192 JOVEKTUT n'aquest fi's llogavan, y las máscaras que ab coves plens de projectils anavan preparadas dalt de carros o conductoras, convertint la Rúa en Campo de Agramanle, no faltant algun mal intencionat que hi enjegava algún tronxo de col, algún ou macis o a'.guna pedra y a qui li piqui que s'ho grati. Cambiava l'esperit del temps, la ciutat s'engrandia, ja no li esqueya semblar un adolescent esbojarrat, las festas anavan perdent aquell regust casuld y bon jan, aquell ayre de vehinat que's diverteix sense segona intenció; las comparsas o cavalcadas del Niu (¡uerrer o dels Anlichs Guerrers ja resultavan anacrónicas. Encara'l poble molts anys fa simulacres d'enterro y ha conservat sa predilecció pels trajos de moro de cuyna, de gitano esquilador, de Tenorio escanyolit, de bruixa o d'astròleg. Las classes acomodadas s'han limitat a disfressar els nens y a dar algun asalto cursi. La traslació de la Húa al Passeig de Gracia l'ha acabada d'aygualir, y aquest any han dat cl cop de gràcia a las disíressas f¿ntlashi pagar tres pessetas pel permis de disfressarsc. lio trobo molt bé: al arbre caygut ferhi llenya. Lo que no comprench es per qué privan de disfressarsc als homes de dóna y a las dónas d'home, lo que a la fi pot suposar admiració pel sexe contrari o cansament del propi, y no privan aqueixa disfressa de bebé hermafrodita que d'uns quants anys ensá empesta las escorriallas de Carnaval que disfrutém. Ara si que s'acaba de morir! SEBASTIÀ JUNYENT TEATRES ' EN SALVINI. En Salvini es un actor tradicional. En ell sembla reviure aquella escola italiana vinculada en una serie de noms gloriosos, recordats ab melangia avuy per nostras patums vellas. Es un anacronisme vivent. Jove encara, en tota la forsa de la vida, al véurel cn escena se'ns figura qu'assistim a una representació de mitjats del sigle passat. El séu repertori ja'ns ho explica tot. Com diu ell, sols fa buono, bello e vero. Això, salvant algunas excepcions, seria veritat si hagués afegit e vechio: perquc'l séu repertori no passa més endevant dels temps del Kean y de La morte civile. D'alashoras ensà sembla que res s'hagi csetit que a judici del encartronat actor mereixi aquells tres caliñeatius. Pera mi això sol ja es un gran defecte, qu'explica per qu¿ en Salvini es més conegut y apreciat que aquí, allende los mares, ahont en qüestions d'art encara estAn un xich atrassadels El teatre clàssich adhuch essent el dels grechs, cl de Shakespeare o cl de Goldoni, ens plau també avuy, l'admirém y el fruhim; però servintnosel a diari y sobre tot servint- nosel clússicament, arriba a empalagarnos. Un bon drama modern discretament representat a la moderna'ns interessa y cl comprenèm millor que totas aquellas obras genials— si, genials, — interpretadas ab patró consagrat per altras generacions quins gustos y modalitats tan diferents foren dels nostres. Jo crech qu'en Salvini té un defecte capital, y es l'ésser fill del séu pare, l'altrc Salvini, cl gran tràgich. El respecte y veneració filials han immovilisat el séu esperit, y en son cnlluhcrnament no s'ha donat compte de que'ls anys passan y de que també lo buono, lo bello y lo vero evoluciona ab el temps. Vivim avuy en uns temps que l'estat d'úxtasis sols es permès per breus instants. Qui s'atura un xich massa a mirar enrera, corre risch de convertirse en estatua de sal. Y aquest risch, si es poch temible pera un petit buigés en qui ningú's fixa , ho es moltissim pera un actor com en Salvini, que per rahó de sa professió no pot passarnos desapercebut. Una estatua de sal passejantse avuy impassible per las taulas d'un teatre modern ens fa somriure, com ens fa somriure l'episodi biblich. En la interpretació dels diferents tipos el mateix esperit tradicional presideix cl trevall d'aquest actor. Ni en Amleto, ni en Tartu/o, ni en La bisbetica domata, ni en L'Edipo re, ni en cl mateix Olello (i) hi hem pogut veure al actor personal qu'estudia las obras, qu'estudia'ls tipos y els fa viure sobre las taulas tal com ell els sent. Res d'això: en Salvini presenta'ls tipos tal com han sigut consagrats, pagant aixis tribut a las lleys clàssicas d'interpretació, lleys que consisteixen en lo següent: L'actor. — Voldria fer una tragedia. La L/ej1.— ¿Quina tragedia vols ferí L'actor. — Una gran tragedia: tal. IM Lley. — ¿Sabs qui es que l'ha feta millor aquesta tragedia? L'actor. — Crech que Fulano (aqui un gran nom). La L/ey.— Justa! Ara escolla: Fulano la feya aixis y aixàs y d'aquella manera... tal frase l'accentuava aixis... en tal escena cridava... aquell mutis, accionantlo de tal modo, li valia una ovació... la sortida del acte tal no pot ferse d'altra manera... la mort tampoch... etc. — Y ningú s'atrevia a sortirsen d'aquestas imitacions grolleras. La rutina havia consagrat la forma d'interpretació qu'havia creat (i) En Salvini'nt donà una conferencia af Ateneu, molt hen escrita pi r cert. explicantnos de la manera com ell entén l'obra de Shakespeare, manera que, per allra part, no es nova Donchs bí: al interpretar el tipo en escena (salvant la part d'indumentària), no feu res dc nou, res que indiqués una interpretació personal y nova, Keu, mu/aíis mulamli, VOtcIlo de sempre.