M1MDDR i E L TEATRE Un Locarno dramàtic Probablement a l'estranger ha estat abundantment propagada la celebració a Barcelona del Congrés de la Societat Universal del Peatre, més vulgarment coneguda per la ï>. U. I. El cert és que a la nostra ciutat són poques les persones que saben de què va i de què se les heu aquesta entitat internacional. Els diaris donen de tant en tant alguna nota escadussera, parlant de la celebració del Congrés o de la vingula de Tristan Bernard, que al cai>davall no ha vingut, però fins a aquest moment històric en què ens hem determinat a envestir el tema, no hem vist enlloc una explicació clara i concisa de les finalitats i els orígens d'aquesta associació. El que no ha fet el senyor Gual, procurarem fer-ho nosaltres... La Societat Universal del Teatre és en ■certa manera un anex de l'Institut Internacional de Cooperació Intel·lectual de la Societat de Nacions, domiciliat a París, 2, Rue de Montpensier. L'associació internacional és integrada por una colla d'associacions nacionals que duen el nom d'Unions. Així, per exemple, la corresjwnent a França es titula «Union Française de la Sooiété Uniyorselle du Théàtre». A Barcelona, aleshores de la visita de Lenormand, vàrem ésser a FERMIN GÈMÏER, iniciador de la S. U. T. dos dits de tenir una sucursal d'aquesta entitat, però dificultats fàcils de preveure varen desanimar els seus possibles organitzadors. A Berlín, en canvi, i a 'a majoria de capitals europees, la Societat té un nucli més o menys lluït... ■ L'ànima d'aquest organisme ha estat, el cèlebre actor i director Fermí Gémier. És ell encara qui li dóna alè:.. Però no alterem l'orde natural de les coses. Diguem quin és l 'objectiu d'aquesta associació, abans de parlar de les persones que hi exerceixen predomini. L'objectiu és el següent: «Crear i mantenir entre els autors, els compositors i els intèrprets, els tècnics de les arts i de les indústries de l'espectade, lligams constants, espirituals i materials ; encoratjar i fer conèixer Jes obres i les iniciatives pròpies a elevar o a mantenir el teatre sobre un plà d'art i d'ensenyament ; treballar a la propagació del gust artístic en el públic ; concórrer al millorament de les lleis i reglaments en vigor; facilitar fels intercanvis internacionals d'obres i de companyies, etc.» Això és el que canten els estatuts. De fet, sense girar-se d'esquena a aquests nobilíssims objectius, la Societat Universal del Teatre ha perseguit una finalitat política. Integrat o aglutinat per homes d'esquerra fel grup dirigent de la S. U. T. ha provat de fer servir el teatre com mitjancer de la reconciliació del ex-bel·ligerants... Ha estat sota els seus auspicis que la Comèdia Francesa ha actuat a Berlín i que a París durant un Congrés han actuat companyies holandeses, russes, alemanyes, angleses, romaneses, dinamarqueses... Què voleu? Una mena de Locarno dramàtic ! En els danrers anys, alguns dels amics més fervents de la S. U. T. francesa han ■ experimentat una certa desil·lusió. Hom diu que aquests moviments de companyies, presidits i organitzats per la respectable entitat,- no han resultat cap model de pulcritud administrativa... Algunes troupes invitades sembla que varen tornar a llur país amb les mans al cap... En fi, això sòn coses que es diuen, i coses que tal vegada ens priven de la presència d'algun-s figures eminents del teatre francès, fent costat a la simpàtica de Tristan Bernard... Però no ens escau de preocupar-nos-en. Afers d'altri ! De, més a més, per una delicada paradoxa, el Congrés que s'està celebrant a Barcelona, no coincideix amb cap representació teatral. És un Congrés netament teòric. Els assistents discutiran tota mena de temes relatius a l'art i a la indústria del teatre, però no veuran una sola funció. De' moment, un hom resta sorprès i fins contrariat. Però de seguida ve la reació i hom exclama : «Més va! així I» Realment no tenint com no tenim cap cosa excel·lent a ensenyar en matèria de presentació escènica — cap Max Reinha.rdt, cap Copeau, cap Piscator — val més que no ens emboliquem. El senyor Gual que, segons totes Ics aparences, exerceix un paper preponderant, en l'organització d'aquest Congrés, ha tingut un moment de suprema discreció. Tot evitant d'ensenyar la immaduresa de les nostres institucions, ha esquivat el difícil problema de saber quines institucions són realment nostres... L. T. IB. La