, ■. -■:••-(-•.• 4 mèm. 1 C I EMA M E N T D D A mig camí entre la veritat i la anentlda, com diu Paul Reverdy^ tota obra d'art de caràcter narratiu destinada a l'exposició d'uíi íet divers, d'Indole moral, és una mentida que mo ho sembla, és a dir, una mentida que es fa creure. Un bon film és una ficció, i per taint una mentida, però és una ficció ideada a l'ombra de certes regles, diguemne regles dramàtiques, les quals tracten d'imitar les sinuositats d'aquelles altres regles que governen la vida. els films d'origen netament americà una idiosincràsia determinada. Busquem^hi les mentides. Característiques tècniques i al mateix temps característiques ideològiques. Ara, amb l'aiguabarreig d'influències estrangeres, el cinema americà esdevé una mica tèrbol, però tanmateix són encara nombroses les cintes que traeixen amb netedat els símptomes genuïnament racials del poble ianqui, i entre aquests símptomes cap de més cons- PANORAMA I L'actualitat a Paris D'un film cavalUsiic de Vidor, que }ia d'acabar hé per força IE1 film és una ficció que s'imposa amb tot el dramatisme, dels successos reals perquè, encara que no real, és possible, i si algú ha dit que el cinema era la manera més real d'expressar l'irreal referint-se amb seguretat a aquelles obres nascudes de la més lliure imaginació, també s'iha dit que ell és ^la manera més irreal d'exposar el real, i cap altre mitjà d'expressió no pot donar-nos amb tanta penetració l'espectacle de la vida més pròxima. J el món marxa i Atieluia, heus ací dos exemples típics. L·a. gent incapacitada per a una ampla vida artística insisteix molts cops en aquell aspecte fictici, i com sigui que els autors semblen preferir els casos insòlits, acaben per considerar en globus les obres com un món de convencionalisme, allunyat del món on ells viuen. «Això només es veu en els films», els sentim dir, i no cal dir com les falòrnies i absurditats amb les quals els directors incapacitats omplen llurs films no sembla sinó justificar un punt de vista que sembla alimentar-se on una franca acceptació de la vida amb tot el seu prosaisme. Tanmateix moltes vegades el que fa refusar un film el mateix que una novel·la — i en el cinema és on això succeeix més sovint, per tal com afecta un públic més vast, i per tant amb un nivell mitjà de cultura més deficient — és una certa miopia intellectual, que fa que hom cregui els límits del possible extremadíiiiient reduïts. Les novel·les de Dostoievsky, que poden semlblar inversemblants a un lector de George Olhneit, són incontestablement d'una pregona evidència. El mateix passa amb alguns films de Qarence Brown, que el gros públic refusa perquè es resisteix a accoptar-ne la lògica intrínseca, pretextant que la conducta de llurs protagonistes es massa incoherent per interessar-se per ells i per llurs actes. Però si hi ha veritats que semblen mentides, és incontestable que no tot en el cinema és veritat, altrament si això fos, el cinema deixaria d'existir en tant cjue art. Hi ha mentides expressament cinematogràfiques? Hi ha de moment les que afecten la forma mateixa cinematogràfica. Supressió del relleu i del color i reducció a successions de molts esdeveniments que es donen simultàniament, canvis constants de distànria focal que crea una escala de dimensions d'una gran puixança expressiva. Però hi ha després les mentides que afecten al contingut mateix de l'obra, i és d'una d'elles que volem parlar ara d'una manera especial. Naturalment que cada obra comporta les seves mentides, però hi ha mentides que reapareixen d'una manera persistent. Es innegable que quan parlem del cinema americà, per exemple, tot seguit ens entonem ; amb això signifiquem que atribuïm a tots GRANS NOVETATS EN CORBATES IHARRUBABLES Jaume 1, 11 Telèf. 