El 8 de maig de 2020 es compleixen 150 anys de l’aparició de La Campana de Gràcia, la revista satírica catalana de més llarga durada, publicada durant més de 6 dècades. El tiratge va ser excepcional, tot arribant el 1903 als 30.000 exemplars 


Amb motiu d’aquesta commemoració s’ha creat el conjunt monogràfic de revistes humorístiques que permet seguir-ne l’evolució des de mitjans del segle XIX fins al primer terç del segle XX. Hi predominen els títols de sàtira política, amb excepcions com l’humor eròtic del Papitu o l’esportiu de Xut!


 

La premsa humorística en castellà publicada a Catalunya s’inicià a finals del segle XVIII. El primer exemple en català, fruit de la Renaixença, el trobem el 1841 amb els 3 números de Lo Pare Arcàngel (1841). No tenia un dibuix fix de capçalera, sinó que va canviar en cadascun dels tres números.

Vint anys després aparegué Un tros de paper (1865-1866) i, l’any següent, Lo Noy de la mare (1866-1867). La primera, promoguda per Albert Llanas, va desaparèixer en marxar els col·laboradors Conrat Roure i Tomàs Padró, per desavinences amb Albert Llanas,que editaren Lo Noy de la mare, la qual per qüestions de censura, adoptà els títols de La Rambla, La Pubilla o La Barretina.

Aquestes publicacions pioneres solien tenir la capçalera il·lustrada, textos humorístics amb petites il·lustracions que no tenien gaire a veure amb el text i alguna imatge a pàgina sencera, de dibuix molt elaborat, a una tinta;una frase al peu rubricava l’acudit.

Les revistes humorístiques catalanes escrites en llengua castellana arribaren al zenit amb La Flaca (Barcelona, 1869-1876) per la importació d’un nou disseny europeu: el gran format, que incorporà per primer cop les imatges a tot color i doble pàgina; també va ser la primera a publicar una historieta il·lustrada. La revista comptava amb la participació gairebé exclusiva de Tomàs Padró que signava amb el pseudònim AºWº.

En els primers anys La Flaca va fer una aferrissada oposició al General Prim i posteriorment adoptà una clara posició anticarlina. En conseqüència va patir diverses suspensions. Per evitar la censura, s’edità sota diverses capçaleres: La Carcajada, La Risotada, La Risa, La Madeja política, El Lío i La Madeja.

Seguint l’estela de la Flaca, trobem El Loro (Barcelona, 1879-1885). Republicana i anticlerical, s’inspirava en Le Perroquet (França) i Il Papagallo (Itàlia), o La Mosca, setmanari satíric, liberal i republicà (Barcelona, 1881-1882). D’oposició a Sagasta, va ser suspesa i continuada per La Mosca Roja fins el gener de 1884.

Una gran majoria de les revistes es feien a  la impremta i llibreria d’Innocenci López que va saber veure la possibilitat de negoci de les revistes escrites en català.

Amb motiu dela Revolta de les Quintes, el 1870, va aparèixer La Campana de Gràcia (1870-1934). Adoptà el títol per referència a la campana de la Plaça d’Orient que no va deixar de sonar, malgrat els atacs dels militars per obligar els joves a entrar a l’exèrcit. Dos anys més tard va ser suspesa i substituïda per L’Esquella de la Torratxa (1872) i altra cop el 1874. És un moment d’efervescència política, enmig d’un govern provisional després de l’abdicació d’Isabel II i amb l’inici del regnat d’Amadeu I, que es veu immers en el conflicte de Cuba i la 3a guerra carlina.

En aquesta època moltes de les publicacions periòdiques eren almanacs. Encara que és un tipus de publicació tradicional, se’n publicaren alguns més degut a que la Llei de premsa de 1865 feia molt complicat obtenir els permisos necessaris per editar revistes.

