibre rau cn el fel que el seu autor, qui comença escrivint caHigrames. acaba convencent-nos que un dia no llunyà serà capaç de fer sonets perfectes. Tal volta no els faci. però que podrà fer-los és indiscutible. En llegir-lo detingudamente. aquest llibre ens dóna la inquietant impressió d'una lluita. Tot ell és un violentissim i sostingut esforç per a assolir un ordre, un cànon. És clar que per a tot poeta honrat és aixo, però per al senyor Salvat la cosa assoleix un grau d'intensitat que ho fa més palès. Per ell la paraula és un element terrible : una matèria oculta, dura i fugidora que primer cal copsar i després martellejar adaptant-la violentament a la idea. D'aquesta Hult. sovint el poeta en sur vençut i aleshores reacciona en forma de tipografies rares. Però sempre descontent del resultat i en això és cl que cl trobem més distint dels seus companys d'escola qui solen quasi sempre ostentar amb un adorable impndor els productes dc llur importància. Altrament, sovint se surt amb la seva. Vegi's sinó el poema que clou el llibre: Damunt de mon vaixell l'Arc de sant Martí com un gran cinyell. Totes Ics sirenes engronxant-se en ell. en el qual hi ha transparències que ja voldrien pe: a llurs versos molts de poetes classicistes. Heu's-en ací un altre: Kes no és mesquí ni cap hora és isarda ni és fosca la ventura de la nit. I la vorada és clara qun cl sol surt i l'ull-pren i té dalit del bany : que s'enmiralla el llit de tota cosa feta. D'aquest poema Ret no és mesquí, al qual pertany la transcrita esparça n'hauriem de citar tots e^s versos i en analitzar-los detingudament provaríem ço que acabem d'afirmar en les anterior ratlles. Si bo féssim veuríem que a través del seu dir una mica sacsejat, com sanglotant, el poeta s'orienta vers una coherència d'expressió que no dubtem assolirà algun dia. Aleshores en el seus versos podrà expandir-se francament aquesta tendror tan humana que sembla ésser la característica del seu estre, el qual ja s'haurà purgat d'algun pecat contra el mal gust que ara. com a deix d'escola, macula alguns indrets del seu llibre. T. CATATÚS. Cròniques diverses 1,1 nacionaligme català I l'cActlon franvalfie» Senyor Director de MONITOR. — Barcelona. Senyor: Avui, lo abril. Luis Araquistain em mostra un exemplar del número 3 de la seva gaseta, data 20 febrer i em senyala un article de J. V. Foix en el qual cl meu nom hi és repetit mi tes vegades. Sí Barcelona no fos tan lluny de Aladrid i l'article de J. V. Foix hagués arribat a les meves mans amb puntualitat, aquesta carta, no undria l'aire que ara té de cosa extemporània. De iota manera, les coses de les revistes no es passen 'an depressa com les dels diaris. Això em fa esenu-rela i cl respecte que tinc a vostès, naturalment. Per començar li haig de dir que estic molt * qotent de veure que un articlel dolent com tots els m-us. hagi pogut provocar una critica tan forta i tan lúcida de J. V. Foix. A la benevolència del "Bulllc·i de les Joventuts nacionalistes" a TAction françanse" i a Déu Nostre Senyor, siguin donades Its més cordials gràcies, per ésser aquesta trinitat la causa remota, al menys, d'aquest miracle. Que l'articlet era dolent, ho proven moltes coses. La principal, la consideració de què l'article deia coses — a jutjar per la dissecció pulcrissima quiJ. V. Foix cn fa — que jo no havia pensat mai dir 1 en canvi, no deia. les que jo em creia haver-hí escrit. I és, senyor Director, que l'art és llarga i la vida curta. Jo volia que l'article digués : Primer. Que TAction française" és avui el cànon del conservadurisme universal. Segon. Que aquest cànon en quant és projectat sobre els moviments nacionalistes, sobretot sobre «1 nacionalista català que com vostès no ignoren i-s.à entrecreuat amb la qüestió social, és nociu per ell perquè és impossible d'harmonitzar cl principi de l'ordre absolut que han dc defensar els conservadors nacionalistes per contenir el problema obrer — la defensa de la qual cosa els exclou de manca automàtica del nacionalisme — amb ei desordre que suposa tot moviment nacionalista. Tercer. Que a Catalunya la lectura de TAc* lion française" ajudava a què l'element conservador considerés més fonda la qüestió social que la nacionalista i per tant, ajudava a què el problema català fos deixat de banda. Jo no volia dir res més. I com que J. V. Foix enfila el meu article per altres camins, jo no puc pas seguir-lo. I encara que volgués. 