MIMDDR Colibrins L'eco que sota l'epfgral El Slund de Mme. Colibrí |>ublicíivem ja efa dos números ens suggereix una altra anècdota uolibrina. El lloc de l'escena era a Madrid, en un estanc de la Carrera de San Jerónimo. Un client molt amic dé l'estanquer li explicava Ics glòries i facècies dels seus anys de guarnició a Catalunya. Nosaltres obríem unes oïdes d'emissió receptora monstre i ens entreteníem a escollir cigars que no havíem d'adquirir, perquè no som fumadors. Aquell client, probablement un oficial retiral dé l'exèrcit, explicava Jes aventures d'una setmana de maniobres per la costa. «Portàvem, ileia el brau oficial, un poeta çaiplin que era muy gracioso ; nruí hestialidad ; figura'l que s'acabava un porró de vi d'un sol traço i fent tota mena de ganyptes, Se lliuiiti/>./... \ Qué nombre tan clwcanle Se //«maba... Colibrí... Colibrí ...iCómo diantre se llawaba aqnd Uo..i? Colibrí... Colibrí... ;/1/j! fso es: ColibríTapaja ! lia. existit, efectivament, un poeta, ja oblidat, que es deia Coll i Hritapaja. La fe de les vclletes Cosa admirable, la fe rega ! Preguntaven a una velleta d'Olot, assídua als sermons, com havia anat el d'aquella tarda de diumenge. — Ah! moll bé.: en sabia molt. — I, què va dir? La vella que sí que va respondre : No ho sé : se les havia amb la religió. Que no badin els editors Diumenge al matí. Parròc|ula elegant. La Concepció. Missa d'una. Tothom paga la seva cadira i es lloguen anolts reclinatoris; Molta gent ni pagant no pot seure. Tot plegat fa un brogit d'empentes i de gernació. Hom estossega. La devoció es veu clar que no fa perdre l'obligació a cap del senyorívols concurrents d'aquella hora. I puja a la trona un predicador. Ningú no s'hi fixa de primer ; però la seva veu s'infla poc a poc i talla la massa de xiu-xius i tossetes. Ivscolteu l'exordi ; — Què és l'Eucaristia? L'Eucaristia no és un mineral — i anava ascendint pels regnes de la natura. Es un procediment retòric com un altre, i no dubtem que aquesta vegada va produir un gra'n efecte. Que no badi En Casulleras! Que miri de saber qui és; val la pena d'encarregar-li la redacció d'un llibre d'anar a missa, d'aquells de cantell daurat i pell xarolada. Invents enginyosos Un boig a B*** ha inventat una bicicleta per les pujades. Vegeu com argumenta el fonament científic del seu invent : — I Per què corren sense esforç les bicicletes per les baixades? Doncs, perquè la roda de davant va més baixa que la ( darrera. Essent així, és fàcil de concebre com haurà de ser la bicicleta de pujar costes : n'hi ha prou amb fer-ne una que tingui la roda de davant ben baixa i la de darrera ben "aita : per les pujades correran amb la mateixa velocitat que si baixessin. 'No menys notable és la invenció d'una arada, feta por dels hostes d'un sanatori dels voltants de Barcelona : porta al mantí una estàtua del Sant Pare: «Imagineu-vos — diu el boig — afegint al pes de l'aparell tot el pes de l'Església Romana, quin solc més fort que ha de fer!» La qüestió Benavente Kn Benavente diu que qui li ha fet més mal a Barcelona ha estat el corresponsal del diari de les beceroles, home amargat i atrabiliari, que, per tal d'indignar-se'n, tot era escriure : ols, paperam arreconat i rosegons de pa. Al davant dels armaris, una taula amb un quinqué sempre encès, perouè el catau és sense llum natural. Com que tampoc no hi havja ventilació, hom hi col·locà, assegut en una cadira de boga, un empleat hi|>ocondríac i sense afaitar, les .funcions del qual ningú mai esbrinà. S'hi trobava des del temps que els avantpassats de Planes i Casals tomaren de les Croades. No hi havia manera de desallotjar aquest /elós funcionari : tones d'expedients, mà de ferro, ires dels déus, llamps i trons i pedregades, tot fou debades. El funcionari sense afaitar restava hnpet tèrrit; arrelat d'interessos creats i de drets adquirits. No en sortiren fins que a Agustí Duran li ocorregué la idea lluminosa de no insistir més i de començar tanmateix les obres d'enderroc. En penetrar .