RELATIVISME CRÍTIC 85 coneix, i, cosa més extrema, "veu realment", al damunt i dintre d'ella, allò que podia haver-hi, que realment hi ha hagut en ella durant la gestació, però que no hi ha en ella de la naixença ençà. Hi ha tremolors, abans i després de tota obra feta, que el jutjador no podrà ni sabrà comprendre mai. Heus ací la fallida de la disciplina critica. Si hom accepta la prosa, segons Quadrivi, com un planter pulimentable de graus de vers, farem de cada literat un home que comença dient el món intern i extern amb paraules balbucejades, per a convertir el seu monòleg en una orquestració perfectament vertebrada i organitzada. Tota prosa, fins en el grau més alt de refinament, és un balbuç literari. La bella fi de tota prosa normal és la seva conversió en vers. El fet de dir les coses és una aspiració en germe per a parlar segons ritme. Crec, segons Sistema, que l'infant que romp a parlar per sons, sense cap mena de sentit perceptible pels altres, però que per a ell, evidentment, en el seu món caòtic d'infant, ja són comprensibles en absolut, com un esclatar de llums a la matinada, que ja tanca en sí tota la flama migdial i tot el llangiment capvespral, és la caracterització més lògica í més humana del procés poetitzador i versificador. Tots som prosistes, pel fet d'haver començat a parlar; solament pel fet del refinament de la nostra prosa nadiua, un dia o altre, i sí havem nascut per a poetes, acabarem parlant i escrivint en vers. Diríem, i la fórmula ens plau, que tot home idealment normal neix parlant en prosa balbucejada i mor cantant en vers matematitzat. On caldrà, aleshores, situar els crítics i llur disciplina servil? Hom ha parlat, per part d'aquests, d'un procés d'adaptació, de refundició, de vida tornada a viure, entorn i per dintre de l'obra d'altri. Es una gratuïtat en pura pèrdua. Jo he procurat sempre viure tan intensament i extensament com m'ha estat possible. No he desitjat mai ésser un altre. He procurat, ben al contrari, ésser, cada dia més, jo mateix; tot home és una mena de fruita de carn i ossos que ha d'ésser expremuda per ella mateixa, fins a l'hora d'anar-se'n i no tornar. Quin cas voleu que faci, per tant, de la missió del crític, que, per a parlar de mi, vol generar de nou el meu procés... però sense deixar de seguir essent ell? Paradoxalment, però per paradoxa absolutament natural, com més el crític pervingui a entrar dintre de la meva obra, per a trobar les fonts creadores que m'han induït a fundar-la, més lluny es trobarà d'ella i de mi. La seva reeixida és la seva anuliació; el seu màxim èxit