MIMDOR i E L A En Santpere al Barcelona Com cada any en aquesta època, el popularíssim actor del Paral·lel s'ha instal·lat al Txatre Barcelona per a donar-hi una sèrie ben curta de representacions. Diez únicas funciones, diez, asseguren els programes. I també com cada any, potser més encara que els altres, el públic na omplert completament el teatret de la Rambla de Catalunya, líns portaria molt lluny cercar raons que ens expliquessin, el perquè d'aquesta encara superior afluència de públic. El cas és que un dia de la setmana passada que hi vàrem anar, atrets per un vodevil que ens l'havien lloat força i ens l'havien presentat, fins i tot, com d'un to superior al que acostuma a ésser el repertori generab de l'Espanyol, ens vàrem veure sorpresos, agradablement sorpresos, un trobar el teatre ple de gom a gom. El pati de butaques enterament ocupat. El primer pis, no cal dir-Jho ; gent dreta per tots els passadissos. Val a dir que l'esmentat vodevil és cosa que val la pena d'ésser vista, un vespre en què us trobeu preocupat, que us en passi alguna o, simplement, que tingueu ganes de riure i de passar agradablement l'estona. I el públic que hi va precisament a cercar aixo, no s'està de manifestar la seva satisfacció, gairebé diríem el seu entusiasme, mentre En Santpere, amb aquell omplir l'escena que constitueix el seu mèrit de sempre, va presentant tota la col·lecció de gestos, d'actituds, de paraules gruixudes, d'interpelacions als espectadors, si es vol, però que tenen l'especial gràcia d'ésser servides d'una manera particularíssima que ningú més no aconseguiria que li fossin tolerades. El públic que va aquests dies al IBarcelona, és un públic ben especial. Hi ha l'incondicional d'En Santpere, estudiant o dependent de comerç, que hi va tot l'hivern, els dissabtes a la tarda. L'home ja s'enyorava i no ha hagut de pensar-s'hi gaire per a fer cap al Barcelona, malgrat que ja se sabés de memòria tot el repertori. Hi na el matrimoni burgès que especula amb el convenciment, no massa arrelat (això els amoïna!) que totes les coneixences són a estiuejar. El foraster que ha baixat a veure l'Exposició i s'engresca veient roba interior. El fill de família que la té a fora. Les senyores que no gosarien anar a l'Espanyol perquè, rigureu-vos com deuen fer-ho allà al Paral·lel ! I finalment els desenfeinats, els marits temporalmente vidus i tota aquella mena de públic inèdit i descolorit que trobeu a l'estiu per tot arreu. El que sí us puc assegurar és que no hi veureu ningú dels que formen el públic habitual d'aquella casa. També serà molt fàcil que hi trobeu els crítics teatrals de determinats diaris de Barcelona. La gent no saben on anar, la força de l'habitud els empeny, inconscientment, cap a les butaques de sempre, i es disposen a veure vodevil català a failta, diuen ells, de cosa millor. Val a dir, però, que no passen gaire bona estona. Fa veritable llàstima veure'ls com s'indignen perquè la gent riu. I com més riu, més s'mdignen. Amb el cap fan uns gestos característics que volen significar que ho troben tot plegat horriblement ordinari i no se saben avenir que, tot just faci vuit dies, des d'aquelles mateixes butaques podien delectar-se amb el sentimentalisme de la senvora Millàn Astray o podien engolir, amb famolenc provincianisme, la gràcia, aleshores indiscutible, d'un senyor Regúlez o d'un senyor Paco, de la Cava Baja, que es fumen de gana. Allò és fastigós, afirmen. Sortosament, a l'entreacte es poden reunir tots plegats i es vengen jurant i perjurant que les cinc o sis companyies del país que pensen establir-se la temporada vinent, no podran sostenir-se. No cal dir que queden mútuament i absolutament convençuts. Finalment, una observació que vaig tenir ocasió de ifer, i que no sabria guardar-me. En Santpere ha tingut el gros encert, que com a ciutadà i espectador li remercio sincerament, de cobrir la major part de les _vacans que s'han produït en la part femenina de la seva companyia, per elements que si bé tenen un historial escènic gairebé inèdit, compten amb més qualitats de les necessàries per a fer rodar el cap a un Jurat de Concurs de Bellesa dels més exigents. La gent ho sap apreciar i ho agraeix. Innegablement, donada