MIRADOR LES LLETRES SOBRE UNA CRISI DE L ESPERIT Assaig inèdit de F HIL·IPPK LAMOUR {Acabament.) lll.—I ara... El pansament burgès és mort. Doncs matem-lo. No per aquell gust únic de la destrucció que sembla ésser l'únic plaer de Berl. No s'han de trepitjar els cadàvers. Matem-la substituint-li la força d'un pensament constructiu, que veu el món amb uns ulls nous. Ningú no té res a guanyar volent de totes passades restaurar els vells ídols, obstinant-se en la defensa d'un règ'im que la necessitat elimina biològicament. Sobretot quan aquest temps nou és d'una riquesa i d'una joventut prodigioses. La vella civilització es condemnava per l'evidència. Arrapar-s'hi per despit o impotència d'adaptar-se és suïcidar-se. Cal tallar la corda. Però, on es manifesta aquest esperit nou, expressió d'una civilització que puja? Els vells .pontífexs ho pregunten amb ironia i, analitzant les darreres novelles, s'afanyen a estigmatitzar d'esterilitat absoluta les noves generacions. No és gens sorprenent que els vellsj jutjant des de dins d'una civilització en decadència, no vegin l'esperit nou; el cerquen allà on no és. L'esperen normalment com una seqüela de llur pròpia activitat, persuadits que les vies escollides per ells eren les úniques possibles. Cerquen bones novel·les, perquè la literatura fou llur mode d'expressió suprema i que la novella era l'única forma literària que prevalia sobre totes les altres. Una civilització que ho té tot a fer, comença per renovar les maneres d'expressió de les idees i dels sentiments. Ho reprèn tot a la base. Torna a partir del zero. Les arts essencials, les que toquen de prop les necessitats primitives de l'home, són represes i transformades, mentre que les generacions precedents les havien practicades en virtut de la velocitat adquirida i sense cercar-los noves lleis. Es per ells que, de bell antuvi, s'expressarà l'esperit nou. Le Corbusier ha creat l'arquitectura moderna. Hi cerca un confort i una línia adequats als nostres desigs, fets de simplicitat i de comoditat. Adapta les regles eternes de l'art de construir a les línies modernes. Dóna l'expressió nova d'un tema permanent. Refà les ciutats amb la línia recta, l'aire, la claredat, la llum. Aquí hi ha l'esperit nou i el seu geni creador. La música s'ha renovat totalment. Feia segles que vivia sobre un classicisme ric d'obres mestres. Dé cop, aquesta necessitat de canviar de pell la nostra ànima, aquesta necessitat d'aigües lustrals que ens ha agafat a tots després de la guerra, ha suscitat aquesta música estranya i patètica de la qual avui dia ens embriaguem exclusivament. Ha tomat a baixar ais fons més ingenus, més directes de la inspiració primitiva. N'ha tornat amb unes melopees nostàlgiques la massa tendra malenconia de les quals ha calgut velar amb la ironia dels saxofons. Els vells han sentit pujar aquesta immensa onada de simplicitat complexa. Han estigmatitzat aquesta "música de dàncings", aquesta "música salvatge", aquesta "música de negre". Però aquesta música de salvatge era la nostra música de llops joves, asseguts a la rodona en la clariana, els ulls lluents i les dents llargues. S'ha imposat, sense sotragades, normalment, tot insinuant en nosaltres la seva bellesa com una necessitat. I heus ací que neixen les obres mestres i que aquesta música ha esdevingut clàssica, del classicisme de la gran època que ve. Avui les necessitats més primitives, necessitat d'abrigar-se i necessitat de cantar, s'han renovat enterament després de segles que no han inventat en literatura més que el naturalisme per íer de continuació del romanticisme, declaren amb gravetat que res no es veu sortir de la jove intel·ligència moderna. Hi ha més. Al costat dels antics modes d'expressió renovats, han aparegut nous modes. Jaume I, n — Telèfon 11655 Un art s'ha creat, nascut amb nosaltres, que és nostre i que obre un camp nou a l'expressió de tots els sentiments. Es l'art mateix de la vida, tan viu, tan matisat com ella i que permet de copsar més que l'emoció de les paraules, ja que permet de copsar la dels menors gestos i la del silenci. Tot just creat, el cinema extreu d'ell mateix el seu propi geni amb una rapidesa prodigiosa. Al llarg del camí deixa obres mestres. Tota la jove generació és apassionada del cinema i s'hi interessa