sobre lot, semblava una llansadora. Feya vuyt dias qu' havia arribat y portava fets trenta sis sermons. Alió no era una persona, sinó una máquina de fer discursos bons. Ell, sol molta% vegadas, y altras acompanyat, anava a veure a tothóm á tots els cassinos politichs y no politichs, a totas las societats recreativas y fins de ball, á tots els comités y fins á lots els alcaldes de barri. Cada demati, cada tarde y cada vespre convocava electors en un poble ó altre, en un cassino ó en un teatret, y alli'ls esplicava qué era aixó de la política y del proteccionisme (que deyan que'n sabia moll), y alli tothóm l'escoltava ab la boca oberta, aplaudint quan l'entenian, y quan no l'entenian... també. Un dels dias aquestos, m'estava jo á la redacció, tranquilament, fent els sucesos y esplicant al lector del següent dia si un carro havia mori una criatura, ó un cassino havia cambial de Junta Directiva, quan varen arribar tres senyors que ja coneixia y que anavan moll ficats en aixó de la política d'un dels pobles vehins. Un d'ells era síndioh y tenia una revenderla, home serio que parlava escoltantse y admirantse; l'allre era vocal d'un comité y, encara qu'havía sigut amich progressista, desde que tenía una caseta y una vinya era del Cassino Dináslico;y, finalment, l'allre no era res, peró havia sigut una vegada regidor y era'l cafeter d'una societat dc recreo. Van arribar, com deya, y després de parlar ab el director, surt aquesl y'm diu: — Vegi, escolti als senyors y fassi una ressenya de la visita d'en Romero al Cassino Familiar. — Ah! En Romero ha anat al seu cassino? — Si, senyor— van respondre lots tres à chor. — Vostès dirán. — El director se'n entrà de nou al seu despatx, y'l sindich ab molla calma prengué la paraula: —Ja veuiá. Vostè sab que'l Cassino Familiar no es polítich. — Si, es familiar. — Jusiament. Peró encara que no es polilich, com que hi ha politichs y'l comité de que linch l'honor de formar part es el lliberal, y'l candidat conservador no'ns ha visi- — | tat, podém apoyar de certa manera... JOVENTUT 35 — De cerla manera? — Aixó no's pot dir encara ben bé; peró, sab?... -Ah! ' — Si, senyor. Y com en Romero'ns ha fel una visita d'atenció... nosaltres, per casualitat, hem sapigut que vindria y l'hem rebut obsequiantlo .. Per això voldriam que el diari ho espliqués. En Romero Robledo ha fel un discurset y nosaltres també hem dit quatre paraulas. — Veurà, — vaig contestar; — lo millor es que vostè mateix fassi la gacetilla, ó l'articlet, ó lo que vulgui... M'ho dona, y aixis sortirà millor y més á gust de vostès mateixos... — Molt bé diu. Se pol fer aqui? — Si, si. Aqui té ploma y quartillas. — Emprench jo de nou la meva feyna, y aquells senyors, tots tres, comensan à escriure mirant de tant en tant las bigas del sostre. Al cap de mitja hora llarga s alsa'l primer. Li demano qu'esperi un moment que acabin els altres, y, poca estona després, tots tres me presentan els memorials. Llegeixo'l primer y'm trobo ab un discurs que comensava ab alió de la consecuencia polilica. la actitud manifiesta del partido, la mistificación del sufragio, las conquistas democráticas, los depositarios de la opinión pública, y un remal de cosas més. — Aixó es lo que jo he dit — digué'l senyor sindich. — Ahí— Y llegeixo l'allre memorial, y era un altre discurs semblant; y llegeixo'l tercer, y lo mateix. — Jo he dit aixó á n'en Romero — diu l'un. —Què li sembla? —Molt bé... — A mi'm sembla— diu l'altrc — que ab aixó últim que vostè ha Megit y qu'cs lo que he dit jo, esplico bé la nostra actitut, ¿eh? — Moll ben esplicada — vaig contestar jo; — peró, y en Romero Robledo, {quin discurs ha fet? ¿Qué ha dit? — Ah! — responen tots tres; — alló que diu sempre; com li sembli; aixó vostè mateix ja s'ho arreglarál J. M. Jordà.