- MIRABDR cuEa Preu » 30 cèntims ■ Pelat, 62. Telèton 15300. - Subscripció t 3*50 pesseíes tóme.íre Any lli. Núm. 151 -Barcelona, dijous, 24 de Desembre de 1931 desiíja als seus lectors que mengin de gust el primer "pavo reptiblicano". EL GOVERN CIVIL DE BARCELONA LA DIMISSIOÜeTSr. ANGUERA La història d^l Govern civil de Barcelona s'està acabant per moments. Segons l'Estatut de Catalunya, les funcions d'aquest organisme de govern, regit fins ara pel poder centrnli han de passar a la Generalitat. iEl governador dimissionari, senyor Oriol Anguera de Sojo, haurà estat el primer governador que no ha estat nomenat pel ministre de la Governació. Tothom sap que el sonvor Anguera exercia el càrrec de governador interí com a president de l'Audiència. Doncs bé : a la presidència de l'Audiència li havia posat el senyor Macià l'endemà de la proclamació de • la Repóblica. Més tard, cl Govern de la República, desitjant que el senyor Anguera continués a la presidència de l'Audiència, va ratificar el nomenament elevant el senyor Anguera a la categoria de magistrat del Tribunal Suprem. IEl governador que substituirà el senyor Anguera serà també •designat d'acord amb la Generalitat de Catalunya. El governador que vingui serà probablement el que clourà el capítol d'història que ha representat el vell palau del passeig de la Duana. Hem dit alguna vegada que •el Govern civil de Barcelona •era, o és, quelcom més que un «Gobiorno civil. En reali•tat, és un veritable govern on •s'acumula la tasca d'una pila ■de ministeris. La importància d'aquest lloc vital del govern de la capital de Catalunya i de la seva «província» •s'ha fet més evidant en aproximar-se l'Estatut, o sigui •quan el Govern civil ha començat a tenir una certa Ui4>ertat. Degut a aquesta circumstància, o al prestigi eminent de la personalitat que ara J'abandona, el Govern civil de Barcelona és «n aquests moments el poder executiu de la Generalitat de Catalunya. La importància de les seves funcions i de l'home que les regia han motivat que un dia el governador de Tarragona senyor Noguer i Comet pogués dir que el senyor Anguera era el «governador de Catalunya». •No té, doncs, res d'estrany que aquest lloc tan important, ocupat per una persona de tant prestigi i caràcter com el senyor Anguera de Sojo, fos objecte de l'atenció de tothom, de tota mena de crítiques i àdhuc de la cobejança dels partits. Del nostre record, cap governador — llevat de Martínez Anido que és un cas anormal, perquè era un sanguinari — havia estat tan discutit. De cap governador s'havien fet tants elogis i tantes crítiques. Hem hagut d'esperar que ocupés el Govern civil un catalanista per veure-hi un home de mèrits excepcionals. Aquest detall seria suficient per demostrar que quan ens governem nosaltres, si ho volem fer bé, disposem de gont preparada i capaç de fer sentir el pes de l'autoritat. 1 no obstant, aquest governador cau per la pressió del .partit que ha guanyat les eleccions a Catalunya i que ha presidit la votació de l'Estatut. El senyor Anguera se'n va acompanyat d'una ovació formidable i d'una cridòria també formidable. No s'ha pogut· dir d'ell que hagi governat a favor dè cap partitj ni que hagi pecat per omissió ni pòr excés. La violenta contradicció d'opinions és potser el millor elogi que pot fer-se a la seva gestió : ha estat just, ha estat imparcial. En contra d'ell, els seus adversaris només poden al·legar que no ha fet política de partit, del seu partit. En concret : només se l'acusa de no haver concedit un tracte de favor al Sindicat Unk, de no haver estat parcial, de no haver acatat les imposicions d'una organització que podria ésser utilíssima el dia que es decidís a abandonar la tàctica de la clandestinitat. La història d'aquesta dimissió, que tanta •sensació ha causat a tot Catalunya, és coneguda. Divendres de la setmana passada, amb motiu d'un incident al Port — que -no va tenir conseqüències ni ya paralitzar el treball — Solidaridad Obrera, l'òrgan del Sindicat Unic i de la Federació Anarquista Ibèrica, publicava un entrefilet demanant al senyor Macià que complís la promesa feta al míting del Poble Nou de posar-se davant del governador en la qüestió del Port. L'endemà, el dissabte, L'Opinió, òrgan de l'Esquerra, va publicar una nota •de partit en la qual manifestava la seva ■disconformitat amb l'actuació del govema■dor i deia que era arribada l'hora de transferir a la Generalitat les facultats que el poder central atorgava al Govern civil. El mateix dissabte, en ocasió de l'arribada •del