BALUARD DE SITGES que troba, gràcies a les seves virtuts, un marit bell i opulent. Si no estiguéssim convençuts que ens trobem en un món radicalment diferent del nostre, en el qual, encara que els personatges siguin aparentment iguals als homes, es captenen sense cap relació amb les regles de conducta humanes, la contemplació d'aquests enamoraments fulminants i compensadors ens ho faria compendre. Món del sentiment: els infants malaltissos i explotats de Dickens ens allarguen la mà tímidament. Totes les humiliacions i els dolors que castiguen la infantesa de llur creador contribuïa a crear l'atmosfera de simpatia que volta al pobrissó Oliver Twist o al trempat Pip o. al reflexiu David Copperfield. La petita Dorrit dóna la mà al fill de Dombey, company seu en tristeses íntimes. I per donar una llum de joia al pàl·lid aplec d'infants malaurats, l'il·lustre senyor Pickwick s'acosta, ple de bonhomia, seguit pel fidel Sam Weiler i pel trapella incorregible de Jingle. (continuarà) NiaX auxa El nostre darrer número ha tingut a l'opinió una favorable acollida. Un èxit entre el poble, . que ens ha felicitat, al posar al descobert tot un cas d'inmoralitat pública. En la sessió del dimecres el Consistori també s'en feu ressò, parlant-se molt de «Baluard .de Sitges», per la inserció de la reproducció fotogràfica, i en lloc d'aclarir un afer tèrbol les oposicions obtingueren, portant a la rnaioria a remolc, que s'investigués qui ho havia descobert i els mitjans utilitzats fins a veure la llum pública al nostre setmanari, per. . . perseguir-lo, quant el precedent era veure on jeia l'original del duplicat i si era o no pagat de cabals municipals, i, de no existir antecedents, esbrinar qui usà, abusà i usurpà el nom de V Uusírísimo Aytmtamiento per a comprar pistoles per a us particular i, per damunt de tot, on rauen les armes retirades. L'opinió pública reprova i comenta desfavorablement aquest procedir que tendeix a encobrir i a produir confusionismes que tergiversin la veritat de l'afer, desviant-lo del seu estat i que fa semblar que al municipi l'interessi més conèixer i perseguir qui ha descobert un suposat delicte que el fet del delicte en sí mateix. Es que es desmereix l'intervenció ciutadana en els afers públics? Es que es vol coaccionar la llibertat de premsa? Per ventura l'afer Bloch, entre altres, i el de la venda d'empleus a l'Ajuntament de Barcelona, no foren descoberts mercès a habilitats periodístiques icampanyes de premsa? Es autèntic o no el duplicat de la factura per la qual l'armeria vengué i cobrà de l' Ajuntament? Es o no veritat que han desaparegut del seu lloc les pistoles i armes curtes de foc, procedents de canvis dels serenos? Aquests extrems són els que cal aclarir, obrint expedient de depuració, al no haver-hi la sinceritat de parlar clar, i no ficar-se com vulgarment es diu en camises d'onze vares. Pot negar-se que els que titllaren de «Concòrdia Pistolera» als elements representats- per la majoria actual, estaven, per la seva part, proveïts de pistoles, que és el que es tractava de demostrar ? i.ogryiiní@s EL 1U res empaiten els serenos A Xauxa diu que hom considera culpable no el que ha comès el delicte sinó el que l'ha descobert. Es també a Xauxa que els que no paguen el que deuen són tinguts per persones honorables i el que no pot cobrar és perseguit per là plebs. u na conclusió Discutien en plena Àgora la diferència que va d'un lladre a un estafa. La conclusió fou que dirlladre de primer antuvi és una acusació gratuïta, sense proves que ho justifiquin, però que una estafada és tot una altra cosa i, més greu, ' ja que són els papers els que la justifiquen irrefutablement. Es més, al lladre Vocasió el fa, peró l'estafada es porta a terme en un pla si no a priori, meditadament, a conciència. jSense amagar la mà Quina consideració pot inspirar una estafada, a la pobra víctima ? Davant d'un cas d' insolvència manifesta, un litigi en un acusat col·lectiu és ben bé demanar peres a l'om. Llavors, si un instrument li ve a la mà per aixafar uns nassos, la víctima no l'aprofitarà per escarmentar i punir als autors ? jSang de peix, no ! Un elemental sentit comú, diu prou que el que es deu s'ha de pagar. Si els dirigents d'una organització, lluny de complir uns dictats tan elementals, fan cas omís de les reclamacions del creditor i refusen pagar àdhuc a terminis en lletres de canvi, i empleen si fa o no fa un volum aproximat al deute a l'adquisició de maierial terrorífic, que no és pas article de primera ni segona, ni tercera, necessitat, per uns fins del tot incomprensibles, quina actitud voleu que sigui la del creditor ? Felicitar als autors de la gesta i perdonar el deute ? ARNAU ,Í2 D. ü 'c 3 0) ■o cs X i_ (0 X (D c D 1 ü à ■o :S c cs 4-» I