5 •—Cl qu* voti* fer-tr» çrnd jit I* tIM» » cin GAN^KR I m íur-m» la* ullar** p·r •! «lalg*... — ImpoMlblt. Ne »m qu* •erllr·in d'oci mitja hora? —Oh, alií ancara *m «obrarà tímp»: i. SA MUR. — A«ingu«a dal Portal tt l'Angai, n SS (esport I ciutadania) Aquest és el Paper del nostre poble. Treballem per eil com hem treballat sempre per leg coses ben nostres CIUTADANIA L*I3$» t a tat. bandera li 1 a 11 e a ^^«^ LA nostra condició de ciutadans catalans ens aconsella i el nostre amor a Catalunya ens obliga a parlar avui d'un tema de trista actualitat D'uns quants dies ençà — massa — alguns diaris catalans ofereixen un espectacle depriment, que no hauria de continuar un dia més. Tots els catalans estem imperativament obligats a impedir que segueixi la lluita nerviosa, plena de passió, a la qual s'han lliurat germans nostres. Sentiríem que la nostra crida esdevingués estèril; ens doldria molt més — és clar!»— que fos contraprotluent. Per endavant, doncs, un aclariment: si, contranant el nostre propòsit, les nostres paraules arribessin a molestar algú i provoquessin una reacció que l'obligués a contestar-nos segons la tònica de moda, advertim des d'ara que no replicarem. Ens imposarem silenci, car el menys que se'ns pot exigir és que comencem per predicar amb l'exemple. El lamentable pugilat periodístic que va perllongant-se excessivament entristeix aquells catalans que avui tenen una preocupació principalíssima: el reconeixement de les aspiracions mínimes de Catalunya. Diaris escrits i sentit» en català, malmeten columnes senceres )a combatre's, ja utilitzant els mots més violents del repertori, ja recorrent a la ironia més o menys fina, més o menys elegant, però que sovint fa més mal que una insolència. Restaríem testimonis còndolguts i silenciats d'aquest espectacle, si no creiéssim que mancaríem així a un deure de ciutadania, en no assenyalar un perill, una dificultat més en aquests moments històrics en els quals Catalunya lliura una batalla definitiva davant les Corts Constituents espanyoles. Ens consta positivament — així ens ho han assegurat amics ben informats que acaben d'arribar de Madrid — que l'angúnia que pesa damunt milers de catalans amargats per aquestes rivalitats internes es tradueix en castellà — naturalment, segons quins esperits — en una satisfacció immensa. Això sol ja hauria d'ésser prou per a fer emmudir, d una vegada, les espingardes fratricides, com diria don Miguel (el de Salamanca) dels nostres compatricis. Estem segurs que si a les redaccions d'alguns col·legues s'exhibissin en llocs preferents els retrats del senyor Unamuno, de don Melquíades Alvarez, del senyor Alba o del professor Royo Villanova, i si algun company s'entretingués a llegir, entre altres, els articles publicats un dia sí i l'altre també, a "A B C" i a "Informaciones" (el diari del famós senyor March), les coses canviarien sensiblement La contemplació de les imatges d'aquelles distingides personalitats i la pacient lectura d'aquelles produccions periodístiques, contindrien algunes plomes apassionades i els revelarien els noms i cognoms de l'adversari comú. Nosaltres demanem simplement una treva en la lluita. No som exigents. No reclamem res més que una suspensió temporal d'hostilitats. Temps hi haurà — i tant! — de reprendre-les, però potser val la pena de saber esperar a què puguem governar-nos nosaltres mateixos. En nom del nostre liberalisme, proclamem el lliure dret a la crítica. Via lliure per a ella; però una crítica digna, elevada, lleial, sense violències innecessàries i sense personalismes odiosos. Demanem una treva en les hostilitats. Demanem una caritat de pau per a l'Estatut Quan el tindrem, ja reprendrem la batalla i cada partit anirà a la lluita amb la il·lusió de donar a Catalunya el millor govern. Però avui — escolteu els avisos dels nacionalistes espanyols — aquest Govern nostre encara no el tenim. Avui encara hem de lluitar per obtenir-lo i és evident que per un deure patriòtic irrefusable, els exèrcits — exèrcits civils — han d'anar a la lluita ben units per a ésser ben forts. Que no se'ns digui, pels uns o pels altres, que no poden deixar d'hostilitzar-se mentre persisteixi en el "paqueig" l'una p l'altra banda. Amb un que doni l'exemple n'hi haurà ben bé prou. No caldrà que treguin la bandera blanca, car aquesta bandera és l'Estatut que han votat