MIMDDR Amigable composició Una vegada es discutia ' davant d'En Francesc Pujols el inòrit d'una persona. Els parers eren molt dividits. La meitat dels presents afirmaven rodonament que el subjecte en qüestió era molt savi, un xicot molt instruït, de molt de criteri, etc. L'altra meitat, que era un sabatasses, un ase insuportable... En Pujols intervingué, conciliador. . r— No ho feu tan fort, els uns ni els altres. Trobem un terme mig, acordem que és un savitasses. Guanyant-se el present de Reis Els fills del pintor Joaquim Torres-Garcia, cap dels quals no arriba a vint anys, han obert una exposició de llurs obres a les Galeries Dalmau. Amb l'ambició limitada pròpia de l'edat jovenívola en què es troben, Olímpia, Ifigènia i August Torres-Garcia no pretenen guanvar-se la immortalitat amb aquesta exposició, sinó que no s'amaguen de dir que en destinaran els beneficis a comprar-se urra gramola. Cita textual L'historiador Carreras Valls acaba de publicar un llibre, Catalunya descobridora d'Amèrica. Tot fullejant-lo, trobem com a lema d'una de les seves parts, una cita de l'italià Cèsar Cantú reproduïda en castellà. Indubtablement, el senyor Carreras Valls deu ésser d'aquells que diuen : — Perquè ja ho digué Jesucrist : Amaos los unos a los otros. Els espontanis Les representacions d'El Fakir Bengapur, a Romea, han donat lloc a una sèrie de curiosos incidents. Cada nit hi ha algun dels actors que prenen part a la representació des de les butaques que es troba que el vel del costat, un espectador de bona fe, li doni amables consells. Per exemple, quan s'apaguen els llums i sona un tret, els actors que es troben al pati de butaques són els que criden més fort, demanant auxili. L'altra nit, !a Maria Lluïsa Rodríguez es va trobar que un senyor la va voler calmar : _ — No s'espanti, senyoreta. No veu que això forma part de la comèdia? — 11 va dir, tot fent el viu. Uns minuts després, quan va veure que la senyora Rodríguez pujava de debò a l'escenari, el bon senyor va estar a punt de desmaiar-se. L'inexhaurible Jaumet Es sabut que En Jaume Borràs cultiva una respectuosa antipatia pel seu germà Enric. En Jaumet considera que l'altre ha estat l'ombra fatídica de tota la seva vida, el que li ha privat d'ocupar el lloc d'honor que li correspon dintre l'escena espanyola. Parlant, d'aquest tema. En Jaumet ha dit la següent frase : — Si voleu, l'Enric serà tan alt com Colom, però jo sóc un lleó d'aquells de baix ! La dispesera tiple Aquesta és de Joaquim Montero. La conta ell, vaja. Feien Agua, azucarillos y aguardiente. Hi ha un moment en què es diu aquest diàleg : — \QV4 hermosa està Febea\ —iQuién es Febea, nina? — La luna, mamà... Hay cirros y cúmulos y esto va a acabar en un meieoro acudtico... Doncs bé, la noia que havia de fer-ho era catalana i va començar dient : — i Qué hermosa està Febetà I — iQuién es Febeta, niüa? — La luna, mamà... Hay churros y múscu- Í0S.: I res més. Ací es va acabar la representació. Mestre Ruyra home pulcre Mestre Ruyra, a més a més de fumar caliquenyos, és un home que té cura de tot. Tot ho guarda, res no estripa, tot ho lliga i ho cataloga. L'altre dia diuen que la minyona va trobar un paquetet que devia tenir alguna cosa molt important a dintre. Fins estava lacrat. La mim-ona llegí amb estupefacció el següent : «Trossos de cordill que no poden servir j>er a res.» UNA TARDA A L'ALTRE MÓN .•1 dos quilòmetres de Reus hi ha l'Institut Pere Mata, per alienats. Es un establiment importantlssim dintre del ram. Un dels millors d'Europa. Actualment hi ha internats a la ratlla de nou cents malalts. El_director del Sanatori és el Dr. Josep Briansó, i el subdireclor, el Dr. Francesc Abelló. Una tarda tranquila de desembre. Un sol tebi banya el paisatge suau i ponderat del Camp de Tarragona. La terra té un delicat color de brisa i, al capdavall, la franja tèrbola del mar, d'un to d'absenta. Paisatge magnífic, mancat d'escenografia i grandiloqüència, on la vista reposa plàcidament. Seria difícil — diu el Dr. Abelló — escollir un panorama i un clima més adients per a les necessitats dels nostres malalts... El Dr. Abelló ens acompanya en la visita a les diverses instal·lacions de l'Institut. En aquesta hora dc la tarda, bona part dols malalts es passegen pel parc, la majoria, sols, altres, en grups de dos o tres. Els interroga a tots, amablement, en bon company. A alguns els pregunta pel seu estat, a d'altres els parla d'un tema qualsevol, sempre amb un to rialler i optimista. Els alienats agraeixen molt que hom s'interessi seriosament pels seus petits o grans problemes. El Dr. Abelló practica un sistema calculat de conversa. Els dóna la raó en tot el que sigui temes més o menys banals, i en totes les reflexions o queixes que els malalts li adrecen. Solament els porta la contra quan pretenen desentendre's d'alguna pràctica del règim al qual estan sotmesos. En aquests casos, els parla igualment amb una gran suavitat i els dóna tota mena de raons per a convèncer-los, com si es tractés de fer entrar en raó un individu normal. — Doctor Abelló I Doctor Abelló ! És un malalt que, des de certa distància, interpel·la el nostre acompanyant. Es tracta d'un senyor de mitja edat, correctament vestit amb un trajo gris. Aquest detall és singularment remarcable perquè, en general, tots els malalts que veiem no presenten cap mena de preocupació d'elegància, ans ben al contrari. Ja se sap que una de les primeres manifestacions del desviament mental és un abandonament absolut de la persona. — Doctor Abelló — exclama el nostre home — per què no em canvien de quaito? Ja li he dit que allà no puc respirar, no hi ha ventilació de cap mena... El doctor sembla molt impressionat per aquesta denúncia. — Com s'entén I Encara no l'han traslladat? I això que vaig donar ordres... Estigui tranquil que aquesta nit mateixa li donarem una altra habitació. Evidentment, el canviaran de cambra. Allà on el malalt diu «que no pot respirar» és, per cert, una l·iabitació de luxe, tan ben parada com pugui estar-ho la del millor hotel. No obstant, el trasllat e! calmarà momentàniament. Aquest malalt, entre altres coses, té la mania d'ésser peix, de que tots els seus avantpassats eren peixos. Per mica que pugui, aprofita totes les ocasions per ficar-se a la banyera i menjar trossos de pa sota de l'aigua. Ara tenim al davant un malalt que parla febrosament al doctor Abelló. — Quin dret teniu a fer-me viure contra la meva voluntat? Em vull matar! Em vull matar! Dos vigilants se l'emporten ràpidament a la infermeria. Unes hores després vindrà, els ulls plens de llàgrimes, a donar una vegada més les gràcies al doctor Abelló per haver-li privat de suïcidar-se. La desfilada de tots aquells malalts, sentir les seves queixes, les seves lamentacions, els seus projectes, constitueix un espectacle al·lucinant. Alguns parlen amb una normalitat absoluta, d'altres us conten les fantasies més exlraordinàries amb un aplom impressionant. Els tipus més diversos, Jes cares més variades, tenen un tret comú que els caracteritza : els ulls, aquells ulls obsessionants, que us parlen d'habitants d'un altre món... En general, la majoria de malalts es distreuen moltes estones escoltant la ràdio o els gramòfons, llegint o jugant al billar. Molts d'ells estan subscrits a periòdics i revistes. El diari que té més subscriptors dintre l'establiment és El Dia Gràfico. En canvi, La Publicilal té, només, dos abonats. Són dos senyors, un de Tarragona, l'altre de Madrid. No entenen el català, però diuen que el diari els agrada... • • » Heus aquí un camp de futbol, de mides reglamentàries, on dos equips estan disputant un partit. Els jugadors són tots alienats, el mateix que i'àrbitre que dirigeix el match. A remarcar, de seguida, l'extraordinària correcció dels jugadors, el compte que "posen en no fer-se mal els uns als altres. No obstant, i com a mida preventiva, el reglament adoptat pel sanatori prohibeix en absolut les càrregues i les empentes entre els jugadors. En aquest punt, I'àrbitre mostra una