Any IV. SABADELL 29 de Juliol de 1916. Núm. 151. FEDERAL Setmanari porta-veu del Partit Federal Redacció i Administració: jardí, 7 i 9 Els originals no's tornen. Dels articles ne son responsables els seus respectius autors. SUBSCRIPCIÓ MENSUAL HOMBRE SOLT .... SO CENTS. IÓ EI monument a en Sallares La idea poc encertada d'aixecar un monument a en Sallarés tindrà dintre pocs dies la seva realització. El monument s'alçarà en mig de la plaça pública i segons resa la inscripció del mateix, serà Sabadell agradecido qui haurà immortalitzat a n'aquest home. Sempre és censurable atreviment abrogar-se una representació que no's té, però en el cas present, l'atreviment és major i major té de ser la censura, ja que cap dret tenen aquests senyors que tan empeny han posat en portar a bon terme la glorificació d'en Sallarés, en volguer associar a tot Sabadell a la seva obra ridícola. Però a Sabadell encara hi ha classes; els sentiments de dignitat i d'independència no s'han perdut encara. Son molts els sabadellencs que no formen part de la colla de rastrers i aduladors que sols poden viurer en un ambient de convencionalismes i de mentides, i en cassos com aquest i en. altres de semblants, fan sentir la seva veu per a proclamar la seva discomformitat amb el procedir d'aquests elements que pretenen ésser els intèrprets del general sentir de la colectivitat sabadellenca. Quan un, poble aixeca a un home un monument públic, és que l'esperit de la colectivitat se sent lligat amb l'obra realitzada per aquest home. El monument és la cristallització del sentiment colectiu, mai la demostració material de l'estat d'ànim d'una part interessada, sinó del general sentir de la colectivitat. Si així no succeeix, l'home a qui es pretent honorar resta en la seva insignificancia malgrat el monument, i les virtuts cíviques de la ciutat més hi perden que hi guanyen. Quan es volen colocar figures a la plaça pública, cal que els qui pretenen alçar-les examinin sens passió ni parcialitat, els mereixements i la grandesa de les mateixes. La plaça pública, el fòrum ciutadà, és un marc de grans dimensions que exigeix figures proporcionades a la seva grandesa. Perquè pot succeir que esculleixin certes figures, que encara que l'artista al modelar-les els hi dongui una grandesa que no tenen exagerant les seves dimensions, aquestes figures, malgrat els esforços de l'artista, han de restar eternament petites i sense relació amb les proporcions de la plaça pública. La gloria no es fabrica ni s'inventa. La gloria és quelcom tan espiritual i subtil que les mans materialitzades de certa gent no poden alcançar-la. La gloria no es troba entre tractats de comerç i columnes aranzelàries i llibres de caixa. Però en el món hi han homes d'ànima tan pobre que no hi saben veurer rès més que aquestes coses i el seu major goig esperitual és tancar el balans amb forts beneficis. Anem a parlar de la personalitat d'en Sallarés sense prevencions ni apassionaments. Serem imparcials, serenament imparcials. La conclussió de que en Sallarés no és monumentable la farà tothom que estigui lliure de prejudicis. En Sallarés tingué els seus mèrits; no tan grans com els seus admiradors entusiastes proclamen, però tingué mèrits sobrats per a alçar-se per demunt de tots els homes que aquí a Sabadell el rodeijaven. Un home de regular estatura rodeijat de pigmeus ha de semblar forçosament un gegant. 1 aquesta il·lusió òptica per alguns perdura encara. Els pigmeus s'han donat compte de la seva petitesa i han vist a en Sallarés més gran de lo que realment era. Això esplica la tartarinada d'alçar-li un monument. Però els esperits imparcials han de veurer les coses en les seves justes proporcions; han de veurer lo que hi ha,, i rès més de lo que hi ha. 1 en tota la obra d'en Sallarés lo que hi ha és d'un valor molt relatiu o d'un valor equivocat. Els panegiristes d'en Sallarés diuen que la seva personalitat tenia tres aspectes. Que eatots tres aspectes, com a economista, com a sociòleg i com a polític, realitzà grans coses que el fan acreedor a l'aplauso de les generacions futures. Umexàmen sintètic de aquests tres aspectes ens dirà lo que hi ha de veritat en