M1MDDR Una excursió a Empúries En Juli Vallmitjana, que per la seva afició als gitanos sembla que hauria de tenir tirada i>er ' aquelles terres meridionals on gairebé tothom ho sembla, és í'home enderiat per Cadaqués i pel golf de Roses. Coneix la Costa Brava pam a pam. Un dia, amb el seu canot, féu cap a visitar les excuvacions d'Kmpúries, i, «a tot senyor tota honor», de seguida li feren l'oferta de recercar i d'obrir en honor i profit seu un sepulcre grec per la mòdica quantitat de cent pessetes. — Vol dir que podem trobar-hi alguna cosa ? — Ja ho crec ! Joies, monedes, lacrimatoris, a voltes una fortuna, segons la qualilat del mort ! I, en una rasa, prop d'uns ceps, ja tenim quatre homes cava que cava. Aviat un picot focà terrissa. Oh, quina emoció! — Aiíimo, nois! Cafè í copàl I un cigar d.'damericano» — cridava entusiasmat el bon Juli, que engrapa una |>ala I baixa ell mateix al clot infligint a la seva panxa el joc de l'acordió. — EureUa ! Ja són r.-tirades les llosanes que clouen el sepulcre i... ni uns mals ossos per a fer-ne un flabiol. — Mireu que és gran, això — exclamà En Vallmitjana, no sabent si havia de riure o empendre-se-les a garrotades — , que^ jo, que m'havia rigut sempre del limo de l'eníerro, m'hagi deixat fer el del muU\ Chesterton a través d'un corredor de cotons Quan Chesterton donà, durant la seva esfad:i a Barcelona, una conferència a la Universitat, un nostre amic, la circumstància del qual d'ésser corredor de cotons s'avé perfectament amb la d'home selecte, anà a escoltar-lo. El nostre amic parla l'anglès amb tota correcció. En acabar Chesterton la seva dissertació, un senyor que seia al costat del corredor de cotons Ji preguntà : — S'ha fet càrrec del que ha dit? — En absolut. — Hom«, perdoni : sóc redactor de La Veu de Catalunya i he entès el conferenciant a mitges. Si volgués repetir-me, per alt, el més important del que ha dit!... — Ha dit tal i tal cosa. — Mercès. I li allargà la tarjeta. Es tractava del senyor... deixem-ho córrer. Les quatre dimensions de l'arròs No hi ha pas cap dubte que Xenius acabarà fent un llibre de cuina com el popular senyor Domènec, autor de La teca i La maitduca, i fins com el mateix senyor Pol. L'altre dia reportàvem la seva cèlebre divisió de la humanitat en gent que pren el formatge com un menjar i gent que el piéii com unes postres. Un company nostre, un temps, s'esqueia d'ésser president d'ua joventut nacionalista a Terrassa. Fou organitzat un cicle de conferències. Hi havia una febre cultural que no coneixia aturador. Desfilaren per la tribuna de l'entitat les personalitats més representatives del dret, de l'economia, dels problemes internacionals, de la literatura, i el darrer dia clogué el cicle Josep Carner. Per acabar-ho de cloure tot ben bé, la Joventut va convidar als conferenciants del cicle amb un dinar al Restaurant Pompidor. Xenius havia anat a sentir En Carner, i considerant-lo de categoria — encara era festa oficial a les Biblioteques el dia de Sant Eugeni — el nostre company, president, el féu seure a la taula presidencial. Varen portar l 'arròs. L'un deia que si cremava, -l'altre que si estava al punt, el de més enllà hi havia trobat un tros de pollastre suculent. La conversa encara era arran de terra, i els temes literaris es deixaven per alternar-los amb el segon plat. Xenius no deia res. El nostre amic estava tot neguitós d'aquell silenci. Se'l va mirar amb un mena d'ulls de bè degollat, com volent dir : — Què hem de fer? Que ens hem tornat muts? I Xenius, amb aquella veu tan emmelada, arrossegant els mots i reposant sobre les esses, féu : — L'arróssssss té quatre dimensionsssssss. El nostre amic no va tenir pit per fer-li explicar la solució d'aquest problema geomètricoculinari. Els peatona i els poetes A la Rambla, cantonada amb el carrer de la Canuda. Hora de poc moviment. L'urbà, a l'ombra del disc indicador: «Paso de peatones», estén els braços. S'aturen una mitja dotzena de vehicles. Els vianants tenen la via lliure. Solament quatre persones travessen la calçada. Van de dos