4 de maig de 1931 HUMOR per on "fielato" de la República Quan Primo dt River va prendre's el Poder, hi va haver molla gent qut el va anar a acomiadar a l'tslació presa d'un vtrilablt frenesí palriòlie, i quan va organiltar el Sometent Nacional i va crear les Unions Patriòtiques de seguida s'hi varen afiliar lols aquells que amb un sentit intuïtiu que els hem de reconèixer, varen creure que era arribada l'hora de viure amb l'esquena dreta, a costes del pais. Això permetia al dictador de poder dir que el pals estava al seu coslat, i cada vegada que el rei arribava amb tren permetia de reunir a reslació fins a tres mil persones entre policies i geni que cobrava dt l'Estat sense treballar. Però tot ' aquell deliri patriòtic que es va despertar així que els mi« es varen adonar que Primo de Rivera era l'amo de la Caixa, aquell fervor monàrquic no era res comparat amb el fervor republicà que s'ha despertat des que la República ha estat proclamada. Mentre dir-se republicà volia dir estar exposat a anar a parar a la presó, haver de viure perseguit. Iiover de passar ta frontera, estar fitxat per la policia amb una fitxa molt m/s perillosa que la dt qualsevol assassí, carterista e lladre de galliners; mentre àdhuc n Osca un parell de militars republicans havien pagat amb la vida llur rebeldia, a tol arreu trobàveu semPre una per. sona o altra que quan aixecàveu una mica la veu us mirava amb aire de commiseració com aquell qui us diu; —Déu fempari!, i si hagués gosat us hauria fet tancar. Quan afirmàveu que si el rei ■ s'entestava a resistir caldria tirar-se al cantr i jugar-s'hi el que calgués, observàveu que persones qut passen per molt serioses, que no tenen ganes d'ofendre,- es feien l'ullet en senyal f inleUigineia com volent dir : — Pobrell, f que tnu lluny d'osques! No trigarà quatre dies que l'Iuturan de dur a Sant Boil Els republicans érem una mena de desgraciats incapaços de tirar-nos al carrer, i que si arribàvem a tirar-noshi estàvem predeslinats a anar a parar a qualsevol presiri, fatalment, puix que ni Vesréreil, nl la guarda civil, ni la de seguretat, ní els urbans, ni els burots, ni en fi ningú que tinguis una mica d'autoritat es posaria al costal nostre i quedaricm al carrer quatre gats mal comptats. La Veu de. Catalunya, el diari més seriós del pals. més seri ïs ensara que I-a Vanguardia, pontificava contra l'ambient republieS, i el ntalel.v senyor Cambó, un home amh lants milions i tanta experiència i lanl talent com rl senyor Cambó. ho havia dit amb un menyspreu olímpic: "Com que no alternen, com que només es parlen ells nmh ells. es pensen que l'amhient que respiren és l'ambient general del pots: i aquest ambient del pals que ells es pensen que és republicà I revolucionari, is un ambient fictici. El país està amb el rei, perquè el pals no /ha begut encara renlentmtnl." Com que ho deia En Cambó, la geni encara ens tenm més llàstinut i ens Prenia per 1010 mena d'orals. Però va venir un dia qut el pais, que tn■ nrn no s'havia begut fentenimenl, va fer un cop de coll i se'l w beure, com aquell que es pren una medecina, laneant t!s ulls i sense respirar f la República fou proclamada. I àdhuc fou proclamada sense sang. que is rl que havia esverat més la geni, que lenio por que ens passaríem ta vida fent vessar sang sense més ni més. I i« sortir tol tan bé que semblaia que ho haguessin assajat una pila de vegades, i oixò que tol eslava improvisat i que hi havia actors que encara r.o sabien quin paper hi havien dt representar. Però. fillets. així qite la República Ha estat proclamada i que In Stonarquia ha quedat definitivament enterrada, en voleu, de republicans!!! Els primers que s'han fet republicans són els de la Unión Patriòtica, ris qite no han 'reballal mai ni tenen pensaments de 'rehnllnr, lols els que han visi que ora Pep la història d'una monarquia "EL AFRICANO" teníem les claus de la Caiseo nosaltres i es pensen que la República is un règim en el qual jo no s'haurà de