MIRADOR L ■ L· L T E / Seniimeni i kumor Alphonse Daudet en Jes seves delicioses Lettres de mon moulin explic;i la història de l'humorista Bixiou, que ha esdevingut orb. Bixiou ha explotat tota la vida la màscara del cinisme i de la cerebralitat més desesperada. Però heus ací que Daudet té ocasió de veure el que Bixiou porta dins de la seva cartera. Hi ha un petit sobre que li crida l'atenció. L'obre. A dins hi ha un rínxol de cabell. I aquesta inscripció : Cabeils de Celina, tallats el 13 de maig. Daudet fa el comentari : uAllons, Parisiens, vous étes tous les mémes. Le degoüt, l'ifonie, un rire infernal, des hlagues féroces, et puis pour finir : ...tiCheveux de Céline, coupés le 13 Mai.» Ara, aprofitant l'edició ú'ülysses, he tornat a llegir una mica Jules Renard. I les paraules de Daudet han estat una obsessió constant al Jlarg de la lectura. Jules Renard, com Bixiou, tampoc s'escapa d'un sentimentalisme més o menys dissimulat. lEs evident que el sentimentalisme ha deixat de cotitzar-se. Ks evident que la reacció humorística no pot pas . recoízar-s'hi absolutament. Quan .les obres eren bastides damunt d'una trama senti, mental, una visió cínica d'aquesta trama donava un "complex ú'humour que feia reaccionar el •lector. Es el cas de tot l'humorisme cèltic que va des de Dickens a Eça de Queiroz. >Es el cas d'una posició, d'escepticisme i reserva, al marge i després d'un cataclisme. Un humorista és sovint un home de post-guerra. M'agradaria rectificar, en part, una afirmació meva feta damunt d'aquestes pàgines que peca potser de massa absoluta. Per ella negava al jove humorisme tota possibilitat d'origen sentimental. «A partir de Dickens — tot al llarg del segle xix — l'humorisme se'ns apareix com una reacció cínica davant del sentimentalisme. Quan cl sentimentalisme deixa d'interessar la literatura l'humorisme deixa de recolzar-se sobre el sentiment.» «Les promocions futuristes no tenen humoristes perquè no tenen sentimentals. Tenen púgils, si de cas.» Però, d'una banda, l'absoluta esterilització del cautxú i el níquel de fa uns anys ha deixat lloc al «document humà» amb totes les seves conseqüències. D'altra banda, alguns casos universals — Chaplin i fins Keaton — donen la seguretat d'una persistent febre sentimental en tots els públics del món. Les obres sobrerealistes són una desviació romàntica vers el sentiment. Gl fet passional interessa ja d'una manera morbosa. iEs evident, doncs, que no podem pas prescindir gens d'aquest fenomen. I analitzant les obres de molts — no tots — dels nous humoristes, ens trobem amb un formidable substràtum sentimental. El que passa és que un cert epicureisme extern ha substituït la tristesa, organitzada del Romanticisme. El fons dramàtic de les passions és substituït per una rialla asèptica. Però sota el múscul vibrant de l'atleta d'avui hi ha el mateix sentimental que en la figura pàllida d'ahir. Potser els nordamericans — un Edward Burke, un Jean Webster, una Anita Loos — s'escaparien d'aquest signe. Als europeus .»•♦• * *** li m Jules Renard, per Fèlix Vallotton els és molt difícil. La tradició és en aquest sentit molt feixuga. Sota característiques comunes — jocs verbals, iconoclasticisme, agilitat desimbolta — , gens comprometedores, n'hi ha d'altres que ja traeixen la sentimentalitat. No és, per exemple, d'una configuració franciscana aquesta amor per les coses humils, que apareix en alguns deixebles de Jules Renard? L'amor de Ramón Gómez de la Serna pels objectes, no és un producte sentimental? Busqueu arrels sentimentals en els nous humoristes. Jo conec cígreguerías» de Ramón, que podrien ésser signades per un poeta de 1830. Carles Sindreu, el més destacat julesrcnardià a casa nostra, traeix