49» D'ACÍ 1 DALLA nyosa i activa! Malgrat els seus reduits recursos, e!la anava sempre elegant, amb adornaments que semblaven cars i no ho eren, amb vestits nous, que no eren més que vestits passats de moda tant ben transformats, que ell no els reconeixia mai. Havia retrobat vora d'ella una seiftimentalitat d'adolescent. Durant les hores del seu treball, el record de Magdalena no el deixava mai. Se la imaginava a casa seva, o bé en caminates pels carrers, travessant Paris per a comprar més barat, en una botiga que ella sabia... Era tan estalviadora i tant seriosali... De prompte, el senyor Vadège s'estremi amb tanta de violència, que els lentes li varen caure. —Magdalena, avui és dissabte!!- exclamà amb un gran esverament. — I bé què? — respongué ella estranyada. —EI sopar de la tia Calamanda... ahir divendres! —Ens en vàrem oblidar!— cridà Magdalena, eixecant-se trasbalsada. Era una catàstrofe. La tia Calamanda, de la qual ells n'eren els únics parents, era una vella molt rica, molt capriciosa i molt susceptible. Tenia per costum, segons estès bé o mal amb els Vadège, de promètre-ls'hi la seva herència o de jurar-los que no haurien mai d'ella ni cinc cèntims. Els Vadège, malgrat el seu bon zel, no havien arribat encara a saber exactament el què calia fer per a estar en bona relació amb la tia Calamanda; contràriament, ells sabien prou bé que el més petit descuit, la més petita manca de miraments els feia renyir amb ella per alguns mesos i els exposava a arrabassarlos aquesta fortuna, que era la única esperança en llur mediocritat. Precisament després d'una llarga disputa, l'acabaven d'apaivagar i ella els havia convidat a sopar, cosa raral... I aquest sopar l'havien oblidat! L'havien oblidat sense cap motiu; estúpidament No hi havien pensat més, vet-ho-aquí. Quina bogerial S'imaginaven la tia Calamanda, a casa seva, la vetlla anterior, esperant-los, enfadant-se, més furiosa a cada instant, penedint-se de tots els preparatius fets, ja que ella tenia la pruïja de rèbre'ls bé i es complaïa en astorar-los, malgrat la seva gasiveria. Mai més no els perdonaria un afront tant gran... Es miraven horroritzats, quan, de prompte. Magdalena esclatà en recriminacions violentes. La culpa era del seu marií! No pensava mai en res! Què hi tenia dins del cap? Ella s'ho preguntava. I no obstant, no era pas el seu treball d'escribent el que podia distreure'l... Per culpa seva perdien la única esperança pel pervenir!... Ella s'animava, l'injuriava, es llençava a una escèna com ja n'hi havia fet alguna altra, si bé en general, tenia un temperament invariable. Ell amb el cap baix, molt afligit, no contestava. Ella tenia raó; éll tenia la culpa de tot; solament que hauria volgut que no cridés tant. Bruscament, ella s'aturà. Mirava al carrer a través de la Finestra. — Mira-lal— cridà.— La tia Calamanda! Ara ve aqui! L'he vista travessar! —Déu meu! què li direm?- exclamà en Vadège sospirant. — Déixa'm fer a mi,— ordenà Magdalena, il·luminada per una sobtada idea. Vine cap aquil— Ella l'empenyi cap al seu dormitori. —Treu-te l'americana! Treu-te el coll! Cuita home!... Pòsat aquest mocador, ajeu-te al canapè... Estengué al seu damunt una raanteta, col·locà un coixí davall del seu cap, posa damunt d'una taula a la capçalera del canapè, dos vells flascons de medicina i la tassa de camamilla. Després, en un instant, es tragué el vestit, es ficà una bata i es despentinà. —Saps? Vares estar molt malament ahir;— digué ella al seu marit,— sortosament fas mala carota aquests dies... Trucaven; anà a obrir. — Chistl... estimada tia, no faci gaire soroll, jo li demano... Ha estat molt greu,