MIRM3DR 1 Del piquipon de Vilanova Andana de l'tslai-ió de Vilanova. L'exprés dfl Madrid, que ixtorna l'IUustre Prcsident de la General tat a Barcelona, fa uns minuls do parada per a correspondre al deliri de visques i aplaudiments dels vilanovins, L'alcfdde — en mig d'un ambient de gran curiositat— s'adre<;a al p6ble amb aquestes paraules preliminars : — Aquí teniu el gran patrici Josep Macià 1... L'h o«ne es reserva El fill del doctor Aguadé, enguany, per qüestions que fóra pueril voler exposar, és un dels xicots que més es cotitzen entre IVIemont femení de la platja de Vilanova. Ket aquest aclariment, creiem que els nostres lectors trobaran perfectament comprensible que Jaume Anton (aquest és el seu nom) es vegi obligat a flirtejar, alhora, amb dues gentilíssimes vilanovines. Jïl més anecdòtic dc tot això és que cl noi Aguadé repeteix els mateixos mots, estructura les mateixes frases, quan parla amb una que quan s'adréca a l'filtra. ' Un bon amic, assabentat per les mateixes protagonistes del graciós procediment del llirteig en doble, l'increpà luímorísticament sobre el particular. I el noi Aguadé diuen que li va respondre molt seriosament :• — 'No sé si saps que les bones idees i els pensaments genials me'ls reservo per a la política. Per al·lusions COSES VISTES Ivn una dependència de l'Ateneu On sol treballar el doctor Diego Ruiz, estan reunits amb , ell, entre altres, cl col·leccionista i pintor Manuel Rocamora i el pianista Juli Pons. De sobte, el doctor Ruiz interromp a Efl Rocamora, que parlava : — iPrccisament avui m'han escrit i m'han parlat de vós... I seguidament comença a remenar entre els llibres, papers i incomptables puntes dc cigarret do sobre la taula. A l'últim troba la carta i a l'aizar contença a llegir, en veu alta, un paràgraf, que feia així : "Doneu-me noves dc tols aquests xafarders d'aquí, d'aquesta mona de safareig...» — iNo, no ; no deu anar per mi això — salta Kn Rocamora amb una certa vehemència, molt comprensible. Rivalitats d'esiiu Caldetes i Mataró, dues poblacions veïnes i que sempre havien estat més o menys amigues, aquest any han trencat les hostilitats. Per què? Molt senzill. Els de Caldetes tenen un tren directe fins a Barcelona, i que, per tant, no es detura a Mataró. 1 els mataronins, que van tenir el primer tren que hi va haver a la península, amants com són de conservar la seva superioritat carrilaire, no s'ho saben acabar. Visca la modèstia D'un programa que han tingut ocasió de llegir a molts pobles de Catalunya, aquest estiu : «El gran pianista Juli Pons, reconegut per tota la premsa com una de les primeres figures en el món musical, i la eminent compositora Genoveva Puig que's proposen visitar tots els pobles de Catalunya amb altes finalitats culturals, ofereixen avui el sou art a n'aquesta localitat amb la confiança de que per part do l'auditori es posarà l'intel·ligència i la voluntat per a com. prendre tot ço que sia en pro de les belles arts, progrés artístic i dc la cultura en general.» Cal advertir que aquests programes els distribueixen «el gran pianista» i «l'eminent compositora». Toéhom és orador , A Alger hi ha una colònia espanyola molt considerable, composta, la majoria, per gent de València i Alacant. Naturalment, en ésser proclamada la República a líspanya, a Alger hi va haver un devessall d'entusiasme entre els espanyols, entusiasme que es traduí on un seguit de mítings i àpats de tota insna. Va ésser en un míting que un tal Gallego, ex-conseller del municipi d'Alacant quan la dictadura, tot engrescat va dir el següent : «...Queremos que se nos atienda, que se nos respete, que se nos trate como seres humanos y no como hasta ahora, que Sé nos ha tratado como unos panaceas.» Degut a la igualtat de nivell entre l'orador i la majoria del públic concurrent, la frase passà desapercebuda .sense obtenir la sorollosa ovació que realment es mereixia. N egres, jueus i Imxaaors d A Pl-RK ('OROMINI-S Sobre ta laula del meu despatx tinc un llibre vostre, avuloral encara als méüt ulls perquè sou vós qui