MIRABDR « '.re ? LES LLETRES TESTA DE FANG Conte inèdit d'A. ESC L AS A N S Jaume avançà, vacil·lant i a passes curtes, per l'estret corredor blanc de l'escala. La llum velada del sostre amorosia les parets amb vels opacs de seda blanca i daurada. Una estrella de reflexos d'argent, clavada damunt d'una porta, fitava amb un feix de fiblons truncats les petites rajoles negres i roges que s'esmunyien en silenci sota els peus de l'escultor. Jaume s'aturà, al fons de tot del corredor, davant la porta 53, i trucà damunt la fusta amb els nusos dels dits. Ningú no li respongué. L'escultor enfonsà la mà dreta en la butxaca dels pantalons, féu dringar la cadeneta del clauer, forfollà el pany i obrí. El llum era encès, i tingué un ensurt joiós. Ella hi era! Ràpid, apartà les cortines grogues i escrutà àvidament tots els recons de l'obrador. Ella no hi era. La vetlla anterior, distret amb el treball, segurament oblidà el llum i marxà sense voltar la clau. La bombeta del sostre, per tant, devia haver cremat tota la nit. Jaume tancà la porta, entrà de nou al talleret i amb un giravolt nerviós de la mà apartà els draps encara humits que cobrien el bust de Carme. La noble serenitat de les faccions d'ella aturà en sec la nerviositat de l'escultor. Cada vespre, quan apartava els draps molls i el fang que servava les fines faccions de Carme palpitava de nou, amb vida retrobada, sota la llum de llampec glaçat de la bombeta que cremava damunt el dosser blau-marí, Jaume tenia la sensació tangible que davant d'ell s'encenia un adorable foc de sarments i que la fredor de la cambra esvaïa. Però ara, ella ja no hi era. Caminà vers la taula curulla de llibres i de projectes, passejà els ulls pels murs coberts de grans dibuixos brodats amb llapis carbó, corpòries teories de sirenes i tritons que cavalcaven enllaçats per la cintura humana, fuetejant les aigües amb les amples i llargues cues de peix, i bufant, amb galtes enormement inflades, les conques trompetej adores dels corns marins irisats de sol i de lluna. Apartà el tamboret d'un cop de peu, arreconà els cavallets, on els quadros a mig pintar dels companys florien en jardins de taques virolades, apartà les cortines de fil cru que cobrien discretament les cristalleries del gran finestral, per on de dia les cascades de llum del sol dringaven joiosament i on ara la bom- UN LLIBRE PELS INFANTS QUE TAMBÉ PLAURÀ ALS GRANS Acaba de sortir el nou llibre de contes de Lola Anglada MONSENYOR LLANGARDAIX Llibre d'un interès vivíssim, altament suggestiu, tant pel text com pds dibuixos que l'il·lustren. Preu: O pessetes ADMINISTRACIÓ I VENDA: EDITORIAL POLÍGLOTA Petritxol, 8. - BARCELONA I Aigua mineral natural Vichy Català VigestiVa Excel·lent per a taula Jaume 1, n --Telèfon 11655 [avis [ém. f ep, ] beta elèctrica dansava reproduïda per cada cristallet brillant. Tot el cel rentat de fresc era una divina conversa d'estrelles. Peces de roba voleiaven dalt dels terrats, abrigades de celístia sota l'alè del vent afuat que xiulava pels carrerons i udolava en vessar-se damunt la plaça de Junqueres. El campanar de la Catedral, amb lenta indiferència irònica, obrí les mans de gegant i escampà damunt teulades i terradets l'almoina d'un esclat d'hores. Les nou. Ja no vindria. Jaume deixà caure les cortines i s'assegué en l'ampla cadira de braços, esguardant distretament la claror lletosa dels fanals del carrer, tota creuada de llampecs vermells i verds, que corrien com serps façanes enlaire i morien en la tenebra diagonal del carreró sense sortida, tofa de nit més densa que la del cel, dintre la qual brandaven