28 de juliol de 193tj la rambla de Catalunya l^articeeò i rciwrlwlgc^^ TMBUMi ILIURE ASPECTES SOCIALS L'atur forçós L'stur forcót é». ami per avui. «d tema qtM kaaria d 'ocupar on lloc principal entre tota ela afers d'interès general • resoldre. Però sembla qne hi ha ona massa qne no vol preocnpar-se'n gaire i que, per conjtra, treballa i fa esforços perqoi rosti postergat allò que ha d'ocupar «n dels primera llocs entre els altres assumptes interessants a totfcom en general i en particular a l'estament a qui pertanyen. Aquest «tnr forçós, qoe porta el pànic a les llars obrem, hanria de trobar una solució, ta qual ela primers a portar-la. qnaa sigui hora, han d'ésser «la defensors dels drets de l'obrer. A cada pas I en tots moments feaiB el pesar de veure els estralls I les males conseqüències que reforta aquesta plaga. Homes honrats i treballadors amants de la serà feiM es troben el cas tristtssnn d'haT«r de trucar de porta en porta demanant ua tros de pa per a alimentar la llar formada per l'esposa i un ttgaitscll de fills. I això no pot succeir, per quant les més de les vetades la persona que es troba en aquest cas és apte i amb ganes boges de treballar. A vo lea la cosa •o acaba pas aüd, puix que veiem Bars on la misèria ha ar ibat a tal pent. que les pitiors ma'ali^cs. i entra ellei la tuberculosi, han trobat nn camp amplfssan per a despírgarM. i tot apoderant-ae dels infants, fa que hagin d'anar a raure en nn fcospita! o en qna'.sevulla d'aquettej institucions costejades per persones generoses j de bon cor (r), en els goals hospitals o institucions jamai i eataraa com al costat dels pares. voldria — i molts també — que aquells que contribueixen a les •bres benèfiques es fiixessin amb deteniment amb les llars cn què el marit es troba en atur forçós. Potfér si aquestes persones meditessin aquella màxima que diu: lluny li causa, lluny el mal la seva generositat els conduiria pels camins qaa— altrament no puc creure-ho — desconeixen en absolut. Aquesta, paro, seria una solució momentània. Quan es pugui, és tema que ha de iractar-se allà on. si es vol. pot quedar totalment resolt. Però de mor·.e-.t tenen la paraula les persones (generoses i de bon cor. J. SEGARRA I TORREGROSA 2. rets inri ■.rar Civisme, ciutadania, és ei dret o qne ens concedeix l'Estat a del nostre ajut econòmic, posofial, etc; és cl dret de ceno elegiar, d'assei'ilr o ?roles-far totrs aquelles ordres rxccutíve* «jUe tendí xin a anul·lar o destruir, varcia'iprnt o totalmcn*. Ics conquestes òc 'a democràcia Civisme, ciutadania, és també aq·í·t formidable corrent que na 'l'existir en tota nació conscient de la seva personalitat, i que. com digué recentment Indalecio Prieto, és la Wum gniadora del polític: l'opiniól Perquè aiiuesta sigui forta i efectiva hem de gaudir d'una ampla llibertat civil que ens permeti d'exposar en tot moment els nostrft pensaments, favorables o con■Jfgrit. al poder fonjtitoít l CONTEU FICCIONS Civisme i ciutadania Aquests dos sentiments o deures, tan afins que constitueixen el més prant tresor d'on poble, els htm rist emprats repetidament pels homes de la passada dictadora en els seus escrits I parlaments. El general Prfmo de Rivera els usava freqüentment en les seves iamoses notes de "madrugada ", creient-se interpretar el sentit de cada una »í "elles. Es qne cn boca d'un reacfionar: esdevenen nn «ofisme! En nn règim autocràtic oligàrquic i fins si voleu constitucional — Espanya, Itàlia — civisme i ciutadania és sinònim de moltonisme. El civisme de! qual tant parlen aquests govemar.ts consisteix a obeir cegament les ordres arbitràries del poder dominem. El ciutadà perd la seva personalitat i resta omplctament a mercè de l'Estat; «is actes 1 les decisions d'aquest són 'napeKables; el ciutadà no pot. no ha de