en dos i en direcció diferent. Per un cantó, els senyors López Picó i Octavi Saltor i per l'altre Joan Mínguez i Melcior Fohfc Un transeünt, probablement un soci de l'Ateneu, contempla l'espectacle. Després es mira el disc indicador, i : — «Paso de peatones» ? Jo en diria «Paso de poetas».,. Eco i rectificació Deien, l'altre dia, que quan el senyor Estelrioh va anar a París a finmar el Pacte Kellog... N. de la R. — Naturalment, no és pas veritat que l'Estelrich anés a París a firmar el Pacte Kellog. Es tracta només d'una broma, la qual rectifiquem abans que ens hi obligui la inevitable visita del director de la F. IB. M. :: Els flamencs, les gitanes, els estrangers i la mançanilla El Tibidabo, Montserrat, la Sagrada Família, la ((Monumental», Montjuïc, la casa d'En Milà... i Villa Rosa. Heus aquí els nom més destacats que trobareu en l'itinerari de qualsevol turista que s'hagi deixat caure a Barcelona. El conjunt panoràmic-artfstic-religiós-pagà resulta una mica caòtic i no és d'estranyar que de vegades hom sofreixi lamentables confusions com, per exemple, la d'un redactor de Le Journal, el qual, en uns colorits articles d'impressions viatgeres, trobava tot de gitanos a Montserrat i descobria uns frarets a Villa Rosa... Villa Rosa és una concessió magnífica que Barcelona fa a l'estranger. Posseeix tot el misteri, tot l'inconfort i la manca de netedat precises per tal que el turista típic no so senti defraudat. L'exotisme de Villa Rosa és de bona mena i no acaba de fer mal a ningú. lis un exotisme intel·ligent i calculat que opera al mateix temps sobre el veí del carrer d'Aribau i el mariner de Liverpool. Les gitanos de Villa Rosa tenen el punt just de morenor, de castissisme i de mala educació per a no esparverar la clientela local ni frapar excessivament el senyor de més enllà del Pireneu. Els cambrers sacrifiquen llur magnífic accent andalús a les necessitats del servei i el smoking del «maiire» és una discreta advertència per fer saber a l'estranger que aquella nit no hi haurà cap crim... Sense Villa Rosa, molts anglesos, francesos, americans, se n'anirien de Barcelona amb la profunda impressió que els han ensarronat. Si algun dia la família Borrull, cansada ja de guanyar diners, es decidia a abandonar el negoci i tancar l'establiment, creiem que l'Ajuntament no tindria més remei que for-se'n càrrec. El senyor Ribé podria sacrificar una part del seu notable bigoti, agafar un cert deix malagueny, i tot aniria com una seda... * • • L'hora dolça de Villa Rosa comença a dos quarts de quatre del matí, o sigui quan els cabarets tanquen llurs portes. Per anarhi, no ens cansarem mai de recomanar l'Arc del Teatre. El quiosc de la cazalla, que, com un escenari de putxinel·lis, s'obre a la banda esquerra d'aquest carrer, il·lumina amb la seva llum mediocre l'espectacle guinyolesc d'aquell escampall de pobres ajaguts p^r les voreres. Les donfes demanen .caritat en murcià i us ensenyen una criatura adormida que porten als braços. Els homes, amb un cert sentit de la diplomàcia, us desitgen un bon divertiment i fan un discret elogi de la senyora que us acompanya. A la porta de Villa Rosa sempre hi ha aturat un taxi amb una dona molt grossa que baixa amb penes i treballs. Entrem. A mà esquerra, dos taulells. El primer fa de guardarroba i en el segon tallen el pernil i distribueixen pels plats, en combinació artística, uns peixets torrats, de color de gabardina. Si és una nit de moltes empentes, el pernil i els peixets s'enretiren una mica i fan lloc als abrics i als barrets. Al davant dels taulells hi ha una escaleta que s'enfila misteriosament cap al sostre. Mai no hem sabut ben bé del cert per què serveix aquella escaleta. Els fantasistes diuen que a dalt s'hi ven cocaïna ; d'altres fan córrer que és un salonet de conferències per als personatges importants... Un petit corredor i ja som al saló de festes. Les parets són decorades amb unes pintures sobre temes taurins. Ningú no ha pogut saber mai qui va ésser l'autor d'aquella decoració. Es sospita de tothom, però mai no