MIRADDK cènls. - Pelai. 62. Telèf. 13300. - Stibscripciót 2*50 ptes. trimeolre Any I. Núm. 7. - Dijous 14 març 1929 Mirador ofereix un premi de 2,000 pessetes i una excel·lent ocasió de Votar EI Premi "MIRADOR de 2,000 pessetes, que el públic dels tres teatres catalans Espanyol, Novetats i Romea adjudicarà per votació a una obra en tres actes estrenada durant l'actual temporada 99 Daniel o l'optimisme, comèdia en tres actes, estrenada al mes de desembre ; Novetats).— El testament de l'Abadal (en collaboració amb R. Llales). Quan el cor parla, comèdia en tres actes, estrenada al mes de març (Rormea). Aveli Artís Bernal i Duran La caputxeta vermella i Els tres tambors, rondalles en tres actes i en deu i nou quadros respectivament, estrenades als mesos d'octubre i gener ÍRomea). Pirateries, drama en quatre actes, estrenat al mes de novembre I Romea). lionavia Anibrosi Carrión Carlets home de molts oficis i Mamà política, comèdies en tres actes, estrenades als mesos de novembre i, març respectivament (Novetats). Pompeu Creahet En Pere sense Por, espectacle per a infants en tres actes t disset quadros, estrenat al mes d'octubre (Novetats). /. ÍM.8 Folch i Torres La Glòria, drama en tres actes, estrenat al mes de març (Novetats). Mtt. Ramon Garriga El testament de l'Abadal, comèdia en tres actes, estrenada al mes de febrer (en col·laboració amb A. Artís) Novetats). Rossend Llales La Mary Pickford del carrer de l'Hospital, sainet en quatre actes, estrenat al mes de gener (Romea). G. À. Màntua lis certa la oris! del Teatre català? Crisi de públic? Crisi d'autors? El que és cert és que cada pals es plany del mateix. I també és cert que a Barcelona funcionen tres teatres catalans que entre tots representen aquesta branca de la literatura catalana en tots els aspectes. Només ens manca, potser, un teatre d'avantguarda, però és aquest un altre afer que és possible que un dia sigui suscitat en aquestes columnes. Cal primer, sembla, conèixer ei gust del públic i les seves preferències, i això as proposa Mirador amb aquest concurs. És possible que el resultat del sufragi popular demostri que el gust públic està corromput. En tot cas, l'anàlisi del total del tres escrutinis i del resultat que doni cada teatre ha d'ésser molt interessant. Això és innegable. Cada teatre sap quins autors es mantenen més temps al cartell, però és indubtable que la fama d'un autor pot influenciar aquest resultat. Més interessant ha d'ésser que el públic — tal com s'estableix en el concurs ,de Mirador — voti no autors, sinó títols d'obres. Una votació en aquest sentit pot indicar la tendència del públic a favor del drama o de la comèdia. Creiem que un concurs d'aquesta mena ha de tenir un valor d'orientació. I encara que el resultat fos molt caòtic, no cal oblidar que l'essencial és revifar l'interès al voltant del Teatre català. No es tracta d'un premi d'estímul als autors, perquè el donem a una obra estrenada : es tracta d'estimular el públic i de posar-lo en situació de pronunciarse, d'escollir una obra. La importància del nombre de vots que es reculli dirà si el públic va o no d'esma al teatre. Una nodrida votació, per extravagant que fos el resultat, demostraria l'interès del públic. L'abstencionisme seria el pitjor resultat. Cal que els amics del nostre Teatre pensin que no votant contribueixen a la confusió i a fer triomfar una obra mediocre. L'interessant és que tothom voti amb les seves preferències. A la pàgina 5 d'aquest mateix número donem les bases per les quals es regeix el «Premi Mirador». A fi que el públic tingui temps de pensar-s'hi, publiquem la llista d'obres que poden ésser votades. Volem esperar de tots els bons aficionats al teatre català que pendran el major interès en la votació. Com més nombre total de vots es reuneixi, més instructiu serà el resultat de l'escrutini. A ii de garantir la puresa del sufragi, en les paneres de la votació del "Premi MIRADOR" col·locades en els teatres Espanyol, Novetats i Romea, a més a més dels representants que les empreses respectives hf vulguin tenir i dels del nostre setmanari, el cap de la Guàrdia Urbana, seyor Ribé, degudament autoritzat per l'alcalde, ha tingut l'àtenció d'oferir el nombre necessari de guàrdies per a la vigilància de les dites paneres i el major ordre de la votació. Un cop acabada aquesta, els guàrdies es faran càrrec dels butlletins de vot recollits, i degudament empaquetats i lacrats després de comptats, els faran a mans del senyor Ribé, qui s'ha volgut encarregar de guardar-los fins el dia de l'escrutini. Damunt cada paquet constarà, no solament el nombre de vots, sinó el nom del teatre on han estat emesos, amb la signatura del representant de l'empresa. El dia de l'escrutini, el senyor Ribé lliuraià a MIRADOR tots els paquets, contra rebut en el qual constatà llur