el seu sentimentalisme a cada pàgina. I a cada pàgina aquest esforç per a amagar — sota una capa cínica — el seu veritable esperit manté una (lluita viva. Tan inútil com la que manté, sense treva, el poeta Sagarra, per exemple. Guillem DÍAZ PLAJA HAROLD HOFFDDN El públic filosòfic de tots els països d'Europa ha sentit dolorosament la pèrdua de l'eminent filòsof danès Harold Hoffding (1854-1931). El gran mèrit de les seves obres no ol privà d'aconseguir una gran popularitat. Sabé conciliar el pes dels homenatges amb la idònia austeritat del filòsof. Els estudiants que durant trenta cinc anys passaren per la seva càtedra de Copeohague l'idolatraven. Era un amic dels joves perquè ell mateix fou sempre un jove. La vida no li SRAFlC INOICAOOR DELS LLOCS A ont ES LOCAUSA Et REUMA neieja la sang inioxicada per facid úric L- UnODONA £ «3 vn bon preparat tíacclà tfícaa I tl recomano amb trecnencla. 4c la Pocutaú 4* MldcclM fou adversa : d'una banda, els anys no afebliren, més aviat augmentaren la claror i la força de les seves facultats intel·lectuals ; d'altra banda, el seu pensament seguí, en el curs natural de la seva. evolució, la marca del temps, óíl seu interès pels filòsofs moderns i per les idees noves resta provat en les seves mateixes obres. Recordem que les més cèlebres són la Història de la Filosofia Moderna i Filòsofs contemporanis. La producció filosòfica de Hoffding forma una massa imposant pel nombre, la qualitat i la diversitat de les obres que la componen. Sense ésser considerat com el creador d'un gran sistema, la seva visió dels problemes i les solucions que intenta ofereixen sempre l'interès d'un pensament original i profund. Examinada com un tot orgànic, la seva doctrina ofereix una perspectiva magnífica. Hoffding envestí de front tots els problemes fonamentals de la filosofia : començà investigant en el domini de la psicologia ; les seves teories d'aquell temps s'entronquen amb les que contenen els seus estudis de la darrera època, durant la qual dedicà una atenció preferent a l'epistemologia. Gl problema ètic i el problema çosmològic que tractà en sengles obres, completen el clàssic quadro sistemàtic. A part el seu valor de pensament, les obres de Hoffding, com les de Bergson, són d'un interès .que radica en un autèntic talent literari. Gn les obres d'història i en les monografies de filòsofs és on es fa més patent el mèrit de la seva exposició viva i de la seva virtut de suggerir en el lector, d'una manera clara i exacta, el procés de formació d'una doctrina o l'evolució doctrinal d'un pensador. — E. N. Creacions de perfumeria selecta per a cavaller aigua de Colònia-talc-lociómassatge- extracte -fixadorbrillantina - xampú-pòlvorsrhumquina-sabonsbany, tocador i afaitar-crema de sabó Hendrick W. Van Loon Quant a la Història, pels antics, l'important eren els fets en ells mateixos i la bellesa de la narració. Pins ben entrada l'Edat moderna, segueix en tota validesa aquest concepte de la Història i Bacon de Verulami dividia els coneixements en històrics, filosòfics i poètics segons que fos la memòria, la raó o la imaginació la facultat posada on joc. Necessitem acostar-nos molt més. als nostres temps perquè la Història sigui considerada com a ciència, en la qual la reconstitució dels fets a base de documents fa un paper anàleg al de l'observació directa en les ciències experimentals. En aquesta descripció a grans salts — i per tant, només aproximada de la història de la Història — cal constatar que aviat s'arribà a un em'bafamont de documents. Si la Història havia estat un gènere literari, no perquè deixava d'éssor-ho es convertia automàticament on científica, car els documents per ells sols, sense la crítica, externa i