en silenci les branques feixugues de fulles i d'ocells adormits del vell jardí d'un col·legi de monges. Un repicar de talons damunt l'empedrat fiblà els nervis de Jaume. S'alçà ràpid i obrí mitja finestra. Una petita figura femenina, tota amagada dins l'abric de pells, caminava per sota els balcons, acera enllà, i es perdia en la plaça esbatanada. Potser era Carme. Una altra figura de dona, embolcallada d'un abric negre amb coll de seda roja i daurada, creuava el carreró silenciós i es fonia sota la llum d'or vell dels voltaics empolsats. Potser també era Carme. Pertot arreu, Carme. Dintre l'obrador, només Jaume. I el bust de fang, a mig treballar. Carme no venia ni vindria. N'estava segur. Prengué un llibre del damunt de la taula i provà dé llegir. Però les imatges saltaven de las pàgines impreses i es corporitzaven. Jaume veia al seu davant totes les petites escultures preparades i a punt per a l'exposició en projecte. Quinze estatuetes, producte de tres anys de treball pacient i amorós, totes ells animades amb un lleu llengoteig de flama viva. I, al mig, el bust de Carme. Quin aplec harmoniós, quin bell projecte! Veia ja la sala de la vella botiga, amb els seus murs de color de cendra, i, al cim de les altes columnes de fusta pintada de gris, els fragments de fang treballat, que més tard seria marbre i bronze. I presidint l'harmonia dispersa, la flama major, l'harmonia suprema: el bust sereníssim de Carme. Però Carme no venia ni vindria ja. L'engany! Com el sospitava i el veia venir, ja feia dies! S'estirà damunt l'ample seient i esguardà el sostre. Blancor monòtona, com el treball sense la presència d'ella. Del mur de telà i fusta, ran mateix del fang humit, penjava l'eixarpa de Carme, tota florejada i perfumada. Jaume s'alçà i la copsà amb violència. La prengué amb la mà esquerra i l'amanyagà amb la dreta, com si fos un gatet de seda viva. De sobte, pel simple contacte de les mans amb l'eixarpa, Jaume sentí una punyida al cor. Aquell bust no s'acabaria. Carme no vindria mes. I una bena de sang li enrogí els ulls. Tota l'harmonia freturada, l'escampall d'estatuetes presidides per la testa de Carme, i 'anul·laria i cauria. I això, només, per una simple absència d'ella. Li semblà ridícul. Llençà l'eixarpa damunt la cadira, s'apropà al fang i provà de treballar. Però inútil. Abans, cada toc de l'eina de fusta damunt el volum que es transformava en carn, era com el florir d'un minúscul pètal de rosa, que s'incorporava delicadament al coixí de centenars de pètals que era la testa aug-usta d'ella. Damunt el simple volum graciós, el toc de la fusta suscitava una espurna de vida, imitadora de la veritable vida que somreia, volublement, al seu costat, ara asseient-se, ara alçant-se, parlant i rient, guaitant amb una immensa serietat la composició lenta i curosa de la pròpia imatge. Tot de cop, era ella. I l'endemà, per unes quantes ditades dures, per uns simples tocs desordenadors, ja no era ella. I Carme s'admirava del poderós fluid de vida que sortia del cap dels dits de Jaume. Però cada vegada que el bust deixava d'assemblar-se a ella, Jaume li deia que l'endemà s'hi assemblaria més. Era un joc de retrocés per a avançar més i millor. I Carme somriea, divertida, en veure el nou oneig de vida més perfecta que animava la morta matèria. Jaume passava els dits per les faccions amades. I tocava el fang amb més amor, per a infondre-li la tebior vital de la dona, que el guaitava amb els grans ulls d'infant, interrogadors i brilladors. Però ara ja no podia treballar. Si seguia esculpint, la testa de carn que ella navia