La Campana de Gràcia deu el seu títol a Valentí Almirall i la seva publicació a Innocenci López fins a la seva mort, després al seu fill Antoni López i finalment a Esquerra Republicana de Catalunya. La dibuixava Tomàs Padró i en morir aquest, els dibuixos foren d’Apel·les Mestres; després la llista de dibuixants de qualitat és nombrosa -Josep Lluís Pellicer, Llorenç Brunet, Josep Costa (Picarol)... - així com la llista de col·laboradors -Frederic Soler, Gabriel Alomar, Conrad Roure...- i directors de renom: Antoni Serra, Josep Roca i Roca, Prudenci Bertrana, etc.

 

Era anticlerical i quant a tendència política passà distintes etapes, des d’un inicial interès per la política espanyola en detriment de la catalana, fins a la defensa de Solidaritat Catalana i després de l’esquerra i el moviment obrer. Des de1879 va coexistir amb L’Esquella de la Torratxa, (1879-1939). Publicada pel mateix Innocenci López.

Una revista curiosa dibuixada íntegrament per Apel·les Mestres va ser La Granizada (1880). Altres artistes modernistes dibuixaren per a publicacions d'humor, entre ells Santiago Rusiñol a Hipódromo cómico (1883).

Just en el canvi de segle, el 1902, Alfons XII assumí les condicions de Cap d’Estat, en una España encara ressentida per la pèrdua de les colònies. Mentre, a Catalunya, es consolidà el catalanisme polític i les revistes en català es multiplicaren amb una renovació d’estil i tècniques. Des de La Perdiu ab salsa que satiritzava La Lliga Regionalista i el seu òrgan d’expressió La Veu de Catalunya, que anomenaven amb el mal nom de “La Perdiu”, fins el ¡Cu-cut!, que va ser el portaveu humorístic de la pròpia Lliga. Papitu, Cuca fera o Picarol integraren dibuixos a dues tintes i gairebé totes abandonaren les tècniques litogràfiques i es decantaren pel fotogravat. Hi van participar un gran estol de dibuixants: Gaietà Cornet, Joan Llaverias, Ricard Opisso, Feliu Elias “Apa”, Ismael Smith, etc.

A la Biblioteca de Catalunya es conserven els dibuixos originals de La Campana catalana (1908).La dirigia J. Roca y Roca i el director artístic era Apel·les Mestres. Hi col·laborà Joan Junceda i els il·lustradors ja citats Feliu Elias “Apa” i Ismael Smith, entre d’altres.                     

A la majoria de revistes les multaven i/o suspenien pels seus acudits, però la suspensió més coneguda és la  del ¡Cu-cut!  que arran de l’acudit de Junceda “Al Fronton Condal” de 23-XI-1905 provocà l’assalt dels militars a la seva redacció.

La dictadura de Primo de Rivera, va suposar un retall molt dur a la llibertat de premsa. La sàtira política no era permesa. Les revistes havien de portar un segell on es feia constar que el número havia passat la censura militar. Així doncs, la majoria dels articles no anaven signats per aquesta raó i fins i tot les il·lustracions es firmaven amb pseudònims. Algunes, com el Papitu, són suspeses i els editors, un cop més van haver de canviar el títol per a seguir publicant. Papitu es convertiria en Pakitu  fins que s’aixecà la suspensió l’octubre de 1926. Es considerava segons les seves paraules “el germà petit de l‘hereu “(Papitu) i tenia les mateixes característiques, contingut i to.

El Papitu tingué una primera etapa d’humor sobre temes diversos, per exemple l’humor Wagnerià, amb dibuixos d’APA, però no tan eròtica com la que inicià el 1912. Va passar per una gran diversitat de propietaris. També va aparèixer una curiosa edició en esperanto: Jen.Papitu, tot i el canvi d’orientació i de títol a Pakitu, va tenir una llarga existència de 1908 a 1937.

A conseqüència de les dificultats per publicar sàtira política i tot aprofitant el creixent èxit del futbol, que ja havia esdevingut un esport molt popular, es publicaren més revistes d’humor esportiu. La revista de més llarga durada i més coneguda de totes va ser Xut! (1922-1936).S’imprimia als tallers de Santiago Costa, antic editor de la publicació satírica Papitu, la qual contenia la secció anomenada "Xuts”. D’entre els personatges més coneguts que van crear destacal’"Avi" del Barça. Després de la guerra civil va tornar a sortir en castellà amb el títol El Once.