interna, no arriben a tenir caràcter científic, i perquè, submergits en piles immenses de documents, hi havia historiadors que semblaven incapaços ja de generalitzar, de percebre el que és essencialment la Història. La caricaturesca descripció de l'historiador ofegat per les paperetes vessant dels calaixos, que clou el pròleg de L'Ile des Pingouins d'Anatole France, és un apòleg d'una exactitud impressionant. Actualment, hom creu els documents indispensables més que mai, però amb llur importància ben assignada i llur paper delimitat : són la base, la primera matèria de la Història. L'historiador s'encarrega dc llur transformació, tal com els astrònoms fan amb les operacions matemàtiques dels calculadors dels observatoris, els quals sovint no són astrònoms.' Gs més, en aquests darrers anys, hem pogut veure com es procurava donar a la història la forma més apta per tal de captar el gran públic contemporani, que difícilment troba temps per llegir obres extenses o, indolent, rebutja les lectures que requereixen un cert esforç mental. Un gènere híbrid, la biografia novel·lada, ha fruït d'una gran voga, no extingida encara per bé que disminuïda, i, d'altra banda, apareixen profusament els resums històrics, els autors dels quals competeixen a donar una idea com més completa possible en el menor nombre de pàgines i fugint del perill que la brevetat comporta : la 'seca enumeració de fets, noms i dates. Aquesta raó de comoditat — per satisfer la qual cal talent i visió històrica — explica l'èxit de l'OuHine of History. de H. G, Wells, i el més recent de dues obres de Hendrjck W. Van Loon, de les quals ha aparegut fa poc temps la versió espanyola ; Historià de la Humanidad i De Colón a Hoover (i). Van Loon, d'origen holandès, però escriptor nordam eriçà, després dels seus estudis universitaris exercí el periodisme. Haver assistit de prop, com a corresponsal de VAssociated Press, a la guerra de 1914-1918 i a la revolució russa, li féu veure. l'elaboració dc la Història. (Al capdavall, el periodista, en major o menor grau, és_ un historiador, encara que no s'ho pensi i, per tant, no tingui consciència de la responsabilitat que això comporta.) Van Loon, inconformista, ha volgut interpretar la Història segons la seva personal manera de veure i, potser per raons temperamentals, no s'ha deixat imposar per la majestat de les gestes que anava a contar ni per la dels ihomes que n'eren herois. Com .declara al final de la seva Història de la Humanitat, ha tingut per directives la irojiia i la pietat, les quals .l'han dut a fugir del to apocalíptic per decantar-se a l'extrem contrari : l'humorisme, un humorisme a l'americana, d'un traç una mica gruixut i amb més pebre que sal. Aquest procediment és, per dolinició, contraposat a acceptar el que Josep Pla en diria la màgia històrica. Els grans personatges baixen uns quants graons del sòcol on els havien enfilat els historiadors oficials i en aquesta minimització el lector mitjà modern els troba més a prop seu. Gls esdeveniments, dels quals aquests personatges són causa alhora que en senten els efectes, apareixen desproporcionats als actors, encara que el to de la narració de Van Loon, sotmetent uns i altres a igual trac- jiiiiiimiiiimiiiiiiimimiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiimiiiL· La Llibreria Catalònia traslladada al nou estatge de la Ronda Sant Pere, 3 invita els seus clients i amics a la inauguració del seu nou local, que tindrà lloc dissabte, dia 31. - La Llibreria estarà oberta tot el dia. Tots els comptadois setan obsEquIats amb un present tament, no doni lloc a adonar-se de seguida d'aquella desproporció. El to d'aquestes dues obres de Van Loon diríem que és inspirat en la famosa