2 — SABADELL FEDERAL los desvalidos y ofrece su propia existencia en aras de la caridad cristiana. Ahora hay ferrocarriles y viajamos; ahora hay más medios de publicidad y nos enteramos; ahora sabemos muy bien quien es el clero rural. Dijo Víctor Hugo que en cada pueblo hay una mano que enciende la luz: el maestro; y una boca que sopla para apagarla: el cura. Y es verdad; solo entre la ignorancia puede descollarse el fanatismo que coloca al cura de misa y olla al frente de los pueblos rurales, para entregarlos, atados de pies y manos, al inmundo cacique que les atropella, explota y degrada. Asco da pertenecer a una nación donde el presidente de su primera Academia, dice, como Maura, que es bochornoso que haya curas que cobran menos que los maestros de escuela. Ved la misión de uno y de otro, comparad las horas de trabajo de cada cual y decid luego a quien corresponde el Estado con mayores emolumentos. Y después, que el cura no es persona, o, cuando menos, no es como las demás personas. Ha de despreciar las riquezas, ha de abandonar a sus deudos para dedicarse exclusivamente a servir a su Dios. Y no hay zancarrón de estos que no tenga alguna sobrina guapa a su lado, ni escopeta para cazar, ni revolver para dirigir el comité, ni baraja para jugar al tresillo o al monte, ni un hueso bien duro en la espalda que le • impide inclinarse hacia tierra, como hacía San Isidro, a quien veneran y no imitan, ni una colocación de beatas que le mantienen, ni un gran ladrón que le nombre procurador, ni alguna ex-prostituta enriquecida que le instituye heredero. La mar de gracia nos causó el señor Bugallal al decir que el cura rural es el consuelo de todos. Parece mentira que todo un ex-ministro invierta así el género gramatical de las palabras que pronuncia. El consuelo de todas debiera haber dicho y no habría uno solo que no asintiera a sus palabras. A tal extremo llega, en este punto, la inmoralidad del bajo clero, como la del alto y del mediano, que para implantar, en España el reinado de las buenas costumbres no vemos más remedio que proceder a la total extinción de la Iglesia, como muy acertadamente dijo nuestro amigo y casi paisano Félix Azzatti. No estamos conformes con la nivelación de sueldos propuesta por algunos diputados republicanos. Si un obispo cobra del Estado muchos miles de pesetas, y un cura de aldea pocos centenares, no ocurre en esos empleos ni más ni menos que lo que en todos los que subvenciona la Hacienda nacional. Tenemos alguaciles de Juzgados de instrucción que cobran cuatrocientas ochenta pesetas anuales, sin tener derechos de pié de altar, mientras el ministro de Gracia y Justicia (como los otros) se embolsan sus seis mil duretes. Y no se diga que el Estado usurpó los bienes de. la Iglesia, pues ésta no puede tenerlos con arreglo al Evangelio, y si bien llegó a poseer sumas' fabulosas, nadie ignora los reprobables y detictivos medios de que se valió para adquirirlos. Si en cambio de aquello le suelta hoy los cuantiosos millóncejos qne cobra, dése por satisfecha tanto más cuando ve como suele pagar la patria a los que dan su vida por ella y, lo que es peor, como se indemniza al pobre obrero que se rompe el bautismo cayendo desde un andamio. Aunque solo fuese por librarnos de esta plaga, están justificadas, mil veces, las ansias revolucionarias del pueblo español, victima propiciatoria de la Iglesia Romana en general y del zafio cura rural en particular.- F. Moliner Salcedo. ' . ECOS Nadal... Nits líriques i inefables, nits sorolloses i faranduleres, plenes d'ingenuitats i de sentimentalismes, serán les tres nits que s'acosten com un avenç de presentalla deis tres Reis d'Orient. En Nadal se sent com mai l'amor a la familia i a la llar, que produeix aquella tendresa enternidora que acompanya a les libacions en el menjador ample i polit, en les parets de les quals els retrats dels avis presideixen els destins de la casa amb la austera rigidesa de les seves cares arrugades. Dèu ésser per aixó que els que per un voler del Destí es troben lluny del sostre pairal i de l'escalf dels seus pares, senten com mai el dolor de la anyorança i per un dia troben amarg i exòtic el menjar mercenari de la dispesa. Per aixó en aquests dies en que es troben els fills o els pares que son dispersos, i àdhuc els que no ho siguin, es procura que en aquesta diada tota la familia reunida celebri una festa íntima que tingui regust de dia lapidari, fent-se una sola i única cosa: el menjar suculent i abundós, com si un corn nadalenc fes de les taules casolanes i humils unes taules pantagruéliques, ocom si les nostres mares o les nostres esposes, les admirables arbitristes domèstiques, tinguéssiu en aquell dia l'ànima gurmant i refinada de Lúcul o de Trimalció, fertt-nos assaborir unes reminiscències dels seus banquets famosos... Peró veu's-aquí com la poética i senzilla tradició nadalenca es pert per entre el llard de les cassoles condimentadores. La tradició d'ara ja només és menjar