tasca del director d'escena Quan un autor té un èxit, tot i tothom contribueix a aguditzar la seva actualitat. Així, avui dia, és Blmer R. Rice, un dels noms que més vegades es veu al·ludit en les revistes especialitzades de teatre, sobretot les norclamcricanes. L'interès vers la seva persona ha estat provocat per l'acceptació sorollosa que ha tingut a Nova York el seu recent melodrama Escenes de carrer. Autor dc diverses obres teatrals, algunes traduïdes, Ricc ha sobtat els espectadors neoiorkins amb una obra viva i plena d'emoció. S'ha valgut, per a això, del truc, no utilitzat encara gaire ' conscientment (la qual cosa li lleva, potser, la categoria de truc que presuposa la intenció), d'escamotejar _a l'espectador, en tant que possible, 1 acció de l'obra, el moviment directe dels actors, és a dir, que l'actuació important dels personatges s'esdevé fora de l'espai que està sota els ulls del públic. L'acoió es fa passar a la cambra del costat, per exemple. I a l'espectador se li donen solament fragments d'accions que tenen per centre la principal, desenrotllada en el lloc per a ell invisible. Es curiós de. constatar com creix l'interès d'un auditori a mesura que, ben engrapat des del wmenç d'una obra, se li van 'posant dificultats a la percepció de l'acció i el pensament. Un bon model d'aquest tipus són alguns primers actes de Pirandello : el de II piaccere de l'onestà, per exemple. Quan més se'l vol apartar del lloc on traçudament l'autor ha d'haver sabut desvetllar l'interès, més anhelosamenl hi acut, més ingènuament es deixa vèncer. Una de les primeres obretes d'Kugène O'Neill (1), Before Breakfast, sembla que es fa suportable per virtut de l'ús d'aqueix truc. I.'obra, que crítics intelligents judiquen d'una literatura no gaire reeixida, consta d'un sol acte i un sol personatge : una dona que va fent un monòleg, adreçat a una persona que és a la cambra del costat. L'atenció de l'auditori és aquí, vençuda pel mateix recurs. El públic voldria saber qui hi ha a dintre de la_ cambra i per a saber-ho, no té altre remei sinó seguir l'únic camí que l'autor li dóna: les paraules de la dona. Així que un públic descobreix que hi ha alguna cosa amagada en l'escena, la seva única preocupació és cercar-la i trobar-la. L'engany de l'autor ha d'ésser, precisament, saber pendre les regnes per a ésser ell qui l'acpndueixi al lloc on es troba la cosa amagada. En el cas d'Escenes de carrer d'Elmer Rice, sembla, segons confessió del mateix autor, que hauria volgut donar a la façana de la casa (única decoració dels tres actes que té l'òbra) la valor de protagonista del melodrama. Aquesta revelació l'ha feta com a conseqüència de la importància que els crítics han reconegut al paper que fa el fons on es mouen els personatges. «Tant és així, diu Elmer Rice, que primerament la meva obra duia per títol Paisatge amb figures, títol "que vaig abandonar per semblar^me que era un xic estrambòtic, i que només hauria tingut sentit per a aquells que saben apreciar la importància de la pintura.» Ell volia no sols que la façana, és a dir, la casa, dominés l'escena, sinó que donés una .certa unitat dramàtica a les vides abandonades i deslligades que hi habitaven. En escriure l'obra, allò que tenia present era la casa ; tant arribà a contruir-Ia dintre seu, que n'hauria pogut donar les característiques més insignificants. En el text de la comèdia és descrita la façana amb luxe de detalls. I quan arribà l'hora de muntar l'obra va cercar per Nova. York la «seva casa», que trobà sense gaire esforç. Jo Mielziner, el conegut escenificador, la hi reproduí com ell volia. En possessió, doncs, de la casa, coneixent els personatges com llur pare els devia conèixer, Rice es disposà a dirigir, per primera vegada en la seva vida. els assaigs de la seva obra. No havia de fer altra cosa sinó seguir el seu text. Aquí Rice aprèn coses noves. Sembla que la tasca d'un director d'escena ha d'ésser només seguir dòcilment el text de l'autor, però dues raons fan que Rice no trobi això tan senzill : primer, perquè el director, sovint una persona intelligent, sovint amb idees i tot, però gairebé sempre una persona amb opinions, creu — i a vegades té raó — que la seva tasca personal s'ha de veure en algun lloc, perquè l'autor no li ha donat més que un projecte per a una representació teatral, la realització del qual exigeix un talent especial. Té