MIMDDR Economia i íinances _ Un dols darrers dies de la curta existòncia del Diari del Migdia, el senyor Damià Mateu, ombra vagament protectora del periòdic dels tècnics, voltava per la redacció, i no amagava la seva sorpresa davant del fet que un diari que es feia al matí hagués d'escriure's amb ks 'bombetes enceses, negligint la llum dol dia, que, com tothom sap, és més saludable. En aquests moments es presenta el director, senyor Solervicens, i s entaula una conversa sobre qüestions econòmiques relacionades amb el Mig Diari. —•Perquè...— diu, Bn Solervicens ; i agafa una quartilla sobre la qual escriu una multiplicació d'aquelles que es podon fer de memòria. El senyor Mateu intervé : — Per escriure això, veu?, amb una mica de paper així (i assenyala la dimensió d'un polze), n'hi ha ben bé prou. Apòleg consolador El tema de conversa on tots els medis artístics, per poc nombrosos que fossin,- ha estat el veredicte del concurs de Barcelona vista pels seus artistes. Naturalment, en l'habitual dinar que els dissabtes reuneix uns quants artistes al Colon, se'n parlava. En Labarta, aleshores, explicà aquella historieta coneguda : En qualsevol ciutat americana, s'hayia organitzat un concurs d'imitadors de Oharlot i se n'hi presentaren un« quants. 'El jurat, després de deliberar, com tot jurat que s'estimi, en vista dels exercicis dels concursants va començar 0 repartir premis. Un va guanyar el primer, un altre cl segon, un altre cl tercer, un altre el quart, i així successivament, i va resultar que el concursant que havia quedat en el quart lloc de la classificació, era el mateix Charlie Chaplin. (Per a millor intel·ligència de l'oportunitat de la historieta, fem present als nostres lectors que Francesc Labarta ha obtingut el quart premi en la classificació del concurs de Barcelona vista pels seus artistes.) Avi* útil Pels que es vegin precisats a adreçar-se a certs periòdics gràfics i els repugni emprar fórmules hipòcrites, els recomanem l'adjectiu usat pel marquès de Foronda en una d'aquelles lletres al director de La Vanguardia. L'ex-director de la nostra Exposició Internacional, deia si farien la mercè de. publicar la seva defensa «en el ilustrado periòdica de su digna dirección». Aquest ilustrado, adreçat a La Vanguardia, és un adjectiu impagable. Fa quedar bé i no compromet en res. Il'lusiració Potser sigui el «semanario gràfico de izquierdas La Calle» el periòdic barceloní que bat el rècord d'il·lustració. Fidel a la tradició de la seva casa pairal, tradició segons la qual la lletra menuda fa mal. La Calle sent una debilitat per les fotografies a pàgina sencera. lEn el número darrer en comptàrem sis : Macià, Fernando de los Ríos, Largo Caballero, Franco, Rada i Queipo de Llano. Davant les mostres d'un quiosc, un badoc deia : —Això és el Popular film de la política. Els punís sobre les "i" Ni el nostre company Planes, ni nosaltres, no ens hauríem pensat mai que haver dit que al ball de l'Artístic «hi va tot Barce'ona, des del marquès d'A'ella a la dependència de can Vehils», podia molestar a aquesta darrera, que, al capdavall, un cop fora de la botiga, ja deixa d'ésser-ho del tot i els seus components són tan ciutadans com els altres. Però com sigui que la nombrosa clientela de la casa anomenada ha fet bromes als dependents retraient-los l'assistència a l'esmentat ball, hem de fer constar que el nostre col·laborador, en escriure la frase transcrita, no va tenir present sinó la idea d'anomenar una casa popular i coneguda ; i remarcar el caràcter democràtic (en el bon sentit de la paraula) del ball de Carnaval més remarcable de Barcelona, i ni per un moment va voler dir «tota» la dependència (i aquesta darrera aclaracló va pels casats o els que tenen compromís). Un diumenge a La Molina Trista sort la dels Nascuts en la nostra època ! Avui dia, posats en aquest batre incessant de rècords, costa qui-sap-lp abastar l'heroisme. En canvi