MIMDDR COSES D'ALTRE TEMPS Un llibre llastimós En el segon volum cndre la revenja de si mateix sempre que vulgui, no és d'estranyar que hagi posat ara al servei de la Lliga la seva gràcia descordada i barroera. Jo li agraeixo a l'amic Pla l'haver-me recordat cl temps dels meus trenta anys. I no perquè em plagui parlar en públic de coses meves, sinó perquè al redós dels meus records personals, hi ha tot el problema polític de Catalunya, més interessant del que fan creure els entreteniments dels informadors que han fet el llibre de Pla. I com que fora de la petita al·lusió que he recollit, no m'afecten els penjaments que li han fet escriure contra els homes de l'esquerra catalana, als quals vaig deixar en plena lluita, tinc un cert deure mora! de dir el que penso del seu cas. • • • Em sembla una tonteria creure que la sort del catalanisme depèn només del que van fer els seus homes \oluntàriament en un cert dia. Ela qui mana, aquí i a tot arreu del món, és la massa neutra, el monstre de milions de caps, sense figura ni color, que, assegut en el pati, contempla amb indiferència l'espectacle dels que lluiten per la seva sort. Els partits i els seus homes són l'instrument circumstancial del voler d'aquesta massa, però cap d'ells no sap a quina llei secreta obeeix. Passa anys i panys sense donar ni senyals de vida. Els actors s'esgargamellen, l'afalaguen, la insulten, li juguen, la martiritzen, i res no li fa res. Però de sobte, sense saber per què, per un malestar o per cansanoi, fa un moviment per a canviar de postura, i s'ha acabat la comèdia. No queden en peu ni les taules ni els actors. L'estudi d'aquest fet, tan vell com la història dels homes, ens portaria massa lluny, i aquest no és pas el lloc ni el moment. Però a casa nostra, i en els nostres temps, hem tingut ocasió de presenciar dues vegades almenys aquest moviment catastròfic de la massa neutra. La primera vegada va ser després de les guerres colonials. Està per fer la història d'aquell període de la nostra vida : però tothom sap que hi havia al carrer una anarquia desfeta, amb totes les formes imaginables de dissolució social, i un estat d'indignació i d'alarma en les clases conservadores. Aquestes hayien, des de molt temps, delegat tota sobirania en el caciquisme a canvj que acomplís la doble funció de contenir les masses revolucionàries i de protegir els interessos econòmics del país. La desfeta colonial havia descompost el quadro. L'amenaça revolucionària es feia mestressa del carrer, i el vell caciquisme, que ja era feble per a deturar-la, també era impotent per a impedir la ruïna econòmica de Catalunya. La massa' neutra, impassible fins aleshores, es va sentir desemparada, i per la pau social, tant com pel propi viure, amb un dels seus moviments invencibles es va desfer del caciquisme inútil. Era de veure la gent conservadora d'aquoll temps cercant espaordida algú que volgués enquadrar la seva força. Primer un general catòlic derrotat, tiesprés un nou partit de la monarquia, més tard un partit republicà moderat. Tot plegat desferres inservibles d'una mateixa catàstrofe. Entretant, en un pis de la Portaferrissa, una colla de jo^es es passaven les hores mortes rumiant doctrines de filosofia política sense saber gaire el que passava al carrer. La massa desenquadrada va anar-hi un dia a trucar la porta. Els més ardits d'aquells joves es varen decidir a obrir-la, i posats de sobte davant Jaume 1, ii — Telèfon 11655 d'aquella •multitud tan plena de promeses de poder i de possibilitats d'acció, varen desar les doctrines per un altre dia i, formant els quadros de les forces conservadores de Catalunya, les conduïren al combat per arreconar definitivament el caciquisme i plantar cara a la bretolada popular, segons el vocabulari de l'època, Els només del catalanisme polític havien guanyat una força, però aquesta força havia fet del catalan'sime. por molt de temps, fins al dia