us proporcionaran un detallet que us satisfaci. És una pintura modesta, d'un humor tronat, amb un cert aire miserable. Al mig de la sala hi ha una columna, en la qual, un moment o altre, tots ens hem arrepenjat amb un cert enterniment. Aquesta columna ha aguantat els artistes del Liceu, els representats de la Conferència de Transports, els espies du la guerra, els asos futbolístics, els capitans de tots els barcos, tot un grapat dc prestigis nacionals i internacionals. Al voltant d'aquesta columna s'ha agitat el tot Barcelona que surt de nits i tots els forasters, de compromís o sense, que ens han visitat. Si aquesta columna, en lloc d'ésser una columna, fos un literat— un literat que visqués a Ginebra, posem per cas — , podria escriure el llibre de memòries més interessant que hauria aparegut de la guerra ençà. Al fons de l'establiment s'aixeca un petit escenari on, de vegades, es fa art flamenc. En les nits d'aglomeració, l'escenari s'omple de tauletes, de cadires i de clients. Diríeu que hi estan representant una escena d'un sainet de J'Arniches. La majoria de los vegades, però, l'escenari està desert i es dedica a criar una pols discreta i enraonada, sempre a punt d'aixecar-se al primer trepig del hailaor, i d'escampar-se alegrernenl per la sala... En el recó de l'esquerra hi ha els músics de Villa Rosa. Són dos : l'un toca el piano i l'altre el violí. Sempre van vestits de negre, tenen un aire molt trist. Diríeu que se'ls ha encomanat la tristesa i la negror d'aquell piano desencolat. Toquen música aproximadament moderna i, sobre el fons emboirat de Villa Rosa, representen la concessió que la tradició fa als gustos i costums del dia. La mançanilla és la beguda obligada de Villa Rosa. Es un vinot fi i traïdor, sota els efectes del qual hem vist trontollar veritables prestigis : Jean Samnenl, Francis Car00, Mauricc Chcvalier, Carpentier, Doucet... A Francis Carco, per exemple, la cosa li va donar per empcndre-se-Ies amb un xicotàs holandès, — Cal que em respectis — li deia — . Je stiis Francis Carco, le grand écrivain. — Toi, Francis Carco? — responia l'altre, perfectament escèptic — . Tu es un c...\ — Peul-étre I — va concloure filosòficament cl nostre home. No fa pas gaire temps. Lluís Bagaria, que a FI Sol no li arrenquen un dibuix ni amb fum de sabatots, «s va posar a treballar com un desesperat i en poca estona va enllestir més de quinze caricatures d'altres tants clients de Villa Rosa. Les va repartir graciosament entre la concurrència. Més tard, quan pujàvem' Rambla amunt, Bagaria se n'estirava els cabells. — Sóc un ximple — deia f— . En poca estona m'he barrotat dues mil pessetes... ! Es referia, naturalment, al seu treball incobrat i segurament incobrable. « » » Júlia Borrull és, actualment, l'ànima de Villa Rosa. Filla de Miquel Borrull, el fundador de la casa, és una ballarina formidable, una mestressa excel·lent i una diplomàtica perfecta. En els moments de màxim arravatament del seu art, quan balla com un àngel davant de. mitja dotzena d'anglesos inalterables, el seu ull ho es distreu i domina sobre la marxa del negoci. Es una bona capitana del barcó complicat de Villa Rosa. — Vostè és gitana? — li vàrem preguntar. — Por la grasia de Dió... — Va néixer a...? — València. Sóc valenciana, com el meu pare, però criada a .Sevilla. Miquel iBorrull era gitano valencià, i la meva mare, gitana andalusa. I-a família Borrull va inaugurar Villa Rosa l'any 1916. Abans hi havia un cafetó, també flamenc, que se'n deia «Casa Macià». — Quina ha estat l'època més brillant de Villa Rosa? — preguntem a Júlia Borrull. — Por el Arlismis... ; Famo ! \Que no sé cómo se yama 1 — Per l'Armistici, vol dir, — i!t;,i (;. Por ei aïtnL·l'do y las, do afw siguieaú. l'or ftTfo /fwçS Tia pasdcT lo mejó de Barcelona :y el estranjero. Tenemo un ttomhre internaciond, \ vamo ! — Quina impressió , creu que els fa Villa Rosa als estrangers? — ■ A toos les gusta inucho. Hay que ver. Er mejó cliente é el inglés y el americano. El inglé gasta mucho y no dise na. El americano tainbién gasta mucho, pero é mà juerguista. El francé gasta poco y critica miwho. El alemdn é siempre er mà sorprendio. — Us hi trobeu bé els gitanos a Barcelona? — Que si senó. Somo muy querios de toos y nos encontramo como en nuestra pròpia sarsa. Fa poc temps que un dels elements de la família Borrull es va separar de Villa Rosa i ha posat un establiment similar allí la vora. Júlia no se'n sap avenir. — Villa Rosa é la obra der padre y é una cosa sagrà. Er mismo Dià no permite que Villa Rosa sea perjudicà... 