dera intrús, però que qualques vegades té tota l'embranzida d'un tet biològic renovador d'Estatuts, sistemes i Constitucions. Apart de tot, no hem de sotmetre el present fent-lo esclau d'un ideal o d'un sistema, que naturalment es traça pel previndre. I encara una altra cosa: l'Estat mecanitzat és l'Estat especialitzat. Un organisme fa moltes coses, però moltes les fa malament. Una màquina només en ta una. però una la fa bé. L'Estat màquina pot fer el servei polític que li escau, però no pot fer de dida, de mestre, de metge, de banquer, de comerciant, de germana de la caritat, de còmic, d'arquitecte i de tants coses com hom vol fer-li fer. Àdhuc que les pogués fer no convindria que les fés. Un excés de pedagogia, higiene i previsió social ens enfitana Hauriem de salvaguadar la nostra salut de les 43 vacunes preventives que segons la ciència caldria prendre per a defensar la nostra salut de diíerentes malalties. Hauriem de crear una vacuna antivacunifera. Hauriem de crear una pedagogia antipedagògica. una previsió imprevisora, una puericultura pueril. Un Estat Antiestat. Una confusió. Si les ànsies, doncs, de salvar les pures essències esportives no inclinés el nostre ànim vers la llibertat social, ens hi impel·liria, encara més. la necessitat de il luminar i destriar en cada instant els més volguts productes del nostre enteniment. Precisions Alguns comentaristes d'art han acusat algunes tendències de l'art modern de naufragar en l'abstracció absoluta. No desmentirem aquestes afirmacions. Algun moviment artístic col·lectiu d'ara, en efecte (algunes degeneracions del cubisme, sobretot), han arribat, tot reaccionant contra els excessos d'un passat curull de realis?ne a ultrança, a posar únicament en joc formes i colors primàries òrfenes de qualitats representatives, bo i engendrant així un art completament abstracte, d'essència purament decorativa, que apunta únicament a l'estricta satisfacció visual. A desgrat de l'aurèola de divagacions pseudo-esteticistes que l'ha acompanyat, aquest art abstracte no és en el fons, purament i simplement, altra cosa que la decoració geomètrica de la qual va plena la Història de l'Art: des de les realitzacions dels pobladors primitius de l'Oceania i de l'Aírica Central, fins a les modernes obres de P. Mondrian. Theo van Doesburg. recentment tras passat, i tots els artistes afiliats al grup holandès De Stil, promotors del neo-pla^icisme. L'art. petó. no ha de preocupar se únicament de la solo fruïció visual i ha de tendir necessàriament a la producció d'una fruïció de bellesa més total. D'altra part. no hem d'oblidar la nostra condició d'humans i no hem de trencar rotundament amb el fet natural. Recordem una frase d'Aristòtil que il·lustra meravellosament la nostra tesi. «Si algú escampés les més belles colors en abundància — deia l'Estagirita en alguna part de la seva Poètica — no produiria tant de goig com si dibuixés amb el guix una figura». I és que. sempre, la natura ha estat acceptada, pels millors artistes, com a punt de partida de llurs obres. Aquesta natura, però. no ha estat mai copiada servilment. Ja que hem citat Aristòtil. recordem que el filòsof grec, que fa anar la imitació a dojo. que afirma diverses vegades que l'art es imitació, i que és considerat per molts com l'exaltador de l'art imitatiu a ultrança, afirma netament en el capítol IX de la Poètica que «l'obra del poeta no és de referir les coses esdevingudes, sinó coses de mena que haurien pogut esdevenir se. es a dir, les possibles segons probabilitat o necessitat»; i més endavant, en el capítol XXV, constata clarament que «l'obra ha d'ultrapassar el model». I és que, sempre, menys en les èpoques de decadència, la natura ha estat subordinada a imperatius determinats. Sempre la natura ha estat deformada tot obeint a determinades intencions De l'estudi de l'obra dels grans mestres, es desprèn que les deformacions que generalment ha sofert la natura han estat de dues menes: plàstica i expressiva La primera, atenta únicament a les condicions materials de la bellesa: proporció, ordre, harmonia, sotmet la natura a un ritme essencialment arquitectònic. Es a dir, en primer lloc selecció dels elements naturals per llurs qualitats plàstiques; o sia tria dels objectes que més s'acostin a les formes primàries, les formes purament geomètriques de les quals ja Plató, en el seu Filebos, deia que eren les més belles i les úniques «que tenen una bellesa eterna i absoluta». Per exemple, escollir la poma perquè s'assembla a l'esfera, l'arbre perquè es relaciona amb el cilindre, etc. Seleccionats els elements naturals per llurs afinitats amb les formes primeres, l'artista afiliat a la tendència que comentem, els uneix i els ordena, no tal com se'ns apareixen