gran rigidesa. Vàrem apreciar, però, que en matèria d'offsides tenia la mànega molt més ampla. No gaire lluny del camp de futbol hi ha una pista de tennis. Quan nosaltres passem pel davant s'està • celebrant una partida, de parells. Els jugadors — és evident — hi posen molt més coratge que encert. Solament un espectador els contempla, amb aire mofeta. El seu somriure es barreja amb el nostre i, ja en plena complicitat de sentiments, ens dedica una confidència : — No en facin cas, són uns ximples... El nostre interlocutor és un home de carrera que, en la seva joventut, s'havia distingit per la seva extraordinària intel·ligència' Actualment està completament infantilitzat. Fa una pila d'anys que no llegeix altres llibres que el Juanito i el Epltome del pàrvulo. Aquí tenim una senyora que, en passar, ens saluda amablement. Aquesta dona sofreix retractació mental — ens diu el doctor Abelló — que li ve de la nit de nuvis. Quan es va despertar va trobar el marit penjat d'uria biga del sostre, en la mateixa habitació... La intel·ligència de la [>obra malalta ha anat disminuint fins arribar a un estat completament primitiu. Ara es passa la vida fent-se penjolls i collarets amb troncs, filf.erros, çor^jlls, fulles d'arbre... És amb un cert orgull que exhibeix els atributs de la seva trista coqueteria. Entrem en una sala del compartiment de dones. Deu haver-hi unes cinquanta malaltes que cusen, llegeixen, parlen entre elles... Se n'acosta una i, amb gran misteri, dóna una carta al doctor. — Aquesta pobra dona — ens expliquen més tard — no viurà pas més de sis mesos. No té salvació poissiblc. És víctima de la sífilis. — Hereditària?! — No ; a conseqüència del matrimoni. En canvi, el seu marit està molt bo, gràcies a Déu. EI doctor Abelló es guarda la carta, de la mateixa manera com guarda tota mena de manuscrits, dibuixos i treballs de qualsevol ordre que facin els malalts. Totes aquestes coses són interessantíssimes per a l'estudi de fa psicologia dels dements, i molt útils, sobretot per a poder, classificar llur malaltia. - - A part d'aquestes suggestions d'ordre científic, els manuscrits, pintures i tota mena de labors sortides de mans dels alienats ofereixen un remarcable interès als ulls de qualsevol profà. Entrem, si us plau, al petit museu particular de l'Institut. Una de les malaltes que més han contribuït a la riquesa del mu- r/s VEIGI LO QUE CONTÉ UN FLASCÓ DE buum^ol·rto^ PERFUM PER A HOME seu és una pobra dona, una pagesa d'un poblet pirenenc, que aquí li diuen la Passerella. La Passere'la cultiva la lírica follia d'un exaltat amor per un passerell. Aquest delicat ocell és el seu marit, li diu unes coses molt tendres, no l'abandona mai... Un dels gravats que publiquem en aquesta pàgina és un mocador brodat per aquesta malalta. El treball és fet servint-se, com a ganxet, d'un filferro, i els fils, de tota mena de colors, són trets dels llocs més insospitats. Aquest mocador, cem tots els múltiples treballs de la passerella — una mena de barrets fets amb cabells, senatxos construïts amb borra d'espardenyes, dibuixos de gran fantasia, etc. — està decorat amb diverses siluetes de passerell, l'amant meravellós... L'altre gravat que publiquem representa dues de les produccions d'un altre malalt, un pagès del camp de Tarragona, al qual la malaltia ha revelat unes innates condi- É ■ % - i • i cions d'escultor. Cal dir que aquestes peces tenen unes dimensions, si fa no fa, com una moneda de cinc pessetes. Són uns palets habilíssimament manipulats, servim-se, per única eina, d'una pedra qualsevol. En aquest museu dominen, sobretot, les pintures. L'estil d'aquestes té una semblança sorprenent amb els quadros de l'escola dita avantguardista. En canvi, els manuscrits que fullegem — en general, unes llarguíssimes disquisicions sobre temes transcendentals — no difereixen gaire, quant al to i a la forma, a la gràcia amb què generalment s'expressen una sèrie d'il·lustres collaboradors dels nostres diaris. A remarcar una voluminosa