treballar mai mis. Fillets, quina gana que corre! I quina dtsaprtnsiól / quines parits mis gruixudes s'han de posar ptr barrar tl pas de lants afamats i tants pocavergonyest El 16 dt desembre, quan Galàn i Garcia Hernàndet havien caigut tsttsos davant del polvorí d'Osca, i quan Alcalà Zamora, Largo Caballero, Fernando de tos Ríos, Casares Quiroga, Miguel Maura i Albomos, avui ministres, eren a la prtsó, un bon senyor ens deia : —Jo no sóc sanguinari. Però li prometo que si jo manés, a lols aquests ara mateix els feia afusellar. Això perquè no era sanguinari, que si ho arriba a isser el cataclisme is la guerra europea restava reduït a una mena d'escaramussa comparat amb el que aquest bon senyor hauria fet si arribo a manar. Doncs bé : aquesl senyor, el 16 d'ehril era el republicà més republicà de Earceloiui i ja s'havia anal a inscriure a la guàrdia cívica. A l'arribada dt l'Alcalà Zamora hi varen anar milers i milers de republicans de iota la vida, amb el cor enfervorit, ple'ns d'emoció, alguns íells amb llàgrimes d'emoció, sense veu ptr a cridar cap visca perquè se'ls luivia fel un nus a la gola davant d'aquell espectacle formidable de civisme. Però en aquella manifestació no hi podien mancar els republicans nous. Nosaltres en vàrem veure diversos. Hi havia un Centre esportiu del Poble Sec qtte justos quinse dies abans havien fet propaganda per ta candidatura monàrquica d'un tol senyor Girona. Ara ja s'havien convertit. No hi anat'í» pas com uns particulars que s'han convertit de debò i tenen aquell Pudor de no ensenyar-se, perquè llur consciència els fa un rau-rau que els impedeix d'frkibir-se Iota vegada que són republicans nous de trinca. Que is cas! Hi auaz-en amh una gran bandera, i hi OMMH amb una banda de música i '.oi. I era Púnica banda de música de In wanifcslacié. Perquè aquests de la Unión Patriòtica que ara s'han fel republicans són així: les coses es fan beit fetes o no es fan. I porlai-en la bandera estesa entre dos. Perquè es veiés ben bé que eren del Poblt Sec, i camiíutven amb parsimònia, i tot d'una s'aliiraven, í la banda tocava. I com que la banda, naturalment, lacava La Marselltsa, perquè no podien pas fer tocar res més de més republicà, lols ells rs treien el barret, i quan In banda havia fòtibat de tocar, aplaudien i conimuavtn llur comi per tornar a fer el 'número una mica més amimt. Nosaltres proposem al Govern de la Generalitat que creï immediatament niu» mena de Fielafo. Ur. Fieleto per a ImPrdir que es filtri dintre del repul·licnnlsme toia aquesta gentussa sense ideal que tenir l'estómac ple. i poder viure a costelles d'altri, nenl toia ella amb un oi bcrlran tai\ formidable i nuínsiruós dinne de passar nt Ifr/ífM Martorell el d'm que rs morin. Perfectament, que un home de It Lliga o de la Federacion Monlrquica Aiitononiisia, home d'ideals, faci examen dc consciència i es convenci que nnorxJ equivocat i que lis StOfS tdeet íordre avui tan Inllmamcul lliaade» amb la República i es faci repnhtici. Aquests passaran pel Fielato senst pagar drets. Però Iaia aquesta trepa dr ganduls i dc vividors que ara s'han fel republicans, enm demà nue et ifarlfnts Anido fet un cop d'Estai i n'irn·.·és finirien a oferir-se-li per fer de pií'.oters. tota aquesta gent ha de passar pel cedaç. -i noi podent permetre guc es diguin i que, passin per republicans ni nue, ens ho juoin amb la mà al damunt dels Ei'angrlis. S VENTALLÓ Aliredo R. Antigüedad, l'excel·lent periodista eíianjol, ha publicat a "El Pueblo", de València, ua interessant article sobre un dels aspectes més miserable* de l'actuació del senyor Borbó: la campanya d'A f rica. Heu-vos-el aci, traduït, a continuació: LA CATÀSTROFE DEL MARROC LA INDEFERENCIA I LA COVARDIA DE BERENGUER La catàstrofe del Marroc no pogué quedar en un episodi sense importància, com hauria pretès don Alfons amb menyspreu dels milers de soldats que moriren .1 causa dels seus somnis d'imperialista i de negociant. Havia transcendit tota la