senyor Azaíïa a Barcelona, es feren A la pàg. 2 : Impressions d'un vialge a la U. R. S. S. -La República de Treballa» dors, per /. Terrasa. À la pàg. 3 : Manuel Azana, per C. Rivas Cherif. À la pàg. 7 : De dins esvaní, per L. Nicolau d'Ohver. certes manifestacions d'hostilitat al senyor Anguera. Fins aquí la història de la crisi. Sobre aquest episodi de la nostra vida política direm, com sempre, la nostra opinió lleial. Evidentment, l'Esquerra, el partit que va guanyar les eleccions, té dret, encara que nosaltres creiem que ara és inoportú exercir-lo, a reclamar un organisme de Govern que, com hem dit, era fins ara, i amb 1 "assentiment de la Generalitat i del Govern Oriol Anguera de Sojo de la República, el poder executiu de Catalunya. En la nostra política de governació interior, millor seria fer una política nacional que una política de partit. I encara direm més. Creiem que, tant si és inspirat per mòbils electorals com no, és molt digne d'ésser tingut en compte el desig de l'Esquerra d'influir prop de la : més pod.erosa de les nostres organitzacions obreres. Si tingués èxit en aquesta gestió, si arribés a educar políticament l'obrer i decidís el Sindicat Unic a emprar uns altres procediments, hauria fet l'obra més bona que pot fer-se a barcelona. El senyor Anguera ho intentava, però llEsquerra no ha permès que l'experiment fos dut a terme. I també ens permetrem de criticar, des d'un altre punt de vista, l'actitud de l'Esquerra. Hi ha hagut un error innegable en el procediment. La publicació de la nota de l'Esquerra l'endemà de l 'entrefilet de Solidaridad Obrera és una equivocació, encara que hagin pogut fer molt pes les exigències electorals. No està bé que un governador dimiteixi per ordre de la F. A. I. I és una mala política hipotecar la gestió dol futur governador i de proclamar-lo amb els aplaudiments dels anarco-sindicalistes. Potser també hi ha hagut un error d'inoportunitat, molt més-greu si es té en compte que la crisi ha estat plantejada durant el viatge dél senyor Azana. El Govern civil és un vésper, i segurament hauria estat més còmode no fer sòròll 'i no carregar-se de responsabilitat en el moment en què va a ésser discutit ' l'Estatut. Per altra part, la confiança que el senyor Anguera de Sojo mereixia àl Govern de la República era la màxima garantia que en aquests moments decisius no hi hauria fregadís entre Barcelona i. Madrid per qüestions d'ordre públic. L'Esquerra té ara tots els pòders. Li desitgem que en faci bon ús. De Dijous a Dijous AI marge del sopar dels liíeraís al Sr. Azana De tots els actes en honor del senyor Azana, cap de tan cordial com el sopar que varen oferir-li cl diumenge al vespre els homes de lletres. I per escreix, creiem que cap de tan significatiu i de tant abast polític. Entre els assistents a l'àpat, algú va recordar que el canvi de règim es deu principalment als intellectuals. Sobre aquest fet foren escrits al començament de la República alguns estudis notables. Però des de lluny, amb els avantatges de la perspectiva, pogué observar-se niés clarament la importància decisiva del fet. Els diaris i revistes francesos varen senyalar-lo. A Espanya, va dir un il·lustre col·laborador del Temps, el moviment ha estat portat pels inteliectuals, com a Rússia. Sobre aquest punt, de la influència decisiva dels intellectuals en els moviments revolucionaris, un home de dreta com Maurras ha insistit diverses vegades. Le Temps interpretava el moviment republicà espanyol com una revolta de la classe inteüectual contra una aristocràcia incapaç de prestar serveis útils i que no acceptava la col·laboració de la intelligència. Molt abans de la proclamació de la República espanyola, Maurras h-avia dit que si a França es produeix Una altra revolució la farien els intellectuals contra els quals hi havia prejudicis que els allunyaven de la societat i de la cosa pública, i encara un prejudici pitjor, que és el de pagar-los malament. Hem dit que L· República l'han portada els homes de lletres. Si es passés balanç trobaríem que L· República es deu a uns quants centenars d-e.