esment que no sols la projecció escènica del material dramàtic requereix una tècnica i un coneixement de mitjans i maneres de fer, que un autor sovint desconeix, sinó també moltes vegades sap que allò que en un sentit acadèmic pot ésser un bon drama, pot no ésser, pràcticament, bon teatre. Com a conseqüència d'això el director molt més sovint del que sembla, idea damunt del diàleg de l'autor, una comèdia que difereix radicalment de l'esquema teatral de l'autor. Recorda una escena sentida durant un assaig : el direefor, davant de l'autor i els còmics, ordenava a aquests de produir-se en escena de ben distinta manera de com era anotat en el llibre, i en observar-li l'actor. el director respongué donant un copet a l'espatlla de l'autor i entre el somriure general, que ell no feia gran cas del que escrivien els autors i que mai calia fer-ne gaire. Resumeix Rice : el director té raó ; sap el que es diu perquè és un home de teatre, a vegades es tracta d'un vell actor o d'una persona que ha viscut tota la vida dintre l'escenari i sap com s'ha de fer perquè un efecte arribi dramatitzat al públic amb el màxim de relleu. L'altra raó per a creure que un director d'escena no pot seguir al peu de la lletra el text de l'autor està en el fet que no és pas tan fàcil pèr a una persona de seguir i endínszar-se en el' text escrit per una altra. ELMER RICE Així, per exemple, quan Rice lliurà la seva obra Escenes de carrer a diversos directors d'escena, no hi havia manera de fer veure a molts d'ells que la casa era un element cohesionador ; altres no podien imaginar-se la casa després de la lectura del seu text ; fins n'hi havia que li proposaven de fer passar l'obra a l'interior de ta casa, la qual cosa, naturalment, desfigurava la idea bàsica de la comèdia, perquè li llevava el truc què hem explicat, com a observació nostra, en començar l'article, i aue creiem un dels encerts que ha format I èxit à'Escenes de carrer. Rice, en explicar aquestes impressions, jvol exposar el seu convenciment que molts directors, com molts actors o dramaturgs o pintors o doctors o homes de ciència o de negoci \iuen massa en el món de llur pròpia creació, en una mena de microcosmos de determinació personal i de contingut propi. El director, per tant que es passa la vida al teatre, té el perill, quan ha de projectar la realitat,' de projectar-la ch termes de teatre, perquè, sovint és l'única realitat que coneix. Això no és una qualificació del teatre. Rice vol dir únicament qlié la completa absorció d'un home cn una sola activitat, pot donarli una tècnica impecable exteriorment, però el priva d'arrodonir la seva pròpia obra, completant-la amb l'experiència universal que dóna l'interès pels altres camps de l'activitat humana. Ell mateix dirigí Escenes de carrer i afirmà que d algun mèrit hi ha és degut en gran part a que ell no és home de teatre en el sentit explicat del mot. Anar vers un treball, lliure de prejudicis pot ésser, i és, sovint, un benefici, MILLAS - RAURELL (1) Direm de passada a tots els articulistes que parlen d'aquest autor nordamericà descobrint-Io, que fa anys es va estrenar al teatre Romea una traducció meya dMnna Christie, una de les seves obres més importants i, sens dubte, la més traduïda i que 11 ha valgut la gran popularitat universal que ara gaudeix. Teafre selecte al R omea Dijous passat tingué lloc al Teatre Romea la primera vetllada de les organitzades per l'Associació de Teatre Selecte. Es reposà La dama de l'amor feréstec, drama en tres actes de Joan Puig i Ferreter, i s'estrenaren Poema de port, tres moments, d'Ambrosi Carrión, i Agonia, un acte, de Prudenci Bertrana. Enric Lluelles és el primer actor i director de la companyia. S'estrenaren' cinc decoracions de l'escenògraf senyor Fernàndez. Hi havia força públic, molt entusiasta, per cert. • ♦ » En un dels prospectes que ha repartit l'Associació de Teatre Selecte hi ha un apartat que diu : Què necessitem? L'ajut i la simpatia dels nostres inteUecitutls. Permeteu que ens donem per al·ludits, i deixem-ho córrer. CODORNIU DEMANEU pertotlel matamosques RADIOL El de millor perfum, el més econòmic i l'únic d'eficàcia LABORATORI CREOTAL, Batista, 12 (S. M.). Telèfon 51822 [om mm\ Ara que es parla de si ve de si no ve Tristan iBernard a pendre el sol de Barcelona, serà oportú tal vegada d'evocar d'aquest artistàs de l'humor algunes coses pretèrites, però