me l'ha Iramis amb UfUl cordial dedicalòriti. Junt a aquest volum, un exemplar de Miuadok, oii he vist cital el meu nom, en unes notes del vostre viatge a Cuba, en les quals parlàveu dels negres de. l'illa on fa tant de temps que visc. Per no es va aclarir el misteri de la seva mort, fins que el negre Jim Cowlcy va presentarse al sheriff i declarà que el seu principal, Mr. Leo Frank, superintendent de la fàbrica de llapis, li havia manat que l'ajudés a transportar cl cadàver de la noia al lloc On havia estat trobat per la policia. La notícia va caure com una bomba. Mr. Leo Frank era conegut i respectat a .tot Atlants ; ningú no havia dubtat mai que correspondre, en la mida de les meves /or- fos un genlleman. Però do mica on mica ces, a la vostra gentilesa; vull intentar, mitjançant el favor de Mikadok, de contar un cuento de camino, com diem a Cuba, tret dels meus records. Jackson ville (Florida) té una confluència de ferrocarrils imporlantíssima, on es canvien màquines, es componen i descomponen expressos, cap al nord, al sud i a l'oest dels Estats Units. Un capvespre de juny de 1913, vaig baixar d'un comboi de l'Atlantic Coast Line, procedent de Nova York, rumb a Kay West, per agafar l'exprés que sortint de Jacksonville a los 9 p.. m. arribava a Ibor 'City a les 6 del níatí. Consultats el rellotge i l'itinerari, era cosa d'esperar mitja horeta per la sortida del tren. No valia la pena de délxai; la maleta a la consigna i donar un tomb per la ciutat. Vaig asseure'm, doncs, al primer banc buit que vaig veure i al cap do tres minuts ja em venien ganes de canviar de lloc, cosa impossible donada la gernació que s'engruixia por moments davant meu, voltant un taüt, amb el seu cadàver corresponent, posat sobre un carretó, acabat de baixar del tren d'Atlanta i que esperava ésser posat al furgó del comboi destinat a Brooklyn. Aquella gernació comentava, en un xiuxiueig continu, unes coses esgarrifoses. El meu veí de banc, què es moria de ganes d'enraonar, després de mirar-me detingudament cm va preguntar si anava cap al nord. En contestar-li que precisament seguia la direcció oposada, conegué pel meu accent que no era del país i que . podia expansionar-se : — Veieu aquest taüt? Dintre seu hi ha el cadàver d'un innocent, un pobre jueu víctima d'una delació infamant. Un negre, per salvar-se dol linxament, es va convertir en testimoni d'Estat i va acusar un infeliç... Jo no gosava obrir la boca. Als Estats del Sud, jueus i negres són mirats de reüll i no volia ficar-me en una matèria tan espinosa com la de les repudiacions racials en un país tan susceptible envers elles com són els Estats Units. El meu interlocutor venia d'Atlanta, com el mort, i com ell esperava el tren al qual anava facturat el taüt, com una mercaderia qualsevol. 'Es un espectacle que a nosaltres ens esforceix, i que als Estats Units és corrent, veure una caixa de morts en una andana d'estació, sense altre acompanyament que el cartó clavat a sobre amb l 'adreça. Arribà l'exprés de Brooklyn. El meu circumstancial conegut s'alçà, agafà la seva maleta i, abans d'enfilar-sc al tren, em va dir a cau d'orella : —"Sabeu l'afer Dreyfus? Doncs no és res al costat de! d'aquest infeliç. Mentre anava cap al vagó, tot fent-me un gest de Goorf byc, cm va semblar que aquell í/n de tants negres linxals als Estats del Sud de tant remugar la notícia, aquesta començà a ésser creguda i a trobar una traducció en la frase : —Maleïts siguin els jueus! Cal exterminar-los. I posades les coses on aquest terreny dc conflicte racial, ja no hi hagué aturador possible : Mr. Leo Frank fou empresonat i processat. De res no valgueren els discursos dels advocats defensors. La víctima va haver de sentir com el magistrat pronunciava la frase de ritual : «Leo Franlc, el dia 17 de juny de 1913, serà penjat pel Reclòs en In penitenciaria de Millegeville, el desgraciat jueu esperava la data fatídica. Mentrestant, a fora, els ciutadans d'Atlanta s'escalfaven cl cap els uns als altres amb el projecte d'assaltar la presó i aplicar la «llei de Lynch» al condemnat. Fou rèdoblada la guàrdia de la presó i fracassà alguna temptativa d'assaltar-la. Alguns diaris recriminaven la feblesa de què donaven proves els ciutadans i insinuaven que la poderosa influència judaica sostreuria el condemnat de los ires de la llei. Vint-i-cinc ciutadans de Mariella van juramentar-se a linxar el jueu abans que els fos ((misteriosament escamotejat», i el dia 16 de juny, un dia abans del senyalat per a la sentència, es reunien a mitja nit i en cinc automòbils marxaven cap a la penitenciaria. En cl punt precís perquè només quedés incomunicat el presidi, establert en una fann-hòuse, o granja agrícola de l'Estat, eren tallats els fils del telèfon i del telègraf. Els energúmens reduïren la guàrdia a la impotència, lligaren de mans el carceller, obligaren cl cap de l'cstablimont a mostrar-los el llit de la infermeria on dormia Frank, ferit d'una ganivetada al coll en una de les fracassades temptatives d'assalt anteriors. Despullat com estava, l'empenyeren escales avall i com un farcell cl carregaren en un dels autos. Tres homes se li assegueren damunt perquè no els fugis. Calia arribar a Marietta abans que des del presidi no haguessin pogut comunicar el fet i demanar reforços. Encara no havia SOttit ol sol, que el cap de la partida, neguitós de fracassar, donava la _ veu de Stop '. i, senyalant un roure una mica apartat del camí, l'indicava com a patíbul de Mr. Leo Frank. En un tres i no-res posaren el llaç. escorredor al coll del jueu, passaren la corda per ^ una branca i lligaren l 'altre cap a una soca. La mort de la mecanògrafa Mary Phagan estava vonjada. ■ Al cap de cinc hores fou descobert el penjat, al qual el llaç, mal posat, havia obert una ferida a la mandíbula inferior. Homes i dones, xics i grans corrien al lloc de l'espectacle, que por ningú no era vergonyós, sinó motiu d'alegria salvatge. Un energumen, Bob Howard, s'entretenia colpejant el cadàver. Excitada, la turba es disposava a una profanació increïble, quan aparegué un vell respectable. Era el jutge Morris. — Escolteu-me ! Qualsevol que sigui que hagi fet això, està ben fet — . 1 la turba aplaudia frènèticament — . Però ara que miss Phagan ja està venjada, us exhorto, pel bon nom del comtat dc Cobb, a deixar que renterrador compleixi cl seu comès. — No, no! — : bramulava aquella gentada fanàtica,, capitanejada per Bob. A la fi el jutge Morris aconsèguí que els dos negres de la funerària poguessin home també era d'origen palcstinià. Amb el temps, havia d'oblidar aquest incident de viatge. Però, anys després, . en les memòries d'un agregat d'un país llatí a Washington, vaig ensopegar, entre altres històries, amb la del desgraciat Mr. Leo Frank, que aquest era el nom del que ocupava el taüt que jo havia vist a l'estació de Jacksonville, víctima de l'orba passió de les multituds. Els fets s'havien produït dc la següent manera : a les primeres setmanes d'abril de 1913, a les afores d'Atlanta, capital de Geòrgia, fou trobat el cadàver d'una noia, Mary Phagan, mecanògrafa en una fàbrica de llapis de la dita ciutat. En molts dies LiiiAramf »< d'un negre a Naco {Texas) el 15 de maig de 1916 ^lllllinillllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllilillllllllllllllllliliiiiiiiiiiiiiiiiiiiiilllliii: I Viatges Marsans, 8. A. | | Rambla Canaletes, 2 14- BARCELONA | = = I Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i Es- I I trangers - Passatges Marítims i aeris j i Viatges a "Forfait" - Excursions acom- j panyades - Peregrinacions, etc. | INFORMES I PRESSUPOSTOS GRATIS Siiiiiiiiiiiiiiiiiiíiiiiiiiiiiiiiiiiiiii»""""""111111" miiiiiiimiiiiiiiiiiiiiiHMumiiiiiiiii hiip coll fins que se'n segueixi la seva mort.» Al negre, que en virtut d'haver-se convertit en testimoni d'Estat li corresponia l'exempció de tota pena, per ésser negre es trobà amb una condemna do dos anys do presidi. Els advocats defensors do Frank apel·laren de la sentència. Mentrestant, la maror popular augmentà : os temia que les influències de la banca israelita rescatessin