quasi exclusivament. Gràcies a ell, als angles de preses de vista, ha nascut l'art fotogràfic que il·lustren a França Man Hay i Germaine Krull. L'objectiu artificial, més sensible- i més exacte que l'objectiu ocular, renova la nostra visió del món, arrenca, amb una instantànea, i fixa unes beutats que no sospitàrem. La fotografia ha sortit de la infància i de l'operador de noces i àpats per convertir-se en un art vivent. Què esperen, doncs, aquells vells per fer-nos justícia? Esperen, enfangats en llur rutina, una renaixença 0 una il·lustració de les arts antigues, de les que eren l'expressió de llur temps i únicament d'aquells. Visitant un museu, hom està segur ds trobar-hi un bon burgès abocat sobre un gravat antic i que exclama: "Quina feinada! Quina minúcia! Avui ja no se saben fer aquestes coses!" Sí, es podrien fer. I si només es tractés de la feina, s'ha fet molt millor. Quan la fotografia no era encara la manera normal de representació de l'actualitat, una revista com L'Illustmtion publicava cada setmana uns quants gravats sobre els successos de la setmana. Aquestts gravats reproduïts a doble plana eren fets sobre coure, directament i al petit traç, i era un treball diferent del de fer un retrat en un taller. Per què ha desaparegut aquest treball, per què el gravat no és ni de molt tan estès com abans? Perquè la fotografia li ha pres el lloc gairebé pertot. Es recorria al gravador per tal de fer un retrat 0 una làmina d'il·lustració. A hores d'ara, això ho fa el fotògraf. Es a dir, que ja no hi ha gravadors? N'hi ha d'excel·lents que són uns grans artistes. Però llur art és menys estès i puix que un altre procediment el supleix, és normal que en neixi un art diferent del del gravador, però que, també, comportarà les seves obres mestres. Ens exigiu gravadors perquè ja no en tenim, i ignoreu els nostres cineastes i els nostres fotògrafs perquè produeixen obres mestres. Quina bona fe! Però la literatura, l'eterna literatura? Doncs bé, no; no crec que tingueu bones novel·les. Estem tips dc novelles i les nostres preocupacions són unes altres. Es remarcable que totes les expressions d'art que ens apassionen siguin d'ordre internacional. Un film no té cap nació i fins ara no tenia cap llengua. Escoltem indiferenment els discos Gramophone 0 Colúmbia. Llur producció no ens arriba per la traducció 0 importació després d'una tria. Llur producció és mundial, prevista per a tot el món i immediatament repartida per tot el món. Aquest caràcter nonnaimmt internacional és del nostre esperit, i és per això sens dubte que la literatura, amb la barrera del seu idioma, ens interessa menys que les altres formes d'expressió del pensament i del sentimènt. Tenim el sentit, el giust, la necessitat del que és general, universal. En aquest sentit tornem a l'essència mateixa de l'art, que no és pas analítica, sinó sintètica. La novel·la està de baixa. Jo no la llegim. Al contrari, l'assaig, aquesta temptativa de comprensió que comporta necessàriament un judici general, reneix i s'imposa. Som curiosos del món, curiosus da la nostra època. Donaríem tots els adulteris de París i totes les històries d'alcova per un reportatge ben fet de Roubaud sobre un objecte que s'ha pres la pena de conèixer, de compendre i d'exprsssar sintèticament en tota la seva amplitud i la seva varietat. Vendríem tot un lot de novel·les per un estudi ben fet sobre la racionalització americana, i Standards, el llibre de Dubreuil, aquest obrer mecànic que ha treballat dos anys a Amèrica, ens interessa moltíssim més que les històries de saló. Hem llegit amb passió Caliban parla, de Jean Guehenno, perquè era una obra construïda, escrita, literària, però sobretot un assaig sòlid, una síntesi completa de l'apassionant problema del poble d'on sortirà la nova selecció. I aquestes preocupacions, aquest estat d'esperit, també són internacionals. En tots els països d'Europa, la joventut és neguitosa del món. Pertot cerca les condicions d'aqueste. civilització que neix, renega de les valors antigues. Daniel-Rops, a França, torna a plantejar el problema de la coneixença, mentre Dupeyron cerca de penetrar la idea de revolució i d'extreure'n tota la valor. A Alemanya, Klaus i Glaesser defineixen la missió d'una joventut nova. Pertot un món es crea