no passades. Si Tmistan Bernard no ve a pendre part al Congrés Internacional del Teatre, aquest Congrés perdrà molt. Risca, pel cap baix, de perdre el temps. Quina frisança la nostra per a veure a Tristan Bernard, no pas el Tristan Bernard de carn i ossos, sinó el de per riure, el Tristan Bernard en funcions . d'honrat i actiu congressista. Deu fer partir de riure aquest home en una discussió seriosa. Com ■ més seriosa la discussió, més blagueur deu semblar Tristan Bernard. El president el cridarà a l'ordre s\ els congressistes no es poden aguantar el riure : — ■ Monsieur Bernard, je vous prie... ce sont des choses très sérieuses... — Et, moi donc, monsieur le Présidentl... Perquè, en efecte, Tristan (Bernard és un humorista de cara, més que seriosa, amoïnada o irritada . Tristan Bernard ens deu venir, com de costum cn casos d'empentes, en un compartiment de dames seides. Ara els expressos de Barcelona deuen sortir del Quai d'Orsay atapeïts de forasters que es daleixen per veure el Poble Espanyol. Només en el departament de dames seules es pot respirar amplament, I quan el revisor faci valer el Reglament de ferrocarrils contra aquest barbut viatger que usurpa un lloc que no li correspon, Tristan Bernard altra vegada al·legarà !' • — J". suis la femme à barbe. Tristan Bernard, dom se veu, en sap molt de viatjar. Té recursos per a donar i per a vendre. J'en vends, diu dels acudits. Jules Renard conta com i de quina manera un dia en regalà a Léon Blum. El cap dels socialistes, que és molt ric, es pagava el luxe de fer viatjar a tota despesa i pels països més diversos la seva pobra mare, qui havia perdut la vista ; això era el que distreia més la pobra senyora en la seva desventura. Tristan Bernard deia, a propòsit d'un viatge de la senyora Blum per Itàlia: Tan fàoil com fóra de fer-la viatjar en el chemin de fer de Ceinture i de fer cridar a cada estació: Venècia! Florència!... Tristan Bernard no es sentirà del tot estranger a Barcelona. Hi trobarà una antiga coneixença : el caricaturista Apa (Joan Sacs). Ens coneixem, encara que fugisserament, per mediació del vell iBernard, l'avi de l'autor del Feu qui reprend mal. Aquest vellet, tipus de rabí escardalenc, prim, polit, somrient, afable, era l'amo de la casa que vaig llogar al carrer Lamarck, una casa bonica, moderna, confortable, que el bon home acabava de fer-construir i que en havent dinat cada dia anava a admirar, sota el parasol. sota el jipi-japa, dintre un vestidet de dril sempre net i mal planxat. Quan sabé que un dels seus estadants era humorista i caricaturista, volgué conèixer-lo, volgué coneixe'm, i fins volgué de totes passades íer-me conèixer del seu fill : — El meu fill és un gran escriptor que té totes les portes obertes : us convé molt de conéixer-lo i us farà guanyar una fortuna. Jo no hi veia de cap ull : gairebé m'emooionava tant de poder conèixer de prop el gran humorista com de poder introduir-me a casa dels millors editors. Però totes les il·lusions es tornaren aigua-poll. El dia convingut vaig presenta r^me a casa els Bernard, en un carrer silenciós i distingit, de cap als darrers del nou carrer Edouard VII, un carrer d'estil Lluís Felip. I-a casa era fosca, fresca i confortable ; els mobles, més aviat vells que antics, polits per la molta endreça ; eren també bons i vulgars. Arreu patina de vella família acomodada : res de luxe, res d'art, res de superflu. Vaig ésser introduït en la sala de treball on el gran home dictava a una mecanògrafa exsangüe, trista i passada. La sala de treball era una sala i alcova. En l'alcova el llit, un llitàs amb una camisa d'home llençada al damunt: la camisa de Tristan Bernard, El gran humorista s'aixecà a rebre'm, amb la seva cara de gran mal humor, cara com de nàufrag que s'aixeca, per força, de dormir. Anava sense camisa, ni samarreta, ni mitjons ; es cobria només amb unes calces mal lligades, una americanota i una tofa de cabells de nàufrag, L'home no estava per mi : de seguida me'n vaig adonar. Ell prou intentava d'ésser amable amb la seva carota de prunes agres, però no hi reeixia. EI dictat a la mecanògrafa l'interessava més que res. Jo em volia . retirar, m'excusava ; ell em retenia, volia veure les caricatures que el seu pare m'havia recomanat de portar ; àdhuc feia veure que s'interessava per aquest jeune artiste espagnol que el vell Bernard li havia adreçat. — Foyoní, voyons. Vous faites des caricatures tauromachiques, n'est-ce pas? De tant en tant preguntava pel significat de les caricatures, com es traduïa al francès tal o_ tal altra llegenda posada al peu dels dibuixos. Una vegada no vaig poder traduim la llegenda perquè era intraduïble, — Ça ne fait nen — deia sempre acomodatici el gran home — ; j'en vends. Per ifi, vaig poder escabullir-me, tot excusant-me com si hagués comès una gran malesa, aterroritzat de la meva inoportunitat, mentre Tristan Bernard em repetia : revenez souvent, j'ai été très content...