mig milió de catalans. El dia onze de setembre, al Saló de Projeccions, tot fescoltant l'autoritzada paraula d'alguns amics nostres, representants de diversos partits catalans, vam sentir renéixer l'optimisme en constatar que aquells homes, davant la transcendència d'aquesta hora catalana, coincidien tots a aconsellar aquesta contenció que nosaltres prediquem avui. jTant de bo que d'aquell acte mejnorable, que cloia una diada històrica, en pogués sortir el pacte sagrat d'aquesta concòrdia catalana! J. SUNYOL I GARRIGA Llegiu 6'la rambla", propagueu-la UN INTERVIU AMB BAGARIA L'autor de "Sant Macià" ens parla del llomillo amb mongetes - Ba« garia és internacionalista - La pau universal i la caricatura moderna Una opinió sobre el divorci Pròleg Negresco?., Castilla?... Granja El Hrnar?._ Riesgo?... Regina?... Sàhara1... Miami?... Oli, t< misteriós atractiu dels cafès madrilenys, refugi de bohemis. Seu de literats, ilbum temptador de belleses fàcils, tecer de penyes acollidores qne obren els braços a l'artista divers, de dues a tres de la matinada. Giris que han fet les delícies del públic de l'Alkazar, xicotes esculturals tenyides d'nu ros imitació Escindinàvia i amb un accent de canyi del Puente dc Toledo. Actriu» importants que han vist cent vegades el seu nom en majúscula en les llistes de companyies de comèdia. L'escriptor de moda. El dibuixant de torn. E! poeta que es porta.» Negresco?... Miami?... Castilla?... Gran ja'. _ Jo cerco algú. Sota la llum alegre i senyora de la Granvia, agraint els somriures insinuadors de la passejadora nocturna que surt de Riesgo, quarter general de l'amor passiu en espera d'activiuts possibles, pujo lentament recordant la mirada graciosa d'aquella verge de Molinero que m'ha saludat. Vaig a Miami Cerco algú. Algú molt important, les confidències del qual vull acotar al meu bloc dc notes, amb la secreta pretensió de divulgar-les impúdicament, malgrat el pacte del silenci. Cerco a Bagaria. Cerco l'autor d'aquest dibuix formidable que es titula "Sant Macià", que tanta forrolla ha fet a Madrid i que tanta forrolla ha de fer a Catalunya en aquests moments de màxim esplendor del president. Al Baviera, ahir, a les tres de la matinada, vaig tenir • le» mans la rajola admirable, ü'una gràcia única, que conté amb colors vius el Sant Macià d'aquest dibuix que avui reprodueix LA RAMBLA, i que Bagària ha dedicat al rostre setmanari. Vull xerrar una estona amb Bagària, sense parlar-li de l'interviú, amb el propòsit dc preparar-li la sorpresa d'aquestes linies públiques i d'exposar-me, en conseqüència, a les ires del seu carbó, dipòsit d'ironies, de gràcies i de sarcasmes... lín doWe de Walsehim Baviera. La una. Bagària medita davant d'nn doble de Walsehim que exhibeix dos dits d'üna escuma que Eqüestre universal, amb unes butaques imponents i uns coixinassos de borrissol de marabú, on s'hi poden prendre "cocktaiis" deliciosos i on es poden fumar uns cigars de fa la boca aigua. Sense preàmbul... ^- ^"^ "™ «- . . ... ... „ mo t clar. Si tnomfa el desarma- despria de demanar un doble per a _ . , „ . , ment, la Societat de .Nacions serà el que jo us hc dit. I tots desarmats, gaudirem de la pau universal, ajaguts a le sconfortables butaques de la Societat. mi. pregunto a l'artista: — Bagària, vnll anotar les millors confidències vostres. Curiositat, sabeu? Tinc un arxiu admirable amb respostes de diverses celebritats a un qüestionari absurd. — Digueu, digueu. Les coses absurdes m'agraden extraordinàriament. En definitiva, les coses més interessants del món són absurdes... — Què opineu de la Constitució? — Malament, malament. Ningú no es preocupa de l'art No es parla per res dels dibuixants. Estic disgustadfssim amb la Comissió parlamentària que ha elaborat el projecte. Són gent que viu als llims. Els he donat la fóitnula ideal per fer aprovar el projecte en un obrir i tancar d'ulls, i no hi ha manera de fer-los-ho entendre. Ja ns ho diré: Els ofereixo d'il·lustrar la Constitució amb dibuixos divertits al·lusius acada matèria. No us sembla que aniria bé' — Excel·lent Refusar una col·laboració aixi, em sembla un suïcidi. —I tant! I tantl — Una pregunta: Son partidari del divorci? —No. Eil Entenem-nos. No sóc partidari del divorci mentre ens imposin la monogàmia. —D'acord. Una altra pregunta: Hi lia alguna cosa al món que us apassioni extraordinàriament?.