14 la ram bla 27 (Tabríl de 1931 Ela arbre* teca I ari del bosc de Fentainableau projeetaren ena ombra densa damunt dels tortuosos csmin» i les pintoresques roques de gris. Dslt de les branques els oeells amb el cap sota l'ala, no gosaven nl piular temerosos de trencar el silenci que ho envaïa tot. El cel de plom i l'aire esprès i humit ho embolcallaven tot idhuc el magnífic palau i el castell de l'emperador. Jo avançava per entre mig dels arbres cohibit, respectuós. La meva democricia trontollava i les meves idees s'esvalen. Al peu d'un corriol don Gonçal donava pa a lea oques i dues dames que en cl Palau de Madrid complien les nobles funcions de canviar l'aigua del canari i per aquest motiu sTiavien fet mereixedores d'un títol nobiliari li facilitaven rosegons dc pa. Tres castanyers més enllà donya Beatriu aprenia de sorgir mitjons. Una professora li explicava detalladament cl procediment i cada regada que donya Beatri uíeia un préssec, tossia. Tanta senzillesa cm commovia Aquells família en desgràcia cm colpia. Els demòcrates som aixi^ Tenim nn cor que do ens el mereixem. I per scabar-me ^'enternir comparegui don Joan pasturant un be i amà Reportatge fantàstic ona mata de flors silvestres a la ml, raig ofegar un sanglot I repenjantne a una alzina ccntenirla vaig fer un esforç procurant sobrepotsr-mc a l'emoció. FORONDA-ALB1NYANA — Marqnèsl Ell comptes clars I Els enyorats de FontaineWeau A ♦— — Un republicà entemit. - Foronda i Albinyana, "mano a mano". - "EU sindicalistes ja són aquí!..." El poble indi«ne. - "Proclamarem la monarquia a França. EU fantasmes. Fontai- nebleau. Egloga... Aquesta veu que ressonà en mig de la bo» cúria em féu saltar cl cor. Com un autòmata, vaig avançar per entre mig dels baobabs I els sicomors i en arribar a un clar vaig veure el que havia pronunciat aqoellei paraules. Era cl marquis dc Foronda que jugava una partida de dames amb cl doctor Albinyana. — Vostès?— vaig exclamar no trobant paraules per expressar la meva sorpresa. L'alegria del marquis dc Foronda fon espectacular. En recoaüxer per l'accent que era català m'atabalà a preguntes. —Encara van els tramvies? No han variat la circulació? I els meus empleats? No s'ha despintat la bandera republicana dels pals? No se'ns ven la d* tou? El públic no ha declarat cl boicot an tramvies? Vaig sconsolar-lo dient-li que tot ratllava a la perfecció i qne la seva absència ara objecte d« molts comentaris. Va respirar. El doctor Albinyana deixà escapar un aosplr que va saccejar Us fulles dels arbres eom una ventada. ^ —I els meus valents legionaris, qui fan?— «m demanà angoixosament —No ca veuen I— vaig dlr-11 per tranqnlflitzar-lo— . Em penso que la majoria s'han fet dc clausura i que han omplert les carboneres del pals. —Son prudents com un cardenal — I picant MM • «n Foronda afegi— : Quan veuen que ela altres s'hi poden tomar s'eclipsen estrstigicament EL SENYOR BORBO- En aquell moment sonà un tret. botes de Palsn, cl dipositari dels respatlleis per les dents^ i tots els nobles que disfrutaven de càrrecs i ben retribuïts que ara s'han quedat sense feina. —Calma, senyor» I— va cridar-los don Alfons—. Recordin que són nobles. No facin malbé resi En Foronda va mossegar-se el bigoti i cn obrir la boca va sa!tar-li una guia, com si se li hagués escapat el trollei. vaig suposar-ho perquè tota la vida ha succeït així. Don Joan seguia jn. gant amb el be i don Gonçal encara donava rosegons a les oques. ELS FANTASMES FUGEN... Vaig apretar el pas. La meva democràcia es ressentia de tanta bucò lica. Carregat de cabòries, vaig enfocar el passeig central. El soroll d'uns cascabells m'obligà a deturar-me. I els meus ulls. astorats, es posaren en una diligència arrossegada per si; esquelets dc cavall i curulla de nobles de diverses èpoques. Qui podien ésser? En passar la diligència pel meu davant, vaig reconèixer-los Eren, Monaldeschi, que fou favorit de Cristina de Suècia i mori assassinat a Fontainebleau; Lluís XIII fill del poble de Fontainebleau i nascut al Palau; Condé, que va explrai en una de les immenses sales i ar- El doctor Albinyana resta groc com la cera i cridà: —Els sindicalistes! D'un salt vUg