protestar mai; una disciplina feixuga ofega e] seu caràcter i li «MíSa ia voluntat; esdevé un veritable autòmala, un de tants, una «ntelèqnia; perd la seva llibertat natural. Així ho deu creure el ieixisrae i els seus fervents admiradors. Però no pot ésser de la mateixa opinió cap esperit liberal i amic de les llibertats individuals ! coHecli- Tanmateis, si totes les raons que propugnen els monàrquics incondicionals per a apuntalar el règim són les úniques de què disposen, serà joc dt 1·o· ques cart-j l'enderroc d'un ordre de coses que només compta amb unes tradicions rovellades i unes conveniències particulars, revestides del ja massa gastat mot "ordre". Si comparem, però. la diferència de declamació dels sostenidors de les monarquies actuals amb els enemics de la tercera República, per exemple, veurem que dinue de les mateixes condicions subjectives, l'aristocràcia d'aleshores no encobrís amb paraules buidesk ço és no fingia, perquè li semblava que les atribucions nsurpades li pertanyien per dret propi, el que la plutociàcia actual — continuadora i tan reaccionària com aquells — tapa a cada moment amb els mots liberalisme, democràcia, etc. Katuralmcnt. Ia difusió de la consciència del liberalisme "real", no admetria que es maldés per unes apropiacions descarades que en temps de la Revolució Francesa els reaccionaris trobaren lògiques. Això dóna peu a què els homes de l'extrema dreta hagin d'emprar i encara amb desavantatge tou llur inteHigència a omplir de sofismes les seves manifestacions per donar-los un caire fictici de justeta i equanimitat que amb la cara rentada no resistirien la mes lleu revisió. I aquesta norma de sintetitzar, ajudada per l'anatema que constantment cau sobre la testa dels seus contraopinants, els permet continuar fent ostenució dels seus baixos instints disfressats amb robes antiquades, però encara vistoses mirades de lluny. Una prova contundent la dóna el madrileny ABC que en clamar per l'unitarisme, després de tractar de separatista tota manifestació ciutadana i àdhuc humana, no gosa confessar que sota les encobertes naraulís de vetllar per la unitat de la pàtria, hi ha el seu dret propi suprem de tractar Catalunya com una colònia supeditada al jou del poder central, per la seva naturalesa— al seu entendre— de vassalla. Per a aquests esperits africans, com els nomena Lhiis AraquUtain. no existeixen ni l'evolució del món. n: el reconeixement dels drets de ITídine. I ni la llibertat universalment admesa dels pobles que per expressa voluntat pròpia bo desitgin. Per a ells, per a aquestes classes privilegiades, només hi ha el» seus incansables tentacles absorbents, disposats a nodrir-se amb la saba generadora, però tan dissimulats amb les ficcions de la unitat de la pàtria, 11beralitat i justicia. J. BERENGUER I SOLANA Actituds Veig que, a despit deí» advertiments que cn diverses ocasions s'han formulat, molts catalans es desficien encara quan senten aquelles expressions "fortes" que foren un dels trets distintius del catalanisme cn el període que va des de comeuçot de l'actual segle fins a l'adveniment de la dictadura d'En Prifflo. Avui, com set anys enrera, hi ha encara qui s'engresca amb el verbalisme amenaçador, florslesc i inofensiu que informà una de les etapes més divertides del nostre moviment col·lectiu. Vegeu, sinó, els picaments i altres explosions amb què arreu és subratllada l'estrofa de "La Santa Espina" que, per si no ho sabessin, llança al vent la nova que "som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol". No crec que res justifiqui, avui, aquest entusiasme fàcil. Comprenc perfectament que les primeres audicions d'aquesta sardana, després del llarg temps que havia estat interdida. fossin rebudes amb esclats més o menys delirants, de joia. Si més no, el