- — Sf: el llomillo amb mongetes. internacionalisme pur Callem un instant. Es que bevem un glop de cervesa. Jo trenco el silenci per dir: — Bagària: sou un geni. M'interessa que vulgueu contestar amb la mateixa franquesa que ho heu fet fins ara, la següent pregunta: què opineu de la Societat de Nacions? —Home. amb aquesta pregunta m'heu tocat el voraviu del cor. Fre- . cisament, la Societat de Nacions é» allò que se'n diu la meva obsessió. Per" un home de vida assossegada com jo, enamorat de Ics cosc paradisíaques i collamimt per Ics penyes, una Societat de Nacions me la imagino com una mena de Circol La pena de mort, vista per Bagaria Lectora meva. Lector amable i tolerant Oi que t'ho imagines? Després d'admirar — i d'elogiar, naturalment — el pacifisme del popular dibuixant català, una pregunta us ve instintivament al pensament: què pensa l'interviuat de la pena dc mort? Uns minuts de pausa en la meva conversa. La terrassa del cafè està animadíssima. S'han assegut vora 'nostre una dama oxigenada de cara agradable i un cavaller amb un nas tan llarg, tan llarg, que gairebé atreu — com l'imant — el llapis burleta de Bagària— Per fi, preguntem: — Sou partidari de la pena de mort? Bagària ens respon, ràpidament: — D'ençà que no hi ha censura, no. Sant Macià Bagària porta un paquet a la mà. Què diantre deu ésser? Un dibuixant amb un paquet.. Estrany, estrany. Es un paquet quadrat. De més a més, és pla. Diriem. que és poa rajola... Quin talent tenim I Era una rajola, realment. Era la famosa rajola' de València amb el Sant Macià, obra d'aquest català — catalanista inconfés que enyora la Rambla i que adora el llomillo amb mongetes — que es diu Lluís Bagària. Com aquell que ensenya una re- li'iuia. el nostre compatriota ens mostra la rajola de colors v'us, alegres, gracioses, .que , matisen les'linies d'aquest' dibuix que reproduïm avui. ■ — Sant Macià! Per: als catalans . — ens diu Bagària — ara ni. hi ha altre sant que Macià. Això no és' cap irreverència. Es fidelitat a simbol de la integritat catalana. Propagan-, da per l'Estatut. Un homenatge a l'avi. Curiós — afegeix — qne s'hagin venut moltes rajoles d'aquestes a madrilenys... Es una rajola que pot afegir-se perfectament a la coMecció de ceràmica (ta rajoles amb les caricatures en colors de tots els ministres del govern provisional', que tant d'èxit ha tingut a Madrid. En Domingo, amb una cartera d'a¬ nar a estudi; En Nicolau, amb una guardiola: En Largo Caballero, amb cl paquetet de l'esmorzar, l'Azafia, simulant un cavall d'espases... etc, etcètera. Macià aguanta un lliri i angelets amb barretina el coronen de llorer. — No l'exposaren a Barcelona? — preguntem a Bagaria, admirant per darrera vegada la rajola. —Penso exposar tota la col·lecció La setmana parlamentària À LA RAMBLA de la tetmana passada vam llegir una defensa catalana del cap del Govern. Era un article d'homenatge i de desgreuge davant l'ofensiva de la premsa espanyolista contra don Niceto Alcalà Zamora. jQuè oportunes resultaven aquelles ratlles! AI cap de dos dies es repetia, i agreujat encara, el complot contra el presiednt del Consell, acusat de massa complaent amb Catalunya i de massa tolerant amb l'Eslatul. L'exèrcit monàrquic era capilanejut per tres homes símbols: Emiliano Iglesias, Royo Villanova i Santiago Alba. EI "casus b«jll" no era altre que l'esmena presentada pel grup dol senyor Alcalà Zamora al títol primer de la Constitució amb la intenció de fer compatible aquesta i l'Es-latul de Catalunya. Malgrat- de fer quatre setmanes que la premsa venia parlant de les converses del cap del Govern amb les figures més significades de la minoria catalana per tal d'estudiar la fórmula adequada que 'fes viable l'Eslatul en discutir-se el títol primer de la Constitució, malgrat haver anunciat reiteradesvegades el propi don" Nicelo què es proposava ésser el primer de parlar dels problemes regionals, s'ha volgut simular una eslupefacció teatral acusaní, el cip del Govern-de cíimplice dels catalans en el . delicte de .voler fer passar l'EstaUit de. contraban... i A'foriunadamenl, el.