la mena de gènere teatral, la millora revesteix una positiva importància. Algú s'ha queixat en diferents ocasions que el teatre català està mancat del nombre d'actrius que fessin goig, necessari a les exigències d'un públic mitjà. Més d'un cop hem sentit alguna gentil burgeseta barcelonina que es lamentava que les funcions del nostre teatre no tenien l'al·licient innegable que representa el poder admirar i estudiar les «toilettes» de Paquin o de les sceurs Callot, posem per cas. No sabem si un dia o altre podrem arribar a un tal estat de coses que faoi possible atraure, sense la més lleu recança, als nostres teatres a les burgesetes despreocupades. Però si el criteri que sembla haver adoptat En Santpere es veu recompensat amb l'èxit, no fora estrany que no triguéssim a veure, en els cartells de l'entrada, una indicació redactada, poc més o menys, en aquests termes : El «deshabillén que llueix la senyora X en el segon acte, és de la casa Rosario Pi. H. H. Agència exclusiva per a la venda de MIRADOR Societat General Espanyola de Llibreria, S. A. Bàrbara, 16 Telèfon 12 781 BARCELONA ELS EMPRESARIS I LA PRÒXIMA 1EMP0RADA Josep Canals Si aneu a veure el senvor Canals, empresari del Novetats, us rebrà en el seu despatx del teatre, i això sol ja paga la visita. En les parets d'aquest despatx hi ha penjats cinc o sis milions de fotografies de tots els autors i els actors del món i cada una d'elles porta una sentida dedicatòria. El senyor Canals sempre té un somriure i un fària a punt per cada visitant. Si sap que no li porteu cap drama per estrenar, el somriure és molt més cordial i el fària de molt millor qualitat. — I doncs, senyor Canals, com ho tenim això de la pròxima temporada? — Ui, que àneu de pressa I És molt d'hora encara per a parlar de projectes... — Que hi haurà grans novetats? í i — Em sembla que no. — Companyia? — La mateixa de l'any passat, si fa no fa. — Què vo! dir aquest «si fa no fa»? — No vol dir res. Mireu els noms : Maria Morera, Emília Baró, Pepeta Fomés, Aimerich, Galceran, Gimbemat, Gómez, Torrents, etcètera. Els de sempre, vaja. L'única novetat, ara per ara, és la baixa d'En Parreflo. — I d'elements nous, no hi ha res? — No pas per ara. — I més endavant? — Em sembla que tampoc. — De director deurà continuar En Carles Capdevila ? — Naturalment. — I com a estrenes? — De moment tinc una obra d'En Sagarra, una d'En Soldevila, En Pous i Pagès me n'ha promès una altra... Una d'En Folch i Tores, naturalment. — Qne no la deurà fer, suposem... El senyor Canals somriu i no contesta. — Per quan la inauguració de la temporada? — El 28 de setembre 0 el 4 d'octubre. — Amb quina obra? — La filla del Carmesí, tres actes, d'En Sagarra. — Com es titula la comèdia d'En Soldevila? — Jo no vull ésser una màquina, però potser li canviarà el nom. — • A més a més de les esmentades, no ha rebut cap més obra? — Sí, unes quantes... — Que tomarà a estrenar el mestre Vives? — Em sembla que no. Vaig parlar-hi fa pocs dies i em va dir que ara per ara no tenia pas la intenció de tomar a escriure' pel teatre. — Penseu presentar alguna traducció? — Sí : Martine, de J. J. Bemard, traduïda per En Pous i Pagès. També tinc la intenció de fer venir algun autor estranger, com hem fet amb Pirandello, Vildrac, Lenormand, Bemard, i de representar-li una obra. — Ja el teniu escollit? — No. Però em faria molta il·lusió de poder fer venir Bemard Shaw. — Caram, de quina carta se'n va, senvor Canals. —- Veureu, tot és qüestió que a ell li vingui de gust de fer el viatge. — També deuran venir, com cada any, algunes companyies estrangeres... — Naturalment. De moment ja tinc contracte ïet amb les del Grand Guignol, Madame Albany i les Galas Karsenty. En vindran algunes més, està clar, però ara per ara no tinc res acordat en ferm. Ja us he dit que era molt d'hora encara per a parlar de projectes...' — Doncs bé, deixem de banda els projectes i parlem d'una altra cosa. Què li sembla el nou sistema de pagament dels drets d'autor? — El trobo excel·lent. És el més eficaç i el més honrat. — Vostè creu que amb aquesta innovació els autors hi sortiran guanyant o perdent? — Veureu : si fan una comèdia d'èxit, hi guanyaran molt més que