M1MDDR L'OBRA D'ALBERTI "Fermin Galón" Si intentàvem situar les darreres produccions teatrals que l 'adveniment de la RepAlica ha fet vives, amb allò que a l'estranger sol anomenar-se teatre polític, seguranient ens trobaríem amb diferònciesmolt marcades ; penso, on efecte, que el teatre anomenat d'aquesta manera — el d'Edwin Piscator, per exemple — representa més aviat una dramàtica social. Si per cas intentàvem assimilar aquest teatre de el Consell de Ministres que confirma la sentència de mort i un ball aristocràtic on un cardenal, rodejat de senyores escotades, s'embriaga. L'epíleg és l'exaltació de la ■mare de Fermin Galàn, davant el triomf de la Repírblica. Amb ei· que resta dit pot judicar-se de les dificultats que inclou una acció tan complexa i tan pròxima (per a ésser transformada en llegenda) com aquesta. Es ne- «Ml rmMmm LA REVISTA «Fermin Galàn, romance dc ciego» l'actualitat espanyola a algun de foraster, pensaríem — distàncies guardades — en el Teatre de la Revolució de Romain Rolland. I bé : deixant a part el drama escenogràfic d'Alvaro. de Orriols : Rosas de san~ gre o el Poema de la República, la nostra atenció es gira, per afinitats literàries, a la faria y licencia de la Reina CasUza de Ramón del Valle-Inclàn, i sobretot, a Fer. tnin Galàn, obra del famós poeta andalu? Rafael Alberti. L'obra de Valle-Inclàn, interpretada per Irene López Heredia i Mariano Asquerino, és ben coneguda, per haver estat publicada i reeditada sovint. La Monarquia havia in. terdit la seva representació. Per què? La Farsa y licencia de la Reina Castiza és un retaule grotesc de la Cort d'Isabel II — Za reina castiza — ; la reina que s'escapa amb un soldat i se'n va a la verbona ; la reina que canvia d'amant i de ministre ; la reina ignorant, plebea, chula, impolítica, faraònica, lamentable, immoral. Valle-Inolón, que sembla com si escrivís amb un bisturí, retallà les figures amb tina cruel alegria histriònica. Els remarca implacablement el gest grotesc i el defecte psíquic. Tot pren un aire de guinyol f unambulesc on tots els personatges fan un paper desguitarrat i violent. La cort espanyola és abundant de figures pintoresques, i darrera de la lent valleinclaniana tot agafa unes proporcions de putxinel·lis insuperables, brillants i lamentables alhora. L'expectació màxima, però, ha estat desvetllada per l'obra de Rafael Alberti : Fermin Galàn, romance de ciego. Obra en tres actes, deu quadros i un epíleg, interpretada per la companyia de Margarida Xirgu. Kermtn Galàn ha estat la figura lírica de la revolució. Un Fermin Galàn llegendari — possiblement molt escassament acostat a la realitat — , somiador, romàntic i decidit. Els poetes l'han cantat damunt les premses — Àngel Làzaro, José Antohio Balbontin, F. Martinez-Corbalan — i damunt les guitarres dels captaires dels carrers que canten el Romance de Fermin Galàn y los sublevados de Jaca. Prenent un romanso popular d'aquesta mena com a vertebració de l'obra, ha estat concebut el Fermin Galàn de Rafael Alberti. El cec cantaire diu, abans de cada quadro, un fragment dei ronianso. El quadro el dramatitza. Alberti entra resoltament «n un camp d'arbitrarietat poètica presentant l'adolescència de l'heroi (1913) ; i els altres episodis de la seva vida : Aifrica (1921). Presó de Montjuïc (1930), Jaca, la sublevació, la desfeta i la mort. El poeta intercala dos quadros on el grotesc puja de to : cessita tota l'empenta poètica d'un homj com Rafael Alberti per a decidir-se. Ha reeixit? Escassament, al meu entendre. D'una banda el vers que el poeta de Marinero en tierra sap construir meravellosament és, salvades dues o tres excepcions, deliberadament descuidat, d'un popularisme ingenu, sense música i amb molt escasses imatges. D'una altra, la grandesa èpica de l'acctó fa necqssària una grandesa escènica de multituds i de decoració què ni Rambla de Catalunya. 