LA TRALLA Els dos exèrcits El fruit de Solidaritat, resa d' una manera irrefutable aquest dilema. La jornada del 20 de Maig agrupà els homes en dos exèrcits, que s' aparellen à la lluyta definitiva. L' exèrcit de la Vida y I' exèrcit de la Mort. El primer, aixecant la bandera de la pau social, deixà en banda totes les misèries hu manes, les rencunies que oprimien sos pensaments, les lluites infecondes que barraven la lliure acció de ses voluntats y tot quant entelava son esperit d'homes aptes pera les reivindicacions modernes. Els homes que formen aquest moviment d' acció nacional, al agermanarse no han abdicat en res dels séus ideals; al contrari, els ban dignificat y els han enrobustit nniiicantlos sota una mateixa aspiració secular. L' enemich d' uns y altres era el mateix: la tirania; el desitj de tots: la llibertat. Completament distanciats, la tirania deixava sentir en uns y altres els fragells pertorbadors y les amenasses constants à sos drets primordials, sagratíssims drets à la vida. La lUvertat cada cop s' atrassava mès y mès y se veya escarnida per la intranzigencia dels fanàtichs. La unió de totes les voluntats ha vingut à legalisar y reconèixer la personalitat catalana. Ha calgut empró que l'enemichse mostrés ab la draconiana feresa y mala sanch d' esbirro absolut. Per una volta ha tingut la debilitat de mostrarse tal com es. Cal agrairli aquesta revelació qu« al exteriorisarse ha il·luminat els cervells de tots, fentlos combregar ab una aspiració reivindicadora. L* exèrcit de la vida ha sumat totes les condenses nobles y honrades, s' han allargat les mans fraternalment encaixant per 1' amor de Catalunya; el bresol matem hia remogut la sanch dels qui inconcienment un •orn V oblidaven per enmatllevarne un altre que no havia guardat son primer son. L' exèrcit de la vida, impetuós y serè, ab aquella sercnó dels plàcits dies primaverals Jue 's veuhen il·luminats per el sol que vivica la Uevor que 's nodreix en la terra mare, avansa compacta, confraternisat per la mateixa llum ideal, sentintse inondat per la sublimitat d' un amor altruista v redemptor. Com onada imponent reventà les rescloses de tots els mesquins personalismes y l' exèrcit poble, avansà de cara à Llevant, de cara à la llum; fitant 1' Orient desitjat, com cercant tota la magestuosa soberanía de les centúries passades. Els homes, cada hu tornà à ses llars, net del pecat social. Tots pensaven com avans, empro nn gran sentiment humà feu fondre les conciencies de tots en un desitj de ferma voluntat. L' exèrcit de la vida era cl poble nacionalista que se sentia català d' arrel y soca. El dever de la toleransa agrupà els homes; l' amor à Catalunya abrassà als catalans; el desitj de llibertat, fonguè en una sola realitat, totes les concienses y esperits dels homes que sacrificaven llurs passions, enfront del altar magnànim de la Di'a triomfadora. Fon un jorn de voluntat sobirana; una re velació del Jo vull natural y Uógich, d' un poble digne que odia els servilismes que '1 denigran. íQui desfà 1' abrassada? iQai esborra el maravellós encís d' aquella comunió social? L' exèrcit de la Mort, enemich manifest que'l combat descaradament pot ferirlo lleument, may matarlo, ni durlo tansols à 1' agonia per un instant. L' exèrcit de la Mort, també s' agrupà, marxant impacients vers à Ponent per' aturar 1' últim borrall del sol agónich; y avansà entre les tenebres, en la trista solitut dels so jorns hivernals. Serres enllà s' estim bava tota una etapa d' odis y rencunies personals. Les derreres clarors morien vensudes per la diàfana celistia que brotava del pensament del exèrcit de la Vida; l' exèrcit de la Mort, furgant dins les nocturnes ombres, espaternega convulsiu, enlluernat per el nimbe aurifich d' un nou sol de santa jKStícia. A. ^ A. A- L'exèrcit de la Vida, ab son esfors in mortalisa y garanteix la Catalunya progressiva del avenir. L'exercit de la Mort, pretén aturar aquesta inmortalisació car al ser triomfadora, enterra per sempre totes les oligarquies y totes les humiliacions d' un desventurat paréntessis à la historia pàtria. La testa de la serp que encarna 1' exèrcit de la Mort, cayguè rodolant al cop de la branca d' olivera en mans del exèrcit de la Vida La cua encarc