frase segons la qual la història del món 'hauria estat molt diferent si Cleopatra hagués tingut el nas una mica més llarg. A mi, personalment, no em desagrada aquesta tasca dc desencarcarar de tant en tant. les coses més greus. Al contrari, trobo 7IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIMIIIIIIIIIIIIIIIIIt~ //. W. Van Loon que és una feina útil i que dóna, per contrast, les idees més enraonades i més eficaces contra l'atapeïment de crani de les concepcions panegiristes que tan sovint ens són servides. Cal dir que Van Loon ha trobat, per desenrotllar el seu pla, una exacta correspondència de fons. i forma i que, gràcies al seu estil desmenjat burleta, fa empassar amablement les seves idees, que no són pas les d'un pessimista, i formular les quals requereix, sobretot als Gstats Units, una certa audàcia. Vegi's, quant a aque'st darrer extrem, eï final del seu llibre De Colón a Hoover, ben allunyat del beat optimisme que per nosaltres europeus ha estat sempre cl defecte més gros de la mentalitat nordamericanà. El mateix autor ja declara, en algun indret, que hauria volgut escriure la seva obra «amb un ritme viu, que galopés en comptes de caminan). No és aventurat d'afirmar que ho ha aconseguit i que els seus dos llibres esmentats es llegeixen sense fatiga, encara que no sense objeccions. Però no és el cas de fer-les en una breu recensió com aquesta. Cal tenir on compte que amb Van Loon som lluny d'una història objectiva, sense que això vulgui dir que sigui tendenciosa. L'autor és sempre tolerant i vol ésser imparcial, però en la tria dels fets i personatges a què procedeix domina un criteri personal. Ell ja diu que momés parla dels «països que han fet alguna cosa sense la qual cl curs do l'espècic humana hauria estat diferent», però ja es comprèn que aquesta tria pot ésser tema de desavinences. Al cap i a la fi, tot historiador, per més que no vulgui, fa el mateix. I, a més a més, la discussió de la tria i de les interpretacions de l'autor és més aviat tasca d'un historiador professional que no pas d'un simple lector com el que escriu això, el qual s'ha de limitar a senyalar el to general de l'obra i els caires d'ella que més li han cridat l'atenció. I un d'aquests caires és les singulars illustracions que acompanyem els dos llibres, obra dol mateix Van Loon, el qual hg posat com a lema de la Història de la Humanitat aquesta frase d' Alícia al Pais de les Meravelles : «De què serveix un llibre, es digué Alícia, si no té diàleg ni gravats?)), i, al final, ens dóna una justificació d'aquests. En un cert sentit, trobo bé per part de l'editor espanyol el respecte a les intencions de l'autor, aquí on tan acostumats estem a les mutilacions i infidelitats de les traduccions. Però, d'altra banda, em semblen aquells sorprenents dibuixos la part menys defensable del llibre, tot i l'advertència de l'autor que, essent les obres destinades als infants, calia impressionar llur imaginació amb esquemes a la manera que els haurien concebut ólls. Desgraciadament, em trobo bastant lluny de la infància per poder jutjar de les il·lustracions a través de tal prisma, i també s'hi troba Van Loon per voler dibuixar com les criatures. Ja és sabut com sovint llibres escrits expressament por als infants no omplen el fi a què eren destinats, i alguna cosa igual deu ocórrer amb els dibuixos. I, de totes maneres, a part l'efecte que als infants puguin fer els textos de les obres de Van Loon, llur coneixença no és pas gens fora de lloc, ans al contrari mo't útil, potser més que a aquells, a les persones fetes o en curs de fer-se. Just CAHC7Ï (i) Lluís Miracle, editor, Barcelona. A F 1 ASSUMPTES FISCALS I ADMINISTRATIUS a IBI a VARIETATS POSTAL DE SEBASTIÀ SANCHEZJUAN. — Li preguntaríem si camina de puntetes o bé si cerca d'atrapar el fil metàl·lic dc la veu que se li enfila cel amunt. Sebastià Sànchez-j uan passa, recollint-se amb una mà la invisible sotana que no pot tacar-se de fang, i que té una graciosa Jorma acampanada. Posa una mà damunt de l'altra i saluda amb el cap com els sagristans als vells feligresos a l'església. Després puja dalt del campanar i contempla els núvols i els dies.