11655 tant que aquell que podríem denominar la mentida del triomf de la justícia. lEls films americans acaben bé, no comporten en regla general sinó un final feliç, afirmen incansablement la fe en el triomf final de la justícia, i tot això amb tanta insistència, mesclada a voltes de puerilitat, que no sembla sinó que aquests finals no siguin tan sols un truc comercial, sinó una pura exigència estètica del poble americà. Un poble llençat de ple a l'acció que es mou sota cl signe de l'èxit, un poble animat d'una fe que és el secret de llur prodigiosa ascensió material. I els films diüen a la seva manera aquella fe, desmentida sempre pels fets, però renaixent sempre' en l'ànim de la gent. Aquesta mentida deliciosa dels films ens apar d'una gran valor estètica. No recordem quin assagista grec deia que Eurípides parlava dels homes tal com eren, però que Sòfocles parlava d'ells tal com haurien d'ésser. L'artista, vexat per tot el que en el món contradiu la norma moral, es revenja en les seves obres, redreçant torts i satisfem la seva set de justícia. Potser aquesta mentida dels films americans és una mentida covartia ; moltes vegades és tan poc assenyada, que podem pensar-ho ; però en els grans films, en cJs que són bells de debò, i en primera fila, eminentment representatius, els films de Douglas, no ; aquesta mentida no és una covardia, sinó una afirmació d'una gran valor moral, una protesta contra el món elevada en nom dels més enlairats interessos de l'bome i qui sap si en el fons quelcom més i tot, la confiança que ol triomf de la injustícia, que la multitud té per la gran veritat, no és sinó una enganyosa aparença. L'art, deia Oscar Wilde, és la protesta de l'home enfront de la Natura. Josep PALAU Ja ho sabeu... "Le Million" de René Clair Tota la crítica està d'acord a proclamar el nou film de René Clair, Le Million, un film excel·lent, i el que és més, un autèntic film sonor. yna partitura còmica acompanya i explica l'acció. Tota mena de personatges hi tenen els seus recitatius lírics reveladors de llurs ànimes. A més, um chor invisible comenta J 'acció, resumeix les intencions , i aporta tota classe de xafarderies picants, constituint tot plegat una bella concepció de l'opereta cinematogràfica, més cinema que tot el que ha fet fins ara Lubitsoh a desgrat del seu gran talent. The Observer, de Londres, escriu, a propòsit d'aquest film : «La tècmica de René Clair és precisa i mesurada, fonamentada damunt la tècnica americaría, la més madura de totes les existents ; ■ però aquesta tècnica la veiem traduïda en una llengua personal i original. . «Deixeble, en un principi, de Chaplin, René Clair ha deixat al mestre amb la seva peculiar manera d'acceptar i treure partit del nou instrument sonor i d'interessar-se al caràcter de les coses més que a l'individu. »Hi ha en el director francès qualitats d'esperit i de judici que donen a les seves acrobàcies, als seus gags, una valor superior a un valor singularment tècnic »La sonorització és la veritable star d'aquest film. De totes maneres, cada personatge, àdhuc el més insignificant, és tractat amb tanta intel·ligència del gènere còmic, cada episodi és conduït amb tanta habilitat, que és amb una joia sense mescla que ens abandonem a l'espectacle de la faràndula de tants gais comparses evolucionant en un món a la inversa on no hi ha Hoc ni pel seny ni per la reflexió crítica.» "La mà que estreny" Del cinema que vèiem en la nostra infància o adolescència, tots recordem Els misteris de Nova York. A-quest títol resumia _ tot l'atractiu dels misteris apassionants i feia creure en una Amèrica país de grans crims i de detectives tan miraculosos com els criminals. Dos anys enrera, Epstein fabricà una versió reduïda d'aquest film (6oo metres només, mentre que la versió original en tenia 7,000), que provocà protestes perquè duia uns títols tendint a ridiculitzar el film. Hom sap que el gust pels films policíacs segueix tan viu com sempre, però no era possible de trobar una^còpia dels famosos Misteris, que segurament hauria tingut un gran èxit en una de tantes sessions retrospectives. Llegim que, la Cooperativa internacional del Film Independent /ha descobert una còpia dels Misteris, probablement la única existent a França, i 5ia decidit de compondre'n