magnitud del desastre i vam ésser bastants els periodistes que anàrem al Marroc per dir al país tota l'extensió del desastre. Encara recordem tots. com. un pesombre, aquelles demandes de socors que enviava el general Navarro per llieliògraf i que es perdien en l'Alta Comissaria, entre la indiferència i la covardia del general Berenguer. Es veritat que aleshores el general Navarro gaudia de bona fama i es reconeixia el seu mèrit extraordinari en haver organitzat la retirada d'un exèrcit desfet, reunint-lo per anar a sofrir el setge el final del qual entelava tota la història militar del general a qui després don Alfons havia de donar un títol de Castella. Aquest, en la història militar i de la noblesa espanyola, es conquistava amb les victòries. El generat NavarrB va guanyar-lo sortint a la grupa d'un cavall àrab, deixant els seus soldats abandonats a les hordes africanes. Tanmateix. Berenguer, a despit del prestigi militar que tenia Navarro — en terra de cecs — , no volgué socórrer-lo. Mont-Arruit demanava auxili. Un coronel ple de prestigis, el veritable salvador de Melilla, Jo»é Riquelme, que fou el que aturà els moros de Beni-Sicar perquè no entressin triomfants a Melilla, va oferir-se Berenguer per anar fins a Mont-Arrult i salvar els espanyols que hi havia. EL CULPABLE DE LA DESFETA HORRIBLE: ALFONS XIII sensació que anaven a una invasió total del territori enemic. El pals ho rebia amb satisfacció. Estava compromès el nostre orgull en la revenja. Es volia la venjança dels morta. Així I10 percebe perfectament el rei, i per això cada dia es deia que sortien soldats nous per aufrmentar els que ja es trobaven a l'Afríca. La veritat és que n'havien sortit molts; però no tants com es deia. S'inventava, s'augmentava el nombre per enganyar ^ la nació fent-la creure en una immediata i completa victòria. Amb això es calmava una indignació Justíssima. "SE ENVIARON HOMBRES. PERO NO SOLDADOS" A l'agost vaig venir jo a Madrid per uns quants dies. Em cridà un polític liberal que desitjava conèixer les meves impressions sobre els successos afrienas. Les hi vaig exposar amb les tintes més carresadM. No vaig rega- Mes de Feminisme CADASCÚ CELEiiKA L'I DE MAIG A LA SEVA MANERA —I P€r què ho fa això? -«Jo protesto en nom dels pistolers sense feina. ' (Per Castanya.)! Berenguer hauria acceptat. No hi ha dubte que hauria volgut salvar el desastre i ia vergonya que significava deixar abandonats aquells espanyols. Però Berenguer parlà amb Madrid I a Madrid no demanà instruccions al Govern. No s'adreçà al ministre de la Guerra, sinó al rei. Era que Berenguer sabia que l'inipirador de la po lítica africana i, sobretot, l'autor de la campanya guerrera, era el rei. qne empenyia a Silve»tre i que li lelegra fiava i li escrivia excitant els seus impulsos, posant-lo frSnt a front, en il·legal rivalitat amb el seu superior jeràrquic. Don Alfons desconeixia completa' ment rl Marroc. Mai no li havia in teressat el mapa de! protectorat tnéí que en el seu aspec-e miner; sabia totes les zones susceptibles d'explotació, però içnorava la situació de les nostres posicions militars. La catàstrofe havia afectat de tal manera el rei. que arribi a témer un moviment popular que «xpressís l'antipafia profunda envers la guerra del Marroc. T per de prompte va veure clar que a la menor desfeta sjyiidi Hauria esclatat la revolució a Espanya. Calia salvar la corona. Va creure que aixt se salvava !a corona. I preferí que morissin tU s^Mats assetjats a Mont-Arruit a ■què es correçués- el risc de què, malaurat l'esforç generós de Riquelme, els moros inflingissin una nova derrota a l'exèrcit espanyol. LA DESFETA VERGONYOSA • I TRÀGICA Acceptà Berenguer el criteri de don Alfons. Cortisà acostumat alt passadissos palatins, acovardit per les responsabilitats que veia caure ai seu damunt, cregué que el rei seria el seu millor parallamps. Però no veia que entre els dos havien d'atraure més fàcilment !a descàrrega. No concebe qae la sang