insegur d'un altre moviment de la massa neutra, un instrument d'acció polftíca de la dreta. Però és que Catalunya era manca i només tenia la mà dreta? Al revés. A l'esquerra, no solament tenia una mà, sinó tot un joc de mans, i ora físicament impossible fer-ne un mstrument d'acció catalana. La part més considerable de l'esguerra ora la massa radical que, davant l'agressió conservadora, havia reaccionat amb un odi contra el catalanisme. Fins l'insult de bretolada amb què li fiblaven la cara era un insult català. Aquesta massa havia d'ésser la força de Lerroux. Al marge quedaven, cada una al seu compartiment, les colles de l'extremisme nacionalista, de l'extremisme sòcia', del republicanisme democràtic i del liberalisme menestral. Voler donar unitat a l'aglomeració d'aquestes colles per guanyar el favor d'un» massa neutra, altre cop en repòs, i disputar amb ella el poder a dos partits coherents i inflamats per una passió, era obra de gegants. Els catalans d'esquerra havien perdut el plet abans de comonçar-lo. Però en mig de les incoherències inevitables d'un agrupament heterogeni, l'acció d'aquells homes intel·ligents i nobles va poder, amb un treball penós i sense lluïment, estendre la influència del pensament polític català fins on no haurien arribat mai els homes massa sospitats de l'altra banda. Jo no hi vaig ser en aquesta feina. Per això l'admiro més. Sabia que, donada la nostra posició en J 'ordre de les realitzacions polítiques, féssim el que féssim, teníem de fracassar, si un accident imprevist i sempre insegur no feia de la nostra aglomeració un instrument aprofitable per ja massa neutra del poble. Però abans d'anar-me'n. vaig fer una política oposada a la que diu el llibre de Pla. En una conferència pública, que em va fer perdre la poca popularitat que em quedava, vaig dir, en resum, a la nostra gent : La Lliga Regionalista és una gran força organitzada de conservadorisme social i polític, i Maura, que és el primer home de la monarquia que s'ha preocupat de voler emancipar el règim del poder de totes les burocràcies i cercar-li un basament en les forces actives de conservació social, vol atraure's la Lliga i el seu verb més eloqüent, que és Cambó. i farà tot quant estigui a la seva mà per a donar-li satisfacció en les realitats polítiques de Catalunya. Pensem si pot ésser una bona feina destorbar aquest moviment d'aproximació. Jo crec que el nostre deure és deixar que ois companys de la dreta portin en aquestes hores la direcció de les aspiracions catalanes, i a uns i altres ens resta un ample marge d'acció, que no pot ésser conjunta, en altres aspectes del pensament polític i social. Si així podem donar unitat als nostres partits d'esquerra, ha de venir fatalment un dia en què les reivindicacions catalanes, que, fem el que vulguem, seran sempre per a tots les mateixes, passarà a nosaltres com a representants d'una força liberal, tan organitz.ada i d'un pes almenys tan decisiu i tan sol·licitat, com la força conservadora de la Lliga. És això el que ha volgut traduir amb la seva sortida de to el llibre de Pla? La segona vegada que la massa neutra del nostre país s'ha volgut moure va ésser ara fa pocs anys. També per la pau social, tant com pel propi viure, va sentir el desig de desfer-se dels seus instruments d'acció. També, esmaperduda, cercava qui volgués enquadrar-la per a les noves lluites. Però eri lloc de trucar a la porta d'un pis de la Portaferrissa, va anar a una porta més ampla que donava sortida al carrer. També la porta es va obrir dav.ant una multitud, tan plena de promeses de poder i de possibilitats d'acció com la de vint anys enrera. 