MIMDDR L ART/ DI/CO/ ESBÓS D'UNA CONFIGURACIÓ ESCOLAR El pla d'A. Ferran* De la proclamació ile la República cn^i, algunes coses han estat enderrocades. D'altres han estat creades. La República ha projectat una forta ventada de renovació sobre molts prejudicis. 1 ha aconseguit de fer-ne Una escombrada definitiva. Molles coses, però, es mouen encara en l'ambient enrarit que sempre han conegut. Les Escoles de Belles Arts, per exemple. Les Escoles ha de proporcionar a l'alumne el mitjà de trobar-se a través d'una instrucció. Com diu Gleizes : «fer-se a la mar sense brúixola, és una follia». A l'Escola correspon, per via doctrinal i pràctica, incorporar a allò que Àngel Ferrant én el seu laüer de Belles Aris segueixen tenint el caràcter prehistòric i rutinari que les han convertit, fa molt temps, en una baluerna perfectament inoperant. De les Escoles de Belles Arts, ningú no se n'ha preocupat. La República, que ha actuat revolucionàriament en tants aspectes, no ha volgut, o mo ha pogut, fer la revolució pedagògica. L'exemple de Mèxic, que ha renovat totalment l'ensenyament artístic, no l'ha temptat. I de les líscoles de Belles Arts, repetim, ningú no sé n'ha preocupat. Millor dit, només una excepció confirma la regla 1 general. ;E1 pla pedagògic d'Angel Ferrant. Aquest escultor, professor d'escultura de Llotja, ha tingut la bona fe d'imaginar un projecte per a unes Escoles de Belles Arts ideals. I diem que ha tingut la bona fe, car Ferrant ja sap perfectament que el seu. pla, tal com estan les coses, no -pot ésser de moment portat a la pràctica. Caldria recomençar, fes a dir : caldria cremar les Escoles actuals i, damunt les seves" cendres, bastir una organització absolutament inèdita, nova de trinca. Però, . mentre vénen temps millors, aquest Disseny d'una configuració escolar, aquest Projecte per a unes- Escoles federades d'Arts plàstiques de l'Estat, elaborat amb unes idees claríssimes, de claredat cristal·lina, sobre l'ensenyament artístic, i establert amb una lògica implacable, bé mereix un breu comentari. Àngel Ferrant creu que, donat el rol social que han de jugar les Escoles que ha projectat, cal estimular l'afició a l'art, de la mateixa manera que fou estimulada l'afició a l'esport, que cal propagar tota forma d'expressió espiritual de la mateixa manera que foren propagades les creences. lEs inútil i absurd fer professionals si al mateix temps no es procura formar una multitud que s'interessi. Aquestes Escoles haurien, sobretot, d'encarrilar, d'estimular les aptituds. Encarrilar Ics aptituds. Això és moll important. Recalquem-ho. Cal ajudar eTs alumnes a trobar-se. Els cursos d'aquesta Escola ideal estarien dividits així : Curs d'iniciació, Cursos pràctics, i Cursos teòrico-pràctics o especialitzats. O sigui : tres fases del deixeble on l'escola : i.a, lliure manifestació, de caràcter general, dels dots naturals amb els quals l'escolar ha vingui al món ; 2.». cultiu d'aquests dots individuals per mitjà d'una actuació conscient i intel·lectual per part d'alumne i professors ; 3.", instrucció ciontífica especial i realitzacions definitives. Examinem primer el curs d'iniciació. En ingressar l'alumne a l'escola, s'imposa un període de tanteig. Labor expansiva i lliurement realitzada amb utillatge rudimentari de tota mena : fusteria, metallisteria, Iang de modelar, paper, tela, llapis, pinzell..,. Pur joc per a l'alumne. Joc que el professor estimularà. Prohibida la còpia. S'ha de partir de l'alumne fins a conèixer-lo tal com és. S'ha de partir de l'alumne com a factor indeterminat per a convertir-lo en factor determinat. En aquest període d'iniciació, l'acUku-íó de l'alumne ha de precedir sempre la del professor. I passem ja als cursos pràctics. I. "Escola ment. A l'inrevés del que s'ha fet fins ara. Cal aspirar a una consciència intcHectual. I aquest és el moment en què ha de néixer aquesta aspiració en l'escolar. Les classes seran amb un o diversos tallers d'assaig, segons les disponibilitats i oportunitat, amb la idea que cada classe en si pugui ésser presa per un taller genèric. . . . . Després d'això, Ferrant enfoca les pràctiques definitives que es cursaran al mateix temps que es