110 podria. Sóc un dialèctic primari i seria ridicola cosa que provés les meves forces amb tan fort contradutor. Tot això no em privarà pas de dir, però. que el meu article del "Butlletí" descrivia fets i fets actuals i que l'afany teoritzador — de coses passades 0 futures — que J. V. Foix indirectament m'iiribueix, és un afany que no existeix. Era un articl; de coses actuals i de tàctica actual. I encara haig de dir que la posició de J. V. Foix 1 la meva. en aquest problema, són absolutament oposades. J. V. Foix, creu que el nacionalisme català — que no té res que veure amb altres moviments nacionalistes — ha donat ja lloc a un tipus de nacionalista tan pur i tan filtrat, que rebaixa a qüestions de la vida, com la social. Jo crec al contrari, h" qüestions social, religiosa i financiera tenen avui, per un nacionalista català tanta importància o més, per ventura, que la qüestió nacional. • ♦ • Un mot sobre la crítica que J. V. Foix fa del meu romanticisme. J. V. Foix està ben orientat quan no parla del meu romanticisme polític, vull dir, dc la meva covardia. Sóc un covard i ni J. V. Foix ni ningú no em treurà d'aquí : d'altra part, aquesta manera d'ésser meva m'encanta i n'estic molt content. J. V. Foix està mal orientat quan parla del meu romanticisme pràctic. J. V. Foix suposa qne cn ïl ben entès que Josep Pla sigui José Pla. jo no sóc un nacionalista romàntic perquè escric en casteila. Si la finor de J. V. Foix ha arribat a esbrinat en les coves de la Direcció dc I.a Puhlieidad el que passa allà dins, no desconeixerà el contracte que jo tinc amb aquell diari. Que jo sàpiga, aquest contracte no ha pas variat. Una elemental discreció cm priva d'ésser més papista que el senyor Jorí. J. V. Foix suposa que l'escriure en castellà em dóna els suficients diners per considerar-me exclòs del quadre de víctimes de Catalunya. Desgraciadament no és així. A l'adrainistració del meu diari els envio. I si volen nota de les meves despeses, estic a la seva disposició. I si el fet simple d'escriure en castellà és ja un pecat contra el nacionalisme, els demano qui em dispensin, cosa que faran crec jo, si tenen en coaipte que no val la pena que la cultura catalana guanyi un escriptor dolent més, o perdi una obra barroera com és la meva. A l'ombra em poso de 'a seva majestat dogmàtica i salvadora. I res més. senyor Director. Li demano un l.oc modest a les planes de Monitor, si aquesta carta no els n'esbulla la primorositat editorial. I perdoni'm si els ha agraviat el seu amic 1 admirador ver, Josep Pla. Madrid. P. S. Rl número 7818 de la Veu inirta una conversa de J. V. Foix amb un redactor d'aquest diari en la qual hi ha escrit: "Alguns ens han titllat com a cercadors d'una doctrina i d'una substància a VAeliun française" — diu Kn Foix." Dec dir que sí J. V. Foix al·ludeix al meu article del "Butlletí" quan diu això i suposa que aquesta atribució meva és feta a les doctrines de la seva gaseta i al nucli d'inteUecluals que agrupa, no està en el cert. A l'hora d'escriure l'articlet no coneixia Monitok. Testimonis poden dir que fou escrit amb anterioritat a l'aparició del número 1 d'aquesta gaseta. I de cap font no em podia pervenir cl coneixement dc la posició actual dels hòmens de la seva publicació. L'article fou escrit pensant amb altres persones que no són ni vostès ni els intcUectuats amics dc la vel·leïtat als quals J. V. Foix al·ludeix. Dissimuli cl senyor Director, Josef Pla. Rl. I AM IS-HI. A ITÀLIA El moviment. El moviment fascisla. extremat, ha atès, per ventura allò que n'estimulà la creació : un moviment reccionari àdhuc en els partits més adversos. Els partits lliberals que davant l'empenta del socialisme extremista es decantaven a admetre'n conclusions perillorcs, darrerament davant l'empenta