-- nostres euemioa són gent amb poca opinió que la Cambra coneix per¬ fectament. I afortunadament també, la causa catalana ha trobat en don Niceto un magnífic I mai prou lloat defensor. Demà, dimarts, és gairebé segur que es plantejarà el grau debat a propòsit de la famosa esmena i que don Niceto Alcalà Zamora posarà la seva eloqüència i els seus sentimenls· liberals i equànimes al servei de Catalunya. Bona tarda, per a demà, al Parlament: Constitució. Estatut. Alcalà Zamora. [Santiago Alba Interpellant a En Prieto 1 Les tribunes estaran atapeïdes I l'hemicicle es presentarà brillant. Però d'això ja en parlarem en el resum de dilluns vinent. Let- notes sobresortinls de la darrera setmana parlamentària es redueixen al discurs de Melquíades Alvarez consumint el darrer tom sobre la totalitat i a les intervencions dels diputats catalans Raimon d'Abadal i Humberl Torres, car no ens ulrevim a qualificar de remarcable la desgraciada espanyoluda de Royo Villanova, rebuljana unànimament per la Cambra a la qual no poden plaure les manifertacions de vell nacionalisme reaccionari del professor de Saragossa. de ceràmica, degudament emmarcada, al Faians Català. Ahir em deia cl meu agent comercial i.,;e s'havien rebut moltes coinaudcr de Barcelona. Sobretot del Sant Macià i dels dos ministre» c:itjljiib. Adéu, Verge de Molinero... Els cambrers del Baviera tenen ganes d'anar a dormir. La terrassa es va buidant. La dama oxigenada i el cavaller del nas llarg s'han retirat. Són Ics tres i cal anar a un altre cafè. Dc tres a cinc, la gent que s'ho val una mica i que vol mantenir el seu prestigi do noctàmbul, ha d'anar al Castilla a oit les anècdotes d'En l·'ontdr.vila, el director del "Heraldo", o a admirar e' monocle dc Felipe Sassonne... —AI Castilla'... Baixem per la voravia esquerra d'Alcalà. Els grans focus de L Gran Via s'han apagat. Madrid, però, en aquesta hora. té un encís incomparable. Les faroles de gas i la Unm blanca de la lluna cobreixen e's carrers de la ciutat moderna d'una claror més intima que el tíevessali lluminós de la mitja nit Les penyes de Negresco, dolçament, imperceptiblement expulsades de la terrassa, dialoguen al mig de Ij voravia, tot caminant amb lentitud i aturant-se, sovint, cn parades llargulssimcs... Les clients del Regina o del Riesgo encara volten la illa de les Calatravas, en uua darrera temptativa, més insinuadora que mni. a la recerca del noctàmbul enemic dc la solitud. Una dona ens atura. E.< bruna. Té una mirada sensual i pccadoia. Té una boca plena de temptacio-.ií. Cos bonic, elegant finíssim... Som al xamfrà de la Grnrvia. — On aneu tan tard? — A què es faci d'hora — contesta Bagària. —Sols?... — Ens acompanyem l'un a i'altre. —No em voleu' — Som gent austera. — Us agrado? —Molt. — Bona nit. parcs de família... I la dona s'allunya, rient sense saber per què, una mica despitada de la seva solitud. Marxa a dormir, sense esperança. Es molt gentil... Adéu. verge de Molinero! DOMÈNEC DE BELLMUNT Melquíades Alvarez, en el seu discurs de dimecres passat, insistí sobre els seus punts de vista, ja exposats a Gijón. L» unitat de la pàtria, sobretot. Una mica d'autonomia per a les regions, però amb compta-golcs i vigilant-les bé. El discurs de don Melquíades no va respondre a l'eipectaoió que havia despertat... El venyor Abadal parlà en nom de la Lliga Regionalista i se l'escoltà amb el respecte que mereixen els seus anys i cl seu prestigi. Féu un discurs do conservador en el sentit social, polític, religiós i econòmic, però sense vibració de cap mena. Ens donà la impressió que feia uu discurs protocolari, imposat per la disciplina, i que es limitava a complir el seu comès fent constar en acta que la Lliga hi havia dit la seva. Humbert Torres, en canvi, féu un discur'sàs. De fons i de forma. Defensant la ddclrln» federal i subrutllanl Padlíesio dc l'Esquerra $il taMMOÍl es féu aplaudir en repetides ocasions. El senyor Torres «•> in gran orador 1 el seu debut 111 aquesta Cambra causà una pi"'" impressió. Per cert «l'"' tt1xu ens recorda Ona am'nilolri provocà el seu discurs ''l — ''' comentat per Unamuno. Humbert Ton-s s'i^ni^i. pn començar, per la dlïicullirt d pressar-sc en caslellfc i com qu" resultà que ho féu molt mul i' que no pocs castellans, don Miguel li objectà, cn acabar: — "Esa dificultad no les sirvo para vestir las verdndes, 6ii"> para desnudarlas." Mentre no estigui aprovat l'Estatut cal que, a Catalunya, es mantingui el front únic de tots els seus partits : que tota ells actuïn el més cohesionats pos*sible. Fer altra cosa fóra pecar d'inoportunitat. (Paraules de MatcelU Domingo.)