EL CENTENARI DE FR. LLUÍS DE LEÓN 163 festa en La noche serena, en El aparlamiento, en la suprema alegoria A/ma región luciente i en les alades estrofes a La Ascensión, les sis composicions més belles de son autor i de la poesia castellana. El sentiment religiós, el de l'art i el de la naturalesa: aquestes són les tres pedres màgiques d'on arranquen ses més fervoroses inspiracions: Aquí el alma navega por un mar de dulzura, y, finalmente, en el así se anega que ningún accidente extrano o peregrino oye ni siente. Aquest efecte que en l'autor feia la música de Salinas fan en nosaltres ses odes. Música que retreu al poeta la memòria de su origen primera esclarecida i el mou a alçar-sc sobre l'or i la bellesa terrenal, i a transpassar les esferes per a oir aquella música immortal qui les mou i governa i les fa girar totes; "música de números concordes" que escoltaren els pitagòrics i Sant Agustí i Sant Bonaventura i que és la fórmula i la cifra de l'estètica platònica. Admira que Fr. Lluís, poeta tan sabí i culte, tan enamorat de l'antiguitat i tan ple d'erudició i doctrina, sia en l'expressió lo més senzill i candorós que imaginar es puga, i no per estudi ni per artifici, sinó perquè de la seva ànima brolla l'idea juntament amb la forma, pura, perfecta, senzilla, que no entenen ni assaboreixen els qui educaren llurs sentits dins el tumulte i tropell de les odes quintanesques. Es la aspiració qui vola a l'Infinit, la simplicitat magestuosa i serena qui es retrobarà més tard en Wordsworth. Fr. Lluís de León no fou solament— diu Rubió i Lluch— un poeta de forta envergadura ètnica, sinó, abans que tot, un moment eminentment íntim i subjectiu. Les poesies de Fr. Lluís són impressions de son estat d'ànima, sens gran varietat, però d'una profunditat i sinceritat arrebatadores. Per això quasi totes ses composicions són vols de son esperit vers les cimes dels puríssims ideals. Fr. Lluís de León no veié impresos de vida seva sos versos, escrits més per passatemps de joventut que no per fer-se 'n una glòria. Deixà un manuscrit, «recogiendo— segons diu en la dedicatòria a Portocarrero — a este mi hijo perdició y apartàndole de mil malas