MIMDDR D'En Pepe Gil a En Vilumara n l'escenari de Novetats, a la llotja d'En Borràs, es tracta de «mise en scène», i alfíi'i recorda l'actuació de Pitoeff en aquell teatre. w — No me'n parleu, no me'n parleu 1 — diu En Vilumara. I d'ase en avall, li aplica a Pitoeff totes les paraules despectives que li vénen a la boca. En Duran i Tortajada protesta : — Vostè que ha aplaudit les comèdies de Linares Rivas, no té dret a tractar així a Pitoeff. — I à mi què em conta - gesticuJa Vilumara — d'En Vidal i Ribas ! Tothom riu. En Vilumara rectifica ; — Ja ho sé, ja ho sé que Linares Rivas és un adroguer. Jo v.olia dir Vidal i Ribas... Aqueixa «tossuderia» del bon Vilumara, ens recorda, un cas semblant que li va ocórrer al cèlebre Pepe Gil, quan era empresari de l'antic Tívoli. El periodista Planas de Taverne tenia marejat, per aquell temps, amb les seves campanyes, a Pepe Chil. Aquest li atribuïa totes lès desgràcies, Un dia de debut de la Chelltó, els xiulets dels descontents ofegaren els aplaudiments dels admiradors. Pepe Chil sortí, en acabar, a la bateria. — Senyors : Jo ja sé que tots vosaltres estimeu a la Chelito, però com alguns han mostrat llur disconformitat, vul! dir ben alt que tot això és pagat per aqueix sinvergitemsa de Planas i Casals, perquè li he negat unes pessetes. Escàndol, visques, aplaudiments, més xiulets. Dintre J 'escenari els amics rodegen a Pepe Gil: --Què has dit, desgraciat? Has donat el nom de Planas i Casals en lloc del d'En Planas de Taverne. En Gil no s'immutà. — Pugeu el teló — ordenà. Surt altra vegada al prosceni i diu : — Senyors: M'he equivocat. El sinvergüensa és En Planas i Casals. No es va ensorrar el teatre perquè Déu no va voler. L'amor dels homes apassionats xSovirif llegim en la premsa que un jove, en un tnoment d'obcecació, ha occit la seva promesa. r; f.s que veritablement estima l'home que occeix la dona estimada? Mai ru> hem cregui en l'amor dels homes apassionass.» Això ég el començament d'un article molt bo de J. Civera Sormaní a Catalunya Social. La confessió del distinguit escriptor catòlic ens entemeix. Ens plauria, però, saber l'opinió de la Maria Bonshoms, sobre l'amor dels homes apassionats. ,;Hi ha cregut mai en aquest amor? A veure si J. Civera Sormaní li dóna permís per dir-nos-ho. Estem amb neguit. Filosofies d'en havent sopat iBanquet a «La Pàtria» en honor d'En Domínguez Rodiiio, periodista resident a Berlín, representant de l'Exposició a Alemanya. Festa cordial, de companyonia. L'homenatjat, fill de Sevilla, explica com començà a escriure, en català, als diaris barcelonins. Bis comensals no se l'escolten gaire. La gran taula està dividida en dos bàndols : els partidaris i els contraris del doctor Asuero, i només es parla del trigèmin. A l'hora del xampany, discursos. Un alemany s'expressa en tons pacifistes. — Kant — diu — fou ciutadà universal perquè era ciutadà germànic. Observació d'un periodista : — Filosofies de Kant, en havent sopat? — ...de Kant i piano — salta un compam al seu costat. L'etern descontent dels artistes Hi ha ben pocs artistes de teatre que estiguin contents dèl gènere en el qual són aplaudits. Fa dues setmanes. En Santpere, des d aquestes columnes, confessava que el vodevil no li plau pas massa. La Rosita Rodrigo, dona que sembla nascuda per a la revista o per al vodevil, ni està contenta de fer revjsta, ni acceptaria a gust la proposició, de la qual es parlà temps enrera, de passar a l'Espanyol. — A. mi— diu ella — que em donin papers d'òpera o d'alta comèdia. Feu-li gastos! Signatures amb natilla L'altre dia J. V. Foix, que, com saben els nostres lectors, té botiga de xocolata a la pedra al carrer de Mercaders del Poble Espanyol de Montjuïc, ens anunciava: Dimecres vinent signaré les lliures de xocolata. Els autors, no signen llurs llibres un dia determinat? Doncs jo vull signar també èl meu treball en atenció al client. — Escolteu — li fou dit — , i si venguéssiu xocolata desfeta, com us ho faríeu? L'Angel Ferran, sempre amatent, intervingué : — Signaria amb natilla. Hom s'imagina el surrealista Foix bufant üa paperineta cònica perquè n'eixís, a 'dipositar-se damunt la xocolata desfeta un fil prim de natilla : }■ - V. Foix fecit. El gòtic d'ara Embadalit davant les restauracions fetes a un dels edificis anexes a la Diputació Provincial, un pobre taujà felicita