•1/ vestíbul gòtic de l'escala nova ha estat descobert un enteixinal Que per molts anys, perquè la reforma és bona. I això que hi ha de tot : restauracions, construccions i decoracions modernes, i àdhuc descobertes arqueològiques. Aquesta gent ens ha fet un Consell de Cent nou i més gfan, sense, però, llevar-hi res de l'antic. En la façana gòtica ha estat refeta !a banqueta dels cavallers i acabada la part superior. (Molt bé!) En l'interior, en el pati, hom llevà les roïns vidrieres que tapaven les arcades de la galeria ogival, la qual ha recobrat una elegància que no li coneixíem. També ha estat llevada la vidrierota i el fustam de mala mort que sabotejaven el gran arc rebaixat de mà esquerra, ço que és molt encertat. També aquest arc resta feliçment ressuscitat. Enllà d'aquest arc foren descobertes una sala del Trentenari Vell i la seva Escribania. Un bell escut de pedra amb les armes de la ciutat, el qual encara l'aire i la llum del primer esvoranc el zelós funcionari morí de pulmonia senzilla. Darrera l'armari hom descobrí portal i finestres de finíssima escultura renaixent; fris d'epigrafia barcinonensis, treballs d'Hèrcul i força senatus populusque. Després, un ric portal més gravat, del segle xvi, i bells arcs de superba escultura casetonada en els intradosos. En el sostre aparegué un meravellós arlesonat, comparable al de les Llotges de Llevant L de Ponent del Pati dels Tarongers de cal senyor Rubió Bellver (Joan), i un segon enteixinal com el de Pere Arcanya (ovació delirant). En resum : ací fou possible de refer fàcilment la llotja del Trentenari Nou. Al defora de la Llotja els tres arquitectes susdits construïren \'hall de l'esoala monumental, amb galeries superiors obertes, tot molt ric i noble (felicitacions efusives). En DEMANEU pertot el matamosques RADIOL El de millor perfum, el més econòmic i l'únic d'eficàcia LABORATORI CREOTAL, Batista, 12 (S. M.). Telèfon 51822 el plafó principal d'aquesta escala destaca un robust escut barroc de Barcelona, el que li havia antany al Portal .dè Sant Antoni, al dessota de la finestra on hom issava la bandera de Santa Eulàlia quan els exèrcits catalans eixien en campanya (emoció). En les parets, lapís al·lusiu a la fira del vidre que féu cèlebre Barcelona ; més endavant penjaran lemes que el tapisser Aymat teixirà segons cartons de) senvor l'éliu Mestres. La galeria ha d'ésser pintada per |osep Maria Serf (moll bé; moll bé), l'na "estàtua de bronze daurat, obra del mai prou alabat Josep Llimona, evoca el Sant Miquel que habitava en l 'immediata església municipal do Sant Miquel, la qual els avantpassats de Planes i Casals distribuïren per a fer en son lloc cases de lloguer (Déu els l'na porta plaleresca descoberta pels restauradors i que avui dtina entrada al Saló de Cent hagi perdonat!...). Una rica aranya barroca, de bronze daurat, obra dels grans metallistes Corberó (hom se lleva el capell), arrodoneix la decoració d'aquesta escala monumental. Pugem-la? — Pugem-la ! A dalt, el vell vestíbul de columnes d'estil bassegòtic fou destruït per a descobrir les estructures gòtiques que ocultava, les quals hom ha restaurat perfectament (aplaudiments). Una escala de marbres foscos, obra severa i principesca comunica la planta baixa amb aquest primer pis on hi ha el memorable Saló de Cent. De seguida l'escala dóna a un vestíbul i aquest a la sala de les Cròniques, refeta ara en el mateix estil neoclàssic de l'escala de marbres foscos, marbres que ací també dominen. Bons mobles, simples però rics, obra del terrassenc Badrines (que sigui enhorabona). Tothom palpa els mobles del senyor Badrines i tots ens convencem que són dé debò. Kls plafons i el sostre són decorats en grisalla sobre argent pe! gran Josep Maria Sert, al qual desitgem molts anys de vida per a poder fer tan bones obres. Aquesta decoració és una glosa hiperbòlica, tonitruanta, terrabastallanta i encara' més ^visques, hurres i ca]>ells enlaire). Aquesta sala fastuosa serà com una sala de passos perduts del Consell de Cent, amb el qual comunica per mitjà del portal barroc del Nou Trentenari, .el mateix que abans es trobava a la planta