abans, amb ben poc d'esforç hom feia figura d'heroi. Deu fer només mitja dotzena d'anys,, en les vigílies da les festes, eren l'admiració de tothom uns xicots mig vestits de pagès, mig d'excursionista, els quals travessaven la ciutat una considerable evolució en la indumentària. Aquells vestits un xic grotescos dels primers esquiadors, són ja bon lluny. La moda els ha anat estilitzant, fins a arribar als models actuals, completament desconcertants i arbitraris. El hall de l'estació del Nord, quan s'apropa l'hora de sortida de tren cap a La Molina, presenta ben bé l'aspecte d'un «bal vers l'estació carregats amb els esquís a coll. Avui són tants i tants els qui això fan, que nosaltres gairebé creiem que se n'amaguen, i és per això que els manca temps per a cridar el primer taxi que passa, perquè els porti a ells, motxilla i esquís, de dret a. l'estació del Nord. En l'actualitat els esports de neu estan ja a l'ordre del dia. Han entrat ja en aquesta categoria la qual hom anomena moda, que ningú sap ben bé què és, però que tothom es guardarà de discutir. I, cal veure la forçà de la moda quan engrapa el nostre jovent ! Xicots i noies s'hi lliuren amb tota l'ànima, i, sobretot, amb tot el cos. El fet és que actualment, cl dies de festa, do dues a tres mil persones fan cap a La Molina. Causes del ràpid arrelament de l'esquí entre nosaltres? Gosaríem apuntar-ne una : haver-se estès molt entre les noies l'afició a esquiar. Entenem-nos : de noies esquiadores ja fa temps que n'hi havia; volem dir que s'hagi posat do moda esquiar. Les noies començaren, doncs, a fer cap a La Molina ; i amb elles i darrera d'elles una veritable multitud de xicots pertanyents a totes les classes socials : des de l'obrer, banyista de Montgat els estius, fins a l'estudiant sobrerealista estiuejant de Caldetes, passant per l'excursionista, que, quan la calor es fa sentir, se'n va a clavar la tenda a Santa Cristina. Si doncs durant la canícula les preferències es troben repartides per tot el litoral, en el cru hivern convergeixen a les pistes de La Molina, amb la consegüent desesperació dels supervivents dels temps heroics de l'esquí ; quan n.omés eren «quatre gats» i homes sols. Una altra conseqüència de la creixent invasió femenina a La Molina, és la paral·lela creixent incomoditat dels hostes masculins del xalet. Les noies tenen preferència en l'allotjament. Cada dia n'hi van més, i cada dia van més homes a dormir on les lliteres del segon pis. Davant d'aquest fet hem observat com alguns esquiadors malhumorats parlen a grans crits de la igualtat dels sexes, es declaren enemics de l'emancipació de la dona, etcètera. Generalment veureu, però, com els mateixos individus al cap d'unes hores prenen tm gran plaer a acomboiar alguna neòfita per entremig de la neu, i tenen un gram interès a dispensar-li l'ajuda i la protecció que pertoca al sexe feble... Un altre dels efectes immediats del contacte de la dona amb els esquís, ha estat PASTILLES ASPAIME GUAREIXEN RADICALMENT LA TOS PERQUÈ COMBATEN LES SEVES CAUSES: Catarros, ronqueres, angines, laringitis, bronquitis, tuberculosi pulmonar, asma i totes les afeccions en general de la gola, bronquis i pulmons COMPOSICIÓ: Sucre, llet. b., S ct^fl.i extracte rcgalissia, S ct^n.i extracte dideodi, 2 mtlit,, ex' tracte medul'la vaca^mill·l Gomenol. 5 mil^.; sacre mentoanlsaat, quantitat suficient per a una pastilla. costumé». Impossible imaginar é coktail absurd de colors, qualitats i formes. Suèters, jerseis, pullòvers, jerseis russos, i la més variada gamma d'americanes, pantalons i samarretes. Els caps recoberts amb gorres, passamuntanyes, i els gorros napolitans els quals, quan acompanyen aquells vestits en forma de granota de mecànic, juraríeu que l'individu que els porta, en lloc d'anar a trepitjar la neu, va a treballar les set hores que corresponon als minaires. La gr<;n conquesta de les noies esquiadores són els pantalons. Fins