bóta ab mórbides convulsions... encare ferèix... emprova desengrantse y promte quedarà freda, com una massa de podridura repulsiva. Ix. Manau y Avellaííbt Les festes del Congrés La llengua catalana ja no es la llengua de cualro locos; ja no es un dialecte; ja no es la joguina d' un joch de Jlors y de certàmens: es la llengua d' un poble- Y ho es perquè ho ha dit la Ciensa. Tots els que ho diguérem avans d' ella ja ho sabíem; pero era necessari y convenient que ho digués ab la solemnitat d' avuy pera que aquesta afirmació estigués lliure del prejudici dels apassionaments que sempre entranya lo que s dit per un nucli de tendenses determinades. Y aquest cop la Ciensa, ratificant la seva acció de portantveu fidel de la Veritat, no ha fet altre cosa que portar à la llum del Sol, per les intelligensesescullides, lo que ja de temps estava dintre l'ànima mateixa del poble. Les festes ab que aquest I' ha solem nisada en son la millor prova. Tots sei*verèm el recort més grat d' aquella sessió inaugural de les tasques del Congrés. Aquella única ornamentació de sala, era ja la síntesis mès perfecta del esperit qu' allí bategava. Era una ampla y sola bandera de la terra que d' un cop cobricelava à tots els representants dels pobles germans, y dels forasters, ab els que parlaven la de Catalunya. Un sol sentiment conduhia totes les concienses, com un sol doser amparava totes les testes: La Llengua y la Bandera de Catalunya. Veyeu alli com parlaven de la llengua nostra les eminenses dels més cultes paisos y com ella brollava dels més diversos llavis deixant ab llibertat 1' accent v là fonètica particulars com si à pesar d' aquella comú unió volgués també respectar el segell característich de totes les modalitats nacionals que allí s' acoblaven. Y en tant les salutacions als hostes ressonaven esplendorosament, els elogis à la nostra llengua produhien impetuoses explossions d' unànims entussiasmes y en ella la Ciensa y la Pàtria caminaven amorosament aparellats vers el maridatge que ha de donarnos fruyts de valor inmens. La Garden Pary celebrat el diumenee al Parch Güell fou una nova prova de la germanor y '1 comú sentiment que regnaven en absolut. Fou aquella festa, com casi totes les que d' importansa ha celebrat al ayre lliure la Catalunya renaixent, contrariada pel temps perillós de la tarde. Mes aixis y tot la con currensa fou nombrosíssima. Les multituts compostes de les diversitats socials més Eronunciades invadiren majestuosament els ermosos jardins, expansionantse dansant el ball nacional y f ruhint les cantades de les nostres entitats chorals, més en el fons d' aquelles manifestacions hi havia un núvol d' odi contra 'Is ofegadors d' aquella ànima nostra que no sempre se pot exteriorisar com desitja. . . un núvol d'odi com aquells que amagaren els seus raigs del Sol durant la tarde per fer recordansa als catalans de que aquestes rialles no son encare les del triomf definitiu... Y mentres tant un estel solitari en forma d' estrella s' aixecava pel demunt de la multitut emportantse les mirades esperensadores de tothom. Les Festes del Teatre Català, celebrades à Romea y al Principal han sigut també una eloqüent mostra de 1' entussiasme y sobretot de l' intensitat de la nostra literatura de quina els hostes forasters pogueren obtenirne un complert coneixement. Aquesta ha sigut també confirmada per la Exposició Bibliogràfica que s' ha vist forsa concorreguda y en quina s' hi exposen infinitat d' exemplars. La Festa de la Música Catalana se pot dir qu' ha sigut la més important solemnitat de totes les festes. Les notes tendres de la nostra música popular; la intensitat artística de la moderna y l' excelent interpretació que sab donar l1 Orfeó Català à les produccions dels grans mestres extrangers, formaren un espléndit ramell que fou sens dupte 1' ofrena més galana ab que Catalunya ha obsequiat als congresistes de fora casa. Del àpat celebrat al Tibidabo poca cosa hem de dirne després de la detallada ressenya que d' ell n' ha fet la prempsa diària. Consignèm, no més, que no fou gens inferior à les altres. De lo que falta celebrar desde 1' hora en que escrivim aquestes ratlles, no podéra tampoch esperame cap fracàs. Aixis ho creyém sense por d' equivocarnos. Y