abans ; ara, si l'obra no agrada, hi perdran també més que abans. — I els empresaris? — Pel que a mi fa referència, he fet números i he vist que, pam ençà pam enllà, tindria de pagar el mateix que abans. En el que potser hi haurà canvis serà en la manera com es repartirà aquesta quantitat entre els autors. — I bé; res més, senyor Canals? — Res més. Si veniu d'aquí quinze dies potser us diré alguna cosa de nou. — I ara, no pot ser? — Home, ara encara no la sé jo... CODORNIU f mi'ls [ém. f ep, ] A propòsit del teatre nordamericà Gom nasqué el teatre d'art Com ja hem dit en altres articles, hi ha crítics que creuen que fins els primers mesos de 1914 nb es pot parlar seriosament de teatre d'art a Nova York. Seguint la üectura d'uns quants articles i opuscles, que donen compte de la història del teatre contemporani, podem reconstruir-la fàcilment. Els primers teatres d'ari d'aficionats nasqueren a les Universitats, D'aquí sortí la minoria cultivada i sensible que començà a exigir dels autors i dels empresaris — David Belasco, George Cohan, Edgar Selwin, etc. — una mica més d'art i una mica menys d'industrialització del gust públic. Cal comentar que, de tots els empresaris, A. Hopkins i Wintrep Ames, tot i pertanyent al,; teatre d'indústria, han ajudat sempre fermament tota temptativa d'art noble i enlairat. Es feren amb aquest motiu algunes proves_ que fracassaren, com quasi totes les primeres temptatives. Els primers èxits se'ls emportà una agrupació dita Washington Squarç Players, que més tard es transformà en l'actual Guttd. Cal advertir que els primers organitzadors d'aquesta entitat eren gent d'idees avançades i estranyes ; socialistes, pacifistes, vegetarians i àdhuc esperantistes, etcètera. Vivien al barri bohemi de Nova York— Greenwich Village — i quasi tots ells eren periodistes, pintors, escriptors, poetes, músics, etcètera. No tenien una teoria, una doctrina, un sistema ; tenien, però, teories, doctrines, sistemes. Tot en ells era caòtic, de dalt a baix. Tan sols els unia el desig de rebentar el teatre anomenat industrial, de sèrie. Començaren més a treballar, a divertir-se en un teatre allunyat de Nova York i hi muntaven comèdies, farses, melodrames 0 tragèdies. Quasi tot dolent, però animat d'un dinamisme i d'un excel·lent desig de fugir dels «tingladets» industrials dels teatres grans. Passaren uns anys, hi hagué una mà desconeguda que donà cos a tot aquell desgavell de fets i idees. La Washington Square Players guanyà en categoria donant a conèixer als Estats Units, els noms preclars de Txècov, Andreieff, Maeterlinck i els noms del jovent americà, Eugene O'Neill, S. Glaspell, G. Cran Cook, Elmer Rice, etc. A l'entitat anomenada, s'ajuntà el Provincetovm Players {a l'Estat de Massachusetts, colònia estiuenca dels artistes de l'Estat de Nova York), on donaren quasi totes les primeres representacions de les obres d'Eugène O'Neill. Poc després es crearen moltes entitats i la guerra les liquidà totes o quasi totes. Acabada la guerra, nasqué Theatre Guild, És a dir que els teatres d'art o d'avantguarda van cada dia mancant d'autors i d'actors. Han de tenir una gran força moral per a resistir les temptacions ja del barri teatral de Nova York, amb els seus anuncis lluminosos, la popularitat fastuosa, els llargs viatges, possiblement Hollywood, ara que el cinema parlat entra de debò en franca competència amb el teatre, etc. Hi ha dues figures cabdals en el teatre nordamericà d'avui dia : Augustus Thomas, que ve a ésser el lligam entre la generació passada i la present, i l'extraordinari i inquietant Eugene O'Neill, home d'una existència profundament dramàtica i una producoió literària turmentada i valuosa, pot- tv. ELMER L. RICE continuació, com ja hem dit, del Washington Squarç Players. El Theatre Guild tingué, com tota cosa nova, un gran èxit inicial. Donaven cinc estrenes per temporada als abonats. Aviat arribaren aquests a la xifra de 20.000. És a dir, que abans de començar cap espectacle els directors del Theatre Guild sabien que podien comptar amb 20.000 espectadors. Portaven molta empenta, feren una subsoripoió pública emetent obligacions per valor de 500.000 dòlars i construïren un teatre amb tots els