baixa, obrint l'oficina d'expedició de cèdules, -aquestes cèdules que ara hom diu si encara seran més valuoses (muy bien ! bravo ! bravo !). Acabem la visita del palau del Consell de Cent per les sales, despatxos i vestíbuls de la part del davant, on el Batlle rep. Es troben a mig decorar, per mà de Joan Llongueres, qui s'hi llueix de debò. Tothom l'en ifelicita i la reunió es dissol, convençuda que el Consell de Cent ha millorat de casa — i encara gràcies. Joan SACS TALENT I ADMINISTRACIÓ Un crític que, per cert, té el que se n'acostuma a dir (omolt nas» en coses de literatura, em deia l'altre dia: «L'escriptor més escriptor — ja m'enteneu — que tenim av.ui a Catalunya' és Josep Pla. Però, ai mateix temps, és l'home que sap menys d'administrar el seu talent.» Em va fer rumiar, i És que hi ha algú que sàpiga administrar bé el seu talent? Sembla que sí. Aleshores, per correspondre, vaig explicarli la d'aquell escriptor alemany, que fa així : Un escriptor alemany escriví una vegada un bon article, un article insuperable, un article que, ell almenys, no es veia amb cor de superar. I l'envià a una redacció, a la redacció, diguem, d'un diari del matí que es deia Aíbada. L'hi publicaren i el cobrà. Després d'un cert temps i no veient-se amb cor, com ja hem dit, de superar el seu article, en canvià el títol i el tornà a enviar al mateix diari. Albada el tomà a publicar i l'escriptor el cobrà altra vegada. Al cap d'un quant temps, encara hi tornà, i després hi tornà — cada vegada canviant el títol — fins a set vegades. A la fi, avergonyit ell mateix de cobrar-lo per vuitena vegada, decidí enviar-lo — ■ canviant-li, també, naturalment, el títol — a un diari de la nit cjue es deià, |X>sem Vesprada. I el famós article aparegué de nou, i l'autor el tomà a cobrar. Però l'endemà al matí el demanaven al telèfon, i quina no fou la seva sorpresa en sentir que el redactor en cap d'Albada li deia, amb uns grans crits : «El que heu fet amb nosaltres és una porqueria, una1 cosa que no mereixem de cap manera!... Enviar, justament a Vesprada, un article tan meravellós!... És un article així el que jo hauria volgut de vós, alguna vegada, per al nostre diari !...» — /. .4. t L'APERITIU Marbre i cristall. — He vist al marge de la pirotècnia vesperal de l'Exposició els rectangles silenciosos del pavelló alemany. Aquest pavelló s'ha de veure amb poca llum, per aixo la nit és potser l'hora més recomanable al visitant que vop treure un suc delicat de les coses. En el moment en què jo contemplava aquesta invenció geomètrica, havien arreconat Ics taules i les cstdirès, l els guardians defenien l'entrada. Malgrat això vaig poder veure perfectament la nova instal·lació, la vaig veure d'una manera moll més precisa, que si m'hi hagués passejat còniodami'nt, o si hagués creuat les cames cn el repòs de la cadira, amb els ulls penjats a unes anracades veïnes, i amb Ics pessigolles d'aquella miqueta de bigoti blanc i fonedís que deixa damunt dels llavis un glop ben administrat do cervesa. El pavelló tot és de marbre gris i de cristall lleugerament opac. No hi ha ni una motllura, ni una fantasia, ni una corba, tot són angles rectes, superfícies polides, geomètrica lluentor. Kl cristall té una transparència de beguda àcida molt aigualida, les coses de l'interior són vistes com a través " d'un desinfectant. Hi ha dues grans piscines de líquid moribund, una aigua que sembla un vidre estovat ple de larves invisibles ; í una sola gran estàtua com única decoració ; els plecs d'aquesta carn nua de la figura de pedra són una successió de ganyotes indolents, asexúals i miserables. Els braços i els peus de les cadires, tot un art simplíssim de níquel, fan pensar encara que un no vulgui en els laboratoris medicals. Ara imaginem-nos tota l'anarquia de color, tota la fisiologia de ventall i d'ombrel·la romàntica i tot el paper retallat i pintat dels escenaris, que hem paït amb el cor des de l'hora que ens varen posar en aquest món. El passat ens aparta d'aquesta clínica de rectangles purs, però una mena de sentit nou, que