MIRADDR LES LLETRES EL LLEÓ ERMITA Conte inèdit de Rossend LLATES Per allà la Senegànibia, l'any iS»*, un lleó devorava, entre els herbatges de la selva, un pobre missioner que s'havia proposat, senss dubte, de regenerar les ànimes, negres fins aleshores com llurs cossos, dels pobladors d'aquelles verges contrades, o de rebre la palma del martiri de llurs mans. Però encara no havia tingut temps d'edificar ui una ànima, quan va veure's, ben a contracor seu, destruït per una fera. I amb la destrucció de la part corporal, va arribar la lliberació de la part anímica, que a hores d'ara deu cantar entre els benavirats del cel. A propòsit d'això se m'acut preguntar-me si aquella mort tan esgarrifosa, tot esbocinal per les ungles, tot mastegat pels queixals d'un lleó; aquella mort que trobava en empendre una tasca apostòlica, podia situar o no Fra Maurici — aixi s'anomenava — dintre les llistes del martirologi, Qüestió interessant, però eriçada de dubtes l La vorejarem i passarem de Uàrg, perquè ens podria dur massa lluny. Pel que fa al lleó, cal confessar que des de tres setmanes, gairebé no havia tastat res calent. Això pot, en certa manera, servir-li d'excusa. Evidentment, va tenir un gran gust en menjar una mena de carn que no havia pres mai, ni tenia idea que existis: carn de blanc. Així és que, en acabant d'escurar l'últim os del sant baró va jeure, i còmodairtfent feia la sesta amb el nas ple de roncs i el cor de bonhomia. I de tot plegat no en sentia cap pes a la consciència. Més va patir d'esperit Adam per haver mossegat una poma que el nostre lleó per haver engolit tot un fi-are sencer. Es que les bèsties tenen la innocència més sòlida que els homes. Com que no mal, pensen, no pequen. Perquè un crim, segons la llei de la creació, ipçr esgarrifós que sigui, DO és cosa de gaire res si no va acompanyat de la malícia. Mentre e! lleó dormia, s'anava operant un miracle moral en cl dins de la seva ànima. Perquè (tanta era la fam de la bèstia), no s'havia limitat a devorar la carn del missioner, sinó que fins i tot havia engolit els sants 9 > hàbits amb el seu contingut. Aquest era: un trempaplcmes, unes medalles, uns rosaris de pinyol, un cabdell de fil amb una agulla, una botelleta de iode, quatre rosegons de pa, ur. mocador de cotó molt bast, i, finalment, e! breviari. Fixeu- vos-hi bé: el lleó s'havia menjat el breviari. Un breviari, com tots, relligat ami una pell negra, amb el llom de rètols daurats i una fulla fina amb lletra atapeïda i cantelis rojos. Tot plegat, amarat i herpètic dé suor. Ara bé; aquest breviari, dintre de l'estòmac del lleó, va pair-se. I, no sé per quins camins inusitats — això els savis ho explicaran millor que jo— r, va arribar quintaessenciat al cervell de la fera. La destil·lació era lenta i treballosa. Mentrestant el lleó anava dormint la sesta. La gràcia operava sordament, llimant l'aspror natural de la bèstia felina. Pot dir-se que, al cap de dues hores, estava amansida i convertida del tot. En aquestes va despertar-se, i ja va veure el món de tot un altre color. Va veure'l a tall d'un jove poeta franciscà qualsevulla i de qualsevol banda del món. Aquelles barbetes, aquells brins verds eren germans seus ! Va mirar al cel. El germà sol lluïa amb un esclat tropical i generosament, pròdigament, escampava la vida arreu arreu, com un doll de vi daurat. La boscúria s'emplenava de crits tendres o estridents. El fregadís de passes era sedós i discret. El lleó sentia uns regalims de mel que li dibuixaven perfils i gruixos de pietat per la superfície del cor. Com el primer patriarca, Adam, va sentir-se sobtat d'una immensa vergonya i d'una compunció indescriptible davant de l'espectacle de la seva vida passada i present, i va concebre uns vers i grans desitjós d'esmena per a la futura. Dos dies i dues nits, segons conta la història, va estar-se el pobre lleó sobreprès d'aquella crisi moral, sense bellugar peu ni urpa; després, en un moviment final va alçar-se de qu&tre potes i va decidir-se a caminar vers