1 la força, un cop enquadrada, en" lloc d'organitzar-se com la primera vegada en cos d'interventors electorals, es va organitzar en sometent. Si és cert el que s'ha fet escriure a ía ploma disponible de Pla ; si és cert que els moviments polítics d'un poble són el que volen els homes dirigents dels seus partits ; si és cert que tota la renaixença política de Catalunya i tots els seus triomfs són el resultat de la clarividència de Cambó i de la voluntat dels seus amics de la Lliga, què fan parats? abstinguts o adherits, també fan ara el que volen? La vida els ha donat una terrible lliçó de modèstia que, per poc intel·ligents que siguin, hauran tingut de meditar. Però, per una aberració que, si no la veiéssim, costaria de creure, s'han escollit precisament aquests dies per a revifar, a favor d'una vanitat que s'enyora, la rancúnia de lluites passades que la realitat que vivim hauria de fer respectables per a tots, I sense donar-se compte que la pròpia impotència ve del mateix allunyament cle la massa neutra que patiren els homes de l'esquerra catalana, s'ha anat a cercar una ploma que volgués omplir d'insults el record nobilíssim d'uns homes, des de Pi i Margall a Sunyoí, que per rectitud de consciència, es varen resignar a lluitar en camins plens d'entrebancs i de maleses, fora de la via que una força ja feta va obrir ben ampla des de la porta de la Lliga fins al cim del poder i de la fortuna. És sensible tenir de dir aquestes coses, però és més sensible encara haver donat motiu a que tothom les pensi. Els que han tingut la mala idea d'aprofitar unes hores severes de recolliment per a llençar al carrer els volums de la fundació «Cambó», no saben pas el que han fet. Comprenem que callin perquè el temps no permet altra cosa ; però que facin parlar als insolvents de la colla per a cobrir d'immundícia els v.el·ls companys de lluita, és un mancament a l'honor dels combats que la malícia pot pendre com una dolorosa reveladó del veritable motiu del seu antic poder. Amadeu HURTADO Després de la Reuniú de Madrid Jo hauria volgut que algun caçador d'anècdotes s'hagués situat dilluns de la setmana passada a les portes del Senat i, durant els vuit dies que ha durat la reunió del Consell de la Societat de Nacions, no hagués fet altra cosa que passejar-se pels .passadissos, olorar una mica pels salons, donar do tant en tant un cop d'ull a la Sala de Sessions i, per fi, deixar-se caure a la (íBuvètte» cada mitja hora. Amb un bloc a la mà i una mica d'orella per caçar anècdotes hauria pogut _ recollir el material festiu necessari por escriure un volum divertíssim. Amb tot i no estar especialitzat en la matèria i no disposar, per altra banda, del temps necessari per dedicar-se a la caça d'anècdotes, aquestes eren tan abundants que en una estona vaig fer-no un paquet no gens menyspreable. # # ^ Imagineu-vos que el primer dia, el dilluns de la sessió inaugural, estaven abocats a la porta per presenciar l'arribada dels delegats una cmauantena dc periodistes. Ja no cal dir que Briand i Stresemann foren reconeguts de seguida per tothom de tan populars com han fet les seves cares els diaris i les revistes gràfiques de tot arreu. Tot d'unas però, es veié descendir d'un magnífic automòbil l'exòtica figureta del baró Adatxi... — Qui és, qui és...? —preguntava darrera meu un periodista. Aleshores algú va contestar moll seriosament : — És el baró Adatxi, president de la República Japonesa. » » » Moments després, quan els membres del Consell es dirigien a la Sala de Sessions, un redactor d'un diari madrileny s'atansa al senyor Briand i amb tota la barra va fer-li la següent pregunta : — Què ens dieu, senyor Briand, de les manifestacions de Stresemann a Sant Sebastian? El ministre francès, però, es veu que ja està acostumat a tota mena d'envestides i té un mocador de mocar per a cada indiscret : — II fait très chaud à Madrid ! — contestà Briand girant cua vers la Sala de Sessions. ♦ » « Un dels homes que més han treballat durant aquests dies d'activitat diplomàtica a Madrid ha estat el dibuixant Bagaria. El primer dia ja s'instal·là a la Sala de Sessions i es dedicà a pendre apunts reeixint una caricatura de Stresemann, que féu