somiat, enyorosa com seria de la presència de Carme, no seria més que una trista i freda testa ae fang. rerò i què? I què, a fi de comptes? Testa de fang: això era Carme. L'engany! L'engany sospitat! Del rellotge de la Catedral tocaven les deu. Ja no vindria. Jaume, foll d'ira, empunyà les eines de fusta, com un feix de ganivets. Carme no era res. Carme, ara, no era la dona. Era el desordre, era l'harmonia del conjunt desconj untada. Si venia, ell no hi veuria més que el projecte de carn, lligat a ell, obligatòriament, per a convértir-se en obra de fang. No era la dona amada: era, fredament, la model. L'engany no era per l'home; era per l'artista. I això no l'hi perdonava. Amb engany 0 sense, l'estàtua es faria. Un trepig doblat, pel carreró atragué la mirada la Jaume. Potser ara. Ella. Carme, del braç d'Albert, passava per l'acera; i alçava els ulls, somrient, enlaire, cap a la finestra il·luminada i velada. Jaume estrenyé les eines dintre el puny clos, mentre la parella es fonia en la nit. Ràpid, avançà fins al bust i li enfonsà les fustes al front, com un feix de punyals. Reculà i s'agenollà dalt de l'ampla cadira de braços, idiotitzat. Cara avall, com un plor de la testa de fang, s'escorrien dos amples rierols vermells, llagrimeig de sang. Els rierols s'ajuntaven al peu del bust de Carme, i regalimant per la grisor del suport de fusta, avançaven- lentament cap a Jaume, pel damunt de les rajoles negres i roges. A. ESCLASANS ADVERTIMENT . • Havíem planejat tota una pàgina parlant del resultat del Premi Crexells i del triomf de "El cercle màgic". El senyor Joan Puig I Ferreter sap que això és veritat. Molestat el senyor Puig per un article publicat per Manuel Brunet a "La Publicitat", comentant el veredicte del Jurat del Premi Crexells, ens ha tirat a terra un projecte que l'hauria satisfet. No havent pogut a darrera hora solucionar aquesta dificultat, no tenim temps de pensar un altre projecte. LLIBRERIA BARCELONA (De la COMPANÍA IBERO- AMERICANA DE PUBL1CACI0NES, S. A.) t| Llibres catalans, castellans, francesos, italians, anglesos, alemanys, etc Obres de text i de consulta. ^ Llibres d'art i tècnics. Ronda de la Universitat!, 1, i Corts, 592 BARCELONA Eduardo Gómez de Baquero Gómez de Baquero havia seguit les carreres de Dret i de Filosofia i Lletres ; exercí la primera algun temps, i seguí tota la vida prestant atenció a les qüestions jurídiques, però aviat deixà l'exercici de la professió per dedicar-se de ple a la col·laboració en revistes i diaris. Als vint-i-set anys, en 1891, començà a escriure en la Revista de Espaiia i publicà La nueva teosofía, llibre que ell mateix bandejà de l'edició de les seves obres completes actualment en curs de publicació, el segon volum de les quals ha sortit fa pocs dies. En 1896 inicià la seva col·laboració a La Esfana Moderna, una de les revistes més serioses publicades en llengua espanyola, en la qual col·laborà Menéndez y Pelayo i que féu conèixer obres cabdals de ciència, història i filosofia. Pocs anys després, quan tenia al seu càrrec la crítica literària de Los Lunes de El Imparcial, adoptà el pseudònim d'Andrenio por a la seva collaboració a La Època. Sota el seu nom o sota aquest pseudònim, ha signat innombrables articles, amb una abundància tal que amb els apareguts amb una sola d'aquestes dues firmes n'hi ha prou per solidificar un prestigi. D'origen polític conservador, en 1918 començà la seva col·laboració a El Sol i La Voz. És principalment des d'aquests dos diaris on l'hem conegut els que encara podem passar per joves. És també en aquests dos diaris on Gómez de iBaquero