una nova versió, el muntatge de la qual ha confiat al jove cineasta René Em. salem. De totes maneres, el metratge de la cinta ha quedat reduït a 2,500 metres en comptes dels 7,000 de là versió primitiva. Cal dir que molts rètols han estat suprimits, ja que el públic d'ara està més entrenat que el d'aquells temps i l'acció del film no necessita abundants explicacions. D'altra banda, calia rompre tan poc com fos possible el dinamisme del film. Sembla que René Emsalem ha fet una reducció del film sense mutilar-lo, i alhora deixant-lo més a prop dels gustos de l'espectador d'avui. Com algú recordarà. Els misteris de Nova York és un film diferent del que acostumen a ésser els films policíacs. La intriga es desentén dé la versemblança, la qual només és coníficionada per les extraordinàries invencions científiques dels dos enemics : el detective Clarel i «la Mà que es. treny». Al Vieux Colombier de París serà passada aquesta exhumació d'Els misteris de Nova York. Trobem que fóra interessant de passar aquest film a Barcelona, eji les sessions especialitzades de Studio Cinaes, per exemple. Comunicat df. la Unió d'Autistks a les productorks amurk'anes El nou mètode d'adaptar els films ianquis a diversos idiomes europeus, ha estat rebut a França amb una doble hostilitat. La crítica sensata i independent assenyala la falta d'emoció i d'equilibri que existeix entre la imatge visual i la imatge sonora, i els artistes professionals es disposen a Què és la neurastènla? Els excessos de tota mena, els disgustos i contarietats donen lloc a una debilitat del sistema nerviós, qu - es tradueix en insomnis, falta de gana, vertígens, malestar, símptomes tots de neurastènia, que són vençutt amb tanta major rapidesa com més de pressa és atacat el seu origen amb l'enèrgic reconstituent FOSFO-GL1CO KOLA DOMÈNECH, que en pocs dies torna el benestar i els desigs de viure — que Mary Pickford ha expressat el desig que quan es mori els seus films siguindestruïts? — que Matrimoni de príncep, de von Stroheim, és una continuació de Im marxa nupcial, del mateix director? Hi retrobem els mateixos intèrprets : l'autor, Fay Wray, Zasu Pitts en els mateixos papers. — que corre el rumor que la Radio Corporation of America està a punt de construir dues estacions d'assaig per a televisió? — que el film en el qual apareixerà pròximament Nina Mae Mac Kinney, la inoblidable protagonista d'Aíleluia, és The L·dy from New-Orieans? — que Monte Blue, el d'Ombres blanques, seduït pql parlant, pren -lliçons de cant i de dicció? — que el decorador i cartellista Paul Collin escriu l'argument d'un film? — que a Nova York Le million no ha agradat tant com Sous les toits de Patis? — que ha mort Harry Reichenbach, agent de publicitat al qual es deuen els descobriments de Douglas Fairbanks, Marguerite Clark, Rudolph Valentino i altres moltes estrelles? — que la versió alemanya d'E/ presidi ha estat obra de Fejos, i que La crítica_ ha trobat aquest film inferior a M, de Fritz Lang, sobre un tema semblant? — que el nou film de Pabst tindrà per escenari dues mines, una de francesa i una altra d'alemanya? — que el pròxim film de Clarence Brown és Wmma? Marie Dressler és la protagonista. — que Henry Bernstuin treballa en la confecció d'un scénario destinat a Joan Crawford? — que la pròxima temporada tornarem a tenir films de Janet Gaynor? Dos d'ells amb Charles Farrell. Potser la parella començarà a éssar monòtona. Abraham Lincoln Waker Huston ha tingut al seu càrrec el paper d'Abraham Lincoln en. el film que sobre la vida del famós president ha estat projectat als Estats Units amb gran èxit. L'actor conta que un dia, en una reunió d'amics, una noia li preguntà qui era Lincoln. — 'No ho sabeu, de debò ?