nombre total, procedència i nombre de vots contingut en cada paquet. MIRADOR agraeix profundament al senyor Ribé la desinteressada cooperació al nostre projecte, la qual constiiüeixT_ri6-solament un ajut valuós, sinó també una sòlida garantia davant el pàblic. Millàs - Raurell Joaquim Montero J. M.k de Sagarra Carles Soldevila Josep Vallescà Els fills, drama en (r'-s actes, estrenat al mc\, d'octubre (Romea ). Dones, dones, farsa en tres actes i set quadros, estrenada al mes de març (en collaboració amb OHva) (Espanyol). Ifons Roure La florista de la Rambla i La perla de la Virreina, sainets en tres actes, estrenats respectivament als mesos de setembre i desembre (Espanyol i Romea). Les llàgrimes d'Angelina, comèdia en tres actes, estrenada al mes de novembre (Novetats). La tia d'Amèrica, comèdia en tres actes, estrenada al mes d'octubre (Novetats). L'ajudant del marit, vodevil en tres actes, estrenat al mes de febrer (Espanyol). La bruixa blava, obra en tres actes, estrenada al mes de febrer (Romea). Juli Vallmitjana Qui no és amb mi.,., .comèdia dramàtica en tres actes, estrenada al mes de gener (Novetats). MIRADOR INDISCRET Ramon Vinyes "La Occitana", fàbrica de xocolata a la pedra Dins el pueblo espafiol de la vinent Exposició Internacional de Barcelona hom tindrà ocasió d'admirar una botiga de fabricació de xocolata a la pedra, al front de la qual hi haurà el nostre estimat amic el centaure J. V. Foix. Es tracta d'un establiment que serà instal·lat a l'estil del segle xvm català, i durà de nom l.a. Occitana. (No en podia tenir d'altre tractant-se d'En Foix.) Un home vestit a la manera del Carrasclet, amb uns braços ben fornits, fabricarà el Jlamí damunt la pedra, i unes gentils xicotetes de quinze anys abillades a la moda del xvm el despatxaran als visitants. Foix vigilarà la venda. Diplomàtica La placa que hi ha a la porta del consolat turc està escrita — encara — en caràcters completament i complicadament aràblcs, malgrat la reforma alfabètica implantada no fa gaire a Turquia. El cert és que el senyor cònsol ha estat cridat a Angora. Actualment a la república de Kemal tothom és escolar. Molts dignes diputats hi ha que estan, com escolars, enfeinadíssims amb el seu «narro». L'adopció de l'alfabet llatí ha portat moltes complicacions. En els ministeris i en les Cambres funcionen aules per a la instrucció en les noves beceroles de moltes personalitats. Per assistir a una clase d'aquestes sortirà probablement aviat cap a Turquia el cònsol turc a Barcelona. Xenius, la Humanitat i els formatges «La Humanitat es divideix en dues classes : Uns, els que es creuen que el formatge és un menjar, i els altres, els que creuen que és un postre.» Això ho va dir Xenius des del famós «Glossari» de La Veu i en aquells temps venturosos ja s'hi va fer la barrila del cas. Ara, el senyor Eugenio d'Ors, gran campló .li^l rescalfat, ha servit al-., seus lectors de Madrid una acurada traducció del seu profund pensament d'aleshores. Gustavo Fittaluga, no obstant, ha descobert que a més a més de les dues menes de gent en què, segons l'autor de La Ren Plantada, es divideix la Humanitat, encara n'hi ha una altra. — Sí — va dir — ; hay los que creen que Eugenio d'Ors es un queso. Heràldica El curs que ha començat a dictar al Paraninf de la Universitat Central l'Ortega i Gasset (i del qual en parlarem un altre dia), ha tingut un brillantíssim èxit d'inauguració. Com es llegeix a les gazetilles, el local era insuficient. Literats, artistes, curiosos, alumnes, dames i cavallers i àdhuc dames del gran món s'apretaven per a escoltar al filòsof «Qué es Filosofia». Dames del gran món, hem dit. — Pero — ha dit algú, a propòsit d'aquesta inauguració — caldria esbrinar-ho bé ; perquè hom sospita que hi ha truco. — Què diu ara? — Sí ; diuen si està molt ben disposta, paramentada i caracteritzada la comparseria... — Home ! Això ja fora massa filosofia. — No, home ! Això ja és sociohgia ! Joan Sacs i una banda de jugadors de "baccarat" Joan Sacs va agafar el tren i se'n va anar cap a Olot a donar una conferència sobre l'avantguardisme i les seves flaques. Portava a la maleta setanta tres quartilles escrites, que representaven tot un pa de lletra i un sarró de còdols per als fidels de la secta. Ell que arriba a l'hotel, deixa la maleta al peu del bureau, tot esperant que li assenyalin cambra, i surt al carrer a pendre vistes. Al cap de cinc minuts entra i es troba amb un home tot enfurismat que anava amunt i avall del hall amb unes grans passes de desesperat, les mans al darrera, escabellat i els ulls fora de les conques. Joan Sacs que s'hi acosta amb aquell aire que sap fer de fer veure que ve de l'hort i me li diu : — I doncs, què us passa, bon home? Us veig molt excitat. Això no us pot ser bo per la salut. L'altre no en feia cas. Continuava amunt i avall, 0 parlava tot sol. — No m'agafaran pas mai més, us ho ben asseguro. Quina pandilla de lladres ! 