havia de prestar major interès del fins aleshores mostrat per ell envers les qüestions polítiques, preocupant-se dels problemes més vitals del país i dels de tot el món. Aparegué aleshores el tractadista polític fins llavors només entrevist. D'entre els llibres publicats per Gómez de Baquero, esmentem Letras e ideas (1905), Aspectos (1909), Escenas de la vida moderna (1913), El colafso de la opinión liberal en Espafia (1922), Cartas a Amaranía (1924), Las fuentes del Derecho en la presenta crisis jurídica (1924), Soldados y paisajes de Itàlia (1918), Novelas y novelistas, El renacimiento de la novela en el siglo XIX, etc. Darrerament havien començat de publicar-se les seves obres completes, de les quals han aparegut fins ara els dos primers volums, Guignol i Pen-Club. En 1924 ingressà a l'Acadèmia Espanyola, on, en ocasió de la candidatura de Pérez de Ayala, donà una mostra més de la rectitud del seu esperit. Ara, a Madrid, on havia nascut el 10 de desembre de 1864, ha mort d'un càncer de l'estòmac. » * * Amb Gómez de Baquero desapareix de la literatura espanyola contemporània una de les seves figures més importants, un dels assagistes més considerables de llengua castellana. Cal pensar que durant una quarantena d'anvs, Gómez de Baquero ha escrit gairebé un article diari, que, en mans d'ell, es convertia en un petit assaig.. No cal dir, doncs, la multiplicitat de temes que ha d'haver tocat. Al servei d'aquesta missió posseïa una cultura sòlida, una àmplia informació, una curiositat contínuament desvetllada i uh criteri equànime i serè que no trontollava ni en els moments més aguts de les polèmiques a les quals no es pot sostreure, una vegada o altra, un home que escriu cada dia per al públic. Entre aquestes polèmiques, recordem, per exemple, la que sostingué amb Eugenio d'Ors, breu però substanciosa. Cal dir que Gómez de IBaquero posseïa, a més a més d'un judici equilibrat, un estil suau que li privava de caure en excessos mortificants per a l'adversari. Hem esmentat, ens sembla, les qualitats més rellevants d'aquest home que acaba de morir estoicament, preveient la seva fi propera, i ha mort, gairebé es pot dir, amb la ploma a la mà. Però, com que escrivim des de Barcelona, a aquella llista de les seves qualitats n'hem d'afegir unes altres: l'interès amb què seguia les nostres coses i els comentaris que hi dedicava. Això li havia guanyat nombroses simpaties a Catalunya i es pot dir que, de tots els seus companys en el vehicle d'expressió, era el més llegit ací. Ens sembla també que hem assenyalat la importància de la seva tasca ; però fóra poc el que hem dit, puix que podria pendre's per una valoració purament quantitativa, si no haguéssim donat als seus articles el qualificatiu d'assaigs. Per bé que aquesta paraula acostumi a reservar-se a treballs de majors profunditat i extensió, bé mereixen aquest nom els seus artic'es, en els quals els temes del moment i més rics de contingut, eren presentats al gran públic en aquell estil gens pedantesc, clar i entenedor que els feia assequibles a tothom, sense que això resultés en perjudici de llur vàlua. Per al periodisme espanyol s'ha tancat una de les finestres des de les quals era possible de contemplar un panorama més extens i més límpid alhora. — J. C. ■ ■ ■ Acaba de sortir el fascicle segon del iccionari nciclope delati engua Catal amb la correspondència castellana Preu: 8 pessetes ♦ Pot adquirir-se a totes les llibreries SAIVAT EDITORES. S. A. Maii.ro. 41-49 ■ • COL·LECCIÓ POPULAR LES ALES ESTESES Avui surt el volum XIII RONDANT DE NIT pEr josep lleonart I 80 ets.