-periodistes que des de la Dictadura, i malgrat els rigors dels censors, . varen fer una llaurada profunda de cap a cap del país. L'elevació de Manuel Azana a la presidència del Consell és el fet més característic de la tasca realitzada pels intel·lectuals. Fa menys d'un any : el senyor Azana era un intellectudl' que vh'ia amb un sou de funcionari de l'Estat. L'estilista i el crític literari ■ ha passat, com per miracle, a L· presidència del Consell. I l'home, que : fa un any era un dels intellectuals de l'Ateneu, que no havia fe.t mai política, tot el més l'havia comentada, , ara és una de les principals figures de l'Estat i, posat en funcions, s'ha reveL·t com pn gran polític. i també cal fer; constar — t aíà^ò podria ésser matèria d'un estudi — e!s medis' polítics de Madrid,-- ciutat de molta tradició política, han acceptat sense recel L· col·laboració d'un home nou que només -era un home de lletres i frmeionari. Aquest detall diu molt a favor de Madrid. Entre nosaltres potser no seria possible fer una revolució tan profunda. Des de l'Arxiu de uúltimas voluntades» on tenL· L· seva feina de funcionari, el senyor Manuel Azàiia ha pasat a la presidència del Consell de ministres. El cas- no ha tingut paritat a Barcelona, on havia tingut durant molts anys una representació política. -Des d'un recó de l'Ateneu de Madrid, on es dedicava a estudis literaris, el senyor Azana va escalar el ministeri de la Guerra i després l-a presidència del Consell en un moment en què no hi h-avia encara president de L· República. La trajectòria no és probable que tingui precedents : de modest funcionari a cap de l'Esfot. No hi ha en tota la història del moviment republicà espanyol un cas tan sorprenent, un detall tan revelador de la importància revolucionària del cop republicà. B. MIRADOR INDISCRET Moderí's, jove, moderi's A Sitges surt El Eco de Sitges, defensor, com és de rigor, dels interessos morals i materials de la vila. Darrerament, aquesta publicació dedicava un número, gairebé enterament, a la festa de la Puríssima; Però hi havia una composocioneta. Para fi, firma José Castellnou, de la qual retallem la quarteta final. Fa així : «Divina flor de pecado, L· de enigmàticos ojos, por besar tus labios rojos diera la glòria del cielo.» Sembla que això no és gaire escaient en un número tan religiós, però a l'esmentada publicació sitgetana no ho deuen creure així. No fa gaire, acompanyant Una ressenya d'un romiatge a Montserrat, el mateix Castellnou publicava uns altres versets en els quals declarava que en presència de la seva amada nua, sentia l'impuls de udeshojar el lirio de su seno». El Eco de Sitges fa quaranta sis anys que surt. Ens sap greu no haver-nos-hi fixat fins ara. Leda, el cigne i Toca Al doctor Dolcet li va passar una vegada allò que ha passat a d'altres metges : haver de cobrar en espècie. Un client va creure saldar el seu compte amb un quadro representant Leda i el cigne. La senyora del doctor Dolcet, però, va trobar el quadro immoral per tenir-lo penjat en un lloc visible del pis, i el quadro va passar a algun tocom més o menys amagat. Cada vegada que el doctor Dolcet se'l mirava, pensant en la factura pendent i mirant-se aquell quadro que ni tan sols podia lluir, es deia a ell mateix : — Ben mirat, noi, l'oca has estat tu. De passada, demostrava que els seus coneixements èn mitologia o en ornitologia i eren sorprenents. Honradesa periodística El setmanari vallen.c Lluita publica una informació d'arigen rus sota els següents mots de presentació : «Reproduïm de Justícia SocL·l, òrgan de la Unió Socialista de Catalunya, el qual el reprodueix de la revista francesa Monde, aquest document estret d'un llibre rus destinat a contar a la mainada els fets de la Revolució rusa.» Realment, potser seria difícil de trobar un cas més autèntic d'honestedat periodística, perquè no trobaríem gaire gent que confessessin amb tanta ingenuïtat que serveixen al públic una menja rescalfada tres vegades. El poder dels estímuls A Londres, el futbolista Samitier fou pregat d'escriure dos articles esportius per a la premsa diària, a un preu tan sumament temptador, que el professional del club blaugrana hi accedí amb el major dels entusiasmes. — Mira si devia aficionar-m'hi — confessava a un amic, l'endemà de la seva arribada a Barcelona — que fins vaig escriure unes quantes cartes a la família. Toí són sistemes El porter Zamora, per part d'un rotatiu londinenc, també fou objecte de les mateixes proposicions periodístiques que el davanter-centre del F. C. Barcelona. I a jutjar per les referències — del tot fidedignes — sembla gue evidencià una facilitat de ploma bon xic superior a la del seu company d'equip internacional, car a les poques hores Ü AUC ALA ZAMORA do formulada la proposició, els seus articles ja eren lliurats a les màquines de compondre del rotatiu en qüestió. Ara bé, amb tot i la cura amb què els interessats portaven l'afer, aviat tots els expedicionaris en conegueren