traslladar-me al lloc on havia sonat cl tret 1 vaig contemplar un espectacle únic. Don Alfons amb una escopeta fumejant a la mà discutia amb un guardabote. Ala seus peus hi havia nua perdin moribonda lligada per una pota a un arbre, amb un cordill. —Això no és cl Pardo 1— li cridava cl gnarda-boso— equí no està permès caçar. — Però si la perdiu ens la portàvem nosaltres — Intervenia el monter major de l'ex-regne — . Si ja les portem insinistrades. Don Alfons no en mata d'altrtt. El guarda-bosc. però, no es deixava convèncer. Exlgi la perdiu, el cordill I cinc francs de penyora. Don Alfons els lliurà rondinant i quan d guarda-bosc haguí desaparegut em digué: —Això. al meu pals no pas sa val Tenia raó i vaig callar. En el nostre país don Aliens es podia permetre el luxe de caçar perdius lligades amb un cordill i íins guarda-boicos si calia. Per força havia de notar «I canvi. Pobrel Altra vagaéa ssntía aquell nus a la gola que no em permetia empassar-me la saliva i als ulls se'm humitejaven. "NO. NO TORNARBI" —Don Alfons— vaig dir-li — . Prometfm que tornarà 1 Juri-m hol —Noi No tornaré I— declarà amb vau vibrant— El poble que m'ha calumniat no és digne de mil —Ni dc mil— va interrompre en Foronda. —Ni de mil- -cridà l'Albinyana com un eco. —Ni de mil— bleixà el marquis de Hoyos. —Ni dc mil— se senil qne deia la veu llunyana del baró de Viver. — Nl de mi! — se senti gairebé imperceptible el so d'En Calvo Sotelo. —Perquè m'he emportat quatre futeses, ona corona, l uns quants milions, em diuen pUpa i m'ho tiren en carai Desagraïts! —SI, dssagraital — interrompé indignat sl marquès de Foronda—. I pensar qne encara no fa dos anys don Alfons va regalar dos camells al parc dc Barcelona! — Oh I— gemegà desconhortat el doctor Albinyana. En aquell moment, una manifestació dc nobles amb cauca que portaven ens cartells amb Inscripcions: "Volem treballarl" "Mori l'atnr forçós!", "Volíin feina!", va deafilar per entre mig dels arbres. — Qui són?— vaig preguntar a en Foronda. —Són, el guarda-segells, el dra- LA MONARQUIA, A FRANÇA —Tinguem fe en l'esdevenidor!exclamà l'Albinyana — . Ara vindrà Monsieur Daudet! Ell ens ha promès la seva ajuda. Si no podem tornar a Espanya, proclamarem la monarquia a França. La premsa francesa és nostra. En Qnifiones de León treballa. Us agradarien leí Thnlleriea, o Versalles? — Sil Sil— varen cridar tots els nobles cessants engrescats. ' Llavors, en Foronda va acostar-se a don Alfons i Insinuant li digué. —Suposo que si això arribava em permetria fer passar una llnla per la Rne de la Paix? — No miraríem prim — confessà don Alfons, condescendent Comprenent que anaven a entrar en el terreny de les confidències, vaig retirar-me discretament Era l'hora del crepuscle. El sol s'amagava darrera les muntanyes i el cel es tenyia de porpra. Tot això no ca veia degut a la boira que ho embolcallava tot amb la seva gti'-or, però covse atapeïdes de daurats; Napoleó I, que va abdicar-hi, i Josepina, que va entaular-hi el divorci. Tots plegats feien cara d'empipats. Van saludar-me amb els mocadors i la diligència es perdé en mig d'un núvol dc pols i de brossa. Per què fugien? Ah, sl, se'n donaven de menys I I amb cl cor inundat de tristesa, i les sabates plenes d'arena, vaig emprendre cl camí dc Paris. Paris I El Senal Montmartrel La Mistinguetl Amorl Ohl VALENTÍ CASTANYS Alfons XIII, Rei de França Ara qua l'han bandejat, vergonyosament, del seu tron sangnant, Alfons Borbó governa I regeix la França repiilicana. protegit pel Govern reaccionari de Briand - Tardicn • LavaL L'asfl que fou negat, amb msiítinoa craclissina. als perseguits dc b nova República, és cónccdil amb rinclaroeau protocolaris a l'antfc sobirà perjur. Els periòdics venals i servils de la cspftal francesa combaten el nou règim tal com safcen — molt malament — . Però. entre tott plegats, fan qne la França oficial i oficiosa conservi encara el rictus d* menyspreu hostil cnxrrs la República nou-nada. iniciat forçada ment molts anys enrera per falses conveniències dipiomàtiques. Aquest error gravíssim — perqui és un error greu, tant des del punt de vista liberal com des del pont de vista nacional francis — pot tenir conMqüències desagradables Ja n'ha tingndet i tot. E! descontentament popular ben just, nS pot contenir-se. La manifestació qne va tenir lloc davant el Consolat dit França ho demostra. No is que el poble espanyol i català, molt informat i conscient dc les coses qne pesiea fora dc casa, confongui el poble germà dc la França nostra. Pàtria dds homes lliures del món. amb els sens Governs induïu cn error I amb els iens polítics ineptes. Però. per extensió, una part de la censura general que aquests ministres mereixen pot recaure damunt nostre, els fills d* la nadó francesa, i fer que ens considerin Injustament com a partidaris de llnr actitud — és a dir, eom a defensors dc! rd destronat. França tí el dret, la premss conservadora tí cl dret de preferir la Monarquia a la República per a Espanya, de discutir i combatre l'actitud dds governants escollits pel poble espanyol i pd poble català. Els ministres i tott els servidors que hs trobat la República espanyeta són d'origen democràtic, i per tant han d'aceeptar i fins d'agrair ds judicis que mereixi llur conducta. No s'hi .val. però. a extradar les masses poc assabentades an* grosseres campanyes tendencioses, id a bastir amb mentides les informacions El règhn que s'han donat lliurement els poUes d'Espanya is prSu fort per no lawer-se d'inquietar davant actituds així. França, en oand, la mtvt França, Pàtria legal i voluntària meva fins ara. terra dds meus, pot perdre més que no pot perdre Espanya per unes tals obcecacions ineompren- llU.JL^J — — A Espanja ja sé que no hi ha res a ter. Perb darant d'aquest entusiasme M ra'acut que podria provar d'implantar la monarquia a França.. (Per Castanys.) sibles. Ja he sentit com alguns exaltats parlaven de boicot ds nostre, productes. D'altres, adolorits, lamentaven la pèrdua moral que representa la campanya empresa, puix que fa baixar França en d gran amor qoe Catalunya i Espanya li han tingut sempre. I tot d pSMe català que m'ha acollit, com un altre fill, sense tractar-me mai d'estranger perqui sóc dc França; el poble català amb el qual condsc, ela sentiments dc! qual conec i etn veig sovint obligat a interpretar per deure prefessional ; aquest poble que llnilà d costat de França quan la França era atacada, veu amb tristesa immensa que un nucli reduït, però poderós i cridaner, d'interessos, s'oposa a l'intercs i al sentiment general de la França veritable, i intenta desorientar-la completament per a fins no pas honesto*. Per l'amor de la França lluitaren elt catalans. Per l'amor de la França més lliure, més acollidora. Per amor dc la dolça França antiga. Ara. quan part d'aquesta França grrmana ds combat, podrien renegar de llur esforç I refregar pel nas dels Ministres ineptes ia sang dels voluntari» catalans. Però no ho ían encara. Protesten, respectuosos, i esperen que la França veritable confirmi el seu afecte per aquesta terra i pel seu govern, i acalli les falses veus discordants i errades. França, la veritable, gairebé unànime, ja ha començat brillantment d'esmenar la plana als baladrers intempestius. No diem que ha rectificat. Nò calia. Sempre ha «-stat cordialment al costat de la Revolució catalana i espanyola. I ara no ha fet sinó ratificar, emocionada, la seva afinitat ileològica i la seva germanor. • Per damunt del tercet reaccionari Laval - Tardieu - Briand — Ires persones diferents i una sola reacció veritable — . elt grans partits ponular» (socialista i radicar), els consells generals (diputacions) de la majoria dels vnitanta-nou departaments de la República veïna, i grans nucit selectes d'òpintó han palesat llur adhesió enlusiàttlca al nou estat de coses d'aquest paí». Però no baïla encara. Maltrrat figullMM profun* I sincer í;ue han trobat a Espanya aquests cnciratjarapnis fraternals, no han e?ul prou per dissipar complctameM el mal efecte de les attagaiades de certa premsa Sembla, a travis d'ella, que hagi estat proclamat un nou Borbó per al tron de França. I que aquest nou Borbó rigui l'Alfons "ne deixà un rasfrt d'odis a tóta Ihiria. Per amor dc la França mateixa, encara, cal que hom <àpíga a Pari» i a tot arreu qne Catalunya i Espanya perdonen ds extra