JOVENTUT y á la Joventut en particular, per lo que li'n doném mercés y franca enhorabona. Antón Busquets y Punset. 171 EL JARDÍ ABANDONAT En son quadro poemátich ens dona en Santiago Rusiñol la essència del seu art de poeta-pintor eminentment personal, y al ensemps una visió de poesía fonda, peró d'una elevació intelectual serena y melangiosa, qu entranya, per dirho aixis, la exaltació y ennobliment de la natura; exaltació feta per un enamorat de sos reculliments misteriosos y de sas solituts Uegendarias, sublimadas per un aroma d'art vell y per la petjada inesborrable de passats gloriosos. Fins ara, la producció literaria y pictórica del refinat artista català corria abundosa, y ben meritoria per cert, peró deslligada complenament l'una de l'altra, sense més rela'ció que l'ayre poétich de familia. En Rusiñol escampava las primeras telas impresionistas, (que tan discutidas eran a ca'n Parés), reproductoras de reconets quietosoj de Cerdanya, y de gatzaras de la bohemia parisenca dels encontorns é interior del Moulin de la Galelle. al temps d'apareixe en las llibrerias el primer volúm. Anant pel món, en el que's presentava, de cop y volta, imposantse, la personalitat literaria d'aquest artista, ja per nosaltres conegudà en sas correspondencias artísticas de La Vanguardia. Venían després las influencias del art d'en Maeterlink, de las telas del Greco y deis imponderables mestres ílorentins, á fer que'l pintor ens encisés ab las morfinófonas, ab visions de cementiris, de claustres vells, dascetas cristians, y ab personificacions de las arts; y que'l poeta ens dongués son segón volüm, las Oracions, en el que, ben garbelladas, n'hi han unas quantas de sentidíssimas y dignas de son autor. Y passa temps, y'l pintor, ull-prés per la infinita y poch cantada poesia dels jardins dels califas, comensa á cantar ab sa arpa de colors las fondaladas flayrosas del Generalife y de \' Alhambra y'l plany imperceptible dels jochs d'aygua à l'ombra dels archs de xiprers retallats. Y ve la tercera manifestació literaria d'en Rusiñol, constituhint son primer ensaig y son primer triomf en el teatre, l'éxit de Lalegria que passa, l'obra aixerida y melangiosa, qu'agrada a tothóm, y que quasi coincideix ab l'aparició de son més sentit y complert volüm, els Fulls de la Vida, y ab sas visions pictóricas tan poéticas de las solituts y majestats montserratinas. Y ja som allá hont anavam. Las gradacions de poesia fixadas pel poeta-pintor en sas obras y en sas telas, han arribat à fondres en una mateixa nota de poesía y de color, profondament sentida per en Rusiñol (qu'avans que poeta y pintor, es un artista d'una sensibilitat y clarividencia extraordinaria) en una obra que resta per ara com la millor que'ns ha donat y ahonl ens hi sembla veure'l desenrotllo total de sas facultats artísticas. Efectivament: son pelegrinatje «Is jardins nobles, de passat gloriós, de la vella Espanya, dona com fr.uyt, per un cantó, la hermosa serie de telas exposadas ab tant d'éxit á París, y per un altre, la publicació de son quadro poemátich El Jardi abandonat. La lectura d'aquesta obra produheix una sensació de poesía fonda y pertorbadora, molt semblant á la que s sent al llegir las admirables planas de la per nosaltres obra mestra d'en Gabriel d'Annunzio, Le Vergini dalle Rocce. Com las encesas rosas de maig. exhala la darrera obra d'en Rusiñol un'aroma forta que embolcalla l'esperit ab somniadora lassitut, una flayra de solitut llegendària que, deslligantnos per un moment del contacte afrontós de la prosa cotidiana, ens enfoca justament la visió tinguda pel poeta, y veyém, á la daurada llum del capvespre, els caminals solitaris del gran jardi clássich ab sa patina de vellesa, ab sos arbres antichs y sas plantas arreladas. La grisenca silueta de las estatuas neo-gregas, destaca demunt del vert fosch de la massa alapahida dels xiprers revellits. Al fons entrevcyém. entré is esquelets dels arbres, el devanter del palàu, majestuós encar en sa ruina, ab sos esgrafiats mitj destenyits per las plujas y'l surtidor que plora, canta y resa quietosament. Y amorosintho tot, com una caricia del vent, sentim el cant de las fadas del jardí; las fadas que resan al fons dels arbres foscos, contantnos la llegenda apresa en las boscurias. Y, moventse en aquell encís capvespral, coneixém las viventas figuras del drama: els homes adelerats fugint del abandono, de la