— 140 — SOL ECLIPSAT. Toia anguniosa y tímida ella prop meu s' estaha.— Era 'I mitg jorn; mes fúnebre negror los cols tapaba Com sl per sempre à pérdrerse vingués l' astre gegant. —Los dos jucts contemplàbamlo desd1 àrabe Atcazaba Plens d[ interior espant.— Finàla llum.— Greu túnica de dol vestí la terra. L' ampla Ciatat, las rústigas masías, 1' alta serra Y l' lluny vall confonianse com un inmens desert... — Téurer no fà mas llàstima, Iras fera acció de guerra, De morís un camp cobsrt, — T elia m' estreny! irémola... ^Com no? iLa pobre aymial Si la Creació tan pròxima ja 's veya à sa agonia, Si àmbit fallaba al ànima y alé de vida al pit... Si veus d' afanys sentianse per tot arreu... si '1 dia N' era horrorosa ni[!— Mes, poch à poch, las fúnebres tenebras s' esbargiren T 's serenà la atmósfera, y un altre cop lluïren En I' ampla etéreabóveda sens vel los raigs del sol; Y ab crits de pler unànimes los sers 1' espay umpliren, Desvanescut son dol. T ella també.— Abrassànlmela, llavors li digui: Elena, Aiïi es lo mon: ombrífola sovint així una pena Eclipsa '1 sol de l' ànima: mes com un tènue fum Promple 's desfà, y magnifica, per sa regió serena. Torna à brillar la Ham. Lluis Soca. Lleyda.