els seus germans antílops, que tants i tants n'havia devorat, i fer un acte d'hümilitat davant seu que el redimís o que, almenys, comencés a redimir-lo. Vora del riu va trobar una ramadà d'antílops gegants que s'abeuraven. El cor del lleó va fer un bot. No diré que no tingués mitges ganes de saltar-los-hi damunt. Els tenia a tocar. Però, un cop vençut els mals instints, va sortir a la clariana que feia el bosc i va intentar de murmurar: " Germans I" Però va sortir de la seva gola un bramul espantós. Els antílops 1 encara fugen. Això va servir a l'infortunat lleó per a lliurar-se _ a les més amargues reflexions. Es a dir — exclamava interiorment — que no n'hi ha prou que un vulgui ser caritatiu; cal que els altres te'n deixin ser. Quin món. Déu meuj Com m'ho faré ,per a exercitar la virtut si no em donen manera de fer-ho?" Va intentar repetides voltes de parlar amb les seves víctimes; però sempre amb el resultat deplorable que acabem de relatar. Llavors va intentar de comunicar la seva conversió per mitjà de la paraula escrita Anava com els pastors de Teòcrit esculpint les escorces dels arbres. A cadascuna hi posava una mena de proclamació que feia com és ara: "A totes les bèsties del bosc, jo D. Lleó de la Selva, salut. Heu de saber, caríssims germans meus, que, sense cap mena de dubte per un alt voler, m'ha vingut un gran penediment pels meus pecats. Si, germans, he viscut de la vostra mort— cadàver, la meva ànima, que vivia de cadàvers — ; però, ara, criminal com sóc i el més pecador que hi hagi entre els pecadors, goso no gens menys demanar-vos l'ajut per tal que em tregueu d'aquest toll del pecat, permetent-me que faci davant vostre aquells actes d'humilitat, paciència i germanor que serveixin per a aconseguir la remissió de les meves culpes passades. "Demà passat, dia *♦♦ si Déu vol em trobareu al gual que hi ha prop del bosc de palmeres. Veniu-hi tots i tingueu la bondat de voler que us besi els peus i rebi els vostres caríssims improperis que afinaran el metall de la meva ànima dintre la pira del sacrifici. Aixi sial" Ningú no va dubtar que es tractava d'una estratagema del rei de la selva per a fer una gran crospida de súbdits. I, naturalment, no van acudir a la cita. Els més desvergonyits van permetre's la llibertat d'estampar algun epigrama insultant al costat de les incripcions fetes per les ungles, del lleó. Aquest va anar com a boig força dies, d'ací d'allà. Grans treballs va passar per no fer una immensa degollada d'aquells pocapenes malfiats. A l'últim, però, va asserenar-se, I deia entre ell. "Com és incapaç d'entendre cap cosa noble ni gran la gent esporuguida! Almenys els lleons, per salvatges que siguem, som capaços de compendre les coses nobles. La fera és noble. Però aquells que sempre quan van pel món miren més endarrera que endavant no tenen redempció possible, " I, finalment, es decidí a conrear la virtut a soles: "Ben mirat— afegia— la virtut solitària és la més pura de totes. No té allò teatral ni vanitós que caracteritza les fetes dels hipòcrites. Té; ara m'adono que és un pecat el que Jo volia fer quan tenia ganes d'humiliar-me davant de les bèsties de la selva. En realitat, només m'interessava que ells s'admiressin de la meva gran virtut." Durant la seva vida ermitana, un dia va veure un cabridet d'antílop que havia pres mal. Va pendre'l amb la boca i el pobre anyell va esvanir-se de la por. Però el que és el lleó, impàvid, el va dur a la vora del jaç on residia la família del ferit. I se'n va anar. Cridant, cridant, el lill, van acudir el pare, la mare i els germans i van trobar a qui ja donaven per mort La gesta va escampar-se, i molts començaren a convèncer-se que el lleó s'havia convertit sincerament. Però d'altres, els més, sostenien que es tractava d'un murri que, com que s'havia fet vell, perduda la força havia de recórrer a l'astúcia. El lleó no es preocupava d'aquestes xerrameques i deixava dir. D'ençà que no tastava carn es sentia més lleuger de cor i més pacífic. Pel que fa referència