l'arquitecte senyor Rubió : ■ — Admirable! Veritablement admirable! — Què és creia, doncs? — va exclamar, somrient, él senyor Rubió — . En això del gòtic hi tinc la mà trencada. Ja ho faig millor que la gent de l'època!... Confidències d'un repòrter Si en el món hi ha alguna persona capaç d'heure-se-les tranquil·lament amb un bisbe', un torero, un professor de grec, un ballarí negre, un escriptor famós, una reina de la bellesa, un ministre, un saltiimbanqui o un general, sense entendre res amb bisbes, ni amb toros, ni amb grec, ni amb coreografia, ni amb literatura, ni amb políticà) ni amb estratègia, aquesta persona, ja en poden estar segurs : és un repòrter. Dl reportatge és això • parlar de tot sense entendre de res. Cal tenir, això sí, un estil una mica clar, una mica net, posseir una certa audàcia i al mateix temps no oblidar mai allà on comença Ja frontera del ridícul. Amb aquestes armes, o sigui amb una ingorància enciclopèdica ben administrada, el periodista pot anar per tot, encarar-se amb ois homes i les coses i mirar de treure'n el suc necessari per tal de cuinar el menú que .tia de servir als seus possibles lectors. plantar entre nosaltres dos, estirat com un ciri, i amb un somriure servicial a flor de llavi. El bon home no tenia la menor idea de qui era Chesterton ; la seva erudició sobre literatura era d'una vaguetat semblant. — Pregunti-li — vaig demanar — ■ quina és la seva opinió sobre Bcrnard Shaw. L'intèrpret va traduir les meves paraules i uns instants després cm contestava : — Dice que mister Bernard Shaw es malo, pero que es susceptible de arreglo. No em vaig pas permetre deposar en dubte ics qualitas professionals de l'intèrpret, naturalment, però em va sobtar que reduís a tan poques paraules la llarga peroració que havia fet Chesterton. En fer-li notar això, va àclariMn'ho de seguida: — Sí, ha dicho otras cosas, pero en resumen no significan màs que eslo, Parece que se traïa de un mal individuo... (referint-se a Shaw). Pel mateix procediment vàrem continuar Avui ens sentim en tren de fer confidències, Intentarem presentar el periodisme vist una mica per la banda de dins, explicant al mateix temps uns quants trucs í les males arts de que ens valem. Breu : ensenyarem la trampa del reportatge'. Parlem, ben entès, del reportatge tirant a literari, del que se sent una mica la fredor oficialesca del noticiari net i pelat, sense gota d'enginy ni de fantasia. Una de les flors més singulars d'aquesta' branca del_ periodisme és la Interviu, l'amable, graciosa i pataquejada interviu. El públic, en general, creu que les intervius son fetes perquè hom s'enteri del què pensa sobre tal cosa o tal altra, un cert personatge. El públic, no obstant, s'equivoca. Ks sorprenent, oi?, però és així La interviu ha deixat d'ésser un element irrformatiu per a convertir-se en el forat per on s'escapa tota la inflació literaturesca continguda i torturada en les Redaccions. No cal estranyar-se, doncs, que el veritable protagonista d'aquests reportatges sigui el periodista i no l'interviuat. Aquest no és res més que el pretext, l'ocasió perquè el cronista pugui desenrotllar les seves brillantíssimes qualitats. Sobre la historiada safata dels seus mèrits, el periodista hi ofereix quatre engrunes del que diu el personatge que- ha anat a veure, el just perquè la gent s'adoni de la utilitat de la preciosa safata. Una vegada, un periodista amic meu va anar a l'estació de França a esperar no sé quin ministre, amb l'intent de fer-li una interviu. La cosa és fàcil d'explicar, veritat? Doncs, bé ; l'endemà vaig llegir l'article u amb l'esparverament que és de suposar, vaig veure que començava així : l'aseando por el andén, pluma en ristre, esperàhamos la llegada del ferroviària convoy... » « ♦ Com es pot veure, el rej>ortatge, posat a les mans d'un home fantasista, resulta una arma perillosa. Hem pensat moltes vegades que el millor interviuador seria un bon taquígraf. Qüestió d'exactitud, de precisió. Aquest sistema, però, ofereix també els seus MR. G. K. CHESTERTOh inconvenients. Es aquest sentit sinistre de l'objectivisme el que féu escriure a un altre amic meu aquella ja cèlebre remarca: Dalt dels arbm— deia, en la ressenya d'un enterrament — hi havien enfilades persones d'ambdós sexes. Déu me'n guard d'establir cap mena de recepta del reportatge, però