totes aquestes mostres exuberants de vitalitat catalana porten en I' ànim de tots la reconfortació mès feconda. Som un poble 3 ne sent, que pensa y que festeja 1' aubada e la seva expressió correcta y justa que serà la eclosió de la seva potencialitat nacional. Catalans: Nosaltres que tenim ja una parla ben definida y ben nostra podém fer de¬ cidida y pública reclamació dels drets que 'ns pertaneixen. Ja no tenim rahó de callar. Es hora de que parlètn y exigim. Pero pararelament ab aquesta acció procurém no embrjitir el sagrat tresor que tenim. No volguèm jamay que ab la nostra llengua s' hi cantin guajiras, s' hi escriguin sucesos ni s' hi articulisin Ueys de Jurisdiccions. Sols aixis obtindrém que 'I nostre filosoph nacional del avenir en lloch de crear un héroe boig com ho feu Cervantes, sintetisi al nostre poble en la figura de la Llibertat, 1' Amor y la Justícia. Aquesta es l'obra del Congrés. El "Jo \r\xyv l fem rebut les segUents adhessions, ademés de les ja publicades y de les que ab gust doném compte: Comitè Republicano Federal de Sant Feliu de Guíxols; Avenv Nacionalista Republicà de Sant Andreu; periódích Marramau... Als nacionalistes cantayres Sortós del poble que canta. Ell s' enlayra de les misèries de la vida; es lo cant, com lo brodat, 1' ornament del viure, un afany vers quelcóm milió, pur, un raig d' ideal entre la prosa. Es lo cantayre, comnn sembrador de la bonesa de que se sent lo cor plé. Per aixó canten les mares omplint 1' ayre de armonía sens igual; per aixó quan estèm alegres se 'ns en pnjen als llabis les cansons; per aixó "Is pobles perpetuen en cants les seves alegries al ensemps que 'Is dols, que dols y goigs al tornarse cants son com lo tresor qu' escampen à mans plenes els cantayres pera '1 llur goig y dels que ho escolten. Ja sé que hi ha esperits, que deuhen està plens d' ombres y glav, que tenen per temps perdut y criaturades, 1' apendre cansons y cantaries, pero aquets qu' aixis pensen sols son dignes de plànyer. Una de les glòries més grans ab que ens homrém els catalans es 1' haver produhit la nostra terra un home à qui la humanitat encarnada en Catalalunya, deu la redempció de moltlssims homes, y aquesta redempció la va realisà en Clavé, ensenyant de cantar al poble. No's pot negar que en Clavé va trobarse en un pafs y ab uns homes, prompte à rebre tan bona sembrada, donchs es beli à tot serbo, contemplà als nostres trevalladors, esmersant part del temps d' un repòs ben guanyat, en aplegarse, molts cops de la manera més ingènua y casulana, en un chor, que sens cap presunció no té altre finalitat (ni la pot tindré més gran) que la d' esplayarse y estendre pel llur barri ó poblet, llurs cants. Son aquets homes uns idealistes, uns bons, diria uns perfectes. Mès aquets cantayres, en la seva ingenuitat, cauhen en un erro del que no 'n son ells els culpables, donchs si no han gaudit d' una situació que 'Is hagi permès l' instruirse degudament, no se 'Ts pot retreure '1 que massa sovint no siguin llurs cants, uns patrons de bellesa, ó oue '1 llur sentiment estigui bon xich enfarfegat. Y encare hi ha altre cosa pitjó y es lo tindré per afinat 1' empatollarse en llengua forastera, cantamentes que no entenen ó no parlen bé. (1) S' ha de reconèixer, que d' entre aquets cantayres anònims ne surten y mès sovint del que 's creuria, un bon creador de cansons, generalment senyalantse en la ironia ó humorisme, no comprenent ab aytals calificacions les cobles ó cansons personalissimes y de combat. Pro aquets chors moltes vegades ni saben qu' existeixin cants com ■L Emigrant,, ó "L'Enterro., y si coneixen encare qualques de les nostres bellissimes cansons populars per haberles sentides à llurs dones (avies, y mares,) no les creuhen dignes d' ésser tretes al públich. Se 'm dirà que fan tasca bona, els orfeons de que per sort se va guarnint Catalunya, pro tot y admirantlos com el qui mès, avuy com avuy als ulls d' aquests humils cantavres son cosa pera paladars mès afinats, y Is llurs cants com massa treballats. Aquest erro que convé desfer, per la cultura del nostre poble, s' esvahirà ben aviat ja que no té fonament, si les associacions nacionalistes organisessin, principalment en els pobles centres de trevall mecànich, com