Quatre paraulas sobre música popular. i3 Y ara 'ns atlonéra que 'ns havem aparlal del camí que 'ns havíam Irassat ui projectar escriure ejxas mal posadas ralllas. Afegirem, que 'n I' època de que havém parlat, un sol individuo feya lo que ara fan lo poeta, lo compositor y 'I cantor: aquest era lo paper dels hardos entre 'Is celtas, los escaldas en Irlanda y Escandinavia, y 'Is trovadors en la edad milja, com mès tart ho feren en 1' Alemanya los Mestres Cantors: be prou qu això queda demostrat en lo drama musical intitulat Los Mestres cantors de Nút'emberg, del eminenl geni musical en Ricart VVagner, qui de mà mestre va pintar los xistosos ncidents a que donava lloch la lluyla qu' entre dits trovadors del Nort s' empenyava pera disputarse 'Is premis, que rebia de mans de hérmósa dama, '1 qui d' ells se distingia ab la més bonica composició: y sols pera 'Is qui no hagin llegit lo antedit drama direm que 'Is Mestres cantors, ó Meisteningers com los deyan en Alemanya, eratí indivíduos del poble ó artesans, que pertanyian à tota classe d' oficis quals respectius gremis, ab sas ban de ras, concorriau al certamen que en cert dia del any se celebrava, y en lo que devant lot lo poble, se donava '1 premi al Mestre cantor que havia compost la lletra y música de la canso més acabada, qu' ell mateix recitaba. Aixó no vol dir que no 's coneguessen à Alemanya 'Is trovadors fins à la aparició dels Mestres cantors, puig qui avans del segle XVI ja exislian los que s' innomenavan Meïéíersihgei's ó cantors dels recorts, los qui se acompanyavan sas cansons ab arpa ó citarà: y a aquestos se refereix Wagner en sa òpera TMnnhàmer. Que molts de nostres cantars se deuhen als trovadors, es cosa innegable, com també ho es que aquestos tingueren son assiento en la Provença qual armoniós llenguatje gosà de tal favor, que tota l' Europa feudal volgué apéndrelo, atreta per las composicions dels dits trovadors, y en lo segle XII, època en que, segons Bembo, la poesia d1 aqueixos va arribar al punt mes alt de sa cultura y desenrotllo, los mes distingits poetas italians varen pendre per models als nomenats meslres (V amor, mentanlse entre aquells à Dante y Petrarca, los qui varen ensaljarse en la llengua provençal de tal manera, que arribà à seriós tan familiar com la sua. Bé es veritat que 'I mèrit de la literatura provençal qm* en general consistia en la forma del llenguatje y en particular en la investigació de la armonia musical, no podia assegurar à aquesta literatura un èxit de llarga duració. Y no 's crega que es 1' Europa sola la que té aquesta riquesa ab cants populars: també Amèrica n' està dotada, y per cert que qui sap si encara conta ab reminicencias de nostres trovadors; me refereixo al