Alguns dels il·lustradors d’aquest període en la majoria de capçaleres van ser: Castanys, Cornet, Opisso, Junceda, Feliu Elies (Apa), Miquel Cardona (Quelus), Oxymel, Antoni Roca, etc.

Amb la República es relaxà la censura i tornaren per fi les revistes satíriques de caire polític.La més destacada va ser el Be negre (Barcelona 1931-1936). Era insolent, desvergonyida, irreverent i esdevingué símbol de la premsa satírica del període republicà. Valentí Castanys va ser el seu director artístic.


S’inspirava en el setmanari francès Le Canard enchainé i encara que es va centrar en l’actualitat catalana i espanyola, també criticà altres polítiques feixistes com el règim de Mussolini i Hitler. Al principi només incorporava text i dibuixos, però poc a poc es van introduir fotografies.

Pel que fa a la censura, el setmanari Be negre també en va patir, especialment entre 1933 i principis del 1936. Inicialment i com a forma de protesta, el setmanari mostrava els espais en blanc d'aquells textos que havien estat censurats però, un cop es va prohibir aquesta acció, van decidir omplir els blancs amb línies tipogràfiques de puntets, cosa que més tard també els hi van impedir.

Al recull de revistes trobem característiques comunes a totes les èpoques: títols amb noms d’animals o de persones; títols que canvien degut a la censura; articles i dibuixos sense signar o signats amb pseudònims; així com les distintes tipologies d’humor, ironia o sàtira, siguin escrites orepresentades amb acudits, vinyetes, caricatures, etc.

D’altra banda hi veiem l’evolució dels temes humorístics de tipus general, polítics, esportius, psicalíptics, etc.També hi veiem el progrés de les tècniques, siguin d’impressió o de reproducció d’imatges com la xilografia, la cromolitografia o el fotogravat. Fets que, juntament amb una gran participació d’artistes i escriptors, propiciaren una difusió extraordinària de la premsa humorística, que arribà arreu del país i a totes les capes socials.

M. del Tura Molas. Directora de l'Hemeroteca de la Biblioteca de Catalunya

Pepa Bagaria. Bibliotecària de la Biblioteca de Catalunya

 

La premsa humorística en castellà publicada a Catalunya s’inicià a finals del segle XVIII. El primer exemple en català, fruit de la Renaixença, el trobem el 1841 amb els 3 números de Lo Pare Arcàngel (1841). No tenia un dibuix fix de capçalera, sinó que va canviar en cadascun dels tres números. Vint anys després aparegué Un tros de paper (1865-1866) i, l’any següent, Lo Noy de la mare (1866-1867). La primera, promoguda per Albert Llanas, va desaparèixer en marxar els col·laboradors Conrat Roure i Tomàs Padró, per desavinences amb Albert Llanas,queeditarenLo Noy de la mare, la qual per qüestions de censura, adoptà els títols de La Rambla, La Pubilla o La Barretina.

Aquestes publicacions pioneres solien tenir la capçalera il·lustrada, textos humorístics amb petites il·lustracions que no tenien gaire a veure amb el text i alguna imatge a pàgina sencera, de dibuixmolt elaborat, a una tinta;una frase al peu rubricava l’acudit.

Les revistes humorístiques catalanes escrites en llengua castellanaarribaren al zenit amb La Flaca (Barcelona, 1869-1876) per la importació d’un nou disseny europeu: el gran format, que incorporàper primer cop les imatges a tot color i doble pàgina; tambéva ser la primera a publicar una historieta il·lustrada. La revista comptava amb la participació gairebé exclusiva de Tomàs Padró que signava amb el pseudònim AºWº.

En els primers anys La Flaca va fer una aferrissada oposició al General Prim i posteriorment adoptà una clara posició anticarlina. En conseqüència va patir diverses suspensions. Per evitar la censura, s’edità sota diverses capçaleres: La Carcajada, La Risotada, La Risa, La Madeja política, El Lío i La Madeja.

