ii o \ n o r {GASETA NACIONAL DE POLÍTICA, D'ART I DE LITERATURA Redacció 1 Administració Àngels, 22 i 24 - Barcelona ANY I. N.05 Maig de 1921 Sitges, dia 5i Política Occidental PER JOSRP CAKfirOXELL La pau de WIIhoii i la pau americana L'error de França (Acabament.) Derivats de l'exposició del pla polític d'aIquesta gaseta han aparegut per ci per lla comentaris diversos. Maliciosament clandestins ; uns, subtilment discrets els altres, una noitable coincidència en llurs conclusions palesa |e: llurs autors un comú denominador de sus-ptibilitat patriòtica. Lliurats nombre dels nostres agrupaments | .enivols a una mòrbida exaltació anarco1 essionista, han estimulat llur punya singular a negar el patriotisme d'un terç si aquest es nega a la vegada a secundar llurs manif esI v ions fútils i, pel que respecta a la causa la Nació, d'una inutilitat desoladora. Reconeguem tanmateix, en aquestes desviacions li riques del catalanisme aquell residu iber que |ha fet creure en l'unitat espiritual dels pobles ninsulars i que a alguns dels nostres poetes, nombre de llurs col·legues portuguesos i a [algun polígraf castellà ha donat motiu per a [propagar llur fe en l'existència d'un fons comú Iracic. Una paradoxa persistent entre ço que en Ipodríem dir el separatisme catalanista i el caItalanisme nacionalista és precisament aques| el separatista catalanista revoltat sentirr'·ntalment contra Espanya, sent ara i adés simpatia cordial per Galícia, per Portugal, er Bascònia i àdhuc per una Castella dita lliIberal i moderna. Així s'estableix entre deterninats estaments d'aquests pobles de la Península com una idèntica vaga sentimentalitat, origen d'aquella creença en una unitat ràcica entre els habitants d'aquesta entitat geogràfiPodem concloure dient que, segons nosaltres, nombre de separatistes catalans, gaireíempre separatistes genèrics, són bells exemples d'aquell tipus d'iberista que ha donat Hoc a què hom pogués creure que cert Racionalisme català, radical i intransigent era una aguda manifestació d'espanyolisme. El catalanisme nacionalista, en canvi, en orientació propugnada per Monitor d'ençà ^el seu primer número, omet a la vegada la "ipotesi sentimental d'una raça comú trilinSue i el mite d'una independència nacional obFinguda aprofitant l'avinentesa d'una catàstrofe planetària. Herètics de la fe ibera i heterodoxos del separatisme separatista, ens comlavem en la confiança de la possible realitacio de l'unitat peninsular política amb la r-asta perspectiva d'expansió que aquesta sopció ofereix per al govern imperial que n'heJl l'assoliment i per a la causa nacional de -atalunya. Catalunya, lliure el seu esperit, intervenint C0In a nació responsable en la marxa de la onfederació, complirà el seu deure en atàtyer la resolució favorable de les causes més Nevades que les nacions líders d'avui es ga5n de defensar: la de la Justícia i la de f'Ordre. En cl fons i a part els interessos creats I darrera hora, Nordamèrica entrà a ia RUcrra al costat de França menada per un secret impuls snitimcíiltil : per un atavisme que tols els milinns, ;ot tl metall, tota la força jueva no borraran mai. alis el serviran sempre, a la fi. aml> mansuetud d'anyell, lli ha una hella història en aquesta inviolable conducta de l'Unió envers la França, lils altres aliats (el cas de Bèlgica és d'un altre gèneret. no compten en aquesta decisió d'esperit. Per a major claredat en apreciar com l'ideal americà de Wilson — que era abans del tractat de Versalles cl de tota l'Amèrica. — podia conjugar-se amb l'interès de França sense desmèrit ni de l'un ni de l'altre. ans apareixent amll·llós com a geni vident i plasmador de l'cspcril politic dels respectius pobles, esbrinem jassia breument quin ideal éi el que apar menar constantment a Nordamèrica. i F.s pot parlar com a missió nordamericana en la Història, d'aquest ampli sentit d'humanitat tendint a què s'arbitrin jurídicament les relacions dels pobles? I si es diu que si. ;no era el pla de Wilson la