novel·la que glossa les possibles relacions del següent tríptic : la Chelito, Romanones i Benet XV. Ara tenim ai davant un home vell, taciturn, que mira fixament a terra, sense moure's. El Dr. Abelló l'interroga, com a tots. — Com va això? — Com vol que vagi — respon amb una veu fosca — ; ganes d'anar-me'n, ' vet aquí. — Però que us falta alguna cosa? On voleu anar que estigueu millor que aquí? — 1 Em falta la llibertat — reprèn, aixecant els ulls. — I què en fareu de la llibertat? — Caram! I vostès què en fan? Ens ha mirat amb ulls de desafiament. Què voleu contestar-li? L'home està carregat de raó, sembla. Solament hi ha un petit detall : aquest malalt és autor, per dues vegades, de delictes de sang. Ha estat rebutjat per tres manicomis. La darrera vegada que va estar en llibertat, va assassinar la seva mare i la seva muller. Ara es passeja per les avingudes de l'Institut Pere Mata, en completa llibertat, aparentment. — Però, no pot ésser perillós? — preguntem al Dr. Abelló. — Aquí tenim una infinitat de malalts — contesta — que han comès delictes de sang. Aquell mateix que veuen allí — ens assenyala un home d'uns quaranta anys, d'aire ingenu, vestit amb una batai — va matar un metge, en el darrer establiment on va 'estar tancat. Aquesta llibertat de què gaudeixen és més fictícia que real. De fet, encara que no ho sembli, estan sempre estretament vigilats, sobretot els perillosos. La qüestió està en donar-los la impressió que hom no es malfia d'ells. No cal dir que aquest sistema és el millor. Com explicar-se, si no, que aquí no hagi ocorregut mai el més petit incident? Fins en els més petits detalls l'Institut Pere Mala ofereix sempre aquella tendència a donar un aire amable i acollidor o totes les seves organitzacions. Per exemple, no veureu enlloc aquelles sinistres reixes de ferro de la majoria de manicomis. Aquí, totes les obertures estan convenientment protegides, naturalment, però els ferros estan col·locats com si formessin un delicat detall ornamental de les vidrieres, sense la més petita apariència de duresa o violència. Altrament, hom Ha renunciat en absolut a l'ús de la camisa de força, fins al punt que ben aviat comptem exhibir-la com una curiositat en el museu particular del Sanatori. Aquest sistema dolcificador es fa extensiu fins a les paraules. Mai sentireu en llavis d'a'fí" <'e la casa el mots manicomi, boig, crim... Aquí es parla, només, de sanatoris, de malalts, de delictes de sang... Josep Maria PLANES L'APERITIU Betina. — En aquestes estones que fon el glaç de l'aperitiu l'escalfor d'una conversa desllorigada, em recordo d'altres copes pretèrites, amb uns líquids tenyits de commiseració i beguts sense gens d'experiència. Una d'aquestes copes era reservada a Betina. Aleshores la nostra terrassa tenia totes les conseqüències d'un bany turc. Vivíem sobre una catifa de closques de marisc mastegaries, i al davant dels nostres ulls badava la boca una carnisseria bàrbara. Aquelles carnisseries de Madrid que exposen el cadàver d'una vedella partit per la meitat amb tot el pèl a l'esquena. Qui era Betina? Va aparèixer a les nostres reunions en el moment fantasista que a mi em varen començar a caure els cabells del cap. Betina era una xicota que es dedicava a la pintura «fauve». Aleshores aquesta paí aula encara dringava una mica. Entre els arbres i l'ocre de litografia romàntica de Madrid una cosa com Betina tenia un delicat xisclet d'oreneta exòtica. Betina, segons cantaven els seus papers, havia nascut a la costa de Borneo ; en les seves venes hi havia una barreja inofensiva d'humor d'orangutan i d'humor de pirata holandès. Sabia moltes llengües vives, però arrossegava les síl·labes amí) una tristesa mortal als ulls. Anava vestida pobrament : robes torrades de color d hàbit de frare, brutes i sargides, robes de basar de negres, en el qual els parroquians només compren 0 un gec o unes calces, i sempre van amb la meitat del cos despullat. Betina duia un barret de cuiro, una mena de casc d'aviador i una