- I ho deia sempre amb aquella cara de tres déus, Joan SACS LA MUSICA LA IMMORTALIIAT - "PARSIFAL" La immortalitat és una il·lusió; és fum com la vida carnal ; l'home quan entra en la immortalitat comença de morir: les veus do les lloances pòstumes, els articles, els llibres que proclamen la seva fama i estudien les seves obres, són les paletades de terra aue cauen sobre el seu sepulcre ; són els vels de la mort que van embolcallant i obscurint la llum de les seves creacions. Van passant els anys i els segles i d'ell no queda més que un nom com una boira que es va esvaint; de les obres de l'home immortal no cn perdura altra cosa que unes restes momificades, cendroses i seques, sense carn ni sang, sense color ni llum, sense vida ni esperança, restes que hom contompla sense goig ni ganes, que hom admira d'una manera forçada i freda, sense calor al cor, sense panteix) al pit. El temps és terriblement inflexible, i l'home lluita contra ell amb desesperada fúria. La immortalitat és l'únic ideal de l'home. Si ell no pot assolir la vida eterna corporal (aspiració universal), voldria eternitzar el seu esperit, les seves accions, els seus sentiments, per mitjà de les seves obres. Però també les obres les asseca el vent dels anys, i perden el gust ; i l'home del dia no les desitja. Sols satisfà la seva set, sempre més gran, l'aigua viva d'avui ; sols excita el seu desig, la imaginada novetat del demà. L'ahir és mort, i és ben difícil la resurrecció. Hem vist i oït el Parsifal de Wagner, aquests darrers dies, al Liceu. Potser és la música més gran, més perfecta i més completa que s'ha produït fins avui. Però sigui per qüestió d'ambient poc favorable, sigui per manca d'emoció en la intetpretació, el fet és que se'ns varen presentar, com uns fantasmes a través de l'execució teatral, els símptomes de mort i conrupció de les coses passades. Ni aquell encantament de Primavera, tan flairés de les pures i senzilles aromes boscanes dels nostres camps assolellats ; ni la comèdia .de gran aparat de la consagració ; ni el desesper inexplicable i incomprensible del jove heroi pel bes de la bellíssima i misteriosa Kundry ; ni la meravellosa orquestració, ni l'evident poder escènic, varen produir-nos l'efecte que anys abans ens havien fet sentir. Ço que ens ■va impressionar més, ara, va ésser la música simple i expressiva, que se sent després de la sortida de Kundry, i que ellà canta al començament del duo amb Parsifal. Si, doncs, Phome cerca la pervivència a tota costa, i és provat el fracàs de la immortalitat espiritual, és necessari buscar-la per l'altre costat. Doncs tractem d'establir ta immortalitat de la vida corporal més positiva que l'altra. Ja és hora que tot el món se'n preocupi. És precís i peremptori actuar en aquest sentit, fent obra positiva. S'ha d'organitzar una propaganda universal i intensa : s'han de celebrar mítings ; constituir comitès que estudiïn els mitjans d'arribar a aquest fi tan transcendental i tan desitjat; s'han de formar comissions i acadèmies dels savis més grans de la terra, i s'ha de fer una protesta enèrgica contra l'envelliment i la mort. Si í'home que té poder i que sembla que per ell no hi na impossibles, no pot resoldre aquest problema que és el que més l'interessa, tant se val que no faci res més. Tot el demés no té importància. Jaume PAHISSA — Magnífic, magnífic, senyoreta... Per poder tocar així, de segur que heu hagut d'estudiar molts anys !... La solterona. — No, no ; us equivoqueu. Sóc una nena prodigi. (Das Illustrierte Blatt.) r MOBILIARI D'ART BUSQUETS Decorador, mestre ebenista í tapísser. Objectes d'art í de fantasia per a obsequis. Sales d'Exposicions de Belles Arts. Paueíg de Gràda, 30. Telèfon 16M5 BARCELONA OFICINA INTERNACIONAL DE PATENTS I MARQUES Josep Torre de Mer Sanromà Advocat Balmes, 66 * Aragó, 225 # Telèfon 70873