caràcter de víctima la feta mereixedora de les nostres salves entusiastes. Però, francament, trobo que això ja fa massa temps qne dura. Quan hem pogut sentir "La Santa Espina* a tot arren i a tothora, quan, fins i tot, els pianos de maneta ens han regalat (?) les oïdes amb les seves notes, no sé explicar-me aquest neguit que porta a molts a no saber eslar-se d'interromper'n la consabuda estrofa. Millor que aquestes explosions innocents ens interessa fer tasca més profitosa. No i* pas amb crits com El boxadop Manuel Gonzólez ens parla de "La Terra de Promissió" dels pugilistes £1 boxador català Manuel Gonailea. ex-campió peninsular dtl pes gall, que tot i haver acomplert belles performances plenes de mèrit, no havia aconseguit posar-se i l'alcada de les nostres primeres estrelles pugillstiques. va embarcarse fa nou mesos carai d'Amèrica. jQuin mòbil el va decidir a deixar el Vell Continent? .-L'afany de lucre? Qui sap. j Potser el desig de rescabalar-te d'actuacions poc afortunades? Tal vegada. Manuel Gonaàlea ha fet a Cuba sis combats, dels quals o'ha guanyat cinc i ha estat batut únicament pel negre cubà Black Bill, un d'aquests meravellosos púgils de r'écnrie" de Pincho Gutiérrez, considerat com el millor manager del món. Aquest ambaixador de la boxa catalana ha tornat darrerament a casa nostra, i hom ha cuitat a recollir les seves impressions. Algun cronista ja n'ha parlat i n'ha reproduïdes, però hl hs un aspecte — tal vegada el més interessant per al nostre públic — del qual no s'ha intentat treure'n partit. A Amèrica hi ha actualment una bona representació del pugilisme peninsular. Per tant. Gonràlez — aquest Gonzàlez que els americans ens han tornat canviat per complet, refinadissim — podia dir coses ben interessants d'aquests pugilistes. I les ha dites. — A r"écurie" del francès Georges Leclerc. un manager excel·lent, érem Isidoro Gastaltaga. Ignasi Ara, Martínez Fort. Serdàn í jo. — iTots heu boxat amb el mateix èxit? —Ben bé amb el mateix no. EI basc Isidoro és seniillamenl formidable. L'aragonès Ara és molt bo. Serdàn també. — jTots plegats quina vida portàveu? — La de gairebé tots els pigilistes europeus que van a Amèrica i tenen èxit. Al mati ens alçàvem a les set i preníem per a desdejunarnos una "toranja ". beguda molt indicada. Dinàvem a dos quarts d'onze, i a la una començava l'entrenament. Dura una hora i mitja, aproximadament, però és un entrenament molt fort, molt més fort que el que ea fa aquf. Quatre, cinc o sis rounds de guants, sessió de salt a la corda, de sac i de posefaing. De cuitarà física poca. únicament per a l'estómac. Al matf en aixecar-nos. uns quants moviments respiratoris i prou. Sopar a les sis, i a dormir a les nou en punt. A la tarda, després de l'entrenament, s'acostuma a anar al cinema, i despréa da sopar, per esperar les nou. una estoaà a passeig. — I això cada dia? —Menys els diumenges, qua es fa festa completa, els altres dies el programa és sempre el mateix. —Els boxadora peninsulars que hi ha a Nova York, on viuen? —L'Alls. Oroz, Martínez Fort i Mateo de la Osa a l'Hotel "Santa Lucia", propietat del banquer i negociant basc Valentí Aguirre. Aquest senyor és molt aficionat a la boxa. CONGALEZ i sent per l'Uzcudun una veritable debiliut. — i Que potser també viu a casa d'ell? — Xo. El domicili de l'Uzcudun és l'Hotel Palace, de primera categoria, on paga dos-cents dòlars cada mes d'habitació solament — A propòsit, j Quina mena de vida porta el pes fort basc? —Bona. s'entrena molt. Té dos sparrings negres, que el temps que es prepara de ferm per a un combat ela dóna vint dòlars diaris a cada tm. Ara que també sap divertir-se. Va al cinema amb la Clara Bow i altres artistes de la pantalla, és amic d'una respectable quantitat de milionaris, amb els quals alterna