Seguint l’estela de la Flaca , trobem El Loro(Barcelona, 1879-1885). Republicana i anticlerical, s’inspirava enLe Perroquet (França) i IlPapagallo (Itàlia), o La Mosca, setmanari satíric , liberal i republicà (Barcelona, 1881-1882). D’oposició a Sagasta, va ser suspesa i continuada per La Mosca Roja fins el gener de 1884.

Una gran majoria de les revistes es feien a  la impremta i llibreria d’Innocenci López que va saber veure la possibilitat de negoci de les revistes escrites en català.

Amb motiu dela Revolta de les Quintes, el 1870, va aparèixerLa Campana de Gràcia (1870-1934).Adoptà el títol per referència a la campana de la Plaça d’Orient que no va deixar de sonar, malgrat els atacs dels militars per obligar els joves a entrar a l’exèrcit. Dos anys més tard va ser suspesa i substituïda per L’Esquella de la Torratxa (1872) i altra cop el 1874.És un moment d’efervescència política, enmig d’un govern provisional després de l’abdicació d’Isabel II i amb l’inici del regnat d’Amadeu I, que es veu immers en el conflicte de Cuba i la 3a guerra carlina.

En aquesta època moltes de les publicacions periòdiques eren almanacs. Encara que és un tipus de publicació tradicional, se’n publicaren alguns més degut a que la Llei de premsa de 1865 feia molt complicat obtenir els permisos necessaris per editar revistes.

La Campana de Gràcia deu el seu títol a Valentí Almirall i la seva publicació a Innocenci López fins a la seva mort, després al seu fill Antoni López i finalment a Esquerra Republicana de Catalunya. La dibuixava Tomàs Padró i en morir aquest, els dibuixos foren d’Apel·les Mestres; després la llista de dibuixants de qualitat és nombrosa -Josep Lluís Pellicer, Llorenç Brunet, Josep Costa (Picarol)... - així com la llista de col·laboradors -Frederic Soler, Gabriel Alomar, Conrad Roure...- i directors de renom: Antoni Serra, Josep Roca i Roca,Prudenci Bertrana, etc.Era anticlerical i quant a tendència política passà distintes etapes, des d’un inicial interès per la política espanyola en detriment de la catalana, fins a la defensa de Solidaritat Catalana i després de l’esquerra i el moviment obrer.

Des de1879 va coexistir amb L’Esquella de la Torratxa, (1879-1939). Publicada pel mateix Innocenci López.

Una revista curiosa dibuixada íntegrament per Apel·les Mestres va serLa Granizada (1880). Altre artista modernista que trobem il·lustrant una publicació humorística és Santiago Rusiñol a Hipódromocómico (1883) o Joan Triadó en El Gatonegro (1898-1899).

Just en el canvi de segle,el 1902, Alfons XII assumí les condicions de Cap d’Estat, en una España encara ressentida per la pèrdua de les colònies.Mentre, a Catalunya, es consolidà el catalanisme polítici les revistes en català es multiplicaren amb una renovació d’estil i tècniques.Des de La Perdiu ab salsa que satiritzava La Lliga Regionalista i el seu òrgan d’expressió La Veu de Catalunya, que anomenaven amb el mal nom de “La Perdiu”, fins el ¡Cu-cut! que va ser el portaveu humorístic de la pròpia Lliga.  Papitu, Cuca fera o Picarol, integrarendibuixos a dues tintes i gairebé totesabandonaren les tècniques litogràfiques i es decantarenpel fotogravat. Hi van participar un gran estol de dibuixants: Gaietà Cornet, Joan Llaverias, Ricard Opisso, Feliu Elias “Apa”, Ismael Smith, etc.

A la Biblioteca de Catalunya es conserven els dibuixos originals de La Campana catalana (1908).La dirigia J. Roca y Roca i el director artístic era Apel·les Mestres. Hi col·laborà Joan Junceda i els il·lustradors ja citats Feliu Elias “Apa” i Ismael Smith, entre d’altres.                     