que aparta els joves dels conflictes del cor en profit de les construccions socials. Feu fer el» vostres gravats en la UNIÓ DE FOTOGRAVADORS ".ORTS, 481 t Telèfon 33421 I aquest moviment no és pas un moviment intel·lectualista a l'inrevés. Es dibuixa una situació neta contra la intel·ligència per la intel·ligència i en profit de l'acció. Hom cerca veritats "més còmodes que veritables"'. Es sacrificat el matís a l'aplicar ció pràctica, al que és real. Fer voluntàriament abstracció d'una part de la intellligència, de la seva part estèril, encara és intel·ligència. Per abstraure cal conèixer, i és voluntàriament com l'abstracció és consentida. Es voluntàriament que l'esperit ha triat d'ésser més sà que fi, més vivent que subtil. I és així que paral·lelament a la renaixença de l'assaig reneix la poesia. No la versificació, sinó la poesia de debò, la que existint essencialment en el cor de l'home tot ho impregna i tot ho penetra. Es indicatiu que Cocteau, no fa gaire, hagi classificat tota la seva obra sota la paraula poesia. Aquesta poesia s'expressa en relats indiferents a la lògica. L'esperit escull un tema poètic, l'arbitrari i la inversemblança del qual ell mateix, irònicament, expressa. Escull, amb la complicitat del lector, les peripècies de què té necessitat sense recerca d'exactitud, amb l'única cura de guardar el ritme del cant. I és l'expressió d'instints violents, de revoltes espontànies, en crits vius, directes, sense el socors de la intel·ligència. Es la naixença d'un estil sense preparació en què les paraules van de dret a la percepció sense el torsimany del raonament, per òsmosi, a cops de puny. Quina joventut! Així Delteil s'emporta els seus herois històrics al ritme de la seva pròpia joia, al pas gimnàstic. Qui, temps enrera, hauria imprès J'adore? Qui hauria concebut Artaban com ho ha fet André Cayatte? Qui hauria imaginat aquest bell animal sense lleis adquirides cercant les seves disciplines a través de la vida, al sol, de l'amor instintiu, intradicional, fantasista i dolorós? On és el conformisme d'aquesta literatura? Uns animal joves prenen possessió d'un món nou del tot. Ja no creuen en els principis fatigats d'una civilització en la qual respiren malament i que els és estranya. Han bandejat els preceptes i les paraules amb majúscula. Són sense exemple, sense tradició, sense experiència. Menyspreen els que els han precedit i el fariseisme dels quals ha fet fallida xipollejant en la sang. No tenen ni ordres ni consells a rebre dels vells que no han sabut evitar la guerra i que han sabotejat la pau. Només tenen que ells mateixos, llurs instints, llurs còleres, llurs deures, llurs esperances. Tenen un orgull violent nascut de llur solitud i de la grandesa de la tasca entrevista. Tenon una immensa confiança en ells mateixos perquè han vist massa de prop la mort normalitzada. Tenen l'esperit sintótic, instintiu i sobretot ofensiu. Tenen el gust de destruir per reconstruir. Amen la vida senzilla, sana, joiosa. La vida a l'aire lliure, la marxa, la velocitat, els camps. L'escutisme es generalitza, l'alpinisme es desenrotlla. No tenen altres lleis que les del clan que han triat. Busquen un esperit d'equip, una moral de mèrit, uns mots d'ordre clars, precisos,' exaltant a refer un món a llur mida i a llur gust. Un dia, com en Kipling, s'alçarà un cant que serà tan jove i tan nou, que expressarà tan simplement, tan directament, l'embranzida i el lirisme ressorgit dels pobles, que federarà l'esperit nou. S'expressarà per uns principis clars i uns caps rudes, i serà la crida a les races fortes, a la vida ampla, a la salut. De la necessària crisi de l'esperit sortirà la selecció, l'aristocràcia de les nacions populars que conduirà la civilització nova i n'expressarà la grandesa. Philiphe Lamour corresponent al mes de novembre, tindrà lloc el dijous, dia 28, a les 10 de la nit, al Cinema RIaLTO • Un film còmic de l'any 1929 i un del 1909 UN PARELL DE MARINERS per Stan Laurel i Oliver Hardy UNA AVENTURA DE MAX per Max ünder • Un film d'avantguarda ENTR'ACTE realitzat per RENÉ CLAIR • Un film policíac d'I. Cummings CLUB 73 (SOTA EL FRAC) (Vegi's la nota de 6.