faran els estudis de tipus científic que completin la instrucció. Es donaran a l'alumne coneixements teòrics 0 estudis complementaris d'ordre científic. Nocions matemàtiques i ciències físico-químiques. Història de la Civilització, mai Història de l'Art. Això és molt important. Es interessant de conèixer les obres ilel passat. Però és absurd presentar-les com a model o exemple. El que interessa és arribar a conèlxer-les en connexió amb les seves causes. <) sigui, amb els fets que no deixaren rastre material en forma d'objecte d'art. Umic mitjà d'arribar a compendre-les, d'arribar a distingir el palpitant del cadavèric. Com és de suposar, la divisió d'aris majors i arts menors queda eliminada do! pla d'En Ferrant. Tot, o gairebé tot, en la seva escola, des d'un tamboret fins a la positura d'una paret, ha d'ésser discutit i realitzat per alumnes i professors. Aquesta Escola hauria d'ésser una Escola de Poètica Manual, Després, Ferrant estudia l'organització de la seva Escola. Ens manca espai per detallar-la. Constatem únicament que és d'una lògica perfecta. I assenyalem, com a resum, que ori el cicle de l'orientació presentada es destaquen els tres moments següents : primer, manifestació íntegra del temperament individual ; segon, cultura posposada, pràctico-intel·lectual ; tercer, consciència de l'expressió plàstica. I es fixen, com a punts de suport de la nova escola, els següents : primer, síntesi normal del materialisme i de l'espiritualisme, única via humana de realitzacions positives ; segon, instauració de la voluntat creadora en oposició al concepte imitatiu ; tercer, exaltació del valor de tot treball manual aliè a l'estendardització. Es clar que, per a la implantació d'aquests principis, és condició ineludible destruir o prescindir de la vella i corcada bastida retrospectiva, damunt la qual s'ha apuntalat fins ara l'ensenyament. I que caldria substituir l'accent — tradicional i infortunat — de cosa oficial. Substituir anys per moment, pols per netedat, solemnitat per familiaritat, academisme |>er inspiramó... Però això, ara per ara, és impossible. Cal esperar temps millors. I, en' espera que la República, menys agabellada per la resolució de qüestions inajomables, dediqui a les coses artístiques l'atenció que mereixen, Àngel Ferrant, controlat per una organització pedagògica absurda i irracional, prehistòrica, no pot fer altra cosa que orientar de la millor manera possible els seus actuals alumnes de Llotja. En un altre article veurem els magnífics resultats obtinguts, a desgrat de tantes traves oficials. SBbastiA GASCH L'ART DECORATIU L'Escola Massana . Aquesta Escola organitzà al final de curs d'enguany la seva habitual exposició de treballs escolars, i aconseguí el mateix èxit que l'any passat. Els èxits de l'Escola Massana s'expliquen per la qualitat dels treballs escolars, els quals en bona part semblen obres d'artistes madurs més aviat que exercicis escolars. Hi ha certament en aquestes exposicions els exercicis de dibuix del natural (i altres de dibuix decoratiu) que a totes les escoles semblen els mateixos : les tres pomes de Cézanne, el tovalló treballosament arrugat, el seu càntir, el seu morter, etc. Enguany la classe de dibuix del natural de l'Escola Massana ha afegit al tradicional repertori una cadira. Ben vinguda : això és un avenç. — Es igual : el mateix són bons uns models que uns altres, i per a l'estudiant que comença tols són nous. Però els treballs dels deixebles més avençats són ja en aquesta escola d'arts decoratives unes veritables realitzacions, ni més ni menys reeixides que les que ens seran mostrades en les galeries públiques d'art durant l'any artístic que comença, tan valuoses com la majoria de les realitzacions exposades al públic pels artistes professionals durant els anys anteriors. Això vol dir que els professors de realitzacions de l'Es'cola Massana són molt hàbils en el pro^i ofici i àdhuc en l'art d'ensenyarlo. Pel que fa als deixebles, actuen en certa manera, com els antics mestres de l'època d'or del gremialisme per relació als aprenents. En el període gòtic aquest era un bon procediment pedagògic la moda imposés cada any, tot i que un tal programa