A la majoria de revistes les multaven i/o suspenien pels seus acudits, però la suspensió més conegudaés la  del ¡Cu-cut!  que arran de l’acudit de Junceda “Al FrontonCondal” de 23-XI-1905 provocà l’assalt dels militars a la seva redacció.

La dictadura de Primo de Rivera, va suposar un retall molt dur a la llibertat de premsa. La sàtira política no era permesa. Les revistes havien de portar un segell on es feia constar que el número havia passat la  censura militar. Així doncs, la majoria dels articles no anaven signats per aquesta raó i fins i tot les il·lustracions es firmaven amb pseudònims.

Algunes, com el Papitu, són suspeses i els editors, un cop més van haver de canviarel títol per a seguir publicant. Papitu es convertiriaen Pakitu  fins que s’aixecàla suspensió l’octubre de 1926. Es considerava segons les seves paraules “el germà petit de  l‘hereu “(Papitu) i tenia les mateixes característiques, contingut i to.

El Papitu tingué una primera etapa d’humor sobre temes diversos, per exemple l’humor Wagnerià, amb dibuixos d’APA, però no tan eròtica com la que inicià el 1912. Va passar per una gran diversitat de propietaris. També va aparèixer una curiosa edició en esperanto: Jen.Papitu, tot i el canvi d’orientació i de títol a Pakitu, va tenir una llarga existència de 1908 a 1937.

A conseqüència de les dificultats per publicar sàtira política i tot aprofitant el creixent èxit del futbol, que ja havia esdevingut un esport molt popular, es publicaren més revistes d’humor esportiu. La revista de més llarga durada i més coneguda de totes va serXut! (1922-1936).S’imprimia als tallers de Santiago Costa, antic editor de la publicació satírica Papitu, la qual contenia la secció anomenada "Xuts”. D’entre els personatges més coneguts que van crear destacal’"Avi" del Barça.Després de la guerra civil va tornar a sortir en castellà amb el títol El Once.

Alguns dels il·lustradors d’aquest període en la majoria de capçaleres van ser: Castanys, Cornet, Opisso, Junceda, Feliu Elies (Apa), Miquel Cardona (Quelus), Oxymel, Antoni Roca, etc.

Amb la República es relaxà la censura i tornaren per fi les revistes satíriques de caire polític.La més destacada va ser el  Be negre (Barcelona 1931-1936).Era insolent, desvergonyida, irreverent i esdevingué símbol de la premsa satírica del període republicà. Valentí Castanys va ser el seu director artístic.

S’inspirava en el setmanari francès Le Canardenchainéi encara que es va centrar en l’actualitat catalana i espanyola, també criticà altres polítiques feixistes com el règim de Mussolini i Hitler. Al principi només incorporava text i dibuixos, però poc a poc es van introduir fotografies.

Pel que fa a la censura, el setmanari Be negre també en va patir, especialment entre 1933 i principis del 1936. Inicialment i com a forma de protesta, el setmanari mostrava els espais en blanc d'aquells textos que havien estat censurats però, un cop es va prohibir aquesta acció, van decidir omplir els blancs amb línies tipogràfiques de puntets, cosa que més tard també els hi van impedir.

Al recull de revistes trobem característiques comunes a totes les èpoques: títols amb noms d’animals o de persones; títols que canvien degut a la censura; articles i dibuixos sense signar o signats amb pseudònims; així com les distintes tipologies d’humor, ironia o sàtira, siguin escrites orepresentades amb acudits, vinyetes, caricatures, etc.

D’altra banda hi veiem l’evolució dels temes humorístics de tipus general, polítics, esportius, psicalíptics, etc.També hi veiem el progrés de les tècniques, siguin d’impressió o de reproducció d’imatges com la xilografia, la cromolitografia o el fotogravat. Fets que, juntament amb una gran participació d’artistes i escriptors, propiciaren una difusió extraordinària de la premsa humorística, que arribà arreu del país i a totes les capessocials.