oposada del nacionalisme extremista com sentint-se ajudats per una força que els mancava ban retornat a llur equilibri governamental, amb un matis tanmateix més nacional que adés. EI fascisme és l'aspecte patriòtic del futurisme. E' fascisme, diu "il Popolo d'Italia", és una milícia civil que combat per la salvació i per la grandesà dc la nació italiana. En el número passat Monitor n'exposava el programa. Creiem que els nostres lectors s'interessaran per les noves dades que d aquest moviment aportem en aquest número. F.ls màrtirs del faseisme. ' Hi ha alguna cosa de místic en el fascisme rcllevada en els seus màrtirs. El bolxevisme ha iet milers de víctimes a Rússia i a d'altres indrets, però no ha tingut un màrtir, un confessor de la fe. Kl fascisme n'ha ofert a desenes i a centenars. Una dc Ics primeres tasques del fascisme fou la defensa dels resultats morals i materials de la victòria, en un període en el qual, retirats Sonnmo i ' )rlando i passat el poder a les mans de Nítti, el 'lovern tristament s'havia aliat als derrotistes i als bolxevics. Aleshores els nostres oficials, comprant nt-hi els gloriosissims decorats, eren objecte d'inMilts i de violències a totes les places d'Itàlia. Els ilescrtors eren alliberats de les presons: haver volgut la guera i la victòria era títol d'infàmia i d'ostracisme. Els caporetistes tornaven a la llum decidits a noves prepotències i a noves infàmies. EI 11JI9 fou severament tràgic i horrible; nacionalment «us havíem envilít." Ketorn de sistemes medievals. "La batalla era aleshores aspra contra les tiranies vermelles que s'anaven creant al nord i al centre d'Itàlia. Ressorgien als aspres conflictes comunals dc l'Edat Mitjana i s'instauraven successivament en armes els nous capitans del poble, els nous senyors, els nous prínceps. Hom creava tribunals veimells i guàrdies vermelles. Hom negava la llibertat de reunió, d'impremta, de paraula. Hom negava el dret d'alimentació, d'assistència mèdica, obstètrica i farmacèutica. Qui no era bolxevic no tenia dret a la vida I Fórem en perill de caure a Tabís on agonitza Rússia. Itàlia estava amenaçada de perdreel rang conquistat entre les nacions que dirigeixen la civilització mondial. Vingué la rebel·lió dels fascistes. això és. la de tots aquells jóvens estrenus formats a la guerra i que volen per a Itàlia un període de nova grandesa. Els pacifistes ultrancers i els hòmens de mala fe acusen als fascistes de violència : però no protestaven quan els maximalistes declaraven a grans titulars de voler imposar a 40 milions d'hòmens la més tremenda de les dictadures." EI fagclsme no va pas contra el proletariat. "EI fascisme va contra el paràssits. contra els dèspotes del poble, els quals gairebé sempre són burgesos i oligarques. fis fals que l'humanitat cs divideixi teològicament en dues classes : burgesia i proletariat. Wells en una conversa amb Lenin digué que a Anglaterra les classes eren almenys duescenles. El comunisme d'altra part és inaplicable a l'humanitat per raons fisiològiques. Només es manifesta en certs animals inferiors, com les formigues, que neixen amb les mateixes aptituds físiques i les mateixes necessitats. El fascisme té un programa positiu ; la seva brúixola és la nació. Tendeix a resoldre tots els problemes segons els interessos superiors de la nació." L'internacionalisme es la negació de la història. "L'interès nacional és superior als particulars, als grups, a les classes, a les mateixes contingències d'una generació. Tot sovint una generació lia dc sacrificarse pels interessos de les generacions futures. El destí nacional és hislòric, en quant constitueix la profunda essència, la raó i l'explicació de la història de cada poble. L'internacionalisme és antihislòric perquè és negat pet la història universal. Existeix només un internacionalisme : el creat per la força dels imperis dc les religions, de les manifestacions genials del pensament humà. No es pot creure tampoc en el dogma del pacifisme ni cn el mite de la Societat de les Nacions. Lenin ha fet una guerra nacional contra Polònia i una guerra imperial a