- La Verge Maria li dóna un- somriure ensucrat i ell escriu la cançó celestial del sucre i la invocació de l'Angel de la Guarda. Aleshores, traspassat de poesia, està més de puntetes que mai i juraríem que no toca de peus a. terra. La vibració metàl·lica de la veu té drings de campanes matinals. La timidesa li estronca la sillaba més sonora, però li fa un contrapunt diví. (Feta la feina, Sebastià Sànchez-Juan es posa la trinxera arrugada i el capell que el disfressa i surt al cahrer. Dins la butxaca, la mà ; dins la mà, el poema ple de febre, encara. Camina, nàufrag d'autòmnibus i de tramvies pels carrers olioses i frenètics de init. A la porta de la merceria, Carrheta, la perla de Sans, li diu adéu amb una mà lilial.) FUNCIÓ DELS MITES. — Es suggerent aquest assaig inèdit trobat entre els papers pòstums d'Angcl Sénchez Rivero, l'escriptor castellà traspassat ara fa uns mesos. Segons Sànchez Rivero, la funció de l'èpica no és altra que la d'alleugerir o la de cercar una explicació per a una derrota. Els exemples estan bon trobats. La lliada, la Chanson de Roland, el Cantar de Mío Cid. Quant a la lliada, diu Sànchez Rivero : «Un moment desastrós per' als grecs al Curs del qual estigueren a punt d'ésser llençats al mar, havia d'ésser jusfificat'; i la imaginació creà el mite de la còlera .d'Aquilles. Tant en aquest cas com en la Chanson de Roland, la llegenda apareix per a mostrar que la desfeta no fou deguda a la superioritat real de l'enemic, sinó a la situació en què els_ amics cs veien col·locats per les seves pròpies' faltes.» PAN'IC. — Anguniegen, de sobte, tant dt rumors pessimistes sobre la vida de les mostres publicacions literàries. Hom diu si, cm un terme breu, deixaran d'existir ducs, tres, quatre de les nostres millors revistes de literatura i d'erudició. Esgarrifa de pensar com la primera economia — o el primor recel espantadís — gravita, immediatament, sobre aquells interessos que són considerats com un luxe malgrat tenir una importància vital. Fa angúnia dc pensar la quantitat de gent que llegeix — o compra — les nostres publicacions per patriotisme, i — el que és més greu —necessita per a revifar-lo l'existència d'una brutal opressió. Els escriptors no poden pas esperar una nova dictadura perquè la butxaca de l'opulent li faci costat. Precisament és ara, en abastar ritmes normals, quan cal que la companyia de cadascú no falli. Es un deure ciutadà com un altre ; i possiblement menys feixuc que cap altre. LLIBRES NOUS. — Agustí Gsclasans ha publicat el seu Tercer llibre de ritmes. Benaurat aquell qui ha sabut fer seva una fórmula qualsevulla i — en una prova esplèndida de confiança en si mateix — l'ha convertida en disciplina vibrant. — Marçal Pineda tradueix i prologa El llibre del te, d'Okakura-Kakuzo. No travessem pas una època àvida de chinoiseries, a la manera curiosa del segle xvm, o a la manera decorativa dels germans Goncourt. L'Extreni Orient ens arriba ara — en reportatges d'Albert Londres, en suggestions de Keyserling, en films de Trauberg— sota caires molt distints. Potser per això té l'encant de l'inesperat aquest llibre. — D. P. ESPECIALITST EN LA MIDA Jaume I, 11 Tclèf. 11655 La màquina d'escriure de qualitat CASA ORBIS F. FERRER AYMAR Claris, 5 : Telèfon 19763 BARCELONA