primera cristal·lització pràctica d'aquella fe el verb de la qual s'encarnava en el President per l>oca de qui parlava — ho afirma iansing — lot el poble americà? Perquè cal tenir present que quan hom parla de Wilson com a fautor únic de la concepció dita Societat de nacions hom s'erra o ment a pratrient. No; no és pas aquest un pla personal ni l'obra d'un solitari ; és una continuïtat americana que ja té les seves etapes. HI nom de Wilson no fa més que sumar-se als més il·lustres que foren als Kstats Units i la influència de les constitucions americanes no és pas tampoc aquesta la primera vegada que fa la seva aparició a Kuropa. Recordi's, per exemple, com després del 18 Brumari, en ésser nomenat primer cònsol Bonaparte. s'esperà d'ell que esdevindria més l'esperit de Wàshington que no pas la imatge d'Alexandre. Cosa que Napoleó no refusava, però de la qual. el sentit politic de la realitat, més que tota ambició, el féu desdir. Aixi almenys ho deixa entendre quan diu en el Memorial de Santa Helena que, aquell ideal dels estadistes americans, ideal de civilització i de cultura superior, del qual ell mateix era fervent partidari, no podia imposar-se sense abans imposar l'equilibri. Tot el secret és aci. Kll, cònsol, emperador, batallà tota la vida per a atènyer aquesta prèvia disposició, i a la fi fou vençut. Novament, l'any 1919, Amèrica i França per mútua incomprensió foren vençudes. Perquè. ;és què lii hagué mai un moment millor per a plasmar aquell estat de coses previ i indispensable al qual al·ludirem que el que oferia la taula d'escacs d'Kuropa i del món el mes de novembre de 1918? Hom podria hen dir que la diplomàcia americana i francesa es trobaven davant el miracle i que només calia actuar. Calia només que algú. àmpliament dotat i nuUamcnt improvisador, s'obris pas a través dels principis i omplis aquell nom que els hòmens d'ambdós continents es donaven com un senyal— j Lafayette I— d'una més fecunda objectivitat. Els principis ! Els principis wilsnnian», ris principis nacionalistes ! Algú els pinta com l'arrel fonamental i única de tots els mals polítics que d'ençà de Versalles es vénen succeint. I això no és pas cert. perquè cabalment hom pot dir que allà on la pau ha reexit millor és allà on els principis han citat aplicats més Íntegrament. Ja en parlarem. No són els principis els culpables, ans llur aplicació. Els principis són com les armes : no està el mal en elles, sinó c«i qui les usa i com les usa. Si a Versalles, entre la representació francesa o americana s'hi hagués trobat un politic a mida de les circumstàncies, aquelles mateixes normes tan blasmades serien avui encara beneïdes per tots els francesos i pel món, que hauria trobat amb elles la Pau més llarga. "La França es troba en la sortosa situació de no haver de desitjar que la justícia i l'utilital vagin descomparlides i de no haver de cercar la seva utilitat particular fora de la justícia i de l'utilitat de tots." Són paraules d'aquelles instruccions famoses de Talleyrand. ministre de la Corona francesa, als delegats de França al Congrés de Viena, que valgueren per l'astúcia amb què fou menada la negociació. Paraules bones encara per a iniciar la conversa amb Wilson, com ho haurien estat aquestes altres en començar els pruners sotaveus i l'hora de Ics conjures dels amics de la vetlla. "Us allunyeu de mi i us cobriu de misteris. Jo no en faig pas ni tinc necessitat de fer-ne : és l'avcntatge dels que no negocien més que amb principis." 