l'Asia. camí de W índies." <^nè vol el fascisme. En línies generals el fascisme vol el desenrotllament de totes les energies nacionals. AI problema de la repartició que immobilitza el pensament socialista, el fascisme sobreposa el problema nacional de l'autinient de producció. Gil combatre els demagogs però cal ésser amics del poble i favorables a l'elevació de les seves categories. Reconèixer i defensar els sindicats, mentre tinguin caràcters dc nacionals. No es pot admetre que hom pugui per caprici d'un home o d'una oligarquia interrompre un servei nacional indispensable." El desarmament. Sobre el desarmament, Mussolini, en un discurs electoral de Milà, ha dit: "En quant al problema militar Ics nostres idees fascistes són aixímateix desembaraçades i simples. S' demà tots els pobles desarmen, nosaltres, que soni el poble més pacífic de la terra, desarmarem al nostre torn. No és el nostre pensament de carregar damunt les espatlles del poble italià un vast cúmul d'atuells dc guerra, però fins a què els altres pobles no desarmaran, seria pura follia de desamar primer nosaltres ; d'altra part qualsevulla que sigui cl règim a Itàlia, serà sempre necessari que l'Estat pugui comptar amb un contingent de forces militars. Aquest contingent ha d'ésser tecnicitzat, reduït a un organisme amb poca de gent que estigui en els oficis, i amb molta dc gent que estigui en les palestres i en les places d'armes de manera que la qualitat pugui substituir l'element quantitatiu. En tals condicions es troba avui dia Europa i particularment Itàlia, que àdhuc un Govern extremista, d'ésser possible cl seu adveniment, hauria de crear cl seu exèrcit per a la defensa de la pàtria social." JtMonarqnla? ^República? ;Itàlia! Havent-se produït una escisió cn el facisme motivada per les seves tendències republicanes o dc desafecció a la dinastia regnant, Mussolini, cap i fundador del fascisme ha declarat: " Hom crida | visca el rei I El fascistes criden 1 visca Itàlia ! El nostre símbol no és l'escut dels Savoies; és el feix lictori, romà i aixímateix, si no us desplau, republicà. Els fascistes no cs troben lligats a la sort de les actuals institucions monàrquiques com demà no es trobarien lligats a eventuals institucions republicanes. Havem sentit tots durant la guerra la insuficiència de la gent que ens governa i sabem que s'ha vençut per la sola virtut del poble italià, no per la inteUigència i la capacitat dels directors. Si el règim, que durant aquests temps ha obert una successió, ha d'ésser superat, havem d'ésser nosaltres aquells qui ocuparan el seu lloc. De les noves eleccions en pot sortir una assemblea nacional a la qual nosaltres demanaríem de decidir sobre la forma de govern dc l'Estat italià. Aqueixa diria : república o monarquia ; I nosaltres que havem estat sempre tcndencialment republicans, diríem: República. Nosaltres som antiprejudicialistes. antidoctrinaris. problcmístics, dinàmics: no tenim prejudicis ni monàrquics ni republicans. Ara diem que la monarquia és absolutament inferior al seu comès perquè judiquem els fets i observem que en poc temps s'ha fet a Itàlia més propaganda republicana que no pas en cinquanta anys. La monarquia ha cridat al poder Giolitti. hi ha mantingut Nítti, ha ratificat la pau per reial decret. La monarquia, doncs, ha complert la seva funció d'unificadora d'Itàlia. Ara ha d'ésser comès d'una república d'unir-la i de descentralitzar-la regionalment i socialment, de garantir la grandesa del poble italià. A pesar de tot. el fascisme tot defensant l'existència de la nació, ha salvat aixímateix la dinastia. No havem fet cl procés dc la monarquia perquè creiem que actualment un canvi de règim no és cosa dc prendre's a la lleugera. Pensem en la nació i veiem que per damunt dc tot cal ara per ara, restablir l'equilibri nacional. Si el fascisme no es posa als peus del rei és perquè el rei no s'identifica amb la idea dc pàtria. La fidelitat del fascisme és per una santa causa : la causa d'Itàlia. És el nom d'Itàlia el sagrat, l'adorable, el gran nom, en el qual tots en» retrobem. " f Segueix a la plana 37}