* plana) Els subscriptors de Miradok podran adquirir les localitats des de demà divendres, a la nostra redacció. THOMAS MANN PREMI NOBEL DE LITERATURA, 1929 En unes pàgines autobiogràfiques que lliurà al públic temps ha, Tomàs Mann, el guanyador del Premi Nobel de Literatura d'enguany, després de contar-nos el seu passat «obscur i vergonyós» 'de colcgial gandul i tossut a Lübeck, d'oficinista fracassat a Munich, i de jove sense ocupació a Roma, acusa com a causa de lots aquests mals, la seva funesta passió per la literatura. Aquell ,passar-se els dies «escrivint i devorant aquesta mena de llibres que hom anomena literaris i als quals un home com cal dedica com a màxim, per tal de distreure's, les seves hores de lleure», fou segons ell, el que va fer-li avorrir i deixar aviat la vida de soldat i, baixant de graó en graó, el portà, ja cap a la trentena, a ésser redactor del Simplicissimus. Un home així, ens diu, què penseu que hagi pogut esdevenir? M'imagineu, potser, en alguna taverna d'anarquistes, l'ull tèrbol, una bufanda al coll, en companyia d'altres perduts? M'arrossego pels carrerons, com me pertocarà? No ; visc aureolat d'una llum d'apoteosi. Res és comparable a la meva felicitat. Sóc casat, tinc una dona extraordinàriament bella — una veritable princesa, si m'heu de creure — el parc de la qual és professor d'una universitat reial. Ha fet el batxillerat sense que per això .em menyspreï, i m'ha donat dos fills ben sans, autoritzats a totes les esperances. Sóc l'amo d'un pis molt gran, perfectament situat, amb llum elèctrica i tot el confort modern, guarnit de mobles, de tapisseries i de quadros magnífics. En el meu parament no hi manca res, tinc tres minyones de bona figura i un gos escocès magnífic, menjo «croissants» des del te del matí i no porto sinó sabates xarolades. Què més encara ! Faig passejades triomfals. Visito ciutats, invitat per societats .literàries, em presento d'etiqueta i la gent aplaudeix tan bon punt em veu. He anat, àdnuc, a la meva vila nadiua. La gran sala del Casino estava plena de gom a gom ; hom va oferir-me una corona dc llorer i els meus conciutadans aplaudiren. La gent pronuncia el meu nom alçant les celles, tinents i dametes sol·liciten autògrafs amb cl termes més respectuosos, i trobaria molt natural que qualsevol dia m'atanyessin una condecoració, I per què tot això? Mercès a què? Com hi he arribat? Jo no m'he esmenat pas. He continuat fent cl que ja feia quan era el darrer de la meva classe, o siga somiar, llegir versos i escriure'n jo mateix. I és a això, justament, que dec tota la meva esplendor. lis una recompensa adequada a la meva conducta? Si els meus antics professors em veiessin amb tota aquesta magnificència, haurien d'abjurar tot allò en que han tingut fe. Aquells que han fullejat els meus escrits recordaran que sempre he manifestat certa desconfiança pel que fa a la vida de l'artista i de! poeta. En efecte ; sempre em vindran de nou els honors que la societat atorga a aquesta espècie. Jo sé el que és un poeta, perquè m'he convençut que jo en sóc un. Un poeta és, per escriure-ho en poques paraules, un individu que no serveix per can activitat seriosa de qualsevol mena que sigui, que sempre està ocupat en altres coses, absolutament inútil a l'Estat, sovint, àdhuc, bastant sospitós, que no té ni necessitat d'estar dotat especialment sinó que pot ésser d'un esperit tan lent i imprecís com he estat sempre jo mateix ; en fi, un xarlatà interiorment infant, discutible des de tots els punts de vista, que no hauria d'esperar de la societat — i no espera — altra cosa que un silenciós menypreu. I el cas és, però, que aquesta societat concedeix a aquest home la possibilitat d'arribar, dintre d'ella, al prestigi i a la prosperitat. Millor que millor; l'avantatge és por a mi. Però ací hi ha alguna cosa que no deu pas anar com cal. Perquè així deu encoratjar el vici i inquietar la virtut. » » « Com posant una carota grotesca damunt un rostre sever i consirós, Tomàs Mann es complau en les pàgines transcrites a desfigurar faceciosament la torbació que introduí en la seva vida l'aferrissada lluita que hagué de sostenir per a conquistar el seu art i expressar el neguit que informa la seva obra. D'una i altre més que tot el que ara ell pugui dir-nos ens en parlen les seves obres, veritables autobiografies del seu esperit. Si en el Buddenhrooks p\iM\car quan l'autor tenia tof just 26 anys