una gran impressió a tots els membres del Consell. Durant una estona de descans, però, Bagaria es passejava per un dels passadissos amb una cartereta d'afers sota el braç i una cara de perfecte diplomàtic preocupat. I vet aquí que un senyor delegat polonès se li atansa i li pregunta : — De quel pays étes-vons delegui, monsieur? En Bagaria se'l mira fixament i amb una gran serietat li respon : — De Granollers ! » » » Una de les sales destinades a Comissions en l'antiga alta cambra espanyola estava reservada a l'oficina especial de la Secció del «Desarmamontii. Una de les secretàries més boniques de la Societat de Nacions rebia els periodistes que volien informar-se. Chabàs hi féu moltes visites, però tenim els nostres dubtes de si anava a informar-se de la qüestió del desarmament o de si hi anava per veure la secretària. El fet és que nosaltres vàrem sentir-li dir : — D'ací dintre, el més valent en surt desarmat. Che, quina dona ! « <» « En una tertulieta que una colla de repòrters havien fet davant del mostrador del bar exclusiu per a la premsa hom comentava la popularitat de Briand. Un periodista català aleshores explicà als seus col·legues madrilenys una anècdota que corre per les penyes de l'Ateneu Barcelonès : — En IBriand acabarà essent una mena de Duran i Ventosa de la Societat de Nacions. • » ♦ El baró Adatxi és la cortesia, l'amabilitat i 'a gentilesa personificades. Tot parlant amb_ l'Estelrich, el qual va preguntar-li si coneixia Barcelona, va dir-li que hi havia estat tres vegades. — La primera — digué — ja fa més de vjnt anys, la segona fou poc temps abans de la guerra i últimament vaig ^sser a Barcelona per la Conferència del Trànsit. Ah — va afegir fent un esforç per recordar detalls — , vaig visitar Mantoserrato i... i.., el Turibado. * » » Una nit, aprofitant Ha «verbena de San Antonio», una de les festes més típiques del madrid «castizo», una colla de periodistes madrilenys acompanyaren unes quantes funcionàries de la Societat de Nacions al popular barri de la «Bombilla». Per donar més color a la sortida nocturna agafaren el tramvia de «San Antonio de la Florida» a Ha Puerta del Sol. Entre els periodistes n'hi havia alguns que no eren madrilenys, com, per exemple, Artur Perucho i un servidor. En arribar a la Bombilla tota la colla . es féu retratar en una d'aquelles barraques de fira amb combinacions diverses, des del paisatge venecià amb gòndoles i ponts de sospirs fins a la cursa de braus. Hom escollí' la cursa de braus, a petició de les senyoretes de la Societat de Nacions, les quals faran passar en llurs països respectius la fotografia com autèntica de la «Plaza» de Madrid. Serà, probablement, la sola vegada que En Perucho i jo farem de picadors i que veurem En Chabàs apuntant l'espasa sobre un brau amb una valentia i una gran dignitat... Domènec de BELLMUNT DEL COMBAT UZCUDUN-SCHMELING Retrat de Paulino Heu-vòs ací el terrerol de Guipúscoa davant d'una prova decisiva. És en efecte el dia 27 del mes que som que Paulino Uzcudun es mesurarà amb Max Schmeling, el boxador alemany que, en quatre dies, ha sabut ficar-se el públic nordamericà a ia butxaca. Ni el seu títol d'ex-campió d'Europa del pes fort, ni dos anys de bregar als Estats Units, ni les acalorades discussions a què donaren peu els seus combats, han valgut a Paulino Uzcudun, a la vetlla d'aquest match, que hom el designés favorit. Si guanya, doncs, si arriba a convèncer els americans, no es podrà pas dir que la seva tasca ha estat planera ni que la sort l'ha afavorit... És, fet i fet, ben lògic que sigu^ així. Al país on no existeix qui no entengui de croxets i swings, aquest minyó de Guipúscoa no podia promoure, ajudant la premsa, més que un moviment de curiositat. Hom sap tan bé a l'altra banda de l'Atlàntic que no n'hi ha prou amb ésser fort per a ésser bon boxador, com sabem per aquestes terres del vell continent què val i què costa ésser en