a la part corporal, el nou règim li havia obert una gana sanitosa. Feia tres àpats cada dia i a cadascun netejava un prat sencer. Deixava l'herba rossegada tan arran que semblava com si no n'hi hagués crescut mai. Això va durar dos anys i va ser el tema de les converses de tot el bestiar d'aquella part de l'Africa. Però, per damunt de l'admiració que provocaven les virtuts de la fera creixia un sentiment de malestar En efecte, com més anava més s'anaven esgotant les pastures. El lleó se les menjava totes. I una fam amenaçava causar una gran mortaldat a la selva. Llavors va reunir-se una assemblea i van parlar .diversos oradors. Va adoptar-se per unanimitat la idea d'adreçar-se al lleó demanant-li clemència. I va determinar-se així mateix que un emissari aniria a dur la nova al virtuós felí. L'enviat era un hipopòtam prou forçarrut per no haver-se d'espantar massa amb les proximitats del terrible ermità. Entre el lleó i l'hipopòtam va esdevenir aquesta conversa vora d'una font. Lleó. — Bon dia, germà hipopòtam. Ht>.— Don Lleó, sel saluda. Lleó. — No em digui's Don. Sóc un miserable pecador. M'hauries de trepitjar la testa, germà hipopòtam. Hip. — Us voleu riure de mi ; teniu, amb tol i les vostres virtuts, el dentat massa fort. L/ííí.— Déu me l'ha dat per tal que tingués més de mèrit la meva continència. Hip. — Això em porta allà on anava. Sabeu, D. Lleó, que ens hem aplegat totes les bèsties d'aquests voltants i després de molt deliberar hem acordat enviar-vos a dir per mitjà meu, enc que indigne de tan alta honor, dir-vos, dic, que per caritat torneu a devorar-nos com fèieu abans i sempre havien fet els vostres pares i avis de temps immemorials. Vós ho veureu clar pel que us diré. Quan ens menjàveu, els nostres estadístics havien calculat que no passàveu de consumir un mig per mil de la nostra població. Però el que és ara, amb l'exercici de Ics vostres virtuts, què passa? Doncs, que no ens deixeu un bri d'herba per un remei. 1, pels dies que correm, ja s'ha mort la meitat de la nostra gent entre els turments de la gana. L'altra meitat, llavors, m'ha diputat a mi per què us pregui amb vivíssim interès que vulgueu compadir-vos de nosaltres. Creieu-me, D. Lleó, creieu-me. Déu que fa les coses ben fetes, us ha donat aquestes urpes i aquesta gola perquè les féssiu servir. Devorant és com doneu glòria a Déu Nostre Senyor. He dit. El lleó va restar aclaparat; l'hipopòtam va aprofitar l'ocasió per a retirar-se. La pobra fera va anar a meditar per les vores del riu, tot just va sortir del seu ensopiment melancòlic. Allí va trobar un cocodril que reposava tot allargassat i semblava gaudir d'una pau sense cap ombra d'inquietud. I el lleó va dir-li: —Germà, sembla que tu ets feliç. —Sí— va respondre el cocodril—, què vols que em falti? Visc content amb la dona i els fills, i no em falta el nunjar; l'altre dia vaig caçar un home que almenys pesava cent carnisseres. No sempre es fan sorts així; però per aquests barris mai no fa falta la caça. — Però, germà — va prosseguir el lleó — , no et repugna això de vessar la sang dels altres germans teus? — Cóm, germans? — va ser-li respost — no veig que se m'assemblin gota. — Déu ens ha fet tots germans. —Déu m'ha donat bones dents i bona gana i els ha fet a ells tendres i badocs ; jo no vull saber més; no vull cometre aquesta impietat. Potser hi perdria la gana. — T'envejo 1— va dir el lleó. — A més — va respondre el cocodril—, la germanor ben entesa vol que ells es resignin a ser menjats, per germanor. Perquè no mori de fam. No em venen de gust les herbotes. — Tu ets feliç i pur dintre la teva innocència. En canvi, jo, pertot on em giro i faci el que faci, no cometo més que pecats. Tant per tant més val anar tip, i, si vols que et sigui franc, t'haig de confessar que mai no m'havien acabat de fer el pes les herbes crues. Fosquejava; el lleó va tomar a ficar-se per la selva; relliscava entre els herbatges i sentia una mena de pessigolleig a la pell. Tot d'una va sentir un fresseig i va aclotar-se. La remor s'anava acostant, acostant. El lleó sentia el seu cor que li botava alegrement. De sobte, va fer un salt, i va ensorrar les urpes al clatell de la víctima. Aquesta es debatia i gemegava. Se sentia una olor tèbia de sang; a poc a poc s'apagava la lluita, i entre les barres del lleó cruixia l'ossamenta i s'esfilagarsava la carn. Després d'haver sopat de gust, com feia uns tres anys que no l'havia passat, ben tip va posar-se a dormir, amb una voluptat immensa. L'endemà va llevar-se amb una punta de remordiment. Però, fet i fet, estava millor així que fent penitència. Pel forat del pany Una excursió per tornar a casa Sagarra ha estat una víctima — il·lustre víctima — de la tradicional suspensió del trànsit rodat dijous i divendres sant. La nit del dijous — més ben dit, la matinada del divendres — Sagarra, a l'hora de tornar a casa, es va trobar sense ni un taxi. Esperar el primer tren de Sarrià, era esperar massa. El poeta prengué una decisió heroica, d'aquelles que només es poden pendre un cop a l'any, i encara : anar a peu. 1, tal pensat, tal fet, emprengué una llarga excursió a peu, allargada encara pel gust d'anar Diagonal enllà, fins a l'ex-poble independent de Sarrià, on Sagarra està domiciliat. Això, però, no autoritza ningú a tractarlo de poeta pedestre. TRENCATS Tingueu sempre present que els millors aparells del món per a la curació de tota mena d'hèrnies, són els de la CASA TORRENT, sense traves ni tirants molestos de cap classe no molesten ni abulten. amotllant-sè con un guant. Homes, dones i nens han d'usar-los. En bé de la vostra salut, no heu de comprar mai braguers ni embenatges de cap classe sense veure abans aauesta casa, n.0 13, carrer de la Unió, n.0 13, casa Torrent, Barcelona. — Molt de compte a no equivocar-se de casa. Nota important. — ElsJ lectors de Mirador que presentin aquest anunci seran atesos amb preferència pel que es refereixja condicions. El prestatge de Mirador Joan Marín Balmas : Dc l'aris a Harr-elona l>assant per Honoluhl. - Segons l'úU tima moda, là literatura de viatges és «documentaire». Parlem, és clar, de la moda francesa, la més seguida a (Barcelona. Doncs bé, més val que sigui documental quv no pas literatura. Volem dir que cl senyor que viatja no té l'obligació de .fer literatura, ans bé l'obligació de no fer-ne. O sigui explicar el que ha vist, sense transcendentnlilzar. Ens explicarem, breument i maOnment. lín literatures més completes i formades que la nostra, el senyor que viatja pot, si vol, fer una ressenya del viatge, ben objectiva, i es guarda de fer literatura. lín canvi, en literatures primàries, no es guarda do fer literatura I aquí, precisament, s'escau cl trencacoll. El nostre amic Marín, però, la majoria de vegades es guarda com d'escaldar-se dc tenir abrandaments lírics, i potser no sap c! que: hi guanya. Es inevitable que hom sospiti.en la descripció d'un país per un literat, tot el que de deformació artística, de transposició, un professional pugui aportarhi. Però, en el cas d'un literat professional, l'art ho salva — i per l'art li són perdonades les inexactituds. En canvi, un no professiolíàl es cenyeix al que ha vist, simplement. lín Marín no és cap professional, i sort en té. Només li interessa explicar el que ha vist, i com que ho explica naturalment, amb lo menor per regla general, el seu llibre té interès. Es clar que l 'entusiasme el transporta, de vegades, peró l'artifici literari n'és gairebé absent. Com fa notar Valls Taberner en el seu notable pròleg, el llibre és un dietari del viatge, o un epistolari explicant-lo, al qual s'ha suprimit aquesta forma per dar-li'n una altra de més unitat. Ací, la majoria de casos, tret potser dels llibres d'En Pla, la literatura de viatges ha estat obra d'aficionats. Més val així, quan els aficionats no tenen pretensions. La volta al món a bord del «Bengenland» és un creuer de luxe, com en general són d'un cert luxe els viatges llargs. Potser un altre qualsevol ens hauria donat la relació del seu viatge en un