seria una extravagància perniciosa, podria l'Escola manifestar-se simplement com escola modemíssima de cada moment de la moda, i com a tal hauria d'ésser jutjada. Però, ni així, com escola modemíssima, l'Escola Massana no pol ésser considerada. Seguint els dictàls de l'esmentoda pedagogia anàrquica resulta que tal •--4 " IMblioteca Massana, a l'Arxiu Històric de la Ciutat on el període romànic el procediment encara era- nu. i llor. D'altra banda no n'hi havia d'altre. Avui dia, que la pedagogia artística té tan bons antecedents, si volem considerar-ho sense mania, sense por i amb el sentit de responsabilitat que tota qüestió pedagògica ens ha de comunicar, haurem de confessar que el procediment és deficitari, a desgrat de les relativament engrescadores manifestacions de fi de curs que l'Escola susdita para, un any darrera l'altre, a la planta baixa de l'Arxiu Municipal Històric. Él mètode pedagògic d'aquesta Escola és la causa del suposat dèficit, perquè ell mateix és deficitari. En efecte, l'Escola Massana és una de tantes escoles de pla modern que ensenyen cl conreu de les arts decoratives sense ensonyar-ne dls antecedents naturals, els estils ; ensenya tan sols les arts decoratives més modernes, les, d'avui a quarts de deu de la nit ; i negligeix voluntàriament les arts decoratives, taii certes i segures, de tot altre temps. Així resulta que com que (del mal el menys) els professors saben l'art modern de cada un d'ells, però no saben el d'altres temps (o no ' saben ensenyar-lo, o no poden, o no volen), tot l'esforç didàctic poden concentrar-lo en l'ensenyament exclusiu de l'art modern. Això seria un gran bé si l'art decoratiu, tan fluix, que avui està de moda, hagués de perdurar, posem per cas, fins a l'aprovació de l'Estatut de Catalunya, i més enllà i tot ; però és possible que d'ací cinc, sis, tres anys tothom es trobi d'acord sobre la necessitat de suplir-lo per alguna cosa més viva i substanciosa. Aleshores els deixebles que hagin après l'art decoratiu en aquestes escoles d'ensenyament limitat es trobaran sense preparació per a evolucionar. Si l'evolució continua desenrotllant-se sota els procediments de l'actual pedagogia de la imprepàració, de la manca de tradició i de mètode, de la llibertat del deixeble, aleshores els artistes desnonats per l'evolució podran posar-se a professors, i així esquitllar la maltempsada. Però, i si aquestes coses evolucionen amb tot el rigor d'una pedagogia racional de les Belles Arts?... I si no hi ha càrrecs de professor per a tots els artistes?... Si l'Escola Massana hagués estat fundada per a l'ensenyament exclusiu de l'art que professor especialitzat en l'estil ciiblslejant faisona deixebles decoradors, exclusivament en un estil cubistejant, mentre qúc al costat, tal professor especialitzat en l'estil dels pintors barrocs ensenya a esmaltar segons l 'exclusiu estil barroc de la gran pintura del segle xix. No càl dir que per molt que arribin a imitar la perfecció de llurs professors els deixebles no tenen res, cap fonament, al dessota de tan particulars i heterogenis «nsenyamonts improvisats. Es diria que à les tals escoles hom educa els deixebles tan sols per a ben reeixir una exposició escolar de fi de curs. Un cop eixits de l'escola, aquests deixebles es trobaran probablement tan desvalguts com aquells dos 'artistes que fan de protagonistes d'una novel·leta de Mark Tvvain. Ambdós eren aficionats i autodidactes. L'un s'enamorà dels fanals i l'altre s'engrescà amb els canons d'arfrlleria. I, ca. dascú pel seu canto, no pintaven sinó això. No cal dir si amb la gran pràctica d'un sol tema arribaren a una perfecció mestrívola. El públic els prenia de les mans els fanals i els canons d'artilleria, I a qualsevol preu. Tant, que aviat aconseguiren la celebritat i la fortuna.— -Però no la felicitat ; perquè, per més que procuraven combinar Ja disposició del fanal o del canó d'artilleria, les composicions arribaren a repetir-se, i la monotonia de llur treball els entristia. Un dia però tingueren els dos cèlebres pintors la idea salvadora de renovar llur art famós per mitjà de la col·laboració ; i s'associaren per tal de poder pintar composicions més variades a base de fanals i canons d'artilleria conjunts. El públic es tornava boig d'entusiasme davant d'aquelles novíssimes pintures. I els dos pintors esdevingueren molt més cèlebres i multimilionaris.