continuen dominant el panorama del pensament burgès, per bé que durant un temps han servit amb eficàcia per justificar a posteriori les noves funcions de l'Estat i de la fiscalitat. És evident que la teoria tradicional de l'Estat basada en la concepció de neutralitat i objectivitat topa amb les funcions actuals, quan I Estat es veu abocat a cobrir camps d'activitat ben complexos: des d'accions concertades i nacionalitzacions de sectors amb pèrdues, fins a l'ensenyament i la sanitat o el transport, que representen fenòmens més complexos (satisfacció de necessitats socials i/o cobertura de la reproducció de la mà d'obra). L'equilibri pressupostari desapareix com a objectiu emmarcat en una perspectiva teòrica conseqüent i és substituït pel seguit de formulacions keysenianes, les quals junt amb el sociologisme propi de la Llei de Wagner (que considera norma el creixement més ràpid del pressupost que el de la renda sense raonar-ne massa les causes) i l'anàlisi de la burocràcia per Max Weber segons la qual la burocràcia s'autoreprodueix, pretenen justificar una intervenció simultàniament creixent i deficitària de l'Estat. Segons O'Connor, en el procés de centralització i concentració de decisions en l'executiu, a través de diverses fases, desapareixen en la pràctica els mecanismes de control parlamentari i de control local i es transforma el pressupost en el resultat d'una negociació al voltant de l'executiu entre els principals grups econòmics interessats. La crisi de l'Estat mostra una crisi de la democràcia, però és també una crisi del capitalisme, el qual ha canviat profundament la seva naturalesa. La reflexió d'O'Connor, centrada en Estats Units, la podem traslladar al cas de França, on també han estat importants els intents de buidar de contingut la institució parlamentària, o a Itàlia, on la Democràcia Cristiana com a partit en el poder s'ha oposat sistemàticament al desenrotllament de la Constitució del 1946 pel que fa a l'organització regional, per por de perdre el control del pressupost central, el maneig del qual ha constituït la font concreta del seu poder. Les propostes keynesianes d'augmentar artificialment per via inflacionària les despeses no són suficients avui per sortir d'una crisi que no és purament conjuntural. El dèficit fiscal s'ha convertit en un instrument al servei de la gran banca i els monopolis, vigent fins i tot en les èpoques en què la capacitat productiva era plenament utilitzada. Per sortir de la crisi, Friedmann aconsellarà que l'Estat actuï tan poc com abans de Keynes, com si l'irreversible pro-