ja pn« descriu el conflicte de l'artista nascut en l'ambient essencialment burgès que ell tro! bà a la seva casa pairal de Lübeck les obres que seguiren a aquesta s'ha anat cenyint, encara, a narrar-nos, cada ve gada d'una manera més intensa i més ín" tima, les peripècies del seu esperit, únic cosmos existent per aquest escriptor emí nentment subjectiu. En Tonío Kroger pe" netrem la seva infantesa. Aquell collegiaï «gandul i tossut» do què ell ens parlava suara, és un infant sensib'e, trasbalsat per l'instint do l'art que estima, per damunt de tot, el brollador del jardí, el vell noguer cl seu violí i la mar llunyana. Entre un pare burgès, de vella soca germànica, eixut i positiu, i una mare criolla — la mare de Mann era filla d'una brasilenya d'origen portuguès — «ardenta i ambrívola, que tocava meravellosament el piano i la mandolina», cl petit Tonio ((preocupat de coses en les quals ningú no pensa» va expiorant les pregonnses d'cl seu esperit, descobreix ben d'hora que l'amor és dolor— -el tema cabdal en l'obra de Mann — , no pot esmenar la seva conducta ni treure cap utilitat pràctica de les seves observacions. És per això que un home ja format tornant de totes les cultures, teoritzador lú. cid, trontollarà encara i caurà en La Mort a Venècia — on Mann éns descriu els ambiciosos somnis i la lluita intensa d'aquella seva jovenesa que suara ens presentava com perduda — a! sol contacte de la bellesa viva. Obra nascuda de l'esperit de la música, que té una importància enorme en tota la producció de Mann, minada tota ella pel leit-motiv de la mort. Sota una absoluta perfecció de forma i la límpida nitidesa del seu estil revela tota la Horda terbolesa de la «Sensucht» germànica, tot aquest anhel melangiós, insadollable. Endebades creurà Aschenbach, per un moment, escrivint aquella pàgina a la platja' mentre contempla el bell cos nu de l'adolescent Tadzio, que empresona e! ritme vivent, la suprema bellesa, en la seva prosa. Com un artista cl seu ideal, com un home la seva vida més alta, esguarda Tadzio llunvà mentre ell agonitza a la platja. * * « Tomàs Mann nasqué en 1875. La llista de les seves obres és llarga. Voldríem que Soldevila donés aviat en català aquesta traducció catalana de La mort a Venècia, que de tant de temps té anunciada. Joan ALAVEDRA La llibertat de les paraules Hi ha una part important — fins ara per la qualitat i aviat potser per la quantitat — , de literatura de llengua anglesa que no veu la llum ni a Anglaterra ni als Estats Units, sinó a París, ja que la «pruderie» d'aquells dos països no tolera la llibertat d'expressió que és gairebé un principi comú a les manifestacions literàries que han trobat la seva casa editora en «Shakesjjeare & Co.» i la seva revista en Transiticn. Aquesta casa edità VUlisses de Joyce,_ i en la revista esmentada, el famós autor irlandès i alguns companys . seus han publicat un manifest : ((Fastiguejats de veure encara novelles, contes, poemes i obres de teatre que han romàs sota l'hegemonia del mot banal, de la sintaxi encarcarada, de la psicologia estàtica, del naturalisme narratiu, declarem que l'escriptor expressa una idea i no pas que la comunica.» Més o menys, com havia dit algú, en mans de tot bon escriptor, cada paraula és un neologisme. Però el manifest de Transition té més abast i tendeix a crear un nou preciosisme, un llenguatge de petits grups que sols entenguin els iniciats. D'aquí no sols la limitació d'aquesta mena de litlratura, í la seva dificultat, 1 de vegades impossibilitat, de traducció. Ja en el seu Ulisses, Joyce ha usat d aquesta llibertat que ha fet de cada traducció de la famosa obra gairebé una adaptació. ,;Hi haurà algun importador de novetats que s'aíiliarà g aquesta llibertat? P Novetat Literària Ha sortit el llibre Pere Mialet presenta... del qual no haveu de deixar de llegir, entre altres contes narracions: El iill dels alties. Dos enanurals i ud diKde fonògral. El soiclda. Hisloha trista d'uoa cadira. 212 planes de text * en paper ploma, preu t Pte». ts ven a totes les llibreries i quioscos. Dipòsit Central: Llibreria Verdaguer Rambla dol Mig, 5. - Barceló»» ROSSA DE MAL PEL ♦ Novel·la realista barcelonina de JOSEP H. FRANCÉS Sortirií aviat Encara no us heu subscrit a la Col·lecció Popular de LES ALES ESTESES?