BALUARD DE SITGES Quan ia 11 una... Quan la lluna manyaga i resplendenta plateja el blau del mar, ençà l'escuma, i brilla al cel l'estrella més fulgenta dormint el sol darrera serra bruna, les ones amoroses acostant-se besen els peus'de les roques colorines de les mans joguineres agafant-se mentres al port dormilegen les gavines. I bells fisions d'escuma s'esvaneixen en la quietut del sorral però s'entomen quiscunes ja fineixen tol just neixen mentres les altres s'en van i après retornen. En la ribera quietut silenciosa, en el mar remoreig dolç de sentir. Oh.' Vila tranquil·litat sonmiosa. Que de coses diria i no se dir! Teresa RAMON Inquietuds d un mort Hem passat Tots Sants. L'Església i el poble han celebrat la immortal diada amb les seves festes. Hom ha complert amb el seu deure. De retorn, al capvespre a l'entrar a casa mig concirosos pel silenci i quietud del jorn, hom recorda tristament els que es queden en el Camp Sani. Després, la castanyada, els panellets a taula, el vi dolç . . . records i més records . . . plats vuits . . . hom prega amb veu baixa altra volta. Els endoluts ploren encara a l'Absent. I d'aquestes rapidissimes instantànies que resumeixen la vida entera d'un dia us ofereixo els pensaments, les inquieluds d'un mort. en aquest jorn, que deia ... — = Jo en el Cementiri, veia la gent passar pel davant meú, capficada, la mirada en terra, o cercant el nínxol de l'aimat. Parlaven en veu baixa, pregaven, ploraven i altres de més ressignats i comprensius, deien : —No s'hi pot fer res 1 — Ciris encesos, llànties, planxes noves de marbre que aquell dia lapiden més endins, fenl-ne una ofrena al que es plora. — Ramells de flors, delicades, que embaumen el Saní Redós amb son perfum. Gerros nous per a les flors noves! — Cruixir de la terra sota els peus dels mortals, com si fossin el frec dels ossos dels que geuen. . . . I es va fent tard, i ningú ve a veure'm, ningú ve a resar per mi, ningú em porta flors, ni gerros, ni llànties, ni ciris . . . — On són els meus!! — I la inquietud s'apodera de mi. No hi ha cap ànima compassiva que s'aturí davant la tomba meva per a calmar mon neguit ? Cert és que no hi tinc cap nom, ni cap làpida de marbre, ni res que parli de mi. Però és que ja no queda res meu sobre la terra ? 1 aquelles boques que en altres jorns m'acaronaven i m'estimaven ? I tots aquells que. s'honoraven amb la meva amistat. Què se n'han fet? Tan fugisser ha estat el meu record en son pit ? Oh, Déu ! On és l'estimació i l'apreci dels homes! Potser em queixo massa . , . però és que és lan trist trobar-se sol sense ningú que se'n recordi d'un. — Ja ho pressentia això en el meu enterrament. Els de més aprop, els que anaven tots negres, parlaven de mi, els que només hi portaven la corbata i el capell negres, si parlaven de mi era ja per l'interès d'unes deixalles, i els altres, els que ni portaven la corbata ni el capell negres, anaven fent via sense immutar-se massa, alguns parlant d'esport, altres de ciències, altres de política, i d'altres fins aprofitaven l'avinentesa per fer-hi negociacions importants. — Clar és que si en tots els enterraments només es parlés del mort seria una cosa massa trista, fïijs esdevindria esgarrifosa, per això cal infondre-li un aire més suau, el to d'una reunió amical, en que es parla de coses purament per parlar . . . car no prova de pensar massa amb els morts, cal distreure's, exhibir-se . . . — / jo amb aquestes disquisicions m'estava consumint. . . quan a fora, davant meu, vaig oir^ aquesta conversa d'una nina d'uns set anys amb home d'uns quaranta. ç Ella — Bon senyor, voldriau dir-me on es trobc^ el nínxol del meu pare? L'hi parlava aquestes florsP Ell — Oh filla. Si no em dius quin nom hi tSfc damunt d'ell o almenys el número del nínxol, «cff ho sabré trobar. g o Ella — Ao ho sé pas quin número té, en quanfà el nom no van pintar-n'hi. ^ Eli— E/21 sembla, doncs, que no el podrem^ trobar, ^ Ella — Sí que em sap greu! Tan que li agradenji les flors! A la mare també li sabrà molí de greu si3 no el trobo. *