1, amb un gest de la mà, ens ensenya la sala plena de clients. » » « Es molt possible que la gent que es diverteixin més, a Villa Rosa, no siguin pas els clients. Ens fa l'efecte que si algú s'hi distreu de debò, són els cantaores, les bailaoras i els tocaores, 0 siguin els professionals de fer broma. L'espectacle és gairebé sempre el mateix : qaatre estrangers correctíssims, asseguts al volt d'una taula. Al seu voltant, fent corro, tota la colla flamenca. Canten, ballen i piquen de mans amb un entusiasme inexhaurible. El seu flamenquisme és fet a prova de mançanilla, de xivarri i de polseguera. Són ben capaços de repetir en una mateixa nit -wnt vegades la mateixa juerga. 1, sempre, amb una absoluta convicció. EAs flamencs no fan «chiqué». » * # Les primeres hores del dia us sorprenen encara a Villa Rosa. Per les claraboies dol sostre — unes claraboies tristes, amb un possible gat mort al seu damunt — comenceu a veure aquella llum espessa, color de «pernod», de la matinada. Per ci per llà, unes cares una mica cansades. El maquillatge de les senyores ja fa estona que se n'ha anat en orris i la correcció d'alguns smokings va a tres quarts de quinze. Per l'empostissat, les puntes de cigarretes, els bassalets de vi vessat i els trossos d'alguna ampolla trencada. En la taula del recó, sempre hi ha algú que s'ha adormit. Villa Rosa ofereix l'aspecte d'un camp de batalla després d'un combat sense glòria. Sortiu al carrer. El sol és ja una mica alt. El primer pobre que trobeu, sempre tan diplomàtic, us diu : — fíuenas nockes, senor... Josep Maria PLANES UNA ESTONA AMB JOSEP M.A GUILERA Una mica fora d'hora, puix que ja s'ha acabat, amb la vinguda del bon temps, la temporada d'esports d'hivern, hem parlat amb Josep Maria Guilera, campió d'Espanya dc curses sobre sUis i autor, entre allrea coses, del llibre Excursions pels Pireneus i els Alps. Josep Maria Guilera és un home de vinti-nou anys i en porta més de deu d'excursiomista actiu. Es fortament bru, amb un color de pell cremada pel so! i per la neu, insensible a les inclemències del temps. Josep Maria Guilera es manifesta satisfet dels nostres propòsits periodístics i ens diu les seves simpaties per Mikadok. — Precisament — afegeix — sembla que hi manquin coses esportives, però, en el moment actual, l'esport a casa nostra és una cosa tan tèrbola, que de vegades l'abstcnoió és, potser, el inillor senyal de perfecta esportivitat, — Com vàreu iniciar les vostres activitats esportives? — li preguntem, — Fou, en 1919... Ah, qüina sortida més interessant! Vàrem fer una superba excursió als Rasos de Peguera, damunt de (Berga. Portàvem motxiHa i sltis al coll, vàrem fer molts quilòmetres a peu... Aleshores no hi havia la comoditat amb què avui podem anar a La Molina, — Amb quins companys soleu fer les excursions?... — Teniú raó. M'havia oblidat de dir-vos que pertanyo des de fa algun temps al Centre Excursionista de Catalunya de la secció d'Esports de Neu, del qual sóc vice-prosident. Les excursions, doncs, les fem els companys del Centre. — Els altres esports no us sedueixen?.,. — A l'estiu em dedico al tennis, per al quàl sento una afició entusiasta. Cultivo la natació i el motorisme, però no cal que us digui que sempre he sentit una assenyalada preferència pels esports de neu... — Per què?... Es difícil d'improvisar una explicació que us satisfaci a vós i àdhuc que em satisfaci a mi. La meva predilecció pels esports de neu potser és deguda al meu temperament d'excursionista. Hi ha qui només es limitarà a practicar l'ski esportiu