constantment, no dóna l'abast a pagar multes per portar l'automòbil amb excés de velocitat, etc — I el públic d'allà l'apreda com diuen? —Si, ja se l'estimen, ja, però com que ara està un masegat pels cops... — {Els altres boxadors d'aqul també interessen? — SI. Als americana els agrada molt el nostre esperit combatiu. L'Alis, per exemple, té moltes simpaties. Ah, i qne la seva muller guanya molts diners impressionant plaques de gramòfon. Cobra dos-cents dòlars per cada impressió. —Us deixen guanyar bé la vida. —El que té la sort de caure en gràcia el dia del debut, ja es pot dir qne té resolt el problema econòmic. La gent s'apassiona molt pels pugilistes que li plauen. Jo, a l'Havana, vaig tenir la sort de guanyar el primer dia, i el públic cubà m'estimava molt. En aquests sis combats he guanyat 2.986 dòlars, boxant sempre a tant per cent. Les quantitats de cada combat són, respectivament: 150, 166, 370. moo, soo i 400Això en aquest curt període que he passat allà, mentre que abans d'anar a Amèrica, en vuit anys de boxar havia aconseguit guanyar unes vint mil pessetes. — L'elecció no és dubtosa. ^Per què boxen tan sovint els pugilistes a Amèrica? —Perquè com que hi ha a Nova York tantes sales, cada dia es donen set o vuit reunions. —I la premsa, què tal? — A mí la de l'Havana m'ha tractat molt bé. N'han parlat molt. i m'han publicat moltes crítiques, i sobretot moltes fotografies. Se'n preocupen molt més que aqui. A més. a l'Havana els empresaris subvencionen la crítica. A cada vetllada que donen, els diaris més importants, a part de les quatre 0 cinc cadires de ring. reben també setanta dòlars de l'empresa, a fi i efecte que se'n preocupin força i no hi planyin res. Els altres diaris menys importants, també tenen subvencion», que varien, però qne també valen la pena. Allà tot es paga. Fins si et vols entrenar has de pagar el que fa guants amb tu. Així com aqui. al club, fem guants amb els companys i no se'ns ha acudit ma! que això s'hagués de pagar, allà sí no hi ha dòlars... Jo mateix pagava un o do» dòlars diaris, segons, per entrenar-me. —El combat amb Flix es farà? —Tot podria ésser. A mi m'interessa molt. però tant si el faig com no me'n tornaré a Amèrica a darrers d'estiu. He de fer la revenja amb Black Bill. i tinc també un combat amb Izzy SchwarU, j possiblement un aitre amb Midget Wolgast per al titol mundial dels mosques. — Així, doncs, Amèrica és per als boxadors un país ric». —Si s'ensopega, sf. [Però ai del que no tingui molta sort! Dificilment guanyarà per menjar, i a més perdrà la salut. Pequè tant l'entrenament com els combats són duriseims i castiguen molt J'organisme... XAVIER PICANYOL aconseguirem que ens escoltin i els nostres drets es reconeguin. .:Quc en treurem d'esbravar-nos amb manifestacions clamoroses? jEs que la profusió de paraules "valentes* en el lèxic que empraven la majoria de les nostres pnblir-cions fou obstacle a què es fes de nosaltres. aquesU últims anys. tot el qut es volgués? {Què es feren le» nostre» bravatea verbalistea. els nostres lirismes encesos de què ens serviren quan la mà brutal d'un dèspota s'entestà a tapar-nos la boca? I Som i serem caUlans. tant si es vol com si no! {Fa bonic. oi. de sentir-ho i de dir-ho ara? Però. ji quan no es volia que ho fóssim, què es féu? I si es volgué» de nou que no ho siguem, què faríem r i Elevar al cel les nostres veus i posar-nos a jeure en l'espera que algú s'apiadés de nosaltres? Encara que sigui trist confessar-ho, jo crec qne aquest camf fóra el que més bé seguirien la majoria dels qui ara es desfoguen dels passats anys de silenci amb manifestacion» detonants. Que ho diguin, smó. aquells que l'altra nit, durant la principesca audíció de sardanes a la plaça de Sant Jaume, com de costum, no saberen retenir Tentusiasme