1 m'està bé per ase. Però, serà la darrera vegada... Si en pogués atrapar un... ! ! ! I l'home feia xerricar les dents d'una manera tan esfereïdora que Joan Sacs n'estava tot estremit. Un altre viatger li va contar l'esdevingut. Semblava que per la part de França, arran de frontera, corria una banda de ju¬ gadors que en sabien un niu de fer saltar els diners a la gent. Tenien uns espies molt llestos, i encara no sabien que ací o allà hi havia un ocell disposat a deixar-se plomar, hi queien a sobre diligents, i en un tres i no-rcs me'l deixaven de cara a la paret. Anit passada van saber que ací a Olot hi havia aquest Naçari tan curt de gambals ; aquest matí han comparegut amb els seus automòbils, com uns senyorassos. Abans dc dinar han iniciat d'amagatotis una partida de baccarat; havent dinat l'han reprès, i a les set del vespre aquest desgraciat ja no tenia ni un clau. Quan s'ha adonat que tols plegats no eren sinó una banda de timadors que jugaven avinguts per a plomar-lo, ells ja havien agafat tots els equipatges i damunt el automòbil ja eren camí de la frontera. Li han fet saltar 30 mil duros, segons diu. Li han marxat encara no fa un quart. I el probre home anava amunt i avall, i continuava : — Pocavergonyos ! Lladres de caminal!... El bo del cas fou que amb la pressa de desaparèixer, els jugadors agafaren d'una revolada totes les maletes que trobaren a mà, creguts que totes eren seves, i entre elles la de Joan Sacs, amb la conferència contra l'avantguardisme a dins, mentre el nostre home contemplava embaladit el paisatge olotí. El resultat fou que la conferència, naturalment, hagué de suspendre's, que es varen creuar un seguit de telegrames entre Olot i les primeres viles frontereres de França, i que finalment la maleta de Joan Sacs fou rescatada, i els olotins, amb retard, als quinze dies pogueren escoltar la seva embestida contra l'avantguardisme. La cursileria es toca amb l'avantguardisme La mort de Barradas, en pau reposi, ha posat de manifest una vegada més que no hi ha res de més endarrerit i anacrònic que l'avantguardisme, i que la carrincloneria és patrimoni principal dels que es pensen haver vingui al món per espaterrar. Qualsevol homenatge a Rafael Barradas hauria eutai una cosa digna, menys aquesta processó cursi escullera enllà per a llançar quatre violetes i un pom de siemprevivas a mar mentre es pronunciaven quatre mots amb aire de tnanscendentalisme. Completament cursi i fora de to, però molt a to amb els organitzadors — no diem amb els que s'hi varen enganxar. — Són gent — ens deia un que els va veure passar — que de tan avançats que volen ser, resulten ultraromàntics. Està bé que diguin que la Rosó queda carrinclona i tronada, però no sé pas què hi guanyen si a ells els cau la bava sentint el tango poca-solta de Ramona ! El poliglotisme de Farran i Mayoral No fa gaire que Lo Veu, en la seva secció literària, anunciava que el senyor Farran i Mayoral «col·laborarà en francès» a la Revue de Catahgne. Trobem perfectament natural i lògic que un escriptor literalment sòlid'com Farran i Mayoral escrigui a la revista que s'anuncia. El que ens crida J'atenció és, però, que es faci constar que «col·laborarà en francès». Probablement això és perquè hom distingeixi entre el senyor Farran que, segons diu ell, sap escriure en francès literari, i aquells altres col·laboradors de la Revue de Catalogne, de segona categoria, als quals els hauran de traduir els articles. El senyor Farran i Mayoral és, doncs, un home de molta cultura. Recordem que en certa ocasió en què fou invitat a col·laborar a la Gaceta Literària, de Madrid, va manifestar al seu director, que s ell tant li era escriure en català com en castellà com en francès. Per pròpia confessió sabem, doncs, que el senyor Farran domina literàriament tres idiomes ■ el català, el castellà i el francès. I si no fos perquè Carles Riba no el perd de vista, diria també que domina el grec. Què espera, doncs, la nostra gent per llegir en un sol idioma a un autor que en domina tres i mig? Decididament, el senyor Farran i Mayoral és un incomprès per la nostra generació. Esperem que la posteritat serà més caritativa. El monopoli dels pans Paneuropcisme, pancatalanisme, panocoitanisme, panuniversalisme... Quan sentiu parlar de qualsevol d'aquests pans, de seguida veureu sortir de trascantó, com una ombra, la figura de J. V. Foix. És l'abassegador de tots. els pans. — Ho és tant d'abassegador de pans — ens deia l'altre dia un amics—, que el pa de pessic més acreditat de tot Barcelona és el de la seva confiteria de la plaça Major de Sarrià, i fins he esbrinat que J. V. Foix, en secret, és l'orientador d'aquella revista de sacristia que se'n diu El Pan de los Pobres.