la vida al sentenciat. En mig d'aquost dons ambient d'hostilitat, tingué lloc el judici d'apel·lació. El magistrat HHI digué a l'acusat : — Leo Frank, alceu-vos — i, dirigint-se als advocats do la defensa, preguntà — : Els defensors tenen alguna impugnació a fer? — Nosaltres ja hem complert el nostre comès, però el nostre defensat prega que li (jeíxin dir unes paraules pertinents. Mr. Leo Frank, en mig d'un silenci de judici final, va acabar la seva curta autodefensa : —Diu la llei que qui dóna la mort amb un acte de violència ha de pagar amb la seva vida. Però la llei no vol que s'immoli un innocent. I jo juro que sóc dol tot innocent de l'assassinat de Mary Phagan, i sols per una terrible venjança que no sé de qui parteix, sóc víctima de les ires de Moloc. Ja sé que les meves paraules no tindran cap influència sobre la consciència dol tribunal, però ja que he de morir, us vull fer present que algun dia es provarà la meva innocència i l'irreparable error que cometeu. Totes les mirades estaven fites en el magistrat Hill. Aquest, amb el to més indiferent del món, va tornar a pronunciar la frase de ritual : «Ixio Frank, el dia 17 de juny de 1913, serà penjat pel coll fins que se'n segueix la seva mort.» treure del carro una mena de cistella llargaruda. Ell mateix tallà la corda dol penjat. Aleshores, aquella multitud, que volia clivellar de bales i cremar el cadàver, intentà arrabassar-lo al jutge. Bob Howard li saltava de peus sobre el cap, com atacat de follia, i aquesta salvatjada esfereïdora sobtà de moment aquella gent. El jutge ho aprofità per carregar la cistella amb el mort en el seu auto i fugir a tot gas cap a Marietta, on canvià d'auto i prongué el camí d'Atlanta, Aquí lliurà la fúnebre càrrega a l'empresari de pompes fúnebres, complint l'encàrrec de la mare dol desgraciat Leo Frank. Aquest era el cadàver que dintre un taüt esperava, a l'estació de Jacksonville, l'exprés de Brooklyn un dia que jo esperava el tren. . Josep Al XALA L'APERITIU "Weltbfirger". — Tots nosaltres somiem de tant on tant que som arximilion^ris i ens donem una gran vida. Un dels projectes més corrents i més vulgars que fem en aquests casos és el de rodar terra i aigua voltats de gran confort amb moltes flors,, molts gossos i moltes ampolles de beguda. El somni es complica fins a fer-nos posseídors d'un palau a tot arreu i d'u^i bosc de cocos en els països adequats. 1 d'això en ve fatalment que som una mena de ciutadans del món pols quals la terra no té secrets ni l'ambició material límit do cap mena. El somni s'atura aquí, i no ens decidim a pensar en el que ens passaria si ens sentíssim completament internacionals, amb el cor ratllat de meridians i parallols com les esferes que fan servir a estudi. Jo em penso que un estat així, si és què no ens avorria positivament, acabaria [kt convertir-nos en uns animals dc cautxú amb quatre idees vagues i solemnes, però completamen: tatuats d'anuncis d'hotels, dc piràmides, dc setmanes santes i de greix de foca, com la fusta dels vagons-llits i les entranyes dels transatlàntics. Jo penso que la cosa menys avorrida encara consisteix a comptar el mateix nombre d'estrolles abans de sopar . des d'.una determinada finestreta, i anar a pondre cafè en una mateixa taula, i fer el mateix sospir de desesperació quan us adoneu que el cafè no va a l'hora. Això, és clar, pot ésser tan tràgic com es vulgui, tan poc envejable com onamorar-se d'una llevadora ■ però això, si més no, manté els ossets en el lloc corresponent i serveix per tenir una certa ■personalitat, amb l'ànima d'un cert gust característic, Perquè els grans rodamóns, tant si ho fan a tall dc marajà com si s'acontenten amb una bufanda plena de polls, mirats en fred i en calent a mi només m'inspiren llàstima. L'altre dia vaig tenir ol gust que em fes un retrat al carbó, en una cala de Cap de Creus, el pintor americà Jacobsen. Aquest pintor diu que és d'Ohio, però ni ell ni ningú no sap ben bé d'on és. Ell i la seva senyora es dediquen a voltar la terra exactament igual que aquells