i tot hi ha qui sospita si la sobtada afició que els ha entrat per la neu, no és sinó un pretext per anar pel món amb pantalons... Ens guardarem prou bé d'adherirnos a suposicions semblants. Es innegable, però, que la noia dels cabells curts odia la faldilla. A l'estiu, a la p'atja i en vestit de bany, havia trobat la manera d'anar amb les cames lliures. Ara l'esquí li ha proporcionat el procediment de deixar també en les festes hivemenques la incòmoda peça a casa... No gosaríem tampoc contradir qui ens assegurés que el canvi aquest d'indumentària act'ia directament damunt l'esperit i la moral. Al menys, la transformació és patont en els gestos : a una noia en pantalons li costa molt menys encendre una cigarreta. I són les noies les que en les hores llargues de tren van d'un compartiment a l'altre, emprenen llurs companys i inicien les bromes. El tren aquest dels esquiadors ens fa l'efecte d'un bivac. A voltes hem pensat en uns vagons especials, sense seients, en els quals hom pogués acampar en terra. Farien un gran efecte. Els esquiadors, però, ja fem tots ds possibles per bandejar del vagó l'antipàtica uniformitat ferroviària. Tothom circula i gairebé ningú seu més de cinc minuts. 'En molts compartiments es formen tertúlies animadíssimes i s'hi descabdellen festeigs molt seriosos. En altres, excursionistes menys sentimentals improvisen un restaurant, amb intercanvi de queviures i delicades apreciacions de gust, pronunciades en vau alta. I en d'altres compartiments, esquiadors encara molt menys sentimentals organitzen cada partida de joc, més o menys prohibit, capaç d'engrescar l'home més morigerat. Què ha de fer la joventut, en les quatre hores llarguíssimes que tarSen els trens del Nord per a cobrir el trajecte Barcelona-La Molina? De vegades es produeix en els vagons una unanimitat absoluta de passatemps. Això és quan os parla de fixacions i de ceres, tema de conversa únic i inexhaurible. De cap a cap de tren van i vénen opinions, consells i marques. Tota la ciència flels esquiadors experimentats la constitueixen els coneixemenis sobro aquestes dues matèries : fixacions i ceres. Elles són també la preocupació del neòfit, el qual es trenca el cap, i no pot dissimular la seva admiració por les delicades operacions que els gats vells fan al dessota dols esquís. Una cera especial per a pujar; una altra per a baixar; una altra per a la neu caiguda de poc i una altra per a la que ha començat a gelar. Els pobres aprenents, davant d'aquestes manipulacions complicades, passen uns moments desagradables, invariablement, s'equivoquen, i empren sempre la cera menys adequada pel moincnt. En arribar a La Molina, la gent queda automàticament classificada en tres grups : ois que dinen al menjador del xalet ; els que s'ho arreglen a l'habitació, i els que se la campen per les muntanyes amb la motxilla ben proveïda, els quals només visiten el xalet el dia que el mal temps els hi obliga. El xalet de La Molina té la seva llegenda. O més ben dit, les seves llegendes, car on conten per tots els gustos. Nosaltres podem, però, assegurar que és una casa nonorabilíssima, en la qual a les onze de la nit es toca silenci i s'apaga cl llum. El silenci solament és trencat a vegades pels bromistes del segon pis, on fan cap els esquiadors de bon humor. A més, gairebé tots els seus hostes van a missa de vuit, la qual es celebra a la capella d'allí a la vora. A La Mdlina han tingut lloc, aixó sí, puríssims enamoraments, blancs com la neu, que han tingut la fi que Déu mana ; i fins tot de vegades un apoteosi de propina, com és el de tornar al cap d'un cert temps a La Molina amb algun marrec. A La Molina es practica el treball intensiu. Volem dir que s'esquia molt. Fem aquesta remarca perquè algú podria creure que en cl nostre incipient esport de neu, tot acaba amb «schawes» i corbates virolades ; aparells fotogràfics i poses interessants. Ens han assegurat que àdhuc s'esquia amb més intensitat que als grans centres de Suïssa, França, etc. L'explicació està en el fet que en Ics estacions hivennonques de moda, l'esquí i el patinatge alternen amb el te, el ball i els festeigs. A la nostra Molina en canvi, hom només té el temps just per esquiar, i por poc que s'entretingui haurà d'esperar la festa següent per a ferse 'n passar les ganes. A les pistes del nostre Pirenou abunden practicants brillantíssims. Aquest any, en el ram de viratges, es fa cada «stemboguem» i cada «telcmark», que podriwi molt ben ésser filmats. Es clar que també hi ha molts -aprenents ; però si aquests són femenins en compensació hi ha també molts professors, que actuen a vegades amb un entrenament tan i tan prim, que les lliçons acostumen a acabar d'esquena a terra. Tot això, naturalment, el dia que hi ha neu suficient per a practicar l'esquí. Són moltes les vegades que hom anuncia en els diaris que les pistes de La Molina es tro- ben en condicions immillorables per a esquiar... i en arribar allí els expedicionaris prodiguen les malediccions a l'optimisme comercial dels senyors dtíl xalet de La Molina. En aquests dies fallats, tothom es dedica a «fer pista». Els voltants del xalet són un formiguer. Hom ha d'anar amb peus... volem dir amb esquís de plom, per no sofrir les conseqüències d'algun neòfit esverat, el qual precisament en el dia aquell es sent «campionissimo» i és el qui amb més gran espectacle es dol de la manca de primera matèria. Encara en dies així, als esquiadors t'ls queda el recurs de pendre el sol. El pitjor són els dies núvols, en què bufa el torb, i que el xalet és petit per a encabir l'enorme massa de persones i atuells que s'hi concentren. Són molts, especialment els debutants, els qui després d'un dia així, es prometen que no és fàcil que mai més a La Molina els prenguin por altres... Però a l'esquuulor, com a l'excursionista i al caçador, la muntanya li ha encomanat un xic de lartarinisme. Si només que en el tren de retorn i després d'un dia nul, ja es conten mútuament un seguit de gestes, què no explicaran domà als companys d'oficina, futbolistes passius, i a les amigues, cmeinàtiques i sedentàries? I el diumenge següent, n tornar-hi com si tal cosa. Uns esquís són un parell de rails que menen al seu propietari a La Molina, passi el que passi. Andrku A. ART1S I/APERITIU Cara de circumstàncies. — Les persones que ens dediquem a escriure coses pel teatre i a intervenir d'una manera directa o indirecta en les represeniacions, som una mica donats a contemplar les coses de la vida amb unes ulleres relativument teatrals ; això fa que si d'una banda l'escenari i les comèdies i els drames acaben avorrint-nos terriblement, tot el joc viu i espontani dels senyors i les senyores que van pel carrer i per los cases particulars ens fa a estones un efecte màgic. lli ha moments determinats a la vida on quò la comèdia salta als ulls de tothom sense necessitat de les ulleres teatrals. Tothom coneix aquests moments i tothom els ha viscut. En les hores solemnes de la mort, per exemple, qualsevol de nosaltres ha sentit la temptació decorativa de representar un paper de comèdia. Pugem a un principal, a un segon pis o al pis que sigui. Mentre som dins de l'ascensor, i experimentem la sensació desagradable de l'asoensor, o si per casualitat tenim de pujar a peu, en la forma que sigui l'ascensió, abans de trucar el timbre fatídic de la casa del mort, tols nosaltres procurem esborrar les idees banals del cervell, i procurem fer allò que se'n diu una cara do circumstàncies. Es molt possible que pel carrer una noia lleugera i metàl·lica com un cascavell ens hagi produït una esgarrifança sense conseqüències, és molt possible que en un quiosc hàgim atrapat un periòdic nudista, o hàgim contemplat un aparador ple de préssecs i de pinyes d'Amèrica. Malgrat els antecedents que no predisposen, nosaltres, a l 'escala del difunt, hom de