avenços de l'època. Els temps Srimers del teatre foren esplèndids. George ernard Shaw els confià les estrenes de les seves obres i donaren a conèixer al públic nordamericà Liliom, de Molnar ; R. V. R., de Karel Txàpec — adaptat a la nostra llengua pel benemèrit Carles Capdevila — ;' El que rep les bufetades, d 'Andreieff ; Processional, de J. H. Lawson ; Fata Morganat, de Vadja, etc. Però, malgrat l'èxit o els èxits successius, la vida d'un teatre d'art a Nova York pateix del mateix mal que els altres teatres d'art del món. Els lloguers són cars, les contribucions excessives, els sous dels artistes altíssims i les despeses , generals elevades. Cal tenir , en compte que els teatres de Broadway, etc, quan veuen que un autòr pren volada, procuren captar-lo amb les veus de sirena pròpies del caç, o siqui les de la fortuna fàcilment aconseguida, només que amb una mica d'això que en diuen concessions al públic, i quan veuen que una actriu o un actor pot ésser un excel·lent col·laborador del teatre estendarditzant, el contracten, prenent-lo -dels rengles dels teatres d'art. Decorat d'Adrien Holy per a l'obra de Rice «La màquina de calcttlarn ser reflex de la seva pròpia vida. Al costat d'ells hi ha la decepció de molts joves autors que començaren molt bé i han acabat malament, és a dir, a Broadway, i n'hi ha que es mantenen purs dins dels teatres d'art. . L' «expressionisme» , fórmula teatral Actualment, els teatres artístics oberts són : Actors Theatre, Actors' Plymouth Theatre, Cherry Lane Players, Greenwich Village Theatre, Guild, Neighborhood Playhouse, New Playwrights Theatre i Pnm'ncentown Players. I tot i amb això molts d'aquests vuit teatres dins de l'immens Nova York no poden viure brillantment. És comprèn, diuen els que han estudiat el problema dels espectacles a Nova York, un poble sotmès a la fatal llei de la publicitat escandalosa i «foudroyant», només es veu suggestionat pels teatres els noms dels quals sempre té davant dels ulls. La propaganda comercial dels grans teatres rebenta el negoci dels teatres d'art, que, si no moren, porten una vida econòmica totalment anèmica. ' 'LVjexpressionisme» és la modalitat moderna del teatre cuit nordamericà. En The theatre of to morrow (Nova York, 192 1) diu Kenneth Macgowan que l'expressionisme teatral pot considerar-se en els temps modems com la força que s'oposa al teatre realista, el mateix que en el segle xix el romanticisme s'oposà al classicisme. Què entenen els nous autors nordamericans per expressionisme? Elmer M. Rice, responent a les preguntes de Clayton Hamilton publicades en Comersations on contemporary dramalists (Nova York, 1924), diu, fonamentant él criteri de tots el autors modems : «En la comèdia realista es mira el caràcter exterior, és bellugar-se, mentre que en l'obra expressionisme es subordina, millor dit, es descompta la realitat objectiva i cerca de manifestar, abans que tot, el caràcter de la vida interior. És a dir, de la mateixa manera que una radiografia no presenta cap semblança amb un objecte quan nosaltres el yeiem exteriorment, però revela l'estructura interior de l'objecte com cap fotografia no pot fer.» I així amb aquesta tendència treballen autors com Eugène O'Neill, de qui encara no s'ha traduït cap obra al català; i tants i tants d'altres autors excel·lents, com són : John Dos Passos, Paul Green, John - H. Lawson, George Kelly, Theodore Dreiser, etcètera, etc. Seria demanar massa que alguns dels nostres autors que coneixen perfectament l'anglès, donessiív a conèixer algunes d'aquestes obres? D'aquesta manera el públic català tindria un coneixement més íntim i més ample del jove teatre nordamericà que té un valor d'extraordinària superació artística. Francesc MADRID LA MUSICA MÚSICA DE DALT: MÚSICA DE BAIX i D'una font d'aigua — potable o no — rajarà vi? il d'un roser d'olor en naixeran llurs de gerani? No, veritat? Doncs de la mateixa manera, no sortirà d'un compositor de sarsueles, ballables, o cuplets, una òpera, una obra de concert o un lied. Ni tampoc a un bon músic, que escrigui òperes, obres simfòniques o música «da camera», no li demaneu operetes 0 sarsueles o altres obres d'aquests baixos gèneres. Els que pensen lleugerament