aquesta afirmació. En l'ordre econòmic fou en Sallarés un . proteccionista intranzigent. Defensà en la junta d'Aranzels el criteri de que els productes industrials espanyols havien de tenir un marge protector que fés impossible la introducció d'articles similars extrangers. Això es conseguí i aquest règim aranzelari encara dura. El sistema proteccionista de que tan enamorat n'estava en Sallarés i molts altres industrials espanyols que com éll treballaven també per a implantar-lo, és, un sistema que té algunes ventatges i bastants inconvenients. Les ventatges són principalment per a l'industrial que pot vendrer els seus productes a un preu excessivament remunerador gràcies al marge protector de l'aranzel, i els inconvenients són per a el consumidor que es veu obligat a comprar aquests productes sempre cars i generalment dolents. El proteccionisme enragé porta fatalment a aquest camí. A Espanya escandalosament protegits els productes industrials i els productes agrícols, fan la vida dels treballadors impossible pèr lo cara. Perquè aquest proteccionisme, si enriqueix al fabricant i a l'acaparador, no augmenta en lo més mínim el valor dels jornals, ans al contrari, lo que fà és disminuir la potencia adquisitiva del salari. La obra econòmica d'en Sallarés fou aquesta. Una obra que afavoria principalment a una classe determinada. Si se la califica d'egoista i de mesquina no s'estarà molt lluny de la veritat al judicar-la. En Sallarés sociòleg té en el seu haber la publicació de dos follets: l'un sobre la jornada de vuit hores, l'altre sobre el treball de les dones i dels nois. Com a sociòleg de carácter pràctic hi té la fundació de una institució titolada Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria. En les seves obres de teoritzant, hi exposa les seves idees francament conservadores amb ribets de socialisme adulterat. Ell no accepta les fórmules de la escola individualista lliberal sintetitzades en el laissez faire, laissez passer, ell és estadista, ell és intervencionista. Ell vol que l'Estat intervingui en les relacions entre patrons i obrers, i que dicti lleis reguladores d'aquestes relacions. Ell vol que es legalitzin les condicions del treball però sempre tenint en compte els interessos dels industrials i la situació de la industria, i sempre que aquesta ho permeti n# llorar les condicions de les classes obreres. " Però de la lliberalitat dels seus propòsits i de la manera que ell entenia aquestes doctrines n'és una bella prova el criteri que ell mantingué al discutir-se l'actual llei reguladora de! treball de les dònes i dels nois, defensant la jornada legal de dotze hores en contra de la de onze que figurava, en el projecte de llei. La seva raó suprema era la de que l'estat de la industria d'aquest país no permetia senyalar a n'aquella llei una jornada inferior a dotze hores per a el treball de les dònes i dels nois perquè això podria entorpir el desarrollo de certes industries. Es la eterna cantarella amb que es contesta a totes les peticions que fan els obrers per raonades i justes que sien. Però la obra capdal d'en Sallarés com a sociòleg, diuen els seus admiradors, que fou aquella societat de que abans hem fet men: ció. Encara avui, després del seu fracàs sorollós i de la seva absoluta inutilitat, no falta algun adulador que s'atreveix a presentar-la com a institució meravellosa que havia d'acabar amb els conflictes entre el capital i el treball i fer poc menys que felissos als treballadors. Aquesta societat, segons els propòsits de son fundador, havia d'acabar amb els sindicats netament obrers i per lo tant ja no es registrarien vagues ni cap mena de conflictes. En ella hi viurien en amigable consorci patrons i obrers, aquests acceptant amb pregón agraïment la paternal tutela dels primers, els quals els guiarien, els aconsellarien, i farien no pocs sacrificis per a el seu progrés tècnic i el seu millorament material i moral. Peró en Sallarés no era prou bon sociòleg; al planteijar aquest problema va olvidar-se de un factor importantíssim que no l'hauria olvidat un bon observador de l'organisme social. Aquest factor era la dignitat i la independencia de la classe tre-