em fa l'efecte que una sinceritat excessiva per part de] periodista li pot resultar perjudicial. Sempre em recordaré de l'entrevista que vaig tenir amb Chesterton, en el hall del Majestic Hotel Llavors jo tenia divuit anys i, si no vaig errat, es tractava de la meva segona interviu Malgrat de la meva prodigiosa inconsciència, vaig quedar literalment esparverat quan em vaig trobar davant per davant del famós escriptor. Chesterton no sabia un borrall d'espanyol i parlava el francès a claps a claps ; per entendre ns no tinguérem altre remei que utilitzar els serve.s meritíssims de l'intèrpret de l'hotel. Era un xicot correctíssim, zelós, disciplinat i anava vestit amb una notable lliurea. Ls va paí- OFICINA INTERNACIONAL DE PATENTS I MARQUES Josep Torre de Mer Sanromà Advocat Balmes, 66 * Aragó, 225 * Telèfon 70873 ol diàleg i l'intèrpret continuà servint-me amb una precisió semblant les paraules de Chesterton. Finalment, l'inalterable empleat es va permetre una mica de confiança i em va confessar la seva impressió personal sobre l 'il·lustre hoste: — .Sí àtiiere que le hable francamente, me parece que eslf th està cargado de p Amb aquests preciosos materials vaig bastir la meva interviu amb Chesterton. Com que donava la casualitat de que era l'únic periodista de Barcelona que l'havia vist, l'endemà lots els diaris reproduïen fragments dol brillantíssim reportatge. Dintre del gènere, em fa l'efecte que el meu rècord de gaffes és relativament modest. En tinc una, però, que val ben bé per totes i no cm puc pas estar d'explicar-Ia, encara que això representi una vel·leïtat suïcida. Estava fent una enquesta entre literats i artistes per demanar-los la seva opinió sobre l'esport. Un dels escollits per contestar era el senyor Adrià Gual. Jo no el coneixia més que per fotografies, i vet-aquí que una tarda em va semblar descobrir-lo, a l'Or del Rhin. M'hi vaig acostar i li vaig dir del que es tractava. — Sóc periodista JJi agrairia que em contestés 'això i allò. per fer una enquesta, sap? IÍI bon senyor va explicar-me pe a pa els seus punts de vista sobre l'esport. L'endemà, aquestes opinions sortien en lletres de motllo, acompanyades d'un retrat de l'Adrià Gual. De passada, jo feia unes quantes referències malicioses a la pluja que queia mentre durava la interviu... Uns dies més tard vaig tenir ocasió de comprovar que havia fet una planxa sensacional. El senyor amb el qual jo havia parlat en l'Or del Rhin, no era l'Adrià Gual ! Era el pintor Colom. Ni l'un ni l'altre van presentar cap mena de reclamació. L'art de la interviu no és pas una cosa | tan ifàcil com sembla a primera vista. Més que un art, però, podríem dir que es tracta d'una ciència, d'una ciència exacta, gairebé. La major dificultat de les intervius és trobar un bon començament i un bon final. El mot de la fin, sobretot, té una importància decisiva. Va durar un quant tenips que totes les intervius acabaven així, si fa no fa : — I ara — deia el periodista —hauria de fer el favor de contar-nos una anècdota de la seva vida... L'interviuat solia fer uns quants escarafalls i finalment treia del sac del records una floreta d'esperit. El periodista hi posava la firma a sota i... bona nit tinguin. Aquest era el sistema adoptat generalment pels repòrters brillants de l'època. Els altres se sortien del pas amb aquell recurs tant trist de : «No volguérem abusar més estona de l'amabiilitat del nostre interlocutor...», o bé_ demanant auxili a un cop de telèfon providencial. ■ ; ' Ara les coses han canviat una mica i hom s'ha decidit per presentar una mena de senzillesa, de discreció, que en el fons és tan trucada com els efectes del vell repertori. Els seus resultats, però, són mòlt més satisfactoris. Ja no s'estila de desitjar als aviadors un vol tan feliç com el d'algun personatge mitològic, posem per cas. Es diu simplement ; «Bon viatge», i es fa veure que en aquestes paraules hi ha continguda una gran emoció. * » • La nostra modesta experiència dintre del ram ens permet d'establir una mena de quadro de preferències en quant a les persones interviuables. Les que dóna més gust d'anar a veure, són : Primer, les reines de bellesa; segon, les artistes de teatre ; tercer, els literats _ que, per anar sobre segur, ja us donen la interviu escrita ; quart, els personatges que tenen temps per perdre ; cinquè, els il·lusionistes ; sisè, els criminals (convenientment tancats a la presó, estA clar) ; etc. Les intervius més desagradables de_ fer són amb els savis, les mares de les artistes i els tenors. Els tenors, són aquells que us diuen : — A tal banda vaig tenir un èxit formidable, però no ho digui que li dic jo. Posiho com si fos cosa seva... Josep Maria PLANES En Miquel Utrillo pare del Poble Espanyol Alald! Gairebé per casualliat hem sabut que es tracta de fer un homenatw a I5n Miquel Utrillo. Ho hem lie|!t n'l Mati. VA motiu Ja és Indicat al ftol Aprofitem l'av: nen esn per n dédlcar-li unes ratlles, L'Un-llhi s'ho mereix. Bs va dir fa temps que el pare del Poblé Espanyol ora En Plandlurn, Però líl Maí'i diu que és l'U'ti·Illo 1 té raó. m Mati és un diari catòlic, l·lndimint. Hem de dir que l'TIUrillo es un home impui·lantï No cal. El que hi ha, però, és que com que no àcida on públic, gairebé ni el recordem. Es «na reminiscència. Hem sabut, que era a l'Exposició ocupant un càrrec de categoria, en Inaugurar-se aquesta. De totes maneres a una vida com la seva esmerçadn per complet en profit del nostre art pniral, val la pena de ferhi un comentari. No essent: res en el sentit de no haver fet mai cap feina concreta, l'ütrillo ha fet coses importants. Ens portft rirapressionlBme do França a eus, dels dos senyors torrats i respectables, atabala una mica. Un espectacle així s'ha de presenciar en certes condicions, en un estat d'esperit ad hoc. Jo, per exemple, somio, o faig els possibles per somiar, que sóc a Cette, en una barraca a la vora del port, i que he sopat amb una senyora de quaranta set anys, molt grassa, amb' el cabell pintat de taronges agres, amb una piga com Un gínjol a la galta. Es una bona senyora que es va casar amb un notari, i perquè el notari no li acabava de compendre els gustos, un bon dia va relliscar amb un home gris, ex-funcionari colonial, que tenia a casa seva un gran pot d'esperit de vi tot ple de serps mortes. Parella. — A la matinada, una part del món colorit de l'Exposició, encara s'aguanta per aquests indrets en els quals hi ha taques de llum, taques de líquid i d'alegria desinflada. Els taulells dels bars, les taules de cafè, les aceres i els bancs de la Rambla recullen les escorrialles de tipisme internacional, que en les instal·lacions de Montjuïc fan el seu correcte paper. Ara deixen de ser una atracció pagada, i es converteixen en una atracció viva. És clar que és una vivacitat boirosa, amb teranyines de son, amb un cert desguitarrament que porta l'hora. Es veu que moüs d'ells no s'han acabat de treure la disfressa, altres la duen íntegra ; hi ha, però, algun oriental que s'ha convertit en persona del país i s'ha posat una indumentària d'enllustrabotes. Altres en els bars de la vora del port, i en els carrers més picants, resulten deu vegades més purs i més gustosos d'espècies que en els pavellons de l'Exposició. Els músics negres de Sant Sebastià i els músics blancs i de color trencat de tot arreu, amb els violins sota l'esquena i el cafè amb llet enganxat al llavi, fan una mena de solatge pàl·lid de darrera hora, que contrasta amb les cares de color de pipa «Dunhill» dels orientals i amb les galtes de color de «tète de veau» de la gent nòrdica. L'altre dia a la Granja Royal Orient hi havia una negressa d'unes faccions gens exagerades, d'unes faccions tan fines com les de la dona del país més afinada. Aquesta dama de color de tabac escoltava les galanies indígenes, com qui sent ploure, i contestava amb un castellà de Cuba dolç com un terròs de sucre. A la fi se li acostà un bavarès de l'orquestra de r«Ober Bayem» de l'Exposició. Era un d'aquells gegants, amb el ventre com un barril, tot disfressat encara, tot suat dels darrers esbufecs de trompeta. jUs heu fixat amb les trompetes dels bavaresos, que duen camisa blava i fan més soroll que les altres trompetes? El gegant tenia la cara rogenca com la sang d'un biftec, i la cubana es va entendrir amb aquest vermell, amb la grandesa alpina de les espatlles, amb la ploma del barret de caçadors que fa pensar en la música de «Freischutz»... Josep Maria de SAGARRA Agència exclusiva per a la venda de MIRADOR Societat General Espanyola de Llibreria, S. A. Bàrbara,, ró Telèfon 12781 BARCELONA GRAVATS TIPOGRÀFICS ^ BADAL I CAMATS ^ Pafrís. 201. Telèfon 74071