— Però (d que són les coses d'aquest món,..), encara no eren feliços ! Sentien una profunda melangia, una recança mortal que els corsecava : la recança de l'acordió, I no cessaven de lamentar-se : Ah!... si almenys sabéssim pintar acordions!... Cal donar, doncs, als estudiants de les líelles Arts la possibilitat de poder piular qualsevol, .cosa, àdhuc acordions, si Joan SACS a mà ve. FEU FER ELS VOSTRES GRAVATS EN LA Unió de Fotogravadors Casanova, 160-162 : Telèfon 77406 PROJECTOR POSTAL DE FRANCESC DOMINGO. — Francesc Domingo, sobre la maroma fina, sobre la corda de violí de la seva veu, camina per les coses concretes i limitades, com un recaptador d'horitzons exactes. Per la finestra de l'estudi, puja el sorollet de brollador i ocells, de la plaça de capital de província, anomenada Reial. Si ens vinclàvem per a mirar els grups d'anarquistes, i de filatèlics, ell estenia els fils afinats de les seves paraules per damunt de les palmeres, ' fins a estroncar-les davant la bandera roja del Bloc Obrer i Camperol. Tímid, de veu, i com corbat de la seva pròpia timidesa, sols on encarar-se amb la tela prenen lluïssors vivíssimes els ulls. Després la pupil·la neg»a se li omple de somnis inconcrets i d'estampes de music-hall, en una cinematogràfica alternància de primers i darrers termes. Li tremola la veu mentre la mà se li fa ferma i segura, en la corba difícil. (Carmen, la model, té una rialla desvergonyida, de noi del carrer.) DE LES BARBES CONSIDERADES COM A SÍMPTOMA. — Si ens consternava, la definitiva evasió de la línia senzilla en ":la moda femenina d'enguany, si la fugidaj del mallot i de la faldilla curta ens donava, dades simptomàtiques sobre el fracàs d'unaposició pragmàtica i practicista del nostre.; temps, ho fèiem sempre creient que es trac-, tava d'un fenomen que explica el més iHus-. tre dels ex-amics de Catalunya com una recaiguda en el fi-de-segle. Més que res, ens feia considerar el fet com una cosa passatgera la singular divergència amb què la moda diferenciava les, línies dels homes i de les dones. Als salons de ball, homes i dones ens donaven l'estampa de dues èpoques enllaçades per la cintura. Vestits femenins afinadíssims, solemnials, plens de farbalans i de retòrica,, a! costat de vestits masculins tallats amb. Una evident intenció esportiva. Deixeu-me dir que jo havia ja pressentit símptomes de la tragèdia. L'any passat les; solapes de les americanes i les formes de les armilles presentaven una marcada tendència a romantitzar-sc. Les corbates s'en. " llaçaven d'una manera indolent i descuidada. Hom començava a exhibir uns pentinats turbulents. I ara, les barbes ! Cada dia es veuen més xicots joves àmb barbes. Per bé que vacil·lants encara — hom dubta entre la delnihilista i la del filòsof — , el signe és ben clar i ajuda a estabilitzar la nostra consternació primera. Caldrà dir adéu, definitivament, als guanys de claredat, de senzillesa, de classicisme, que el Noucents havia reconquerit. Aquesta devoció romàntica de la moda és exactament la devoció romàntica dels sobrerealistcs. Això en el tercer terç del segle xx. Quan tot just el se-gle'XlX havia deixat d'ésser un perill com a persistència, se'ns apareix terrible i commovedor com un perill por reacció. — D. P., ESPECIALITHT EN LA MIDA Jaume I, 11 Telèf. 11655 La màquina d'escriure de qualitat ■w / CASA ORBIS F. FERRER AYMAR Claris, 5 : Telèfon 19763 BARCELONA Que gent que el segueix ! Siguraiiicnt ès algun gran jugador. " — 1 ca ! Són gent que es tornen ■ vendre les pdotes que perd. (T/ie Passing Show, Londres) — Si no ens vénen a despertar d'aquí cinc minuts, avui si que farem tard a col·legi. (Loiiíioti Opinion, Londres) — Quina lletra és aquesta? — La conec de vista, però no sé com es diu. {l.ustige Kòlner Zeilung, Colònia) — El vol, Maria, que jo ja no eí duré més? —Gràcies, senyoreta. No agrado gens al meu xicot, amb aquest barret. (Candide, Farfs) —Vés corrents policia. al bar clandestí -i- porta un (juàge, Nova York)