SABADELL FEDERAL — 3 mérica on q1 gaucho acompanyat de la «vigüela» plora en llament transformat en cançó, el record de la seva mare o la tèbia caricia de la seva estimada, on l'indus indomable i sentimental voldria tenir amors amb una dóna ben bella i apassionada, i on l'espanyol fora del seu centre plora de rabia o deixa que'l vi l'ubriagui fins a fer desaparèixer l'enyor qne'l consumeix o la febre que'l mata. L'espanyol és de imaginació infantil. Una batalla, per a' ell, son dugués rengleres d'homes escalonats, front a front, que s'encaren els fusells i engeguen foc fins a aniquilar-se. Quan l'espanyol ha anat en cerca d'or fóra de la seva patria segurament que ha sigut una gran il·lusió seva el construir una immensa barrina per a foradar promontoris de terra, a manera de fiblot, per on deuria rajar el metall aurífic. L'espanyol al anar en cerca d'or no va pensar en instruir-se, en ser un bon comerciant, no cregué en el càlcul, no volgué saber rés de guarismcs, ni creia en l'àlgebra, ni en les finances i és per aixó que va fracassar. Ell creia que llençant-se de pié a • una cosa tenia de sortir-ne airós, peró lo que feu es bastí un edifici, i un cop les parets sigueren prou altes per a no tocar-hi de cap no sapigué conrfer aguantar la teulada que tot fent provatures va deixar-lo aplanat. Aquest aspecte que hem procurat esboçar de l'espanyol,, es mostra d'un temp ençà aqui Sabadell amb aquest allau — potser mellor estaria dir-ne i.nvassió- que ha caigut en la nostra ciutat de gent forastera vinguda de tots indrets de Castella, Aragó, Alicant, Ferrol, Murcia, Osca, etc Jo, sincerament, amb tots els respectes, tinc de dir que'm fan una profunda llàstima. Qui sab si al trobar-me allunyat de casa meva, me faria llàstima jo mateix! Mes, sí que cal fixar-se amb la vaguetat dels seus moviments; amb la llur mirada, inexpressiva, perduda potser en una cavillació inexistent, amb la poca familiaritat en que caminen per les vies ciutadanes (generalment per l'aregall), al coll els abrics de tons virolats, les bruses, atapaides de trenzilles i dibuixos i botonadures capricioses i altres vestiments, que un s'imagina allá en el sol del seu poble de cases xarugues, força pintoresques i aqui un xic desentonades o pobres com si fos roba de penitent. Cal notar en aquesta gest, parlant sempre en termes generals, una falta de dignitat d'homes que pot ben ésser provinent del seu abandó i d'aquesta «mandra intel·lectual» cfue fa no serveixin per a feines on degui jugar la traça i el coneixement. La tranquilitat de l'habitació els és desconeguda o indiferent, car viuen a pilots, confosos grans i petits, homes i dònes, i quina manera de viure fa perdre aquell natural recat de sexe i fa perdre la ignescencia en la joventut de les passions dels homes i dels vicis llürs.. Debatint amb un amic, jo senyalava en iquesta gent sobrevinguda un perill en les qüestions d'ordre social que's poguessin presentar en la nostra ciutat, car estant avessats a una vida més irregular, fent plat de viandes als nostres obrers desagradables per la seva poca valor nutritiva i passant-se de certs detalls de higiene personal, deia jo que podien trévallar eu condicions més ventatjoses en les nostres industries i en aquelles feines que fan tremir la nostra ciutat en el febrós desfici del trevall; peró la meva previsora hipótesi fou desfeta de continent quan me demostrà la enorme diferencia de treball d'uns i altres: aquella falta de cop d'ull encertador del defecte, la sobtilitat de la palpa dels dits amb la materia, el - coneixement clínic que no s'aprén en cap llibre ni en cap escola sinó 'prenent rimpresió. directa del treball i la familiaritat penetrativa de la feina. i aixis és regular veure aquesta- gent empleiada en trevalls de transport, fent d'ac-ólits d'un superior o empunyant un eina per a obrir una vall o un clot o portant material per a alçar un edifici on tenen de treballar els altres. Faltà de coneixement? ,dirá algú. No, mai; ni . el coneixement ni la traça poden menopolitzar-se ni son dons de diferentes encontrades ni son privilegis de diverses generacions. Mes, si que hauríem de repetir lo que ja portem dit mes abans: abandó a l'embat capriciós de la vida, mandra