24 faixes MÀDAHE. X ÍHÉ*T|irdeii la iimnI» Rafael Alberti l'escenografia — encertada — de Burmann, ni la mise-en-scène de l'Espanol suporten. D'una altra, finalment, hi ha certs capítols, d'una audàcia que fa molt difícil la seva interpretació ; per exemple : el moment^en què la Verge del Santuari de Cillas, on s'han refugiat els soldats ferits del combat d'Aycrbe, baixa de l'altar, es declara republicana, pren un fusell i surt a la porta de l'ermita enarborant el seu mantell blanc clavat a la baioneta ; una altra escena difícil és la del Consell de ministres on, sobre el grotesc pujat de tot el quadro, pesa la tragèdia veritable de la mort d'uns homes que l'espectador sap que va ésser consumada en la realitat- Això no vol pas dir que l'obra de Rafael Alberti hagi d'ésser absolutament refusada. Sobre les seves qualitats poètiques i dramàtiques — innegables — hi ha l'interès que desperta el que en podríem dir la realització d'una crèmica dramàtica d'uns fets que encara vibren en la consciència de cadascú. Gtm.i.EM DÍAZ PLAJA Víctimes dels nervis Moltes persones no saben dominar-se i són víctimes dels seus nervis. La sang viciada i el cos debilitat per falta de descans i excés de treball, són causa de la irritabilitat nerviosa que tanls mals engendra. Totes les persones tedioses i lasses poden recobrar el seu vigor prenent l'enèrgic reconstituíem Fosfo - Glico - Kola Domènech. Aquest producte, que recomanen els metges per la seva científica fórmula, dóna a l'organisme els elements necessaris per a una ràpida tonificació. TEATRE POLÍTIC "Flores de lujo" De l'època d'En Ferran Bayés fins avui, esfereeix recordar la quantitat innombrable de provatures — totes fallides — de totes menes que s'han fot per tal d'aconseguir un .tipus de revista castís, ben nostre. Ni En Sugrartes, que és el produceur català que n'ha fet amb niés assiduïtat, ni En POrao, ni En Velasco, han arribat a aconseguir-ho. En Pardo, amb Cleopatra i Venus Genitrix, intentà incorporar la història romana al gènere alegre. Amb això n'hi , ha prou i de sobres per a fer-se una idea precisa dels resultats estrafolaris que havia d'obtenir. Velasco, per a bastir revistes, parteix del vodevil. No cal dir que cap d'aquests procediments no pot sortir bé. Resultava el següent : qué les revistes .d'En Sugraftes eren ordinàries, matusseres; les d'en Pardo, gairebé idiotes, i les d'En Velasco, una barrija-barreja de vodevil rebaixat amb elements plàstics i decoratius de la revista. Cap d'aquosts aspectes no s'aproxima a les creacions del malaguanyat Ferran Bayés. La qual cosa fa pensar que de no haver mort el susdit produceur, probablement hauria arribat a trobar el tipus estricte de revista, catalana o espanyola, que s'ha escapat de les mans d'aquolls. Ara bé. Cal tenir en compte que la revista és un espectacle amb fesomia pròpia. Un gènere deslligat en absolut de les altres menes d'espectacles. L'única afinitat que té amb el teatre és gue ha de descabdellar-se en un escenari, tenint decoracions per fons i candilejas, per tal de donar sensació d'alegria a l'espectacle. Però aquesta i prou. Tot l'altre que és, precisament, el moll de l'os, la substància del gènere, no té res a veure amb el teatre. Hi ha qui ha partit, en conjuminar un espectacle d'aquesta mena, de la sensualitat. Doncs bé. La revista és, justament, un espectacle antisensual, la negació del sensualisme teatral. Es la negació de la sensualitat com el mitjà més adequat per a aconseguir l'èxit. No és un pretext per a exhibir un esplèndid mostrari de muscles, de braços i de cames de dona. Els que han partit d'aquest principi han fracassat d'una manera lamentable. Cas Sugraftes. N'hi ha que han partit de la grosse machine dels decorats abassegadors, dels vestits d'època, de les guerres. Han fracassat igualment. Cas Pardo. Hi ha, finalment, qui ha partit del principi de barrejar l'element sensual amb l'element estrictament decoratiu, deixant