no sabríem definir, però que existeix en nosaltres mateixos, ens arraa els ulls als cristalls i al marbre en diaòlica proporció, i ens fa pensar que aquest pavelló alemany és potser la cosa més aguda!, més sensual, més «apassionant» de totes les coses que hem contemplat aquesta nit de juny. Litúrgia. — Són moltes les persones que surten meravellades de la gran parada arqueològica que es pot admirar en el Palau Nacional, alguns amics sembla que ara descobreixen aquesta gran pompa de tapissos, aquestes inapreciables joies litúrgiques dels temps medievals. Jo confesso que aquestes coses m'han impressionat profundament tota la vida. Duc a la memòria ben catalogats alguns reliquiaris aHucinants, algunes meravelles d'art torturadíssim i de riquesa desconcertant. A les catedrals del món, i a les catedrals nostres, encara hi ha molta excellència incorruptible. Dels vells monestirs s'han salvat joies, que ara són a la presó de vidre dels museus, aguantant la impertinència profana de tots els ulls, el ramat descolorit que amb una misèria de diners va adquirint miquetes de cultura. Totes aquestes grans obres antigues són la riquesa desvengonyida d'un món apagat, però rio tan apagat com sembla. La dramàtica opulència d'aquests tapissos i d'aquests missals està plena de les intencions més desllorigades dels més àcids esgarips, una barreja monstruosa de carn i d'esperit, i una «modernitat» que crema; els colors són tendres, l'or sembla que sigui a mig fondre... I això era fet en una època de carrerons estrets, de cases sense aigua corrent i de sabates sense «Philips». No hi vol dir res, avui dia el calçat en sèrie, complicat de costures i i de soles, substitueix les grotesques sandàlies dels desesperats plens de paràsits, però el peu és el mateix, entropessa de la mateixa manera. En les pintures d'un missal del segle xi hi ha les ganyotes i els somriures de 1929. És là venjança de la tradició, és aquella unglada d'or que ens deixen a l'esquena els monestirs cremats. Aquesta unglada no la podem dissimular, no l'amaguen els maillots que s'exhibeixen a les platges més acreditades fetes amb aigua de Nlatisse i amb sorra de Picasso. Jardins. — La Font del Gat està una mica abandonada. La gent tremola davant dels caramels lluminosos de les fonts monumentals, davant de la pura «atracció»-; la novetat xucla els nervis i les mirades, l'imant és irresistible, magnífic. Però els jardins i els recons solitaris dels jardins, i allò que es veu entre les branques!... Al món hi ha arquitectures vegetals perfectes, agrupacions de troncs i fulles d'un prestigi trisecular. Hi ha els jardins del gran turisme, però aquests jardins de Montjuïc, aquests arbris que ja són arbres de deuna mica ordenats i una mica desordenats, aquestes pèrgoles úniques, aquestes roses singulars que encara respiren un aire trinxat, un aire que encara té gust de barraques i xemeneies i abraçades clandestines. Aquests jardins són els més vius, els més enrossinyolats, els més embriagadors del món. Són uns jardins antiarqueològics, amb uns xiprers que no es donen vergonya de les figueres irregulars, d'una etzavara ancestral «que encara l'hi deixen estar», d'una ginesta absolutament desvergonyida, delicadament democràtica. I .aquests' jardins de l'Exposició són el marc, un si és anàrquic un si és baladrer, del tapís més meravellós que es pugui veure. L'Exposició, encara que els cronistes del Gringoire i encara que els xovinismes més imbècils diguin el que vulguin, és un esforç enlluernant. Ara que la part més bella de tot plegat, és allò què es veu precisament enllà de l'Exposició, entre aquestes troballes celestials de fulla verda. És la monstruosa fermentació de boires i de pedra,' en un cap al tard del mes de juny, entre calitges i blaus rabiosos, entre xemeneies i teulades, i muntanya i aigua de mar, és això que nosaltres ho anomenem amb el nom simple de Barcelona i que vol dir la raó de tot, la redempció de tot, la gran alegria de tot...' Josep Maria dh SAGARRA .1 i 1 GRAVATS TIPOGRÀFICS ^ BADAL I CAMATS ^ París. 201. Telèfon 74071