atletisme un Nurmi, o un Wide, o un Bouin, 0 un Peltzer. I per si els americans, enlluernats per llurs fantasiosos cronistes de boxa, ho haguessin oblidat, n'hi va haver prou amb els matchs que va disputar l'any 1927 Uzcudun amb Heeney i Risko per fer-lo tocar altre cop de peus a terra... Un parell d'anys a'aprenentatge han estat precisos per tal que el llenyater basc, en un moment de crisi en la categoria dels pesos forts arribés a ésser cridat a desempenyar un paper important en el penúltim 0 avantpenúltim acte del campionat del món. És molt per ell, miri's com es vulgui. Paulino, malgrat el dentat d'or. el roadsler de quaranta cavalls, els «welll», els «all-rightl», continua essent en el fons. sense haver de gratail massa per trobar-ho. el rústec que set anys enrera tallava arbres en el fons de la seva Guipúscoa natal. Rústec, primari fins al moll de l'os, Uzcudun no ha copsat en set anys ni copsarà mai allò que vol dir esport ni de què ve el gust que les generacions actuals senten per als exercicis de força i de destresa. El seu coratge, la seva enteresa en la lluita, la ferma voluntat d'averar-se el millor, l'enlairaran, és possible, fins a l'heroisme, però el seu inteHecte no li dirà mai el lloc que ocupa en el món esportiu, ni reconèixer un sul>erior, ni copsar la glòria dels que foren, ni pressentir la dels que vindran... La seva afició a la boxa neixia una tarda a San Sebastian veient un match. No capint ben bé què feien ni què es proposaven els dos homes que les tres cordes del ring encerclaven, demanà explicacions' a un altre espectador. Aquest, tendí a abreujàr : «Cal, per guanyar — va dir-li — , que l'un tombi ai l'altre amb un cop de puny.» Uzcudun trobà allò ben fàcil. «Si voleu — va respondre — jo us tombo els dos homes que estan lluitant, l'un darrera Paltre, en un dir Jesús!» La resposta fou escoltada per diversos espectadors, corregué de boca en boca... Cal abreujar: un mes més tard Paulino sortia cap a París a apendre allò que ell creia que ja sabia i que mai no ha pogut apendre : tombar homes a cops de puny. El més que aconseguí fou tombar maniquís, ninots, sovint prèviament preparats. I no és que Paulino no sigui ni hagi estat sempre un subjecte d'un dinamisme capaç de totes les proeses, un espècimen humíi excepcional, un atleta amb un cor ben arrapat, uns pulmons de ferro i uns muscles reblats a cops de martell. Allò que li fallà fou el cervell. Podia (la seva meselleria davant dels cops és tanta!) haver après a tom^ bar homes sense apendre a boxar, però li fou impossible d'aconseguir en provar-ho no estavellar-se les mans. Atleta excepcional, home d un braó extraordinari, la natura no elaborà en Paulino un monstre, ans un home que, com tots els altres, tingui en els ossos de les mans la part més feble de la seva bastida. I aquests ossos, aquestes mans, en topar malament contra cranis, mandíbules, ote, es trencaren com vidre per no soldar-se mai més, taló d'Aquiles que ell no se sabé descobrir sinó quan ja era tardi... «Les vostres mans — li va dir un dia un metge americà — us serviran perfectament per a acompanyar-vos els aliments a la boca, però no pas per deixar knockout un home del vostre pes normalment dotat.» Però qui s'ha acostumat a guanyar-se la vida a cops de puny, és ben difícil que es decideixi a canviar d'ofici. Encara més quan hom milita en una categoria de pes en la qual els homes no abunden ; quan s'és una mica inconscient; quan es té probabilitats per la popularitat adquirida de trobar adversaris fàcils ; quan un se sent fort, àgil i amb el braó suficient ; quan s'és «muv oreído» com els forts minyons de. Bascònia. Quant a «creído», ningú no s'atrevirà a negar que entre els homes del seu país En Paulino és el que s'endú la palma. No hi ha vetlla de combat on Paulino no afirmi que el seu contrincant anirà de tomballons pel ring, ja es tracti d'un Tom Heenev o d'un Jlionny Risko, homes bons, ja