viam*nf, dc la premsa venal, però que respondran •nèrgicamem sl Is campanya continua. Ooe vo'en, i així ho proclamen ben ah, que hom redueixi al silenci per «empre més els òrirans Indlcnet. i hom tord a llnr ofici veritable els póll'ics ineptes I sedassers que s'immisrodxen cttultament en afers aliens. Més, encara : qne no es resignen a creure dc! tot en nn esfondrament defirifiu d* 'a gran democràcia rennblicana de Franca — hereva de la Franca dri» Drets de l'H-me. plena de glòries — . i que no confondran la França veritable amb Chiappe i Tardieu sl no sTil veuen obligats per la Insistència de!» difamadort. . . lElt l^opi» esp^ols I catalans us lian dit això. poble, govern, germans i compatriotes de la gran França lliure i eítimadíssima 1 Jo, com a francès que sóc, em sento avui obligat a repetir-ves-ho, abans ho es produeixin entre aquest» poble», que estimo per un igual, distanciaments irreparables. Ho veig. ho sento, bo palpo i ho mastego 'en l'ambient, en l'aire clar dc Barcelona. I us advertdxB, precisament per Una! patriotisme francis, que tard o d'hora hauran de rectificar ds enemics d'Espanya i de Catalunya davant el fracàs evident de llur polltka (Aquesta política té un precedent a França : la protecció al (saritme abans de la guerra, que també acabà amb un fracàs.) I consti qoe és un deure dolorós, enc que indefugible, Ircfcar-tne avd obligat a parlar així. El meu amor per França i per Catalunya, com per Esnanya, en sofreix profundament. Alfons Borbó no és re», n8 representa res, a la teva diguem-ne Pàtria, j Quina representació li voleu acordar dintre la meva França republicana? França és massa alta per a això, per trobar-se sotmesa a un tirà per mediació dels seus ministres. Demostren d'una vegada que Alfons XIII no és rei en la República Francesa. La meva França — la HOttro Fra*(a, la França de tot, — mereix altra cosa que éster governada per un Borbó oualsevol. . F.MILE GRANIER Ciutadà dt la República Francesa IVo mereix la nostra eompassió LI Li toca al Govern esbrinar el que ha estat sostret del Palau i reclamarho per totes les vies: diplomàtica i judicial. Si s'han comès robatoris, reclami s l'extradició dels lladres, siguin qui siguiU i per alts que estiguin. Sobretot em sembla que cal evitar que es donin to d'alts i cavallerescos personatges subjectes que han travessat la frontera emportant-se'n el que no era seu amb totes les agravants que en un fet delictiu poden concórrer. GONÇAL DE REP^AZ Aquests dies d» periòdics han publicat gràfics de l'ex-rd: la residència que tindrà a Anglaterra; el dormitori que ocuparà el matrimoni Borbó; l'ex-rei arribant a Londres; el senyor— senyor?- Quifiones de León acompanyant la família destronada; l'Hotel Savoy a Fontainebleau— on abdicà Bonaparte i pd qual sembla que el senyor — senyor ? — Borbó sent predilecció — , que ocuparà la dita família; l'Hotel Meurice, que ocupen ara, i per les cambres del qual paga l'ex-rei — amb els diners robats a Espanya — mil dòlars diaris, HI lia encara més gràfics: la senyora Ena de Battemberg I els seus fill», scompanyats d'uns quants aristòcrates — d'nns pocs srlttòcrate» — , que han deturat els automòbils, i en plena carretera s'acomiaden amb lligrimes als ulls, besen la mà de l'ex-relna, li demanen autògrafs, etcètera, etcètera. Totes aquestes fotos han Impressionat una colla de gent, gent histèrica i beneita de la qual, però, no cal fer massa cas. Sobretot ds ha impressionat — i ds ha entemit — la de la carretera. Quina escena més dramàtica, més patètica, més emocionant I La carretera a ple sol; una corrua de magnífics automòbils dels quals baixen una colla de senyores i senyors que fins ahir foren magnífics. Una d'aquestes senyores t'asseu a un marge de la carretera, esguarda al teu entorn — com en un darrer acte de melodrama— í plora. I ploren també totes les altres senyores, tota els altres senyors. Es a dir: ploren tots aquells que mai no havien plorat quan per les carreteres, lligats com criminals i acompanyats per la guàrdia civil— quan s'aplicava la infame llei de fuguet— hi duien polítics, obrers^. Indubtablement l'escena dels polítics, d» escriptors, els obrers conduïts emmanillat» per la carretera, era molt més patètica, molt més dolorosa, qne la d'aquesta família Borbó, a la qual el Govern de la República ha tractat amb tota cortesia, amh tot respecte. Però això no ho recorden, no ho volen recordar. El fel és que entre aqiietta gent histèrica i estúpida s'ha creat una atmosfera d'inexplicable simpatia a l'ex-rei. A mi m'ha arribat a dir nna pobra senyora pertanyent a la confraria de la llàgrima monàrquica, que el rei— ella dia encara el rei. potser per imitar U Vanguardia" i "El Noticiero" — li fda llàstima perqui— pobret!