dels milenars dc soldats morts per culpa d'ambdós hauria de clamar venjança. N'o imaginà que aquell asans hauria d'ofegar algun dia el seu prestigi i la corona reial. Foren dies angoixosos per a l'ànima nacional, ferida en «I seu orgull i cn la seva carn. Fracàs, fracàs absolut del nostre prestigi militar. La desfeta fou vergonyosa. Es fugia camps a través, llançant-se guerreres i leguis, gorres i fusells. £1 terror en un exèrcit I, és clar, en mig de tan dolorosa vergonya, casos solats de valor, d'heroisme, d'abnegació. Junt als noms anònims dels que caigueren lluitant, s'engrandeix en ei desastre d'Annual un nom: Primo de Rivera. El tinent coronel, amb la seva càrrega brillant fins a ésser ferit, reivindica un xic el nom que més tard havia d'omplir dc dolor i de vergonya la història democràtica del poble. SOLDATS CAP A LA MORT A Espanya no se sabia res d'A f rica. Abd-el-Krim. el cabdill del Rií, era totalment desconegut a la Península. Jo vaig escriure uns relats novel·lescos presentant Abd-el-Krim, que havia estat anys enrera modest funcionari de l'Alta Comissaria, i aquella història fantàstica, i com a tal presentada, fou admesa de manera gairebé oficial i portada a les columnes del "Diari dc Sessions" del Congrés dels diputats. Dels [torts andalusos sortien cada dia. en aquells darrers dies de juliol i primers d'agost, vaixells i més vaixells carregats de. tropa. Es donava la Africano" vestit d'almirall tejar-li el meu judici advers a Berenguer. I sobretot li dguí que eren necessaris soldats, mc^s soldats, no per a la revenja, sinó'pcr a la defensa. Els moro» en» havien pres molt material dc guerra, que, utilitzat contra nosaltres, podia causar molt de mal. Allí feien falta urg*ntfsçima molts soldats. —4 Però no hi han anat més de 50.000 hSmes? — preguntà el polític que ens parlava i que coneixia, efeclivammt, la xifra exacta dels tramesos. — Sí — vaig contestar-li — . Allí hi han anat aquest» cinquanta mil home». Però és que allí el que manca no són homes, són soldats.' I d« soldats quasi no n'hi havien anat. Arribaven regiments sense material. Altres sense mules ni cavalls. I tot havia d'improvisar-se allí, davant un enemic fanàtic, nombrós i triomfador. Realment, la providència hi intervingué. De no haver estat per aquesta intervenció, els moros haurien entrat a Màlaga, triomfants. El que vàrem, dir a', nostre amic, referent a la mancança dc soldats, va impressionar-lo profundament. Mesos més tard, al Parlament, repetia la nostra frase: —Es varen enviar homes, però no soldats. I és que en c! desconeixement tolal i absolut que els nostres polítics tenien del Marroc, necessitaren improvisar-s'ho tot. Geografia marroquina, problema colonial i fins alguna altra frase. Els polítics d: la monarquia no necessitaven estudiar tl Marroc ni l'assumpte del protectorat. Per a això lii havia el rei, que havia d? dirigir una actitud i una política i.qne a t'i de ! comptes er.rçui havia il'ii.nposar la seva voluntat. Ja hem dit que contra Silvestre no es pogueren bolcar totes le» responsabilitats, perquè Tulio López, el seu tidelissim ajudant, curà que hom crejues que no havií morf: "OLE TU MAREl". FRASE BOIÍBONICA El rei sabia que Tulio López tenia al seu iioder uns documents que li lliurà el - general Silvestre. Entre aquests documents figurava alguna carta de don Alfons i aquell telegrama castís i desgairat de: .— "Olé tu mare I" Don Alfons va voler rescatar -lo. Al cap dc poc temps cridà a Palau el tinent Fernàndez Silvestre, el fill del general mort, per servir fidelment el seu rel. Tulio López li havia aconsellat que no lliurés aquells documents. Havia dc guardar-íos per evitar que «obre la memòria del seu pare caigués l'odi del qual altres pretenien ailiberar-se. El noi, no obstant, no en va fer cas. Acndí al Palau per a portar al ret els documents que d seu pare li lliurà abans de morir. DESPRÈS DE L'ASSASSINAT LA INJURIA En entrar al despatx del rei, don Alfons, sense ni tan sols