que una vegada més se'ls desbordava i acolliren amb els consabnts picaments la cèlebre estrofa de "La Santa Espina". Aquell» "esforçats" patriotes degueren tornar a casa amb el ple convenciment que venien de realitzar un gest transcendental, mereixedor de gratitud perpètua. Jo vaig trobar on d'aquests brau» (?) "pionniers" de la nostra causa que en tornar de l'acte d'afirmació patriòtica (sic) mostrava, amb poc dissimulat orgull, les seves mans embotides per l'esforç qne venien de realitzar. lEs aixi com molts, avui encara, creuen laborar per Catalunya! AGUSTÍ L. VILA Una demanda justissima "Tarraco*. la notable revista mensual que es publica a Tarragona, en e! teu número a dóna un interessant article en el qual fa història de la coneguda qüestió del pa» dels directes Barcelona-Madrid per Tarragona i en propugna, novament, la realització- Et seu director, J. Caballé i Goyeneche. ex-diputat d'esquerra catalana, ens prega que ens fem ressò d'aquest afer, a la qual cosa 00 cal dir que accedim gustosíssimamenL Heu-vo» aci algun» fragment» d'interès de l'esmentat article: "Fins ara han estat estèrils tots ela esforços de Tarragona perquè es realitzin aquestes aspiracions de UnU justícia, que no responen a on interès local, sinó qne són d'interès general. La dictadura miüUr i civil acaba d'agreujar la situació de Tarragona, amb gran dany per al Tresor públic I per a la riquesa general de Tarragona, Gandesa i Baix Aragó, construint el "Panamà ferroviari", el Val de Zafan-Tortosa-San Carles, enfonsant el Val de Zafan-AlcafiizTarragona, avalat per quatre lleis sancionades pel» reis Alfons XII i Alfons XIII. Davant l'exposat, ens dirigim al "Diario de Barcelona", "La Veu de CaUlunya", "La Nau*, "El Mati". Correspondència P. IX — Balsareny. — Conforme. Anirà si el Uapis vermell no s'hi fica abans. /. V. — Alger. — Procurarem donar-lo en la pròxima edició. /. P. Sani Pol.—ÇL Entraen tom de publicadó. "La Rambla de Catalunya", "Mirador", "La Vanguardia", "El Progreso", "El Diluvio", "La Noche" J "La Campana de Gràcia", per a pregar a les expressades publicacions que ajudin la ciuut de Tarragona, invocant al dit efecte la memòria del gloriós català Ildefons Snnyol i Casanoves, d'aquell gran català—que per la seva cultura enciclopèdica, i per la seva vida, exemple de austeritat pública i privada— tant s'assembla a Pi I Margall. Confiem que Rovira i Virgili, l'Amadeu Hurtado, Carles Soldevila. Lluís Duran i Ventosa. Josep SuJjyol i Garriga (nebot carnal de l'Alfon»), i el» director» tots de les expressades publicacions, atendran el nostre prec, influint perquè Barcelona—les seves classes més poderoses—facin quant puguin en pro de Tarragona, tan injnsument perjudicada.-" En fer pública la raonada demanda de "Tarraco", estem certs qoe el» nostres col·legues de Premsa se'n faran, al seu tom, ressò i recolzaran ta justissima petició de la ciutat de Tarragona, en demanar el pa» per la seva estació dels directe» Barcelona-Madrid Dona catalana: llegeix i escrio en català. Educa els fills en la teva llengua. HOTEL SANT AGUSTÍ TOT REFORMAT Habiudon» totes amb aigua corrent :: Saló per a banquet» Coberta dea de 5 pessetes. Telèfon 30628 Plaça Igualtat i carrer Hospital Ciutadania femenina Infantivola Pujàvem lentament al camí que porta fins l'ermita aixecada per la SE del» vilatana amb e 1. QU^ convivim en època d. vacaoce». Passàvem perla mateixa va on e. trovsn le» capellele» evocadores del drama del Gò'gota i de tant en tant e„, deturaven davant d'elles per doldre n. d. !a niciesa d'un estiuejant que amb prou cabdals per a impo»ar-»e a gent senzilla i desitjós d. fer-nt una exhibició, volgué arrencar unes antiquíssimes rajoles represontat.ves de le, escenes de la Pa.sió de Jesús per la sola raó de què eren velles, substituint-les