— preguntà Huston. — -No — va dir la noia, i va creure convenient afegir : — La meva germana tampoc no ho sap. La germana va confirmar aquesta ignorància. Huston, breument, explicà que Lincoln era un gran home que havia alliberat els esclaus i salvat la unió dels Estats Units en una època en què corria perill. . — Oh 1 — va fer la noia, com a excusa — . Fa tant de temps que no llegeixo el diari ! Abel Gais ce a Rússia Abel Gance és a Rússia. Entre altres coses dignes de menció, el director francès ha gestionat amb èxit l'entrada de films europeus en els dominis de la U. R. S. S. Naturalment, no s'ha oblidat, en introduir ^jBí les produccions europees, del treball, i ha donat a conèixer al públic moscovita el seu gran film La i? oda en una versió sonora que ara acaba de rodar el propi autor. Actualment pensa continuar damunt del terreny el seu film Napoleó, amb una segona part titulada La campanya de Rússia. El film serà parlat, però per respectar la realitat històrica els francesos parlaran francès i els russos el rus. No passarà el que fins ara hem vist en tots els films, en què, passi allí on passi l'acció, els personatges parlen en anglès si el film és d'origen americà o en francès si é's fet a França. Abel Grance, home de novetats, sempre wté a punt. Podria filmar després La confusió de llengües o El drama de la torre de Babel. Stroheini i Belty Compson en uGabbo le ventriloquen acabar amb aquesta forma d'adaptacions, per a la qual finalitat estan donant els passos inicials. La Unió d'Artistes (Cambra Sindical dels Artistes de llengua francesa, dramàtics, lírics, cinematogràfics), ha dirigit un comunicat als productors ianquis que han «emprat la veu dels actors francesos per doblar els rols inteipretats davant la càmara pels artistes americans", en el qual considera que una producció americana sobre aquestes bases constitueix : «Primer. Un compromís artístic fàcilment assimilable a una presentació fraudulenta de mercancia ; »Segon. Una usurpació caracteritzada de la personalitat de l'artista en nom del qual resta adherit a una sonorització en la qual ell no ha participat ; «Tercer. lEl que un periodista independent (Jean Fayard, en la crònica cinematogràfica' de Candide) anomena les pràctiques humiliants per a l'actor. iiConsidera que «n aquestes condicions, la Unió d'Artistes ha estat fundada per pendre -les mides més rigoroses, per reaccionar contra l'esmerç de semblants procediments, incompatibles amb l'exercici normal de la professió d'aotor i dels drets artístics del comediant ; «Primer. PróhLboix formalment, a tots els seus -membres, de participar o prestar llur concurs, igualment a França que a l'estranger, a tota sincronització ; i »Segon. Decideix utilitzar tots els mitjans amb què compta per tal d 'evitar-ho.» Etc, etc. La Unió d'Artistes és realment la primera potència francesa — i creiem que europea— que Jia sortit a l'encontre — amb una oposició ferma i eficaç — d'un mèt-xle basat en principis absolutament comercia's que ame. naçaven seriosament el cinema europeu. La traducció de films ja és per ella mateixa un gran perill i una desracionalització del propi cinema. Però aquest mètode dels dobles és encara més perniciós i més manoat de realitat, d'equilibri conematogràfic. Per això aplaudim els mitjans emprats per combatre'l i reprotxem la passivitat espanyola davant tots els atrópells que quotidianament es cometen amb els nostres artistes, amb els nostres ambients i amb les nostres possibilitats cinematogràfiques. «Gaubo le ventkiloque», film i>ií James Cruzk, interpretat per Erich- von Stroheim - Per refermar els nostres comentaris anteriors, heus ací unes notes sobre un film ianqui que es projecta actualment en un cinema dels boulevards en la seva versió francesa. Es' tracta d'una obra genialment concebuda, amb materials valuosos per al film parlant. Està basada en una novella de Ben Hecht, realitzada per James Cruze, i és el primer film parlat de von Stroheim 1 Betty Compson. Degut a la seva gran quantitat de diàleg i a com hauria estat costosa una versió integral en francès, s'ha recorregut al trucatge dels actors, s'han suprimit uns quants centenars de metres del diàleg i s'ha aconseguit un film, parlat en francès, aparentment bo. No obstant", quan s'està en el secret d'aquestes coses, quan se