llibre vulgar a més no poder. Joan Marín, gran senyor, ha coronat el seu viatge amb un llibre tan luxós com el creuer, ben presentat, amb nombrosos gravats, ben relligat, dignament — pel que fa a la tècnica — presentat. Si més no, això és un exemple més. Francesc Cambó : La valoració de la pesseta (Biblioteca d'estudis econòmics, socials i polítics, vol. I. Llibreria Catalònia). — Ens declarem, de bell antuvi, absolutament incompetents per parlar d'aquest llibre. En donem compte com a receptors de les novetats bibliogràfiques, tot esperant confiadament que algú, assabentat de les qüestions manetàries, financieres, etc, en parli amb la preparació que cal i que nosaltres ens sentim incapaços d'improvisar en tres dies. En donem nota, doncs, i només, com a aficionats a tècnics del llibre, ens adonem qüé aquest llibre d'En Cambó no porta índex, J. C. i R. Llampecs analfabets d'Tíí Llamp, de Gandesa : «Esclavitud» o «Pare i Hli» «No volem tractar, ací, dc cap cas familiar d'esclavitud. Ni el pare fa esclau el seu fill, ni el fill porta intents de fer del pare un objecte d esclavatge, ans al contrari, tots dos cn franca i amorosa companyia, han entrat al camp de la novella i han motivat que hom parlés d'ells com ells volien i tal com es mereixein. «Joan Povill i Adserà, abrandat poeta i dramaturg, va parir una altra filla, aquesta vegada no era una obra de versos ni teatral ; era una novel·la. D'aquesta mena de filles és la primera que ha concebut. Nosaltres que la coneixíem,, li asseguràrem que fóra ben rebuda, i no ens en penedim. «Però el jove literat sentí com una mena de vergonya de presentar la criatura . sense haver-la batejada, i no la podria batejar sense un padrí i ell no tenia pare. Tot tremolant d'emoció amb ©1 fill a la butxaca se'l trobava ací i allà que cercava un bon home qui volgués fer-li la caritat do batejar aquella criatura — aquella novel·la — , fins que topà amb un cor generós qui encisat d'aquella obra i de! seu creador, volgué donar el goig, el doble goig, a Joan Povill d'haver trobat un pare per a ell i un padrí per a la criatura. Aquest fou Ambrosi Carrión, l'excel·lent dramaturg i poeta que no conec sinó a través d'alguna de les seves obres, però que admiro i al qual em sento endut per uns afectes de gratitud per haver cantat en uns versos seus, magnífics, la meva terra : el Priorat. «Carrión prengué per la mà al seu fill Povill, i amb la novella batejada, sortiren plegats,. Donaya gust de veure'ls. fTant, que un entremaliat caricaturista els va retratar i tot. nEl pare, amb aquell sobreeiximent de joia d'un pare satisfet dé les coses del seu fill, lloava justament i potser Una mica més les qualitats del seu fill creador i de la seva criatura, i aquesta anava de mà en mà i rebia les magarrufes i els elogis de tothom.» Copiem, encara, d'El Llamp, de Gandesa : «Actes culturals. — Organitzats per totes les forces vives de la localitat, amb representació de totes les societats, els dies 6 i 7 d'abril tindran lloc al Teatre-Cine Gandesa els actes culturals a honor de l'eximi poeta de la Terra-Alta, nostre dilecte company. En Joan Povill Adserà, qui, del modo tan excel·lent com ho fa, el primer dia, a les nou i mitja del vespre, donarà una interessantíssima conferència, versant sobre el tema : El desvetllament espiritual de la Terra-Alta. «L'endemà, diumenge dia 7, a les onze del dematí, eí mateix llorejat poeta, orgull de nostra comarca, donarà una no menys interessant audició .poètica de les més belles composicions filles de llur (sic) geni. «No cal dir, que l'espectació que hi ha és gran per a oir l'autoritzada paraula del pulcre escriptor i els bells cants del gran poeta.» Asseguraríem que En Povill no és l'autor d'aquestes línies, però volem fer constar que Joan Povill és una mena de director espiritual d'El Llamp, de Gandesa. Sembla mentida que en aquest país encara puguin escriure els analfabets. 1 L'èxit de la temporada La Parranda ha estat impressionat pel seu gran creador Narcos Redondo en discos Odeon