per unes altres d un mal gust extraordinari, al nostre entendre, però que a judici del donant tenen el mèrit d'ésesr "nove» de trinca*. No li va semblar, encara, prou ferma la intromi»»ió i manà al paleta d'enclavar-Iea en una mena de monòlits de ciment lliscat amb unes ratlles imitadore» de pedres, que fan el mé» e»panló» ridícul en aquest marc natural tan formós, i quan hom pensa que es troba dins la regió tarraconense on les veriUbles pedres constructives, tan nobles sempre, tenen ad un color fan encertat que amb la patina el temps arriben a adquirir tons aurífers, com per » fer-se més cobejable». Continuem la nostra ascensió, fita la mirada en Ja llunyania on es reiallen clarament sobre l'horitzó net de núvol» i daurat pels darrer» raigs de! sol ponent, les muntanyes amb tomaütat» verd-b'avo»e» que parlantno» tàcitament de bellesa i evocantoo» l'art amb tote» ses manifestacions, en» fan pensar en el que ca! divulgar entre bona part de gent de la nostra terra el» manaments de l'estètica i del bon gust. INFANTS ASILAT9 De sobte, un- xerroleig d'iofants ens distreu d'aquestes cabòries i 'íollidten nostra atenció ver» ells. Veiem do» grups: un de ooie» altre de nois. Unes monges els dirigeixen ordenant la marxa ver» e! pla. Despré» del Déu-vos-guard, parlem amb unt monja. Ens assabenta que es tracta d'una colònia escolar organitzada amb infant» d'ua asil de Lleida; estiuegen en un poblet veí fent vida de platja; avui han vingut a l'ermit? de la nostra vila a passar el dia. La monja en» parla de!» banys de sol i de mar que prenen, de la cura en l'alimentació, de le» excursions que organitzen, de tot e! que faa per tal d'enfortir aquell» petit» éssers sense acaronament» maternals... Cortesament la religiosa s'acorolada obeint a una indicació d'altra que sembla assumir la direcció, i en posar-se en marxa aquella corrua d'infants, comença de sentir-se l'Ave Maria que. iniciadora del Rosari, diu una monja respostej.ida pels nois mentre davallen. Capvespreja. MunUnya avall van el» infant» poquet a poquet i resant menlanginosament, qui sap si enyorant el ritme d'un cant que senae deixar d'ésser una manifestació de religiositat, fos un esplai als pulmons i una vibració mé» per l'eaperit sadollat durant e! dia de sol i de llum i ara deprimit pe! crepuscle í pel rè». Seguim amb la mirada els petits 1 continuem escoltant a cada revolta del carai le» seves veus que modulen la «alutacio angèlica eu castellà. EI nostre esperit liberal i la nostra tolerància arriben a disculpar aquesta uisó de tornar d'una excursió infantil; però. en canvi, no sabem trobar excusa perquè aquells petits catalans no resin en llengua vernacla 1 »>*uin comar.ats en un idioma que no és el seu. Sentim la sensació esperançadora de! bé moral . material que es fa a aquell, btfaat, posant-lo, en contacte amb la mar, de la qua! fruiran la •alubmat , avesarà el seu «perit a l» valor expansiva i dviützadora de ErfJV p,;ome,edor»: P«ò sentim ambé !a depressió que en aquesta £2 eJ,?ucadora hi hagi el mancament d un tan lleu respecte a !a personalitat del, infant, acostumantlo» a adreçar-se . Déu. emprant nn llavis modulen també una oració P"què al, simpàtic, colon, de Lleida. . qu, tant se'l, aten, se'l, ensenyi a pregar en català. RECORDANÇA Tot rairan, de, ^ Vtt^ , fanu qDe tornea al ^ quedem cara a la mar: a la llum sn?, admirera ,es d l ola n, 8'""""' e,S ******* del pla que s'estenen ufanosos n™. meten. e Ièndida ,,,,^^0^ de nrí eD t0U la P1"^ meditÏÏà"0' ' ""i? en,là' r"ten"·* mediterrània, perduda ara la seva En U serena pau que en, volta continuem pensant en el, infant» que s'allunyen i per extensió en tots eis infanu, pinzellada de vida de la Naturalesa que, bella com és. no tindria raó d'existència si no fo, ésser: el marc enquadrador de