el mecanisme : En Zamora lliurava una comissioneta al periodista madrileny Teus, que acompanyava l'equip espanyol, i al porter nacional només li calia fer-se càrrec de la signatura. La causa i l'efecte En una penya republicana de Manresa, es comentava aquests dies la freqüència regular que presenten els comiats de treballadors a les fàbriques d'un conegut industrial local i perseverant carií, senyor Gomis Cornet. . Un de la penya, però, manifestà: — Potser s'exagéra én això, puix lots sabem ' que aquest senyor és el fundador, animador i gairebé director de' l'Instituto pro Obreròs sin Trabajo que fuíiciona a Barcelona. _ . ■ — Així, doncs, ja estant justificats els comiats — digué un regidor que ,hi estava present i encara no havia badat boca — : a imitació d'aquell Juan de Robres. famós dels versos castellans, primer fa l'asil i després fa els pobres. Piquíponiana Fet i fet, la piquiponiana més bona no la constitueix cap frase, sinó el propòsit, que ara. abriga el senyor Pioh, d'organitzar un àpat al senyor Lerroux. I perquè es vegi nitllor que el propietari d'El DL· Gràfico i dè La N-oche és un home conseqüent, té la. intenció que aquest àpat es celebri al mateix lloc on tingué, lloc l'organitzat (també pel senyor Pich) a En Milà i Camps : a Llotja. Tanmateix degenerem... El caricaturista Benigani sempre ha estat enemic de prodigar-se i per ell, el que es qualifica de tour de force, ha constituït una expressió perfectament gratuïta. D'un temps ençà, però, les teories beniganianes semblen totalment encaminades a desvirtuar-se. Benigani dibuixa assíduament a L'Opinió, Benigani . pinta uns plafons, per, a les parets del Català, Benigani inaugura una brillant exposició de ninots colorits a les Galeries Maragall... En una taula del Grill-Room, uns noctàmbuls comenten l'evolució de l'illustre company amb un puntet de tristesa. N'hi ha un que diu, entre desolat i plaga : — Ja ho veieu com degenera la bohèmia !... Les conviccions £1 Sr. Presideni de la República muníaní el pessebre D'ençà de la proclamació de la República, el nom del conegut periodista Paco Madrid a penes si sortia enlloc més que a les ressenyes d'actes oficials, del Full oficL·l. Es que, a estones corn amateur, a estones com a professional, era 'un dels secretaris del Govern civil; tant si l'ocupava el senyor 'Companys, com el senyor Espià, com el senyor Anguera, En Madrid era secretari, indistintament. Com que .En Madrid es lliura de ple a lés coses que fa, absorbit per la seva feina, necessità arribar a dissabte passat per adonar-se d'una cosa. (Dissabte es començà a dir que el senyor Anguera dimitia irrevocablement.) Un cop s'hagué adonat d'aquella cosa, En Madrid dimití també. Quina cosa era? Senzillament, que les seves idees polítiques no li permetien seguir essent secretari del governador civil senyor Anguera de Sojo. - . , Sempre hi ha un pitjor La setmana passada fou hoste de Barcelona el nacionalista hindú Shiya Rao, acompanyat çle la -seva muller, què, encara que nascuda, a Viena, és tan nacionalista hindú com ell. ji Gl delegat de l'índia a la Conferència de· la Taula' Rodona, pronuncià una conferència, i una altra la seva esposa. Ambdues en anglès ; un intèrpret les anava traduint al públic. La conferència de Shiva Rao, interessant pel coneixement del problema hindú, cal considerar-la amb absoluta serietat ; en el seu transcurs, però, el conferenciant parlà del grau d'endarreriment en què li havien dit que Espanya es trobava i de la sorpresa que tingué en venir4ii. —M'havien dit — féu — que éreu el poble més endarrerit d'Europa. Doncs bé ; jo. us puc dir, després de la meva visita, que encara esteu millor que al nostre país, on sols hi ha un set per cent dels habitants que sàpiga llegir. La notícia, inèdita per l'auditori, causà alegria i entusiasme. IEl nostre amic Batista i Roca, que fèia d'intèrpret, en traduir aquelles paraules lapidàries, es va tornar vermell com una rosa. Els maliciosos de l'auditori van sospitar si el traductor, volgudament o no, s'havia equivocat. El» nostres revolucionaris C. P. Llopard és el jove redactor cinematogràfic del setmanari L'Hora, \ terri, ble comunista del Bloc Obrer i Camperol. Dies després de l'estrena del film de Dovjenko. La Terra, es parlava en l'habitual tertúlia del Cafè de la Rambla, de les possibilitats que el Bloc pogués profectar i explotar el film abans citat en sessions especials pels obrers. C. P. Llopard, amb una rialleta una mica esnob, comentà : — Jo creia que la terra era per qui la treballa...