pell de gat que no abandonava mai el seu coll encara que fes una calor asfixiant. De l'edat i la bellesa de' Betina no se'n poden dir grans coses. Tenia un nas menut, uns ulls menuts i un bon tros de pell cosida en la part obaga de la galta dreta. Algú afirmava que Betina no tenia sexe, o, si en tenia, li era completament inútil. La seva edat era aquella edat tendra de totes les noies que passen la maroma amb una ombrel·la de paper i un maillot de seda artificial. Les ungles de Betina eren negres 1 els dits li havien agafat un aire de guants de nicotina, a conseqüència de l'ús d'unes cigarretes pèssimes que tenien gust de papellones socarrimades. Betina estava enamorada d'un xicot que treia de tant en tant el nas al Cafè Colonial. Aquest xicot no era ni carn ni peix, tenia una ferocitat agra a les dents i la misèria li permetia fer de tant en tant alguna extravagància, com, per exemple, anar a ün ball de Carnaval amb una disfressa perfecta de Dama de les Camèlies. El preferit menyspreava aosolutament a Betina, sobretot reia amb una brutalitat gens dissimulada quan Betina ens ensenyava els seus dibuixos, perquè Betina dibuixava contínuament, amb una passió mecànica. Un dia Betina comparegué amb el cap arrapat ; havia ofert, com Berenice, la seva cabellera; l'havia escapçada bàrbarament, amb unes d'aquelles estisores llargues i negres que serveixen per tallar el peix. La cabellera de Betina va ser el present que ella féu al seu amant. EI xicot la va penjar lligada en forma de cua de guineu a la capçalera del seu llit, en una cambra de dispesa criminal, sense un moble en estat de salut i sense una gota de cordialitat. Al cap de poc temps aquest minyó va tenir d'anar a J'Africa a fer de soldat ; s'hi va passar uns quants mesos, fins que una bala li va foradar els ronyons. L'art de Betina era de les coses més singulars i més àcides que s'han vist. Atacada d'expressionisme germànic i d'invencions manicomials, Betina omplia el paper de ratlles pornogràfiques i desesperades. Més tard he contemplat els somnis dels surrealistes més o menys freudians, i resten pàl·lids al costat de l'obra de Betina. Aquesta xicota volia convertir les visions del microscopi en grans parades i grans ballets. Volia donar vida a les secrecions sanes i a les secrecions produïdes per la patologia, i reprosentar-les en forma d'éssers que tenen cames i braços que duen barret de copa i fumen pipes excel·lents. Tot plegat un negoci repugnant i horrible, que de vegades deixava de ser grotesc i feia una sensació de buit i d'allò què se'n diu cobriment de cor. Els nostres companys del Cafè Colonial contemplaven l'obra de Betina de molt diver- . ses maneres. Alguns deixaven anar un comentari estripat i canalla que Betina no sabia mai què volia dir. Altres ploraven d'emoció, i altres es liquidaven d'entusiasme. Un dia Alfredo dc Villaciàn, el meu desgraciat amic, va venir a despertar-me, i va entrar com un boig a la meva cambra, una mica tempestejada, d'estudiant. Em va fer saber que Betina era 8 la presó, i feia dos dies que no havia menjat res ; acudia a mi perquè encara que tots plegats aleshores no teníem un ral, la meva armilla era un punt més sanejada que les altres. Jo em vaig llevar, compràrem un quilo de gambes, una lliura de pernil i una rotllana de pinya d'Amèrica ; tot això a Betina li va fer una set horrible. La pobra xicota era acusada d'espionatge, i al cap de poc temps va passar la frontera mai hem sabut com. Uns quants anys més tard he vist en alguna d'aquestes misterioses revistes d'avantguarda que es fan al Nord d'Europa la reproducció d'unes imatges junt amb els elogis desesperats d'una pintora holandesa anomenada Betina G... Joskp Marta dr SAGARRA BRONQUITIS, CATARROS, ASMA, etc. La verdadera tnedlcaclòn balsimlca la encontrara con «I uso de las PASTI L LAS MORELL CARPETES DE COCO BELGUES ▲ Josep lledó Mas, Fatnca., 1 CATIFE.» DE. TOTES MENES ~ AVifiÒ, 60 - Petritxol, 15 GRAVATS TIPOGRÀFICS ^ BADAL I CAMATS ^ París. 201. Telèíon 74071 I