l'actuadó infantil, penyora de l'actuar dels homes. Per associació d'idee,, recordem la darrera tarda, abans de sortir en vacances, passada a Barcelona i ,-, !'Expo»ició. i en» va a la memòria una altra corrua d'infanU que amb cara de goig i amb lleugera petjada es dirigia cap al Palau de Projeccions. L'AJUNTAMENT DE BARCELONA I ELS INFANTS t Tota aquella mainada es reunia invitada per l'Ajuntament barceloní, el qual, amb alt esperit Cívic, volgué proporcionar als seus futurs ciutadans la visió de l'espectacle tan bell com nou que oferia el teatre japonès. Omplint l'ampla sala de projeccions s'hi veien nois dels as',!» barcelonins, de les escoles municipals, de le, escoles oficials i privades rebent tots una agradabilissima lliçó d'art d'Orient amb derivacions dels centres d'interès que representen els trajos, les decoracions, les danses, cl» costums i, en general, lot el que plàsticament s'exhibia i podia ésser copsat visualment pel, infants. I tot el que la llengua japonesa — tar. difícil d'entendre — no ptrmetia de capir al, nois, els fou explicat amb uns impresos-programes repartiu a dojo, per mitjà dels quals pogueren seguir el desenvolupament de l'obra escènica. L'actuorió educadora de la dutat prengué up alt relleu no solt per la part instructiva de l'rj^ecUcle, sinó perquè estigué evidentment inspirada en la ideologia de portar a l'esptrit infantil la noció d'un Cosmoptlitisme ben humà, ben de l'època i ben necessari per a no restar empobrits en un cercle migrat d'acció. Ultra d'això, el veure la mainada asseguda assistint a un espectacle a ella exclusivament dedicat, era d'una corprenedora esperança per al, que estàvem avesats en temps de la dictadura a veur cel» petits fent d; número de programa en actes que res d'infantil no tenien i, per Unt, sense cap caire educatiu, ni tan sols de distracció. Val a dir que els menuts semblaven captenir-se de la valor de l'acte; perquè seriosament, sense aldarulls, però amb la franca alegria pròpia de l'edat, ocupavi la platea amb un ordre que per a alguna multitud de gent gran cobejaríem. I malgrat no entendre les paraules la qual cosa és motiu sob.er de desatenció — , atrets sens dubte per la plasticiut de la representadó, per la aimplidut de l'argument, per l'original indumentària i fins per la vivesa dels moviments i de l'acció en general, seguiren les escenes amb un inferès vivissim demostrat en un silenci absolut, amb un mirar persistent, i amb foru i prolongats aplaudimenu quan les idees repreentades de bondat, noblesa, ardiment i destresa física, vendeo ', le, de maldat, egoisme, covardia i esgotament. Bé pot vanar-je l'Ajuntament de Barcelona d'haver ofert al» ciutadans infantils una esplèndida festa espiritual, en la qua! hi havia valoradó. instrucció, formadó cívica, desvetllament de la sensibilitat, coneixement d'unes altres actvacions humanes, foment de la personalitat infantil, és a dir. tot» els manament; de la nova Pedagogia. ELS NOIS DE CATALUNYA Bressolat el nostre esperit per aquests optimistes concepte», no ens adonàrem que fosquejava; ara 1" verdes tonalitats de la plana eren ji una taca negrosa; la mar semblava com una ratlla immensa des tacant-,e de la costa per una inecrU i minsa lluminositat; però C llums de la propera Tarragona, i» de les gestes romanes, parpellejaven com els abundoso» estels del Wmament i més enllà s'albiraven ^ llambregades gegantines del far f Salou. I estimulats per tot, fcue»»· rem el retorn pensant que no pot haver foscor quan la llunl . U civilització està enewa, i 1UC Catalunya continua curant unt qu el» seus infants siguin forts o« c i cultnrat» d'ànima, cal obrir el c a la justa esperança qne l'esdeven - dor serà ben dar per Ics tradiacio d'nna potent llum pròpia. MONTSERRAT JORI71 Vora la mar, Juliol 193°