homes que surten al circ i enfilats en una moto donen la volta completa a un cèrcol. Per fer això no necessiten grans diners, han après la manera de viure corrent i pasturant, de jeure en totes les latituds i entendre les llengües de tots els mariners i de totes les costelles a la brasa. Jacobsen no ha tingut temps d'engreixarse ; és primíssim, però sense gens de duresa, sembla que deu tenir els ossos de gelatina blava, de la mateixa gelatina que té construïts els ulls. El seu vestit està fet amb peces de les cinc parts del món, fora d'uns mitjons d'una llana tan cxsangüe que fan l'efecte que vénen d'algun astre apagat del tot. Jacobsen no sap mai on és ; jo el vaig trobar a Port de la Selva, però segurament ell es pensa que a la nit 'i donaran un concert amb guitarres hawaianes i les sardines es convertiran en noies de color de caviar. La senyora dc Jacobsen ja veu que no hi ha res a fer, que el món és una cosa limitada i monòtona ; un dia es va comprar un pijama de platja en un studio de Califòrnia i ja no se l'ha tret més de sobre, es dedica a engreixar-se lleugerament, a somriure, a fumar i a beure picon. Es dc les dones més comprensives que he conegut mai ; si jo un dia trobés una senyora igual que ella, m'hi casaria i ja no em preocuparia de res més. Compraria un ormeig senzill i menjaria peix fresc tot l'any. Ara, que Jacobsen és distint de la sev;a dona ; ell duu una existència tràgica, perquè ha de pintar i ha de dibuixar encara que només sigui per matar l'estona. Confesso que el retrat que m'ha fet és d'una gràcia que om commou. El dia que faci alguna cosa notable i em demanin l'efígie per publicar a la premsa gràfica, enviaré aquest retrat obra de Jacobsen. Perquè jo, que tinc una pinta clerical, Jimfàtica, sedentària i inofensiva, vist per aquest welthürger singular, resulto una mena de cambrer anamita barrejat de bastaix hamburguès i dc malabarista abandonat en qualsevol hospici de l'Ecuador. Ningú no dirà que sóc jo, però faig un gran efecte. Es a dir, probablement Jacobsen m'ha fet com seria jo si es realitzés el meu somni d'anar rodant món. M'ha fet com ell veu totes les coses, amb el seu àlbum de dibuixar comprat a la ^ina, amb el sou llapis comprat a Amsterdam i amb una gorra de mariner quo li cau molt bé, conjprada a Port de 1a Selva. Josep Maria de SAGARRiA Híspano Suiza Automòbils 20 CV-46 CV =0 ESPEClALITaT EN LA MIDA Jaume I, 11 Telèf. 11655 íNERVIOSOS! Prou de patit inútilment, gràcies a les acreditades GRAGEES POTENCIALS DEL DR. SOIYRÉ <ïue combaten d'una manera còmoda, ràpida i eficaç la Wf·iiracíp·nía Impotència (en loles les seves manifestacions), l^lCUl asicma, mal de cap, cansament mental, pèrdua de memòria, vertígens, fadi^a corporal, tremolors, dlspepsla nervíos.i, palpitacions, histerisme I trastorns nerrlosos en general de les dones 1 tots els trastorns orgànics que tinguin per causa o origen esgotament nerviós. Le» Gragees potencials del Dr. Soívré, mís que un medicament són un elemenl essencial del cervell, medul'laltol elsistema nerviós, regenerant el vigor sexual propi de l'edat, conservant la salut I prolongant la vida; Indicades especlalmenl als esgotats en la seva lovcnlut per tota mena d'excessos, als que verifiquen treballs excessius, tanl f'.sics com morals o Intel·lectuals, esportistes, homes de ciència, financiers, artistes, comerciants. Industrials, pensadors, etc, aconseguint sempre, amb les Gragees potencials del Dr. Solvré, tols els esfourços o exeercleis ficilment i disposant l'organisme per rependrc'ls sovint i amb el màxim resultat, arribant a l'exIrema vellesa I sense violentar l'organisme, amb energies pròpies de la lovcnlut. Basta pendre un flascó per convèncer-se'n Venda a 5*50 ptes. tlassó, en totes les principals farmàcies d'Espanya, Portugal I Amèrica NOTA. -ZMWa/n/ -se I trametent o'zs pies. en segells de correu per al franqueig a Ofldnes Laboratorlo Sòbatarg, carrer del Ter 16, Barcelona, rebreu gratis un llibre explicatiu sobre l'origen, desenrotllament I tractament d'aquestes malalties.