i, en canvi, hi ha els que prefereixen agermanar l'ski amb l'excursió. Els elements del Centre Excursionista de Catalunya som d'aquests darrers. Aprofitant les vacances de Nadal i Pasqua, organitzem excursions d'alta muntanya anfb skis, amb un suggestiu programa de curses i salts d'altura que se celebren cada diumenge a La Molina durant els -tres mesos d'hivern, de gener a març. Així per Nadal serà possible una excursió col·lectiva a la Renclusa i l'ascensió al cim de l'Aneto. Per Pasqua hi tornarem i entre tant pensem organitzar-ne d'altres, sempre amb skis, a Pallars, Andorra i la Vall d'Aran. — Em voleu parlar una mica de com es desenrotllà el Campionat d'Espanya? — Aquest any tingué lloc a La Molina, el dia 10 de febrer. L'any passat va celebrar-sc al Guadarrama ; en correspondència d'haver-hi anat nosaltres, enguany els de Madrid han vingut aquí. — Qui fou el vostre predecessor en l'honorable títol de Campió?.., — L'any passat guanyà Ricard Arche, el qual ha estat campió d'Espanya durant vuit anys. És un esportiu model ben entrenat, en condicions excepcionals, que era difícil de vèncer... A La Molina vaig guanyar la primera de les dues proves que es fan, la de fons i la de salts. La segona sempre l'han guanyada els madrilenys... — No sabeu a què és degut?... — A Catalunya no hem tingut mai bons saltadors i aquest fet s'ha d'atribuir a la manca de bons trampolins. Actualment, però, el nou trampolí de I-a Molina sembla que permetrà aconseguir una millor categoria de saltadors,.. — Recordeu alguns incidents de la prova del campionat? — Vaig arribar al final quatre segons abans que Arche. Això us demostrarà si fou renyida. í.a cursa durà dues hores i disset minuts. Arche arribà amb la cara plena de sang, car va caure i es produí lleugeres lesions. Jo, encara conservo el testimoni de les mans, plenes d'esgarrinxades,.. Per dintre del bosc — segons declarà el controlador Josep Ribes — els madrilenys baixaven millor que nosaltres. Els catalans vàrem guanyar també la prova d'equips (jo, el primer ; Joan Amadeu, el tercer, i Ernest Muller, el vuitè). — Quin esport considereu més interessant actualment a Catalunya? — Dintre la ciutat, el tennis. Dels altres, l'excursionisme i, molt especialment, l'alpinisme, és a dir, l'excursió d'altura. A l'hivern, l'ski i al l'istiu el càmping... Amb aquest bé de Déu de muntanyes que tenim és un pecat mortal la mandra col·lectiva de la nostra joventut. Jo sempre recordaré unes paraules .del baró de Coubertin, restaurador dels jocs olímpics, als esportius catalans : Practiqueu l'esport individual... En comptes d'espectadors, sigueu actors i esthneu el veritable esport... La posició actual del nostre excursionisme d'altura, pot dir-se millor potser del. nostre muntanyisme, és francament pròspera i cal confiar que cada any ho serà més. Però si els infants d'avui dia que s'aboquen a l'esport es decanten cap a la banda de l'excursionisme i es deixen penetrar per l'amor a la Naturalesa, llavors podrem esperar confiats que vindrà un temps en el qual la nostra vàlua alpinista es mantingui al nivell de la dels països que avui dia tant avantatge ens porten... Domènec de BELLMUNT L'APERITIU Negres. — He llegit el Voyage au Congo d'André Gide. Es un llibre agre, puríssim, d'unn netedat absoluta. Llegir aquest llibre és com ficar-se un grill de llimona a la boca i tenir-l'hi hores i hores. Gïde, davant del problema de l'explotació del negre, té una ploma com una mà de ginecòleg carregat d'experiència, una ploma precisa i pulcra, untada d'una gran tristesa moral, però. En el món de la música del dia i en la decoració esnob, el tema, si és d'un elegíac agut, si és d'un desannpal sexualisme, que ve de la pell negra, va agafant les pro]>orcions que es mereix. En aquesl món de cabaret negre — negre amb camisa emmidonada o amb mitges d'escala dé peix — en mig de la farsa artificial, i de la truculència dels explotadors, s'endevina de tant en tant aquella espina clavada al cor de la raça, el gust de sang autèntic. Per aquesta espina i aquest gust, els