JOVENTUT 339 l'herba y'l cuch, iot ho considerém com una mera successió de insignificants y monòtons accidents, massa comuns y massa vans pera que sian dignes d'un instant de desvetllament ó d'una guspira d'admiració. Si en nostres moments de complerta peresa é insipidesa, girém els ulls al cel com últim recurs, ¿de quins dels seus fenòmens parlem.- Un diu: ía humitat; y un altre: la vent; y un altre: fa calor. ¿Qui, entre iota la xerrayre multitut, ens podra explicar una de las lormas y un dels precipicis de la cadena d'altas y blancas montanyas que guarnían l'horilzò al mitj dia d'ahir? iQui va veure '1 subtil raig de sol que va brollar del sud y feria llurs cims, fins que's varen fondre y convertir en una pols de blava pluja-- -;Qui va veure la dansa dels núvols morts, quan la llum del dials va abandonaria nit passada, y'l vent ponent els espargia com fullas marcidasí Tot ha passat desapercebut, sense que ningú en tingués pena: ó, si l'apatia es algún cop, no obstant remoguda per un instant, ho es tant sols per lo qu'es gros ò per lo qu'es extraordinari. Y, à pesar d'això, no es en las grossas y violentas manilestacions de las energías elementals, no en l'espetech de la pedregada, ni en la embranzida del remolí, hont els m£s alts caràcters de lo sublim se desplegan. Deu no hi es en el terratrèmol, ni en el foch, sinó en las tranquilas, febles veus. Aquells son solzament las rudas y baixas facultats dc nostra Natura, que tan sols poden ser endressadas al través de negre fum y llampechs. Es en els quiets y sotmesos incidents de inintrusiblp majestat, en lo pregón, en lo calme, y lo perpetual; en lo que deu ésser cercat avans d'ésser vist y estimat, avans d'ésser entès; en las cosas que'ls àngels produheixen pera nosaltres diàriament y que varían, no obstant, eternalment; que may ens mancan y may son repetidas; qu'estàn sempre en disposició d ésser trobadas, y'ab tot, cadascuna es trobada sols una volta; es al travers d'aquestas cosas que la llissó de devoció es sobre tot ensenyada y'l benefici de bellesa donat. ¿Té l lector alguna clara idea de lo que son els núvols? Aquesta boyra que reposa a la matinada, tan suaument en la vall, plana y blanca, al través de la que'ls cims dels arbres s'aixecan com de dins d'una inundació, ¿per qué es tan pesanta y per qué reposa tan baixa, sent, no obstant, tan fina y tan frágil (/raí/) que's fondrà totalment en la esplendor del mati, quan el sol hagi brillat sobre ella tan sols uns pochs instants més-- Aquestas cólossals pirámides, inmensas y termas, ab contorns com de rocas, y ab prou forsa pera soportar els cops que'i sol desde dalt descarrega en llurs ardents planas, ¿per qué son tan lleugeras ab llurs bases surant sobre nostres caps, sobre'ls caps deis Alpes> ¿Per qué's fondrán, no quan el sol s'aixeca, sinó quan baijea, y deixarán puntejar las estrellas del crepúscul, mentres el vapor de la vall cubrirá de nou la terra com una mortalla? O aquest esperit de núvol, que s'amaga en aquella espessor de pins; encara més, no s'amaga entre ells, sinó que'ls encisa (bul hannls themj, cntortolligantse entorn d'ells, y més y més lentament; ara cayent en una hermosament ondulada línia com un vcl de dona; ara esvanintse, ara fugint; apartém la vista un instant, mirém de nou, y ja hi es allí un altre cop. ¿Qué ha de fer ab aquesta espessor de pins tot covant a-llí dintre y entreteixinlse entre llurs brancas, d'assi y d'allà? ¿Té potser amagat un obscur tresor dins deja molsa entre las arrels qu'ell está íixis vigilant? ¿O serà que cuaique poderós má- gich {enclianler) l'ha encisat ó l'ha lligat ben fort dins d'aquestas barreras de brancas? Y més enllà, lentament creixent, curvada com un arch de fletxer al demunt dels cims nevats, la més alta de totas las montanyas — aquest blanch arch que no's forma sinó sobre las supremas crestas, — ¿cóm està posada allí, rebutjada aparentment per la neu — no tocantla en lloch, puig el cel clar se veu entre ella y la carena dc la montanya, no obstant, may desantlo — suspesa com un blanch auccll cobejant el seu niu? ü aquets núvols guerrers ques'acurumullan en l'horitzó, ab crestas de drach, ab Menguas de foch, fcòm llur forta boca es embridada? ¿Quinas bridas son aquestas qu'estàn mossegant ab llurs llabis vaporosos, escupint glops de negra escuma? Levi^thans coaligais de la Mar y del Cel, per llurs nassos llensan fum, y llurs ulls son com las parpellas del día; la espasa del que'ls embesteix no pot aturar la llansa, ni la lletxa, ni la corassa. ¿Ilónt cava! can els capitans de llurs exèrcits? ¿Hónt están senyaladas las mesuras de llur marxa? Feréstechs murmuradors, contestantse un al altre del mati al vespre. ¿Quina menassa es aquesta que'ls esglaya en la pau? ¿Quina ma'ls guía pel camí que segueixen? Jo no sé si'l lector pensará d'un cop que, qüestions com aquestas, son fàcilment contestables. Ben lluny d'això, jocrech que quelcòm dels misteris dels núvols may será comprès del tot per nosaltres. <(¿ Coneixes tú l'equilibri dels núvols?» ¿Ha de ser la resposta dictada sempre per l'orgull? ¿No son las niara'. diosas obras d'Aquell qu'es perfecte en coneixement? ¿fot ser aixís sempre'l nosIre coneixement?... Per la meva part, jo gaudeixo I misteri; potser també'l lector. Jo penso qu'ell ho deu fer. Ell no tindria de ser menys agrahit per la pluja d'estiu, ó no tindria de veure menys bellesa en els núvols del matí, perquè venen à probarlo ab difícils qüestions: ab lo que, potser, si mirèm d'aprop la celestial insetip-