intellectual. , Hi ha bona part del poble espanyol en¬ care d'aquell que lleva la qua de la dóna per a fer-ne quartes per" a llençar-los a la timba del joc i molta part també d'aquell tipu • clàssic del apassionament per la festa de les curses de braus: el del que s'empenya la camisa o es carrega al coll el matalaç per a dur-lo a vendre. Una dolorosa mostra de ignorancia espanyola: —El dia de la rifa de Nadal, front d'aquella vitrina de la nostra Rambla on hi apunteh les altes'i baixes dels valors del canvi i de la moneda per a complacencia de banquers, rates usureres i negociants d'ocasió, especie de balança que posa a prova als promotors de la riquesa nacional, atrafegats, amb un feix de bitllets de la lotería a les mans, hi havia un jovenaç i una dóna vella: comprovaben quantitats i anaven cantant els números de xifra en xifra... Cuatro, uno, cero, seis... Quan trovaven xifres quebrados, se miraven extranyats, peró, afanyosos, continuaven comprobant amb la mateixa cantarella, dient un a un els números... 1 anaven barrejant d'aquesta manera les xifres aquelles que el trevall i l'esforç havien fet créixer emplenant les arques nacionals amb aquelles altres xifres entregados a l'etzar per a consecució d'un premi que cada espanyol esperava i en el qual està fixada tota la idealitat de redempció d'aquesta trista Espanya que tenim de soportar i sofrir. J. Sallares i Castells. IDEOLOGÍ ES FE EN LJ IDEAL Els crits de desesperació que han atravessat els segles donant una prova palesa de lo (jue és cl dolor universal, han anat sempre acompanyats de la fé i de la confiança en un ideal de redempció més o menys Uuuy-A, més o menys utòpic, més o menys somniador. Jo també crec, jo també tinc confiança en que aixis com entre'l putrílec romà el neixent cristianisme ví\ nodrir lo que aleshores eren altes virtuts, d'entre les runes d'aquesta societat s'aixecarà magestuosa, sublim, la idea llibertadora que al reconèixer que'ls drets i els deures son patrimoni de tots, al no volguer que'n el mon hi hagi directors ni dirigits,, explotadors ni explotats, sino sers humaiTs units pels llaços de la, solidaritat i de l'amor, haurà lograt que siga un fet la emancipació de la humanitat, essent la única que resoldrà el problema obrer, perqué será la única que farà desaparèixer les causes productores del desequilibri social. Aleshores deixarem de sentir per a sempre el cant amarg del s/t- vos non vohis de Virgili, que a tol aneu estima cl proletariat universal, perquè aleshores haurà arrivat la hora de la seva1 redempció. LUDOVIC PETRUS. Sessió de TAjuntament A l'hora acostumada tingué lloc la sessió del Municipi corresponent a la present setmana; S'aprovà l'acta de la sessió anterior. ' El despatx ordinari és llarguíssim, en el que hi figuren els 'nomenaments de regidors de les delegacions. Al llegir-se la comunicació de la dádiva de la casa Prat, Carol i C.11, a proposta del senyor Marti s'acorda que ja Corporació Municipal dongui les grácias a dita casa, i que figuri éll a la Comissió que anirà a Barcelona a fer-ho personalment. Al dictamen reglamentant la matança de ovelles el senyor Fusté hi dona la seva conformitat en la seva part técnica, després de doldre's perqué s'ha trigat tant. El senyor Farreras li diu el per qué. El Sr. Llagostera també explica aquesta tardança, que no és altre que la de no lesionar interessos, advertint que'l veterinari no deixi passar cap bestia averiada o defectuosa. S'aprova el dictamen. El senyor Aragay se dol de que encare no s'hagi dictaminat sobre la seva renuncia. Sembla —diu — que's vulgui donar llargues a l'assumpte, fent silenci a les nostres paraules, com succeí a la sessió passada, i aquesta manera de procedir no és una desconsideració sino una burla, peró una burla que cau sobre el qui l'efectúa, peró, amb tot, no ho deixarà passar per alt. El p'resident de la Comissió de Gobernació té la candidesa de dir que la renuncia encare no ha arribat a la mateixa. El senyor Aragay diu que aixis la burla es fa més grossa i allà on geu la renuncia s'hi pot estar un ahy, i creu que no és gens difícil que'l complaguin. El citat president diu que cap mica. El senyor Llagostera s'adhereix a lo dit pel senyor Aragay. Després fa una pregunta