que assaboreixen l'exotisme d'una manera desinteressada i quieta, poden passar per Ja «réclame»' bahal de les cases americanes de música 0 dels music-halls do Londres. L'home blanc, davant d'un espectacle negre, aguanta gairebé sempre aquell somriure inhumà del que es troba en presència d'una «menagerie». El negre es venja de mica en mica pintant el fetge del blanc i fins aquells recons nerviosos més apreciables amb alguna pinzelladeta de quitrà sense transparències. La música negra, la vibració de la pell amb gràcia de carbó mineral, comencen a ser requisits torturadors. Jo he conversat amb artistes negres, d'aquests desinflats pel cabotinatge, Douglas, per exemple, 0, per exemple, Josefina Baker; la sensació que em fan aquestes persones és una mena de por amb sordina, una |)or especialíssima que gairebé no arriba a molestar. M'impressionen extraordinàriament aquelles negresses que pesen cent trenta quilos, i canten unes cançons de fel amb una veu ronca que els surt del ventre. Josefina Baker té unes cuixes que mosseguen els ulls de l'espectador. Però tota la parada del negre d'escenari 0 dc jazz, és una pàl·lida bombolla de sabó, al costat del perfum de pell martiritzada que surt del llibre d'André Gide. I-a dansa exòtica, el soroll del tam-tam, són reportats en el llibre de Gide com el dinamisme natural d'una mena de dolor aclofat damunt de milers i milers d'hectàrees. En el llibre de Gide aquests balls són els bots d'una gana inacabable, d'una gana de 1 tot. El negre no sap el que vol, perquè no coneix res. Només coneix la seva gran misèria, les seves grans ganes de ballar; és un ball de desig imprecís, de desesperació sorda ; hi trobem la visió d'una vella repulsiva que balla fins a perdre l'alè, davant d'una cadena de miserables lligats i>el coll amb una corda... Tot plegat és horrible. La prosa de Gide és com una aigua mineral corrosiva. No es pot demanar una manera d'escriure més intel·ligent ni més glacial, però quines desesperacions més podrides lliguen les cadenes hiquelades d'aquesta prosa! I les lliguen privant-les de tot moviment, amb una dignitat que esgarrifa, • « ♦ Vermells. — Dues, tres vegades a l'any, m'escau de passejar pel Passeig de Gràcia a l'hora del sol i de les bones vistes. I últimament he notat que el vermell dels llavis d'alguna dona és excessiu, és un vermell no de llavi, sinó de víscera, i això a mi em fa una mena de doloret als ulls. El mateix procediment de maquillatge és el que exhibeixen les dones a la claror artificial, i amb aquesta claror el vermell, per. pujat que sigui, el trobo just, no em distreu gens. Això de l'efecte dels colors excessius es pot observar en els països de poca •llum. AÍ Nord d'Europa, les dones porten barrets tenyits amb anilines pures, uns blaus' i uns verds impossibles. Impossibles sota la nostra llum, però perfectament tolerables amb una claror nòrdica. Ei maquillatge dels llavis em penso que és fet pensant amb els interiors, amb les llums elèctriques poc insultants, i les dones que s'estimen haurien de procurar, quan caminen sota el sol, disminuir una mica la ferocitat del seu llapis carmí. A més a més, la qualitat d'ungüent del maquillatge, amb el raig solar agafa un aire oliós, fa aquella brillantor de grassa dels cabells de les gitanes. Hi ha algun llavi meravellosament pintat, però que hom diria que li han arrencat la pell, i això va contra aquell terme mig, aquella insinuació ben trobada i no del tot expressiva, que ha de tenir un sensualisme ben entès. En una sala de te, en un teatre, es pot abusar, totes les fantasies són acceptables, però amb el sol ho s'hi poden fer bromes ; el sol és exigent, d'una intemperança que no admet raons, i pecar per excés a la llum del sol representa perdre bous i esquelles. Aquests llavis que jo he vist passant pel Passeig de Gràcia, més que els autors d'una mossegada sense conseqüències, semblen els autors d'un assassinat, d'aquells que posen els cabells de punta. Josep Maria de SAGARRA jaume. 1. 11 GRAVATS TIPOGRÀFICS ^ BADAL I CAMATS ^ París. 201. Telèfon 74071