els pobles agregats, audicions ja en llurs locals, pro milió en les plasses y carrers, els vespres dels dissaptes, tardes de festa etc. etc, quins cantayres organisatscom à chor, y no gayre nombrós, ja fos ab 1' objecte d' obsequi, serenada etc. à un centre ó personalitat, farien aficionar als oyents als cants (i) Tàlgitíl·írp·i·ji »1 dlrll í un d'tqoeii antirre» qiT era aé* bcü «I c*nur «o caulA, com ell cr.» teni »■>- ur afirnurho. populars y à les belles composicions de m«lts autors, honra de Catalunya. Una cosa per \' istil ja ha fet 1' Orfeó Català, Catalunya Nova, y no sé si cap més, pro sens que 's prengui per censura, ó presumpció meva, crech que s' ha de fer en molta mès quantitat, y millor organisant, aixis com hi ha propagandistes de la paraula, uns propagadors de cants bells. Obi quin esplet donaria una sembrada aixis en lo nostre poble, entre aquets senzills y expontanis cantayres, tot y bandejant cants que sinó embruteixen, desnacionalisen, que converteixen lo cantar en única correlació de notes, ó son motiu d' agravis y renyineal A vosaltres cantayres nacionalistes m'adresso: {no vos sembla que es hora d'afegir aquest conreu, al floreixent camp de la renacionalisació de Catalunya ? Josep Arat v Sta La Real Asociación de Cazadores de Barcelona Alió dels jochs de cartes marcats no va ser fet ab cap mala intenció Era (;agàfinse, que no cayguessin!) un' erro del fabricant. Tant es aixis. qu' are, qttan s' enfreguen els jochs van dintre d' un sobre pera que ningú 'Is hagi poguí marcar. Aixó prova dues coses: 1.* que la culpa era del fabricant (?); 2. que se SEOUErx jugant AL TOORNANT. De manera que '1 governador are té doble feyna à perseguir à n' aqubixos fabricants (?) que marquen els jochs y à prohibir (?) que 's jugui à la real. Pro 'I bon senyor podrà dir: (iQuè vénen ab romansos, are? Una feyna sola no la podia fer. y are voldrien qu' en fés dúes? Lo millor serà deixarho corre... Y veusaqui que '1 bon governador dorm Í'ls de la real. nó. Perquè, es alló que diuen: Qui juga no dorm. Pro qui dorm, deixa jugar. K. TA. UA. ;CÜ~CUT! denunciat El darrer número del festiu confrare ha estat denunciat. Hi ha qui s' estranya de que 'Is causants de la denuncia hagin estat uns melons. -;Qué 's créyen? Les denuncies sempre provenen de melons ó de carabasses. Desitgém qu' en surti bé. COPS AL BULTO Llegim en el liberal del dimecres de la setmana passada: "En algunos circules hemos oido esta tarde comentar en lonos vi»os el texto de nn tele- Írama dirigido desde èsta à los periódicos de [adrid llegades hoy , en el que se atribuye à los elemenlos de Solidaridad la decisión de dar tregua & sus campaflas basta el 26 del corriente. íecha en que se supone habra indulto general con motivo del santó de la reina. Como en el citado telegrama se traslucc una intimación al Gobierno, en el caso de que las promesas de indulto no se realicen del moda m&s amplio y generoso, algunos elementos no se recatan en jazgar de gran inoportunidad política el telegrama de referència, de ser ciertos los eztremos que- en èl se apnntan.n Ara diguin si han llegit res que denoti més mala fe y més perversa intenció que les anteriors ratlles. Es ben clar que à lo que's tira es à que o s'otorgui l'indult de que s'ha vineut par- no s otorgui lant. Y la trama es burda y vella. Un telegrama redactat sinó pel mateix liberal, per algú que està d'acort ab ell en son odi à Catalunya, que s'envia à la prempsa rotativera; aquesta l'inserta, el liberal el comenta y l'infla, com ell tantes vegades ha fet, pera fer atmósfera en contra del indult y procurar que aquest no s'otorgui, y en acabat donar la culpa als catalans. Se coneix que'l diari que ab ses embusterles ha ficat à la presó à n'en Manan, se desespera de pensar que ab un indult se li Et escapar la séva víctima, resultant inútit totes les falsetats estampades pera lograr sa perdició. Y pera conseguirho recurreix à noves falsetats. Perquè no cal dir que'l tal telegrama es una nova embnsteria, desmentida pel míting solidari de La Bisbal, y pels de SadadeU, Badalona v Vilanova, contra la forma en que's volen fer els tractats de comers. Pera'ls pochs que encare puguin creure ab les promeses de descentralisación dels governants: