MIRABDR UN HISTORIADOR^! APÒSTOL DEL NACIONALISME CATALÀ Dr. Josep Narcís Roca I Ferrares Ducs passions han estat les dominants en la vida d'aquest home exemplar : la història per a fer conèixer i estimar Catalunya als catalans, i la propagació dels ideals de llibertat individual i col·lectiva, les quals passions, de fet, eren sols una : la de retornar a Catalunya i als catalans la llibertat com a poble amo i senyor d'ell mateix. Éls seus treballs històrics, publicats on diaris i revistes, revelen 'a cura, la precisió en llur dictat i demostren un judici crític afinat, quan oportunament els amplia amb comentaris propis, Així el velem mencionat per En Rovira i Virgili en la seva Història Nacional de Catalunya i per En Ferran de Sagarra en el discurs presidencial de l'Ateneu Barcelo.nès on inaugurar el curs de lEn dit concepte és de notar l'extens estudi que publicà en la Revista de Gerona durant els anys 1885 a 88 referent a Lo Inmortal Ciudad. Recucrdos de la historia y de los monumentos de Gerona. i el reproduït en Lectura Popular (núm 253) tractant de La Diputació General de Catalunya i d'£ís Pahers i primitius Consellers de Barcelóiui. No pretenem, però, presentar l'historiador ; el que ens interessa és fer conèixer el fervorós apostolat adreçat a aconseguir amb la seva forta propaganda la definitiva lliberació de la I terra catalana, al qual fi reproduirem alguns fragments de la seva doctrina nacionlista, publicats durant els darrers anys de la seva vida. Com que en els seus temps no era abundant la premsa escrita en català, els diaris com La Publicidad, El Diluvio i EI Federalista li feien el favor, segons ell mateix manifesta, d'admetre els seus escrits com col·laborador lliure. L'any 1885 entrà en relació amb el periòdic bisetmanal L'Arc de Sant Marti, que es publicava a la veïna població de Sant Martí de Provençals des del 1884, on no deixà de publicar un moment, mentre l'estat precari de la seva salut li ho permetia, nombrosos escrits exposant la seva doctrina en pro del nacionalisme català, manifestant-sç agraït de poder propagar el seu credo, que era el de tota la seva vida, des de les pàgines d'un periòdic català. Talment així ho manifesta ell mateix. «De fa molts anys penso igual, desitjaria veure els catalans empendre un moviment regionalista pacífic i legal, però enèrgic i constant, voldria poder commoure'ls i portar-los a ocupar-se de les qüestions d'independència política i administrativa de Catalunya. »Lcs qüestions aranzelàries i altres d'interessos materials, per importants que siguin, no em semblen prou poderoses per commoure l'opinió de Catalunya en pro de l'Autonomia. Igual em sembla la purament literària i el mateix la qüestió de dret civil particular. «Aquestes tres grans qüestions no han estat suficients per a moure vivament i fondament la generalitat dels catalans i portaries a una acció autònoma constant, forta i atrevida. Aquesta és la causa de la vivesa dels meus escrits, contra l'apatia i la fredor dels meus compatricis. Que no es deturin en les qüestions aranzelària o material, literària i legislativa civil o jurídica privada. Aquestes tres qüestions no han estat prou per a aixecar en pes els catalans_ fins el punt de mantenir un persistent i agitat moviment autonomista.» Acusa el caràcter català de pecar del defecte d'ésser massa sensible i dòcil als afalacs dels governants, a les prometences i bones paraules dels dominadors, d'ésser excessivament inexpert, fiant en els falsos elogis i mentideres qualificacions. Per ésser en extrem confiats, optimistes i innocents, s'han perdut sempre. Altre defecte dels catalans és posar en el treball material i llurs interessos extraordinària activitat i gran intel·ligència, descuidant en canvi el treball i l 'interès d'ordre moral, relacionat amb el dret públic. Deixar-se dominar com a incapaços per a governar-se a si mateixos, com si no mereixessin altres dictats que el de laboriosos industrials i haguessin perdut el d'independents i forts de què tant havien estat mereixedors els antics catalans. Es dol de no escriure millor el català i comenta aquest fet en un article encapçalat amb els mots El Verb de la Pàtria, on parla de la llengua catalana, planyent-se de no saber tractar-la amb prou correcció. Completa aquestes exultacions en pro de la llengua, un altre article on cerca el remei i la solució dels esmentats inconvenients, parlant de L'Ensenyança i estudi del Català. Comentant la imposició de la llengua castellana, diu : «Per què els mestres castellans no han d'apendre el català per a ensenyar a Catalunya, com fan els nostres mestres catalans, que aprenen- el castellà per a ensenyar a Espanya? Una llei pot tornar l'oficiàUtàt al català. «Catalunya té condicions per ésser un Estat autònom confederat o aliat ; ho prova el passat en què durant un milenar d'anys ho va ésser, i ho serà el dia que resoltament ho vulgui, sense trencar la unitat espanyola i sense renyir amb les altres nacionalitats d'Espanya. _ »Per a assolir i viure tal categoria necessita no sols un conjunt de circumstàncies nwtéfiàlsi de geografia, llengua, raça, vida financiera i econòmica, sinó també, a la vegada, caràcter, patriotisme, resolució, voluntat i fermesa, és a dir, geni nacional.» Opinió confirmada en un dels seus escrits titulat La llibertat regional a mercè de Catalunya, en el qual recorda les paraules de Pau Claris dites en el discurs dirigit als Estaments, el setembre de 1640 : Què us falta, catalans, sinó la voluntat'l Completa aquest argument manifestant : «Sense patriotisme, sense amor a la terra 1 les seves glòries, sense afecte als avantpassats 1 al seu record, no hi ha nacionalitat. Sense dignitat de poble i aspiracions elevades, no hi ha Estat. Aquestes condicions morals són indispensables, molt més necessàries que les de caràcter material, les d'aquest ordre priven a Catalunya de tirar re- Guerra al decorador! soltament dret pel camí d'ésser altra vegada el que havia estat. Un patriotisme un xic ferm hi passaria per damunt sense dubtar ni un moment. Si el càlcul fred ha d'aquilotar i s'ha de calcular matemàticament en quant poden restar perjudicades la indústria, el comerç i els altres negocis de Catalunya nació, del que ho són ara de Catalunya província centralitzada, uniformada i esquarterada, gent de negocis, calculeu-ho bé, ja que us falta alè patriòtic.» Fent al·lusió a la perspectiva dels empleus, recorda que al segle xvn bon nombre de juristes catalans, alguns de mèrit, autors de bons llibres de llur facultat, eren doctors 0 jutges de l'Audiència reial pagats per la Diputació General de Catalunya, però nomenats pel govern central i que per a servir llur empleu a satisfacció dels que els havien nomenat, eren injustos amb els catalans atropellats pel govern, el virrei i les tropes. Donaven la raó als enemics de la Pàtria, sentenciaven contra els seus propis germans, sostenien i ajudaven el govern desaforat dels Privats i Virreis dels Felips de Madrid, arribant a fer-se tan odiosos que quan esdevingué la sublevació nomenada dels Segadors, l'any 1640, foren perseguits cruelment i alguns morts bàrbarament per l'atropellat poble, Amb ocasió d'un acte de germanor entre els redactors A'El Sabadellès i els de L'Arc de Sant Martí, celebrat a la ciutat de Sabadell, pronuncià el doctor Roca un notable discurs en el qual va fer constar : «Sols la causa de Catalunya m'ha portat aquí treientme del recó on em tenen enfonsat les malalties i la tristesa per desgràcies de família. Ni el desig de conèixer els companys de Sabadell, ni el de trobar-me en una reunió d'amics i de tan agradable fraternitat com aquesta, m'haurien portat, de no haver estat qüestió de patriotisme i d'idees de llibertat Pàtria. >iHe vingut recordant que quan s'obre un camí 0 carretera en terreny muntanyós, feréstec i desigual, va un home amb una bandereta a la mà, molt més endavant dels enginyers i es posa a l'indret més alt i lluny que pot, a la direcció que ha de tenir el camí o carretera, per a senyalar la via que haurà de seguir i el punt on ha d'arribar. Vull ésser aquest home, aquest sentinella avançat, per al catalanisme en benefici de la llibertat general.» En un dels seus escrits, titulat Sense qui, no farem res?, al·ludeix les classes populars, lès quals, si no arriben a interessar-se por l'Autonomia de Catalunya, aquesta no arribarà a mig camí. Pot prescindir de l'element conservador, que posa l'Autonomia catalana al darrera o al dessota de molts interessos cosmopolites, de partit polític, o de classe social o de secta o escola religiosa. Sense aquests elements el catalanisme pot fer-ho tot ; amb ells sols no faria res, serien una nosa, més que una utilitat o servei. Sense qui no farem res els autonomistes de Catalunya, és sense les classes obreres catalanes, les jornaleres, tant rurals com urbanes, els treballadors manuals, el proletariat, la petita menestralia i petita propietat rural. La història ho comprova. Quan els conflictes de Catalunya amb els reis Joan II i Felip IV, trobem que mentre les classes populars es llençaven de cop i volta a la defensa de la pàtria, els nobles, els eclesiàstics titubejaven si fallirien a l'obediència del rei o anirien al costat de Catalunya i contra la monarquia que la volia esclavitzar i políticament destruir o matar. Per això el comte-duc deia que solament la plebe de Catalunya estava en rebel·lió, procurant mantenir al seu costat i del rei els nobles i eclesiàstics, dient als ambaixadors catalans en so de queixa que : el gobierno de Barcelona estaba en manos de sastres y zapateros. «L'autor d'aquest escrit — diu el Dr. Roca — ha vist encara essent un noi, els menestrals i jornalers de Barcelona alçar-se amb les armes a la mà i fer barricades al crit de llibertat i Catalunya. La tradició popular d'Autonomia, en la nostra terra, és antiga i constant ; que no faltin, doncs, els autonomistes catalans d'avui a la tradició popular dels nostres avantpassats, cridant al seu costat els elements populars.» El concepte que li mereix la classe obrera, l'exposa declarant que de molt jove (els anys 1854 i 55, i en 1873) ha dit i repetit : «Pot tenir-se completa confiança en els obrers catalans per la seva honradesa i judici ; tre- En l'any 1925 tingué lloc a París l'Exposició Internacional de les Arts Decoratives. El certamen assolí aquell succés mundial, turístic i espectacular que els francesos saben, com ningú, fer recaure damunt totes llurs manifestacions. I els resultats tècnics, i en aquest cas artístics, de l'exhibició, quins foren realment? Pobres, pobrfssims. L'Exposició parisenca no féu avançar ni una passa l'art decoratiu. Fou més aviat la consagració de les més indigents solucions artístiques, i la valorització dels nous tòpics de la decoració. Apoteosi del gris i de l'argentat ; de les estructures pesades i de les formes cantelludes ; del cubisme més epidèmic i de l'esnobisme menys intel·ligent... Després, naturalment, n'hem tocat les conseqüències. Foren molts els decoradors «de províncies» que realitzaren la clàssica escapadeta a París, i entremig de ducs funcions de musichall tregueren el nas a l'Esplanada dels Invàlids per a veure què es feia per Europa en matèria de decoració. Després, de retorn a llur terra i refent el viatge amb la imaginació, s'adonaren que anaven terriblement endarrerits ; que totes llurs reedicions dels estils clàssics ja no es portaven. Llavors els nostres decoradors sentiren una pruïja terrible de posarse à la page, importaren a Barcelona l'estil «París 1925», el qual, si ja era dolent de si, ho resultà molt més a casa nostra, aliat amb les escorrialles del modernisme de l'època de l'Eixampla. Producte d'aquest sobtat modernisme dels artífexs i industrials barcelonins han estat uns quants establiments i algun cinema, que la gent senzilla, plena de bon sentit, ha qualificat de funeraris. Una conseqüència llastimosa d'aquestes realitzacions equivocades, ha estat que moltes persones sensibles i intel·ligents vegin amb recel tot el que es reclama de modonn i de nou. En resum, un descrèdit inicial per a l'esperit de la nova època, ja de si prou difícil d'infiltrar en la nostra vida urbana. El fracàs era inevitable, donat el concepte especial que hom té de-la decoració. Per a molts, decorar és anar enganxant «motius ornamentals» i ((elements decoratius» damunt l'obra bàsica i les estructures fonamentals. Vestir, com si diguéssim, les formes nues. Treball per al qual es necessita ben poca intel·ligència, car^ existeix un vastíssim repertori de (rmotíus ornamentals» i d'«elements decoratius», a l'abast de totes les fortunes i de tots els gustos, especialment del gust de tots els pinta-parets improvisats en directors artístics. Vet ací que tots aquests senyors cs digueren : ((S'ha de fer modern? Molt bé: arreconarem tots els pastitxos arqueològics i tota la decoració floreal. En les parets, en lloc de greques i de clarobscur, pintarem ratlles trencades i discos de gris i de plata. D'ara endavant, el lloc on havia d'anar un gerro l'ocuparà un objecte informe, i aquí,, on comptes d'una garlanda de roses, una mica de llauna retallada i de vidre sonse polir. Sobretot que no ho entengui ningú, i a veure qui és el que ve a dir -nos que nosaltres no som moderns?» I aquí tingueren la falla fonamental. Incapaços de percebre les característiques dels temps presents, no s'adonaren que l'esperit modern era precisament el triomf de la torma nua, despullada d'additaments i de superposicions, fossin aquestes de l'estil que fossin. L'esperit d'una època no obeeix pas al caprici ni a la fantasia, sinó que és la imposició de la manera actual de viure i de la constant evolució. Així l'esperit d'ara va marcat de les manifestacions dels nostres dies, sobretot de l'imperi de la màquina i de les seves derivacions — comunicacions ràpides, cinema, música mecànica, etcètera — . Apuntem també com a senyal de l'època, el lloreixement esportiu ; no solament dels esports típicament moderns — aviació, automòbil — , sinó del clàssic atletisme. Casa Vilaró, per l'arquitecte Sixte Illescas, reeixida realització d'absència decorativa Quines són, doncs, les normes que es desprenen de les diverses formes adoptades pel viure contemporani? Pocs mots: sobrietat, economia, puresa, ordre... Enfront de les complicades manufactures d'ahir, la simplicitat de la màquina. Enfront de les penjarolles sumptuàries, i els salons decadents, el tors nu de l'atleta damunt el rectangle verd de l'estadi. Aquest és el nou estil de l'època. Per a concretar-lo en poques paraules podríem dirne l'estil de «la pell i l'os». Fora enfarfecs i barroquismes. Res més — res menys !— que la pell i l'os. Triomf de les formes pures, de les línies harmòniques i de les proporcions justes. L'única art aplicada que va a to amb l'hora, és la moda femenina : la roba folgada, resseguint la línia del cos. Boga del mallot de bany. Divinització de les girh. Triomf de la nuesa ! Encara un altre mot d'ordre de l'època : qualitat. Per a tots els pseudo-decoradors, modernisme és sinònim de barator. Fusta de pi deixada de primera capa ; llauna i vidre mal tallat... Imbècils! El nou estil reclama poc i bo. Als nostres sentits els plau reposar en les nobles i pures matèries : el marbre, el cristall, el gres... Tenim confiança en les nostres joves promocions d'arquitectes. Esperem que sabran eliminar el decorador, i cercar, en canvi, la cooperació dels bons artesans, verges de preocupacions decorativistes. Confiem sobretot en aquest grup del G. A. T. E. P. A. C. i en la seva obra de proselitisme. Són els joves que han nascut i han mamat en la nova època els qui han de realitzar l'estil nou, i no els decrèpits directors artístics maquillats d'art nouveau. Andreu A. ARTIS DISCOS L'enregistrament elòctric L'avenç més considerable i cl que ha contribuït al perfeccionament de la música mecànica és el pas de l'enregistrament acústic a l'elèctric. lEn anar a detallar el procés d'aquest últim, cal prevenir que tot i ésser una modificació radical en el procediment, té encara alguna fase mecànica, al principi i al final del procés. Els elements de la instal·lació es com. ponen de tres aparells : un micròfon receptor i transformador alhora de les ones sonores en ondulacions elèctriques de mínima energia, un amplificador que eleva l'energia d'aquestes ondulacions sense tocar llur forma, i por fi, en darrer terme, un enregistrador propi que en rebre aquesta enegia elèctica la transmet a un burí que grava en forma plàstica aquestes ondulacions. Així, doncs, hi ha una part mecànica al començament, és a dir, a l'entrada al micròfon i també en la impressió del burí. L'electricitat és l'intermediari que ha substituït a l'acústica dels enregistraments mecànics. La facilitat més gran obtinguda ha estat la simplicitat en el control, puix l'energia fàcilment cs pot variar segons siguin la potència i timbre dels instruments 0 les veus, permetent a més a més una certa mobilitat en la col·locació dels executants, els quals no han d'actuar amb les precaucions que abans s'havien de pendre en enregistrar llurs audicions. Això comporta un camp enorme fins ara vedat a l'enregistrament o a la difusió, és a dir, tots els actes i audicions que no eren possibles en l'estudi, poden ara ésser enregistrats, i això que des del gramòfon només sigui un avantatge, quant al micròfon, pot anar als teatres i sales de concert sense exigir el desplaçament dels artistes, en la ràdio i en el cinema sonor ha tingut un desenrotllament gran, i els ha permès la difusió extraordinària que actualment veiem. Això ha valgut als discos la incorporació d'un repertori que abans no era possible. Tota la literatura musical a base de l'orgue i també les obres de cant i orquestra que requereixen un gran nombre d 'executants que no era possible encabir en un estudi acústic, era inèdita per al disc fins que no s'ha emprat el procediment elèctric, que permet acudir amb el micròfon a les sales de concert, fent de vegades simultània l'audició púlblica i l'enregistrament per al disc. J. «• ADRINAS Mobles moderns Sales d'exposicions Teles De Te Ku Objectes per a regal Diagonal, teo.-Barcelona.-Telèfon 73963 raspalls per a tots els usos articles de neteja — objectes per a presents rambla de Catalunya, 40 balladors i enèrgics, ©n ocasions ben crítiques per Barcelona, com el bienni d'Espartero i les revolucions del 68 i 73, els he vist de prop, he estat en mig d ells en plena revolució i república, entre els més exaltats, i sempre he vist seny, lleialtat i honradesa, al costat de l'entusiasme per les llibertats i reformes. Cert que mai no falten excessos quan són a milers els homes avalotats o indignats, però han estat tan pocs que es pot tenir completa confiança en la classe obrera de Catalunya.» En defensar la doctrina autonomista, recorda que Felip IV escrivia al seu virrei de Catalunya, el comte de Santa Coloma, a 9 de març de 1640, que primer eren les lleis de la monarquia espanyola que les constitucions particulars de Catalunya ; que aquestes no havien d'aturar les altres, perquè les antigues constitucions catalanes tenien força quan Catalunya estava separada d'Espanya, però ara no, essent qualificades a la cort de Madrid de menudències provincials. Per això, quant a llibertats individuals i constitucionals, declara cjue de molt jove és partidari de la República democràtica, i quant a llibertat local, ho és de la Catalunya confederada, i com a camí intermedi accepta provisionalment l'Autonomia federada per regions. Conceptes que va exposar en l'acte celebrat a Sabadell ja mencionat, els quals, junt amb els darrerament descrits, van impressionar vivament els concurrents, motivant la publicació de la següent semblança : ((Adalid incansable de la causa catalana, malgrat frisar als seixanta anys d'edat i tenir una salut perjudicada, conserva un cor fogós i