— havia d'anar a tantes festes, a tants banquets, a tantes inauguracions dc monuments i case» baratet. .. * SI, sí: 'd que fins ahir fou amo de tota una nadó i que des d'avui no t» més que un vulgar turista que PMseja la seva inquietud I el seu tedi oels grans hotels d'Europa els ta llàstima. Això fóra explicable, car el caigut inspira sempre nn sentiment ai», bempre, no: quan és un brètol. no. I un britol, un indesitjable é» el senyor Borbó. Si no hagué, nascut rei, si no hagués nascut ric hsuna estat un personatge d'aquells qne apareixen en ds sainets d'Arniches. cn plan de matonisme. Era d rei castito-, el rd "shnpitico", qns donava dues pessetes a nn pobre — perquè es creia que eren deu cèntims — qne a Les Planes tocà la marxa rdal. Era el rd que amb Primo de RIvera parlava nn llenguatge de freqüentador de "colmados' amb mançanilla i doncs a preu. Ara aquest tipus fa llàstima a certa gent. No comprenc per què, no comprenc com un home qne ha estat perjur, lladre i trddor pot inspirar aquest sentiment, ni tractantte de gent de mentalitat inferior, com cs tracta. L'ex-rei fou perjur perquè presdndl de la Constitució; fou lladre perquè del pdau s'ha endut tapissos i joies qoe no li pertanyien, i per tant, si tornava — que no és fàcil — l'hauriem de processar per delicte comú, com un vulgaríssim rebentapitos; fou traïdor perquè visqué t-.-tint, enganyant i conspirant. I fou, de més a més, covard: fugint, ple de pànic, de nit i dgilat per la guàrdia civil, sense pensar en ço que podria passar a la família Lluís XVI— un altre Borbó, un altre perjur a la Conslitudó, qne pagà el perjuri amb la dda— , tingué mantes vegades ocasió d'escapar-se del palau de let Tulleries i de la presó dd Temple, i no ho féu per no abandonar la família. LI ho havien proposat Bertrand de Molledlle i el baró de Ratz, entre altres. Quan, obeint fes indicacions d'Axcede Fersen, íugí de les Tulleries i fou. detingut a Varennes a casa el síndic Sauce, ho féu acompanyat de la seva família: la germana, l'esposa, ds dos fiUs. Si hagués fugit sol potser s'hauria salvat No; no fa llàstima qui intervinguc directament en els afers dd Marroc qui amnistià Berenguer, culpable de la catàstrofe d'Annnd; qui, ani!> Primo de Rivera, conspirà contra la Constitució; qui assastinà Galàn i Garcia Hernàndez; qni cobrava d' tots els negocis bruts que s'han fe: a Espanya; qni, hores abans de proclamar-se la República, encara pre tenia formar un govern de força i erigir-se ell, d miserable Borbó qur ha fet bo a Ferran VII, en dicta dor; qui ha regat els carrers dc to tes les ciutats d'Espanya amb sang d'obren, de dones, de criatures; qui ha cobrat dels negocis de joc de monsieur Cornnché; qui s'ha enorgullit estúpidament d'ésser descendent dc Fdip V; qui ha dímanat, mort de por. que el deixessin marxar, per a després sembrar, dea de fora, la llavor — qne no fructificarà— d'nna possible guerra cidl; qui se'n va amb disset automòbils i no sé quants milions de pessetes. No, no fa llàstima nn home tan dl, tan abjecte, tan menyspreable com Alfons XIII. Tota aquesta gentussa qoe ara el compadeix foren elt qne no compadiren Galàn I Garcia Hernàndez futcllats a Jaca per ordre de l'ex rd; foren els qne no compadiren d capità Sancho, mort de tnberculorenal a conseqüència dc la seva cs tada a Montjuïc; foren ds qui n compadiren les mares qne a Annu^ s'baden quedat sente fill. L'ex-rei no mereix la compassió, sinó d menyspreu i l'oblit, d no toma. Si torna, al procés i d tribunal. LLUÍS CAPDEVILA "EL PAN DE LA EMIGRACIÓN" 'et i fet no ena va anar nutfament del tot ' ' çrer QÉdflW