1 encara aquests altres mots que lié podien aplicar-se a l'afer de la dissolució del reich i que llavors serviren de resposta a la pregunta de Mctternich: "Però l'afer de Nàpols és pròpiament vostre?" I Talleyrand de respondre : " Tant meu com de tot lo món. Per mi no és més que un afer de principis." Els "principis " de 1815 concordaven, diu E. Sorcl ("Història General", publicada sota la direcció d'Ernest f-avisse i d'Alfred Rambaud). amb els "interessos" d'Àustria. «Hauria estat tant dificil de fer concordar, l'any 1918, els "principis" d'Amèrica amb I'" interès" de França? yuan s'ha vist la trista mixtificació que s'ha fet dels principis d'Amèrica i que li ha valgut a Wilson una de les caigudes polítiques més formidables que registrarà la història, no es pot pas creure que la justissima, única real interpretació lògica dels principis i de la política de Nordamèrica haguessin topat amb el fracàs, o amb la negació del poble, del Senat i del President americans. Tol porta a crenre. al revés, que cl geni de França en revelar-se novament en aquesta gesta política hauria fet créixer encara l'entusiasmc i l'adhesió incondicional dels americans per ella. Ara. les febleses esllangueixen aquesta amistat. La missió d'Amèrica l'any 18 podia ésser l'aportació al món de la màxima i més seriosa pau ; però aquesta pau. aquesta llibertat per a fer-se a la llum no tenia altre cami que el de la raó de França. Principis americans, interès d'Amèrica i de França, esdevenidor dels pobles vencedors i dels vençuts, esperança del món. nosaltres no sabriem pas separar l'una cosa de l'altra. O supremacia política de França a Fiuropa amb la salvaguarda d'Amèrica per les noves orientacions internacionals, o abdicació de França, continu sotsobre i perill d'Europa i ensolcida ideal de Nordamèrica. Malhauradamen· havem viscut aquest segon temps. La pau ha reeixit millor, dèiem abans, allà on els principis nacionalistes s'aplicaren amb més d'integritat. Ningú no podrà conlredir aquesta afirmació després de mirar Itàlia i les seves relacions amb els pobles alliberats de l'antiga doble monarquia. Avui. una mateixa preocupació política i material uneix els enemics d'ahir: la barrera als Habsburg. la mútua revifalla econòmica. Itàlia ha trobat la seva unitat i molt abans que se solucinnin els afers de Silésia ha signat el pacte de RapaUo per a posar fin a l'cnujós afer de Fiume. Doncs bé : equina cosa calia fer perquè la resta de la pau fos tan bona com aquest conmençament d'ella ? La cosa és ben simple : sacrificar per França ço que sliavia sacrificat per Itàlia. ^Una monarquia? ICo ; un sistemn. L'error, cl més formidable erroi de la pau. rau potser en aquesta infantivol fe posada en la panacea del món per la sola caiguda dels Hohenzollcrn. La doble monarquia austro-hongaresa representava un sistema ja amb poques arrels, si es vol. a l'interior de l'Imperi, però amb pregones i motivades arrels encara en la política exterior. El sistema alemany no treu pas la seva força de l'exterior, sinó del seu dintre; Prússia l'infamà, Prússia l'aguanta encara i reunirà entorn seu totes les parcel·les marginals que no trobin un centre de gravetat. ;Què calia, doncs, destruir per a completar la bella obra iniciada amb la desaparició de la monarquia dual? Simplement: el mite de la nacionalitat alemanya separant la nació prussiana de la nació bavaresa i dels altres Estats amb els quals s'havia de pactar la pau per separat i diversament. I d'igual guisa que italians, txecs i serbis s'avenen en un objectiu patriòtic concret : la no revinguda dels Habsburg. a gals, bavaresos i renans els hauria pogut unir la vigilància, per a evitar un altre desastre, una nova dictadura de Prússia. Fatals nous amb aventatges econòmic» i fàcil entrada al nou món no és de creure que s'aventuressin novament al risc d'una quimera aliena; i afers, com per exemple el de l'AIla Silèsia, o no hi hauria lloc de suscitar-los o serien bon diversament perillosos del que són ara. No seria igual un conflicte entre Prússia i Polònia amb l'ajut per aquesta darrera de les potències, que la desavinrnça d'ara contra tota una Alemanya llatzerada i unida per la dissort — també la dissort uneix, — i àvida només d'espolsar cl jou i reprendre el domini i el somni. Una pau com la que ha estat feta amb Alemanya no es pot comprendre més que creient-la dictada amb una doble intenció de la qual ja havem parlat; però no se'ns ocorre com pogueren acceptar-la França i Nordamèrica. Destruir