de banda d'altres elements tant o més importants. Ha cregut que amb la barreja d'aquells dos ntii havia prou per a assolir un tipus de revista gairebé perfecte. Aquest és el cas Velasco. Cal dir, però, que aquest darrer és l'assaig més digne de tots. Les revistes de Velasco tenen sobre les altres una superioritat palpable. El to. 1 una certa dignitat en la presentació dels quadros. Tenen, però, un defecte. Que s'apuntalen en el vodevil. En veure-les, hom s'adona de seguida de la trampa, de les habilitats que l'adaptador ha tingut de fer per a desviar la trajectòria de l'argument vers el número de conjunt, o vers l'apoteosi. Ni el vodevil queda bé, nd els conjunts resulten harmònics, o lligats amb el conjunt. Igualment que els altres aspectes, reconeguts, de les revistes, les de Velasco reresulten mancades. Per bé que les noies passegin — cosa que ja ha devingut clàssica en les revistes d'ací — per la passarel·la, pels passadissos' del pati, i regalin caramels i cigarrets als espectadors de butaques, a la vegada que els donen ocasió per a contemplar de prop les respectives anatomies, l'espectador surt del teatre un xic decebut. Hi ha trobat a mancar quelcom. Què? Simplement, esprit, enginy, gràcia o picardia. Fins ara hom ha prescindit d'aquests elements, com si, realment, no comptessin, com si no hi tinguessin res a veure en la confecció de revistes. Ja hem vist el resultat que ha donat prescindir-ne. Flores de lujo és un tipus de revista més. No pas un tipus de revista definitiu. En Ferran Bayés no arriba a trobar el tipus de revista autòcton que ens caldria. Però si el seu exemple ha de servir per alguna cosa, hauria d'ésser, justament, por a fer adonar als produceurs que l'enginy, la gràcia, la picardia i el to són el seu element principal, la sal i el pebre de la revista, i que tota la resta és complement accessori. Jaume PASSARELL Azorín i Guillem Díaz Plaja Tothom sap que Azorín, el príncep de les lletres castellanes, és un home poc amic de pròlegs. Revisant els seus llibres, que fan algunes dotzenes, no en trobem cap de prologat. Heus ací, però, que el llibre pròxim d'Azorín sortirà prologat ; i sortirà prologat per un amic de Mirador. El nostre estimat col·laborador Guillem Díaz Plaja ha estat el primer home que ha prologat un llibre del gran mestre de la literatura espanyola i un dels estilistes de fama universal. El pròleg del nostre amic, del qual va donar un tast a Mirador ara fa uns mesos, és un assaig d'unes cinquanta pàgines sobre el teatre de l'autor dc Castilla. Totfliom recorda els apassionadissims debats a què el teatre d'Azorín ha donat llloc ; des de l'entusiasme delirant a l'insult. Fent-se pas entremig l'escàndol, Guillem Díaz Plaja ha fet un estudi documentat i serè, situant d'una manera precisa les fonts i l'actitud estètica de l'Hustre escriptor castellà. Ens és grat de remarcar avui damunt d'aquestes pàgines la importància del treball que l'infatigable escriptor ha realitzat. "La Reina Castiza" Publicada en volum l'any 1922, en feia ja nou que la Farsa y Licencia de la Reina Castiza, de Don Ramón del Valle-Inclàn era hen coneguda per quasi tothom. Recitada en particular moltíssimcs vegades, comentada i celebrada en públic i en privat, no havia pogut encara ésser presentada dalt d'un escenari. La desfeta de la monarquia que fins no fa gaire hem tingut de suportar i la lli- Ramón del Valle-Inclàn bertat amb què hom es pot expressar sobre •totes aquelles coses que ens eren assenyalades com a intangibles, la necessitat en què ens trobem de desacreditar tant com sigui possible allò que no ha de tornar mai més, despullant-ho de tota aquella falsa glòria amb què s'embolcallava, tota feta d'engany i farcida de clandestinitat, i mostrant-me la seva profunda mesquinesa i el seu intrínsec plebeisme, han tornat a dar actualitat a aquella saladissima sàtira dé Valle-Inclàn sobre la vida dissoluta