sap que els actors de la versió original no parlen francès i que el francès que sentim ha estat pronunciat posteriorment en una cambra reduïda i davant una projecció silenciosa, aquesta sincronització tan perfecta en un principi comença a semblar-nos menys justa i a descobrir-nos detalls que palesen la impostura realitzada. Però, amb tot, en Gabbo le ventriloque— repetim — hi ha una idea cinematogràfica essencialment sonora : un ventríloc. En el cinema parlant és una troballa que ofereix grans possibilitats per a més endavant. Stroheim, en el seu rol de ventrl'oc, es divideix en dues meitats. En l'una és l'artista biifat, convençut de la seva vàlua i inflexible i esquerp per als altres. En l 'altra és cl seu subconscient qui parla aprofitant-se dels seus ninots, qui discuteix amb dl mateix i qui es reprotxa les excessives dureses que té envers tothom qui el tracta. Stroheim, bon actor de cinema sempre que no pretén incorporar galans, s'ajusta excel·lentment al seu paper. En el rol hi ha quelcom d'aquella cosa encarcarada i una mica filosòfica que tant agrada a Stroheim, i això II ajuda, li abona la seva tasca. Sense aquesta cosa falsa del «doble» en els diàlegs i semse els salts que contínuament dóna el so (cada vegada que passa del Western Electric de les escenes que resten de la versió' original al Gaumont-PetersenPoulsen dels diàlegs posteriors), com idea i com realització cinegràfica, Gabbo le ventriloque ei\s hauria entusiasmat. Així, solament aconseguí indignar-mos una mica. Juan PlQUlERAb París, juliol de 193 1- Rutímann i el film amaíeur M. Walter Ruttmann, l'autor ben co. negut de La Melodia del món, el film que Mirador presentà en una de les sessions del darrer curs, és avui un dels productors més independents. La seva producció resta al marge de la gran producció comercial. Potser aquesta circumstància augmenta l'interès que podea tenir les seves opinions sobre la producció independent i el cinema amateur. «El film amateur, diu Ruttmann, existeix, el mateix que existeix la foto d'amateurs i existeixen aficionats en totes les altres arts practicades per , no professionals. »La major part dels films amateurs són dolents. Molts d'ells no consisteixen sinó em una demostració que el golf és una cosa ben important, que és una cosa encisadora pendre el te en el jardí de la tieta 0 bé ens il·lustren sobre la creixença d'un bebè. "Què és un film -amateur? I abans que tot, què és un amateur? L'amateur és un personatge el qual és considerat amb indulgència. Cal convenir que moltes vegades és una mena d'home convençut que ha de brodar un mal poema d'amor en un dia de primavera. Però també hem de convenir que moltes vegades és un home a la recerca d'un objectiu seriós, i sobretot d'un objectiu situat lluny de les rutes freqüentades d'una faisó rutinària pels professionals. "L'art exigeix tres coses essencials : l'amor, el talent i el treball, tres elements que es combinen en el resultat final. «L'amor i el talent si no s'apuntalen en una tècnica consumada, no poden conduir sinó a un diletantisme indisciplinat. Però el talent i la tècnica sense l'amor, seosc poesia, sense nervis, no produiran altra cosa que un decoratiu inanimat. Car; qui és capaç d'establir matemàticament la bellesa d'una flor?» Per il·lustrar els seus punts de vista sobre el cinema parlat, Walter Ruttmann es refereix a un film amateur de M. M. Winter i Riibon titulat J'avais un amant fidèle. Com que hi ha poques probabilitats que els nostres lectors vegin aquest film, ens abstenim de transcriure les observacions que entorn d'ell fa l'il·lustro cineasta. Les paraules que n'hem, transcrit ja tenen un <;al'e prou abstracte per convenir a qualsevulla obra que sigui. /rew el dolor de ronyons perquè dissoli faci d úric Eulc u/bTíi A' rtsulfats obtíngan #WÍ tUHODONALaioa th ceios 11 cm •# indicar CtreíriK ■» 6" fi? 6RArc INDICADOR OEIS ILOCS A ONt ES LOCAUSA CL REUMA Agència exclusiva per a la venda & MIRADOR Societat General Espanyola de Llilirfl"; Barbarà,l6 Telèfon^8