els efectes d'una causa que es manté, heu's aci un joc ben nou. ; Destruir el poder naval i l'imperí colonial d'Alemanya manteiiini l'Imperi alemany? ^Negar l'expansió tot afirmant la potència de l'organisme? El temps dirà . però des d'ara es pot assegurar que la política i l'interès de França i de Nordamèrica imposaven aquell desmembrament d'Alemanya després del de l'Imperi austro-hongarès i que l'acomplimcnt d'aquest sense aquell, resta bell tros ineficaç i augmenta encara la magnitud del perill hegemònic de Prússia. Heu's ad, doncs, el criteri que podia guiar al nostre politic imaginari i aquestes o semblants paraules són les que, resumint la seva convicció, hauria pogut dir al President; "França accepta la desaparició d'Austria-Hongria com unitat. Bé sabeu ço que aquesta desaparició li representa de sacrifici, però se sotmet als vostres principis nai·ionalistes i a l'interès d'Itàlia, l'amistat de la qual ti és mé» cara i la seva ajuda pot esperar-se millor. Qac Itàlia trobi la seva completa unitat i que l'esdevenidor dels pobles nous li sigui propici. Resti del tot acomplerta l'obra que fa cent anys el braç de França iniciava.r " f-'rança accepta igualment i. més per la vostra paraula empenyada que pel seu propi real interès, el destronament de la casa imperial de Prússia. Però França no creu pas que aquest únic acte la ! guareixi dels seus mals en l'esdevenidor, ni que això sigui una garantia suficient per a la pau general del món. Tampoc no creu pas que respongui plenament als vostres principis. Perquè, ; n'esteu segur, senyor President, que la pau de França que Amèrica ha amat fins a la mort s'assegura banint els Hohenzollcrn del tron i deixant en pau l'unitat germànica? Aquesta unitat alemanya, j respon com la italiana a algun principi de pau o és una ficció i un perill per als vostres principis? ;No us apar que ' ço que havem de cercar per al nostre propi interès, per la seriosa interpretació dels nostres principis i per l'Humanitat és un efecte igual ací al que a l'Austria-Hongria ha produït l'ensolcida dels Habsburg, 0 sigui : el desmembrament d'Alemanya, la separació de Prússia per la qual el germanisme és una capa ?" " França creu, com vós. senyor President, que la pau no s'ha de fer a base d'un ensorrament econòmic dels centrals. Cabalment, perquè tal cosa no s'esdevingui. cal procedir al desmembrament de què us venim parlant. Pels germànics la bona pau és d'ésser dividits després que han estat vençuts. La pau cruel, ésser reduïts, units, a la impotència. Pau cruel per a ells i impossible per a nosaltres de mantenir llargament. Si aquesta pau no es fa no serà tal pau, ans una nova guisa de continuar la guerra. França ha adquirit l'íntim convenciment que ni ella romandrà segura, ni la col·laboració de Nordamèrica haurà estat eficaç, ui la pau del món ni els vostres principis assoliran la glòria de la realitat si no es fa de la vella Alemanya uns quants pobles independents amb els quals pactem diversament segons convingui i per les responsabilitats que abans de 1914 i durant la guerra hagin contret." "A França li apar que sense aquest arranjament del mapa d'Furopa el fmit de la victòria serà nul i els projectes de Nordamèrica una quimera. No creu França que la Societat de les nacions sigui possible si 110 e» reconeix abans aquesta tesi seva que s'acorda. I>en entès, amb el seu interès. Però França pot repetir, avui com ahir. que la seva utilitat s'acorda amb la llibertat del món. I és per aci que se sap germana dels afanys i dels destins d'Amèrica." No és de creure, ho havem dit abans, que aquests propòsits de França fossin rehujals per Wilson. Haurien xocat, és clar, amb l'altra tesi econòmica - financiera de la pau; una gran força que s'ajuda en l'aiguabarreig de l'or internacional. Però el moment era propici ; corrien pel planeta vents d'idealitat. I si l'estat d'esperit del món, la paraula de Wil son i l'espasa de Foch, s'aliaven, podien esdevenir una força irreductible. 2o cènts.