molt, excessivament, fins arribar a la irritació dels estómecs, i l'abús d'aquests dies, portará, naturalment, l'ingerir també molt de bicarbonat per a facilitar les funcions digestives. El menjar és el tema, la característica, la fesomia de la diada, ja sigui bo o dolent, plebeu o aristocràtic, peró menjar fins a la golafreria. Sembla sinó que jesús avui baixés a la terra per a dir als homes des de l'estable de Betlhem: Atipeuvos, celebreu en honor meu els agaps més frugals i fruíu solament del sentit de la guia. Perquè tothom del neixement del taumaturg de Jerusalem n'han fet una costum rabeleisiana, uns dies de platxeri, unes hores de abundàncies, en les quals la gent s'atipa com si avans de Nadal se decretés un mes de abstinencia o de dejuni. En aquest any, peró, aquest suposat rnes de dejuni fa molt que és realitat, que s'allarga indefinidament, sentint els homes una buidor persistent i toçuda en els seus estómecs, que els ventres rondinen. I per Nadal malgrat la vaga del dia- 18, les subsistències no anirán pas més baixes de preu, no estarán a l'alcanç de les butxaques del pobre ço que altres anys podía constituir la alegria de la seva taula. Unes festes nadalenques així, que haurien fet tristes i paoroses si aquells sans-culotíes persisteixen en els seus tretze de la vaga general, potser no tenen parió en la historia, perqué será un Nadal invertit, un Nadal magre i no gras, un Nadal pel ric i no pel pobre, i si el primer pensará en el Crist que diu adorar, el segón haurà de rendir tribut en el seu àpat, que no tindrà cap notorietat, a n'aquell Anticrist eslau sortit de les estepes. Perquè avans hi havia una certa nivellació en les taules, al menys fraternitaria ja que no en els menjars, peró aquest any de miseria i de dolors el Nadal será pels proletaris, els paries eterns, un Nadal sense gabanees, sense la pau aquella i sense aquella dolcesa familiar, tan encantadora. Si Jesús sapigués veure aquestes desventures, avui diria al món desde el seu jas de palla, avançant-se trenta anys, — tot déu pot ésser un vident, — les paraules aquelles del sopar dels apòstols: «Teniu, preneu, que aquest és el meu cos, beveu que aquesta és la meva sang...» i els homes en aquesta nit única de l'any s'emborratxarien amb les dádives divines. JOHANNAN. ANANT PEL MON Portugal i Espanya Els germanófils espanyols han sapigut de nou, per les seves fosques maquinacions, captar-se flamants títuls denigrants amb la seva pretesa revolució que havia de canviar els destins de Portugal. Dolent i jesuític aquest esperit germànic, no fa més que convertir allá on l'ànima espanyola és més deixada i incoherent, més pueril i inculta, en el centre d'esplai i d'exhibició de les seves toçuderíes germàniques. Aquest lloc és en les ciutats fronterisses d'Espanya amb Portugal. I d'aquests llocs és aon va sortir la setmana passada, aquell abort de revolució que ajudat per la Lusitania tota, havia d'impedir que s'embarquessin els soldats que han de combatre a les trinxeres al-liades. Potser no hi ha calificatius prou durs per a batejar no sols la conducta d'aquests amics fidels i obcecats de la Alemanya, sino la passivitat del govern espanyol que permet aquestes públiques i greus expansions d'un sentiment, que per la manera d'ésser exterioritzat, ens demostra que no és gens generós ni magnànim. Aquesta revolució portuguesa que no arrivá ni a motí ni a revolta de carrer, fou només que un intent per a veure si s'aixecava contra el Govern de la jove República un formidable esperit protestan per a impedir aquell embarc i en contra les decisions nobles i enlairades del mateix que es posa al costat d'Anglaterra, que ha extés sempre, a travers dels mars, la seva protectora mà sobre aquell poble, fentlo respectar per les nacions de tot el món. D' aquestes maniobres espanyoles que dirigeix el senyor prímeep de Ratibor, quin concepte en tindrán els portuguesos, qué pensarán de l'Espanya oficial, secundadora sempre de les intencions alemanyes? Espanya ha sigut en tot temps una mala amiga de Portugal, i hauria sigut com aquella Prudencia, companya de Margarita Gautier, si en el canó de règim li hagués succeit com a la Dama de les Camèlies, morint tuberculosa i rodeijada d'usurers. Espanya de la tragedia se n'hauria emportat la millor part, peró com que no ha sigut així, ara se complau en posar, en entreditla i entrebancar la marxa d'aquell poble, sense altre ilusió que publicar grans titulars en els rotatius de mentides fonambulesques, i per a fer creure als pusilánims i als simples de cervell, que en el seu dia Portugal pot reintegrar-se a Espanya. .. Després de tot, aquestes maniobres baixes que per ara no tenen cap conseqüència, poden portar més enllà series complicacions. Potser no sigui un Machado dos Santos el que allavors caigui sobre llur cap el cástic dels seus flacs lirismes. Ja quan s'implantà la República, en terreny espanyol se tenien les secretes conferencies insurreccionáis i sota sostres espanyols s'amagaven les ban-