fer exactament com els actors abans d'entrar en escena. Si gastéssim una aca.' ramelada capseta de maquillatge com usen les senyores, procuraríem pintar-nos quatre llàgrimes, i donar a les pròpies galtes aquell coloret trencat de la gran tristesa. La manera com ens trèiem el barret i la bufanda, ja és una prova digna per impressionar el servei, però el cop d'efecte teatral d'impor. fància, és aquella encaixada trèmula, nerviosa, carregada de pompa i de negror, amb la mà del lill o del germà o d'un parent qualsevol del difunt. Els parents disposats a rebre aquesta mena d'encaixades, acostumen a tenir unes mans toves i fredes, d'una infinita tristor. Són mans que de vegades passen tota la nit en blanc i que han firmat papers de la «Neotàfia», que són les coses més vils i més desarrapades que es firmen al món. Després del cop d'efecte de l'encaixada, el bon comediant, si no està molt fort en retòrica i poètica, acostuma a dir poques paraules si vol quedar bé ; la gràcia consisteix a administrar els sospirs, les interjeccions, i sobretot aquelles mirades borroses que no comprometen, i que podríem dir-no les mirades de la gran comprensió. Aquesta comèdia de la casa del difunt és vulgar i es pot dir que gairebé tothom està obligat a representar-la, almenys, dos o tres cops a l'any. Hi ha altres comèdies més bones que necessiten ja un cert talent d'especialista. Són les que es fan sobre carn viva, i sempre en defensa i profit de la moral i do la pau de les famílies. Totes les cases que s'estimen, acostumen a tenir xicots que tiren per mal cap, o noies que s'entesten a festejar amb un ximple o es neguen a pendre determinats medicaments. En aquests casos, les famílies d'una certa posició i d'arrelats principis acostumen a apel·lar als remeis morals. Sempre existeix un parent que té més prestigi que tots els altres, famós per la seva serietat, per la seva mà esquerra, per la seva moralitat diamantina, perquè ha estat diputat, perquè es dedica a acompanyar els sentenciats a mort, donant-los estampetes o copetes de conyac, perquè de jove va ésser un gran calavera i un dia va anar a Lourdes i va veure un miracle, i des d'aleshores només fa que cremar candeles en tots els funerals, perquè quan era petit va fer una dècima de Nadal que se'n va parlar molt, perquè ha tingut molta desgràcia amb els fills, etc, etc. En totes les famílies, doncs, hi ha aquest bon personatge providencial que serveix per coses magnífiques. Per exemple, un senyor té el fill que fa tres, i aquest minyó es propassa amb la cuinera i arma un batibull considerable. El pare calla, la mare s'aguanta els sospirs. El pare no es podrà contenir en el moment de l'acusació i la recriminació, o no tindrà prou pit per trencar un bastó a l'esquena dol noi, aleshores es va a cercar el parent, el parent s'encara amb el noi plaga, i restableix la moral. El pare, agraït, de vegades li dóna un puro, i de vegades l'abraça. Les cases que no tenen un oncle per fer aquest ofici, acostumen a anar a trobar els eclesiàstics. Les ordres religioses posseeixen exemplars magnífics per fer aquestes grans entrades enèrgiques en la moral enterbolida de les joventuts. De vegades usen el truc de Ja dolçor o el truc de l'apocalipsi, segons la gravetat del cas. Coneixen totes los flautes patètiques, i fins porten uns dimonis a la butxaca amb l'eficàcia de l'aspirina. A mi em diverteixen enormement tots aquells grans comediants que actuen dintre los famílies que s'estimen. Només em fan patir perquè temo que alguna vegada, un pèl interior, un osloriuit o una agulla maliciosament col·locada en la cadira on seuen, no els destrueixi la combinada pompa de la seva delicadíssima imbecil·litat. JOSEP Maria de SAGARRA FEU FER ELS VOSTRES GRAVATS EN LA Unió de Fotogravadors Casanova, 160-162 : Telèfon 77406 1 -. : ; REPRODUCCIONS PLÀSTIQUES D ART CLÀSSIC SAGRAT) PROFÀ Exposició I venda: Rosselló 258 , juat a Passeig d.Gracia