diuen: «el qui fa el millor, pot fer el pitjor» ; per analogia a : «el qui fa el més, fa el menys». I no és així ; perquè no es tracta de quantitat, sinó de qualitat. La diferència entre la música elevada i In música baixa no es troba en la major o menor complicaoió de la seva- escriptura. Per exemple, una obra de Mozart, senzilla, lleugera i graciosa, posada en un teatre de sarsuela no agradarà gens ; en canvi en el mateix teatre té un èxit immens una sarsuela, plena de notes i carregada d'instrumentació. Pasa el mateix que amb els artistes que les interpreten. Els que canten en els grans teatres no tenen ni més veu ni més extensió que els cantants de les obres del gènere vulgar : hi ha cantants de sarsuela de veu potent i extensa ; és l'estil i la qualitat de les seves facultats el que fa la tria dels artistes : els bons, per la seva veu fonmosa i timbrada o pel seu art del cant, a dalt ; els altres, sense saber 0 sense sensibilitat en el cantar, ni veu bella, a baix. Hi ha qui creu que per fer una obra de música vulgar s'ha d'escriure qualsevol cosa ; sense pensar-s'hi ; com més dolent millor. Tampoc és així. Tan difícil és escriure una obra gran i superior, com una de baixa mena. S'entén sempre, obres de primer rengle dintre la seva classe. Tant s'ha d'ésser cridat i escollit per compondre una obra sublim, com una obra de gran èxit vulgar. L'un tindrà l'admiració d'una minoria intel·ligent, i guanyarà la immortalitat ; l'altre, amb l'aplaudiment immens de les masses del públic neci, tindrà popularitat i benefici material. Tothom fa el que sap i pot: el qui té or a dintre, dóna or; el qui té llauna, llauna. És en va que l'home superior pensi crear per a les multituds ignares ; sempre les seves concepcions volaran a una alçada inaccessible a les majories. EI qui és comprès i celebrat de tothom, és que és la flor de la vulgaritat; però que no es faci il·lusions d'arribar un dia a crear obres pures i^ elevades, que al- fi del fi és l'ideal de tothom. -L'escriptor de música banal, rodejat d'èxit i de fortuna, mira amb enveja i profunda admiració el compositor d'obres espirituals, a penes excutades, incompreses i discutides, i que mai no rendeixen un cèntim. I potser donaria l'afalac d'un públic de cada dia, amb cares d'homes sense llum i dones sense esperit, i tots els avantatges de cobrar drets copiosos d'un tal origen, per la consideració d'unes quantes persones fines i superiors, i l'esperança segura d'una glòria daurada per demà. Moltes vegades passa també la recíproca. Homes de gran valer, amb el desig de popularitat i per la necessitat del guany material, intenten descendir al mercat dels baixos valors. I n'hi ha que escriuen obres dolentes creient que seran a la mida del públic popular; i no agraden ni a aquest, ni a ningú, naturalment; i han perdut la feina i el prestigi. I altres, els millors, quan s'hi posen, prenen totes les mides, i s'adapten a totes les condicions exteriors de les obres de gran públic que pretenen imitar; però no en surten ; el resultat és haver creat una obra tan alta i delicada i tan poc a la mida del gran públic com les que haurien compost lliurement. Posarem l'exemple de Wagner i la seva obra Eh Mestres Cantaires. Wagner havia escrit les seves gran òperes ; terminava la grandiosa Tetralogia ; tot obres de gran presentació i difícil execució; i va concebre Eh Mestres Cantaires com una òpera còmica lleugera i fàcil, pròpia per ésser representada sobre totes les escenes, com ho «prova l'orquestra reduïda que utilitza i la manera d'ésser orquestrada. Però va produir una òpera tan difícil i complexa com Jes altres, i d'una musicalitat en molts moments més pura que la de les altres obres sevesí I és que sempre tothom fa el que pot, i tothom dóna sempre tot el que és capaç de donar. No hi ha ningú que afluixi. Ni els de dalt ni els de baix. Jaume PAHISSA, 1 CRAN SASTRERIA LAIETANA LA DEL RELLOTGE ELEGÀNCIA - PROMPTITUD - ECONOMIA Extens i variat assortit en les novetats que la Jmoda imposa Veritable i garantitzat tall americà Trajos estam i fresc, a mida, des de Pantalons tennis a mida, des de. 7B pessetes 18 a 11B » TALLADORS DE PRIMER ORDRE 40, VIA LAIETANA, 40 XELÈlF-otM ta^-fl-e