i cínica de l'àvia de l'heroi de Deauville, la vir. tuosissima dama Isabel de Bórbó, esposa del seràfic Don Francisco de Asís. I així és que ha obtingut un èxit clamorós ,1a presentació que al teatre Munoz Seca; de Madrid, ha fet la companyia dlrene Lépcz Heredia i Mariano Asquerino, amb decorats i figürins de Bartolozzi, de la farsa grotesca de Valle-Inclàn, que és una de les millors produccions de l'estilitzat escriptor gallec. , - Farsa completa de cap a peus ; els seus personatges no són altra cosa que ninots; ninots buits i ridículs, sense cap noblesa, sense cap majestat ; ninots pels quals no sent cap simpatia el seu autor, rònecs i concupiscents, posseït cada un d'ells pel seu dimoni ; un dimoni brut, escuat, espellifat i pobre, que no pot encendre en l'ànima de la seva víctima cap passió, cap pecat que tingui una mica de grandesa : un dimoni mesquí, en una paraula. Valle-Inclàn ha mirat aquella època que fins ara no hem arribat a estar en situació de poder liquidar, amb tota l'agudesa i amb tota la fredor necessàries per poder donar-nos-en aquesta espècie d'aucà caricaturesca que ens la representa tan bé com el documental més rigorós. Tota la història clandestina, de fullets i de romansos ; de publicacions perseguides i de correspondències secretes que ens havien fet caure l'ànima als peus en veure les mans que havien pogut regir els Interessos i la vida d'Espanya — bells antecedents del carnestoltes alfonsi — , ha pres en agafar-la Valle-Inclàn com a matèria per a una obra teatral, la única forma sota la qual podem imaginar-nos-la. Aquella incontinència i aquelles baixíssimes vel·leïtats d'Isabel, aquelles intrigues cortesanes, aqutólls chantages, aquelles sortides mocturnes, aqudls embolics, aquells furors de Don Francisco — que ja sabem fins òn arribaven — , per més bona voluntat que hom posi en considerar-los, no hi trobarà pas argiiment per res més que per la farsa ridícula i despietada que n'ha fet Valle-Inclàn. En tota la vida que es menava a la cort en aquell temps no hi ha cap escletxa per la qual es pugui filtrar cap sentiment noble, cap intenció honesta, cap pensament honrat. No hi ha manera possible de trobar-hi cap dignitat, cap noblesa, cap virtut. Un drama o una tragèdia no els podreu pas bastir amb els miserables ■materials que us ofereixen els personatges que es movien al volt de les faldilles de la digna filla de l'Abjecte. I a part de tot això, creiem que ha estat un gran encert que hom s'hagi decidit a posar en escena d'una vegada una obra de Valle-Inclàn, que tantes en té — i de ben representables — que farien molt millor paper que moltes altres que es presenten d'autors de molt menys vàlua literària i que, si bé teatralment semblen prometre d'allò més, un cop a les taules s'ha vist que era ben poc el rendiment que donaven, en tots els sentits. La farsa és on el geni de Valle-Inclàn ha trobat just l'instrument que necessitava. L'ampul·lositat truculenta de les seves antigues comedias hàrbaras, que tantes vegades trobem insincera, mancada d'emoció i de realitat per tot de detalls llibrescos, forçats i rebuscats amb què ensopeguem massa sovint en la seva lectura, desaparegué ja del tot quan l'autor es deixava anar a la filigrana agredolça de La- Marquesa Rosalinda ; però on el Valle-Inclàn de La Reina Castiza — que és el millor — , es trobà en poder de la seva pura expressió en la deformació grotesca i en el joc burlesc, pintoresc i caricatural dels seus esperpentos — com Luces de Bohèmia, Los cuernos de Don Friolera — , dels quals la Farsa y Licencia de la Reina Castiza és una fillola graciosíssima. Una obra que és tan bona per veure-la en escena com per llegiria. El lector es troba que les acotacions hi són en vers — com tot el text de la farsa — , gràfiques i suggeridores. Joan CORTES ESPECIALITAT EN LA MIDA Jaume I, 11 Telèf. 11655 [M O O A RAMBLA DEL CENTRE, 33 PASSATGE BACARDÍ. 2