cap clar com cap altre dels més joves partidaris del nacionalisme català. »Respectacle pel seu aspecte recollit i modest, franc, sense pretensions, amb un coneixement del món que revela a cada pas sense adonar-se'n, de seguida es fa seves les simpaties de tots els que l'escolten, res¬ pectant-lo com savi i expert historiador. La seva paraula posseeix una admirable facilitat caracteritzada per una familiar entonació exquisida, que la fa encara més atraient als oients. «En veure aquell home flac, amb els ulls cliics quasi negats a la llum, el seu cabell i barba grisos, l'aspecte trist i reconcentrat, hom es pregunta : jper quina admirable llei, dessota tanta de neu existeix tant de foc? Com explicar que dins una constitució tan feble es trobi un esperit tan enèrgic?» Aquestes preguntes quasi ell mateix les contesta en alguns dels seus escrits. Els seus avis materns havien estat menestrals barcelonins establerts a la placeta dels Füassaders. Un dels seus oncles, el Dr. Oriol Farreres, el qualifica dc segon pare, puix l'havia perdut de jovenet, d'ell i d'altre oncle de nom Narcís, diu en guarda el record d'haver estat uns sants homes. Morta la mare, restà sol amb una germana que era la seva companya i confident en els seus treballs i estudis, que morí uns sis anys abans que ell, causant-li tant desconsol i desesperació, que, segons manifesta, de no haver pensat que tal vegada podria ésser útil a la causa nacional de Catalunya i a la llibertat del poble català, s'hauria deixat morir. «Per això, per treballar per la causa dc la pàtria, que és treballar per la de la justícia, de la veritat i del progrés moral, molt superior al material i fins a l'intel·lectual, mantingut durant tota la vida, m'he deturat a seguir els referits propòsits.» Així va ésser ; durant els darrers anys no parà la seva ploma un moment mentre el seu estat greu de salut li ho permetia amb afany i frisança, «a fi — com diu ell — que el major nombre de ciutadans poguessin conèixer la nostra propaganda nacionalista, car la vida i la vista no ens duraran tant com voldríem per a estendre i propagar les idees i fer-les arribar a nombroses intel·ligències en català i castellà, fins als qui no són encara catalanistes ni regionalistes decidits)!. Per a assolir aquest fi demanà acolliment a la premsa, encara que no fos addicta a les doctrines que defensava, inclús la redactada en castellà, perquè els molts catalans que haguessin perdut l'habitud de llegir en la pròpia llengua que parlen s'assabentessin de la seva doctrina. Després de llargs i continuats sofriments, morí entre les nou a deu hores de la nit del dia 29 d'octubre de 1891, estant com sempre treballant pels ideals que han estat els de tota la seva vida. Les darreres feines que deixà inacabades van ésser l'estudi de la Carta pobla de la Vall d'Andorra que es troba a l'Arxiu de la Seu d'Urgell i la biografia de Jaume Balmes, destinada a ésser publicada en l'edició de la Galeria de Catalans Illustres que completà Josep Coroleu. La tarda del 30 d'octijbre d'enguany en farà quaranta que les despulles del Dr. Josep Narcís Roca i Farreres sortien de la seva casa del carrer de Flassaders, núm. 39, | travessant les vies de la Vella Barcelona, acompanyades de nombrosos aníics i devots de les doctrines que en vida havia defensat, constituint imponent manifestació de dol, acudint-hi immensa gentada, no d'aquella que està feta a concórrer a manifestacions pomposes, sinó la que solament es cuida de casa seva i no falta mai a cap deure moral amb la família i amb la societat. •El qui això escriu recorda com una de les fortes emocions de jovenesa la pèrdua d'aquell apòstol que amb els seus escrits ensenyà a prosseguir l'estudi de la història de la Pàtria i a estimar per sobre de tot a Catalunya. Aureli CAPMANY Aquestes notes històriques sobre el precursor més darivident del nacionalisme català, )tan estat escrites en període de censura governativa. Llur redaccó fóra ara molt diferent.